dijous, 29 de novembre de 2012

Lleialtats raonables

Els resultats electorals del passat 25 de novembre han tornat a situar Esquerra Republicana de Catalunya al centre del debat polític i amb l'obligació de prendre decisions complexes. A l'hora de prendre aquestes decisions cal ser fred i respondre, com a mínim, tres preguntes: 1) quin és l'entorn polític que configura el nou Parlament? 2) Quina és la voluntat de la gent que va votar ERC el passat 25 de novembre? 3) Quina és la manera a través de la qual ERC pot ser més fidel a aquesta voluntat de vot tenint en compte aquest entorn? Intentar prendre una decisió sense respondre aquestes preguntes ho considero, com a mínim, temerari. No hi ha decisions fàcils ni sense cost d'oportunitat. Procurem que, com a mínim, siguin fruit de la reflexió - es demostrin més o menys encertades a posteriori -.

1) Quin és l'entorn polític que configura el nou Parlament?
Pel que fa a la primera de les preguntes, són múltiples els anàlisis que s'han fet dels resultats electorals. Dues són les constatacions més generalitzades i difícilment discutibles. En primer lloc, el suport parlamentari favorable a exercir el dret a decidir ha augmentat notablement en dos anys. Però és un suport que, a diferència del que preveien les enquestes, a tendit més a la disgregació que a la concentració cap al partit que ha liderat el procés des de l'11 de setembre del 2012 fent una convocatòria electoral de tall plebiscitari. Contra tot pronòstic, CiU ha perdut suport electoral respecte el 2010. Pot resultar paradoxal que precisament el gest més valent d'Artur Mas i que aparentment era més admirat per bona part del seu electorat no hagi tingut un 'premi' electoral. Hi ha 'victòries ideològiques' que no es capitalitzen a curt termini - o mai - a les urnes. Des d'ERC en tenim força experiència, de fet. Perquè no  ha tingut premi? No m'atreveixo a donar una resposta. Probablement n'hi ha més d'una i més de dos. Però el que si que em sembla evident és que el suport parlamentari a les forces polítiques que prioritzen programàticament una sortida més equitativa de la crisi ha augmentat. Ho podríem resumir, amb el risc de simplificar en 'Els catalans estan més decidits que el 2010 a fer el pas cap a la independència, però també volen fer-ho amb majors garanties de cohesió social'.

2) Quina és la voluntat de la gent que va votar ERC el passat 25 de novembre?
Si som honestos, aquesta resposta seria difícilment contestable fins i tot amb l'exercici demoscòpic més afinat. Esbrinar les raons que més pesen a l'hora de votar una determinada opció política i quin és el sentit que hi volien donar els votants em sembla una tasca molt complexa fins i tot pel millor dels politòlegs o analistes. Ara bé, fer un esforç per descobrir-ho i tenir-ho en consideració a l'hora de prendre aquestes decisions em sembla un exercici necessari per millorar la nostra salut democràtica. Si el votant es comporta de forma conseqüent al missatge electoral dels partits - en principi, hauríem d'assumir que si - vol dir que gairebé 500.000 electors haurien mostrat el seu acord amb el missatge d'ERC. Que, simplificant, contenia dos missatges: I) Volem ser decisius per assegurar i ajudar que el nou President de la Generalitat lideri el procés cap a la independència i II) Volem que aquesta independència sigui 'per a tothom' i, per tant, proposant alternatives per a un repartiment més equitatiu dels sacrificis generats per l'actual crisi econòmica. És precipitat dir que els qui votaren ERC els hi agradà o estaven força d'acord amb aquest missatge? A mi em sembla que no.

3) Quina és la manera a través de la qual ERC pot ser més fidel a aquesta voluntat de vot tenint en compte aquest entorn?
Des d'ERC, tal com ha expressat el seu President Oriol Junqueras, hem optat per liderar l'oposició. Una oposició lleial, que garanteixi l'estabilitat del Govern que haurà de formar Artur Mas en aquest procés tan transcendental. A través de garantir una estabilitat parlamentària imprescindible al servei del país. Des de quan participar en la composició d'un govern és una condició necessària per a garantir estabilitat parlamentària? No ho és i, en canvi, et dóna més llibertat. Per a què? Doncs per a poder adreçar-te als teus votants i procurar donar compliment als teus compromisos - socials i nacionals - sense hipoteques de partida. I això és perfectament possible fer-ho assumint responsabilitats políticament costoses com aprovar uns pressupostos de la Generalitat - que no seran precisament populars - i garantir l'estabilitat del Govern. Si som capaços d'entendre que la nostra societat i la nostra política és complexe, tal i com ens proposa en aquesta lúcida blocada Enric Vila, possiblement hi sortirem guanyant! Qui legítimament desconfii sobre quins són els 'veritables' motius d'ERC per no haver volgut participar en un nou Govern de coalició, només li puc dir proposar que esperi que els esdeveniments ens jutgin. I que tinguin present quina ha estat l'actitud d'Oriol Junqueras amb el govern de la Generalitat des de que ell és President d'ERC. En els bons i en els mals moments. Objectivament, crec que hi ha molts més motius per fer confiança que per a no fer-ne.

divendres, 23 de novembre de 2012

#JoJunqueras

Ara fa aproximadament un any i mig em van proposar formar part de l'equip d'Oriol Junqueras per a la candidatura de nova executiva a Esquerra Republicana de Catalunya com a Secretari de Política Econòmica i Treball. Jo coneixia l'Oriol però no havia tingut ocasió de treballar-hi. Coneixia la seva gran capacitat intel·lectual, els seus amplis coneixements com a universitari en història i economia i la seva voluntat d'aprendre contínuament. Era conscient de les seves habilitats comunicatives i divulgatives, com molta gent que ha tingut ocasió d'escoltar-lo en directe o a través d'alguns dels programes en els que ha participat als mitjans de comunicació. Però si voleu que us sigui sincer, no sabia com respondria al complex repte de liderar un partit com Esquerra Republicana de Catalunya, que no estava passant precisament pels seus millors moments.

Oriol Junqueras, en només un any, ha superat totes les meves expectatives. Durant aquest temps m'ha ensenyat (potser sense ser-ne conscient) moltes coses. M'ha ensenyat que la política sempre és més fàcil si es fa des del cor. M'ha demostrat què vol dir ser generós de veritat. M'ha demostrat l'immens valor que té preocupar-se contínuament pels altres, per com estan, què opinen i què senten. No penso que l'Oriol sigui cap líder messiànic que ens hagi de venir a salvar. La seva gràcia és precisament introduir un nou estil de lideratge: un lideratge que m'atreviria a dir que és molt més femení, que para molta més atenció als sentiments i a la implicació de les persones - especialment a les que treballen en un mateix projecte -. Tampoc penso que sigui perfecte. Com tots, segur que li podríem trobar errors. Però d'una cosa en dono fe: a Catalunya difícilment podríem trobar un polític capaç de combinar aquesta capacitat intel·lectual, emocional i d'autoexigència personal. I si el trobéssim potser només n'hi hauria un: i ja no està a la política activa, creieu-me!

Una proposta política no es pot basar en una persona, així com un equip de futbol no es pot fonamentar únicament en un jugador. Però si que ha estat capaç de transformar tot un partit en poc més d'un any i de fer una campanya excel·lent amb una candidatura tot just estrenada, no es mereix prou confiança per condicionar la política catalana dels pròxims anys en un moment tan crucial? I sabeu què és el que em dóna més confiança? Que si hagués mai d'escollir entre el partit i la seva gent o el país i la seva gent no dubtaria ni un moment per la segona de les opcions. I molts el seguiríem darrera. Li fem confiança aquest diumenge?

diumenge, 18 de novembre de 2012

Què decidim el proper 25 de novembre?

Què votem el proper 25 de novembre? La pregunta podria resultar òbvia, però es perfectament pertinent tenint en compte els moments polítics que estem vivint. Les properes eleccions no són unes eleccions normals en la mesura que, per primera vegada, el principal eix de campanya és el de l'inici del procés cap a l'autodeterminació de Catalunya. La convocatòria d'eleccions feta per Artur Mas - que alguns consideren que respon a interessos electorals, d'altres a profundes conviccions internes i uns quants més a la necessitat de garantir la seva supervivència política davant l'asfixiant crisi econòmica - ha condicionat la campanya i les propostes de tots els partits que hi concorren. I ho ha fet proposant un calendari tan curt que difícilment deixa marge al matís o la reflexió política més enllà del debat para-plebiscitari. No obstant, crec que procurant ser el màxim d'objectius, podem fer una síntesi dels tres motius que ens haurien d'ajudar a decidir el nostre vot a les urnes diumenge que ve:

1. El primer és poder decidir la voluntat i el compromís d'iniciar un procés d'autodeterminació la pròxima legislatura. Si voleu votar amb la certesa de saber quins són, recomano que us llegiu els programes electorals - encara que sigui en la seva versió més resumida -. Sereu capaços de distingir entre els qui 'neguen' o 'permeten' el nostre dret a decidir i a l'autodeterminació i quins partits el volen exercir. També sereu capaços de distingir entre els que són explícitament favorables a la independència, els que ho insinuen i els que són manifestament contraris.

2. El segon és poder decidir el procés o full de ruta cap a la independència. Si torneu a fer un cop d'ull als diversos programes electorals, observareu que hi ha diferències que no són gens menors. Entre els partits que hi aposten de manera més o menys implícita,  hi ha una diferència evident pel que al termini: n'hi ha que apostem pel 2014 i n'hi ha que aposten pel 2020. Us recomano que feu tres exercicis: 1) Analitzar les estructures d'estat que alguns volen crear fins el 2020 i comprovar quantes d'aquest llistat són estructures que no tenim o simplement es tracta d'assumpció de competències pròpies  de qualsevol nou estat; 2) Buscar quants nous estats han disposat d'estructures d'estat prèviament a declarar-se independents. N'hi ha dues que són imprescindibles per a Catalunya: una hisenda i una seguretat social catalana capaç de recaptar tots els nostres impostos i cotitzacions a partir del 'dia D'. Però i les 98 restants?; 3) Calcular el dèficit fiscal de 6 anys addicionals de dependència = més de 13.000 euros per persona, segons les últimes balances fiscals estimades (com si paguéssim un cotxe nou però sense tenir-lo, vaja). Així mateix, també m'agradaria que féssiu un cop d'ull al programa electoral d'Esquerra, que proposa un full de ruta ben concret i en CADASCUNA de les propostes distingeix les mesures que faríem a la fase de transició i les que faríem en el marc d'un nou país. Compareu si hi ha algun altre programa que el superi en rigor i exhaustivitat, que us agradi més, o que us desperti més credibilitat. I ,a partir d'aquí, traieu-ne les vostres pròpies conclusions.

3. El tercer és poder decidir quin país volem, abans i després de declarar-nos independents. Cal explicar que del patriotisme no se'n viu ni ajuda massa a arribar a finals de mes. Això ho tenim especialment clar els qui som independentistes però que no ens considerem nacionalistes. Els qui fa temps que pensem que un nou país ens ha de servir per viure millor però no pel fet que els catalans 'en sabem més' sinó perquè ens dóna l'oportunitat de reinventar moltes coses que no ens agraden: des del nostre sistema financer, el nostre sistema de partits o el nostre model de desenvolupament econòmic. Aquesta filosofia, la d''un país per a tothom', és precisament la que hem volgut concretar en les nostres propostes electorals. Perquè no es tracta únicament de disposar d'uns quants milions d'euros més i de ple marge de maniobra - que són condicions imprescindibles per tirar endavant -, sinó d'aprofitar-ho per intentar fer del nostre país un lloc al món més just i millor. I anar-hi avançant des del mateix 26 de novembre...

dimecres, 14 de novembre de 2012

Per un #noupaís, amb la vaga general!

Avui dono suport a la convocatòria de vaga general i exerceixo el meu dret a vaga a títol personal. Parteixo del convenciment que aquesta no només és una convocatòria legítima sinó plenament necessària. Penso que tenim tres motivacions afegides respecte a convocatòries anteriors per secundar aquesta vaga general i manifestar-nos aquesta tarda:

1. És una manera de denunciar que estem en una situació d'emergència social. Algunes dades per a fer-nos una idea de l'abast de l'actual crisi econòmica: segons dades de l'EPA, a Catalunya hi ha més de 840.000 persones que busquen feina i no en troben (més d'1.660.000 al conjunt dels Països Catalans), d'aquests, més de 257.000 fa més de 2 anys que busquen feina i no en troben (més de mig milió al conjunt dels Països Catalans) per la qual cosa molts d'ells no disposen de cap tipus d'ingrés. Des de l'aprovació de la primera reforma laboral aprovada pel govern espanyol com a reacció a la crisi (juny del 2010) s'ha accelerat la destrucció d'ocupació: a Catalunya hi ha cada dia 234 aturats més (414 al conjunt dels Països Catalans). No ens hauria d'estranyar d'unes reformes laborals - la del 2010 i la del 2012 -  que s'han centrat en l'abaratiment del cost d'acomiadament i han estat impulsades primer pel PSOE, després pel PP i amb el recolzament de CiU al Congrés dels Diputats.

2. És una bona manera de reivindicar un independentisme explícitament inclusiu i alternatiu. Tal i com molt bé explica Teresa Forcades, la independència seria un procés molt decepcionant si no serveix per a avançar cap a un nou model de societat que combati exclusió social i lluiti per a la consecució de la igualtat d'oportunitats efectiva entre els seus ciutadans. Actualment, segons l'Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població (ECVHP), un 21,9 per cent de catalans estan en situació de risc de pobresa, un percentatge quatre punts superior al de fa cinc anys. Som molts els que des de ja fa temps defensem la independència com una oportunitat per reinventar-nos i corregir els greus dèficits socials que patim. Els problemes seran pràcticament els mateixos que tenim ara, però disposarem de més recursos i d'eines pròpies per a desenvolupar polítiques socials i de reactivació econòmica diferents a les que hem aplicat fins ara. Aquesta és la manera com molts catalans entenem l'independentisme. Ho intentem resumir al nostre cartell electoral: 'un nou país per a tothom'.

3. Per primera vegada és una convocatòria de vaga general d'àmbit europeu, convocada per la Confederació Europea de Sindicats (CES o European Trade Union Confederation). Aquest fet és molt transcendent perquè, al meu entendre, és la primera vegada que s'explicita la necessitat d'un canvi de polítiques econòmiques i socials també a nivell europeu. Estic convençut que l'europeisme de molts catalans no ho és tant respecte al que ens ha aportat la nostra pertinença a la Unió Europea - que probablement valorem tots plegats de forma massa poc objectiva - sinó respecte el que pot arribar a aportar-nos. Les institucions europees són de les poques que compleixen els requisits per a poder impulsar un canvi de polítiques econòmiques i socials: impulsant, per exemple, una nova imposició sobre el capital que des d'un àmbit més local seria més costós d'aplicar. Que els sindicats i els treballadors d'arreu d'Europa - encara que sigui tard - declarin conjuntament que una altra política econòmica és possible, és un avanç que cal celebrar.

Per tots aquests 3 motius, i més de 840.000 més que m'aporten les persones que busquen feina i no en troben a casa nostra, avui sortirem al carrer!