divendres, 23 de novembre de 2012

#JoJunqueras

Ara fa aproximadament un any i mig em van proposar formar part de l'equip d'Oriol Junqueras per a la candidatura de nova executiva a Esquerra Republicana de Catalunya com a Secretari de Política Econòmica i Treball. Jo coneixia l'Oriol però no havia tingut ocasió de treballar-hi. Coneixia la seva gran capacitat intel·lectual, els seus amplis coneixements com a universitari en història i economia i la seva voluntat d'aprendre contínuament. Era conscient de les seves habilitats comunicatives i divulgatives, com molta gent que ha tingut ocasió d'escoltar-lo en directe o a través d'alguns dels programes en els que ha participat als mitjans de comunicació. Però si voleu que us sigui sincer, no sabia com respondria al complex repte de liderar un partit com Esquerra Republicana de Catalunya, que no estava passant precisament pels seus millors moments.

Oriol Junqueras, en només un any, ha superat totes les meves expectatives. Durant aquest temps m'ha ensenyat (potser sense ser-ne conscient) moltes coses. M'ha ensenyat que la política sempre és més fàcil si es fa des del cor. M'ha demostrat què vol dir ser generós de veritat. M'ha demostrat l'immens valor que té preocupar-se contínuament pels altres, per com estan, què opinen i què senten. No penso que l'Oriol sigui cap líder messiànic que ens hagi de venir a salvar. La seva gràcia és precisament introduir un nou estil de lideratge: un lideratge que m'atreviria a dir que és molt més femení, que para molta més atenció als sentiments i a la implicació de les persones - especialment a les que treballen en un mateix projecte -. Tampoc penso que sigui perfecte. Com tots, segur que li podríem trobar errors. Però d'una cosa en dono fe: a Catalunya difícilment podríem trobar un polític capaç de combinar aquesta capacitat intel·lectual, emocional i d'autoexigència personal. I si el trobéssim potser només n'hi hauria un: i ja no està a la política activa, creieu-me!

Una proposta política no es pot basar en una persona, així com un equip de futbol no es pot fonamentar únicament en un jugador. Però si que ha estat capaç de transformar tot un partit en poc més d'un any i de fer una campanya excel·lent amb una candidatura tot just estrenada, no es mereix prou confiança per condicionar la política catalana dels pròxims anys en un moment tan crucial? I sabeu què és el que em dóna més confiança? Que si hagués mai d'escollir entre el partit i la seva gent o el país i la seva gent no dubtaria ni un moment per la segona de les opcions. I molts el seguiríem darrera. Li fem confiança aquest diumenge?