diumenge, 21 d’octubre de 2012

Estimar, com a política

El passat dimarts Oriol Junqueras va impartir la conferència 'L'esquerra d'un nou país'. Un dels conceptes més interessants que va exposar, segons el meu parer, fou el de la necessitat d'incorporar els sentiments i l'estimació pels altres a l'hora de fer política i d'exposar posicionaments públics. Introduir la compassió a la política entesa com la capacitat de patir conjuntament amb la gent que ho passa malament, que avui en dia n'hi ha molta. Per diferents motius, hem anat amagant la comunicació amb certa càrrega emocional en detriment d'una fredor tecnòcrata que pretenia transmetre una imatge de superioritat i  de 'domini de la situació' per part dels polítics que s'ha demostrat completament falsa. I sovint hem associat el sentimentalisme a la demagògia, la manipulació i el poc rigor. Qui ho diu que el rigor i la racionalitat hagin de ser fredes i desapassionades, desproveïdes de cap sentiment?

Optar per a 'estimar, com a política' és exercir-la de la manera més noble, transcendint els resultats electorals com a motivació de totes les teves accions. Procurant de millorar la vida dels teus conciutadans i solucionar els seus problemes perquè també són els teus. La persona que es dediqui a la política i no visqui les mateixes preocupacions ni alegries que la gent a la qui vol ajudar difícilment ho farà bé. Cal una política més professional però a la vegada també 'menys professionalitzada', que fomenti les carreres polítiques mixtes, que faciliti una major permeabilització dels partits polítics i una dignificació de l'exercici de les responsabilitats públiques. Només un polític que s'estimi de veritat la seva feina  - no només la seva posició, el seu ego o els seus interessos electorals - pot arribar a tenir l'autoritat moral suficient per a poder canviar de veritat les coses.

Optar per a 'estimar, com a política' també vol dir estimar més el resultat de les teves accions que les ideologies que defenses. La política no hauria de consistir en l'exercici d'intentar demostrar que 'tenies raó' o 'tu ja ho deies' sinó d'aconseguir els teus objectius polítics. Uns objectius que, per norma general, responen a la concepció (diversa) que té cadascú del que és una societat justa. En aquest sentit resulta molt enriquidor l'exemple que exposà Junqueras sobre l'empirisme del laborisme britànic: aplicar polítiques que prioritàriament responguin al que s'ha demostrat més útil per millorar el benestar de les persones. No ens faria cap mal que l'esquerra llatina fos un pèl menys dogmàtica i una mica més empirista. Especialment en un moment en el que ens manca sobretot són noves solucions i no nous dogmes de fe: aportaríem propostes alternatives més innovadores que, sobretot, resultarien més creïbles.

Entendré que molta gent consideri que aquesta és una visió de la política pot semblar molt naive. Però si hi pensem bé, no sé quina de les maneres d'entendre la política és més ingènua. No és més ingenu pensar que podem avançar cap a un aprofundiment democràtic real amb part de la nostra 'classe política' aïllada del dia a dia de la majoria? No és més ingenu pensar que hi ha ideologies capaces de solucionar tots els nostres problemes com si seguíssim una recepta per a la Thermomix? Potser cal canviar els models de referència i les pràctiques a les quals estem acostumats. En moments com els actuals, en que tenim a l'abast decidir el futur del nostre país, necessitem una nova pràctica política (sobretot) digna, que sigui capaç de prioritzar interessos col·lectius per sobre de legítims interessos individuals o de partit. I això també hauria de passar per pensar un altre model de política per a la pròxima Catalunya independent. I, si, potser això també pot semblar ingenu...però és un dels motius més importants pels quals sóc independentista!