dilluns, 31 de desembre de 2012

Bon any 2013!



Deixem enrere l'any 2012 i encetarem demà un nou any. Ens diuen que serà un any complicat. A mi m'agrada pensar que serà l'any dels valents. Amb aquest curt poema de Miquel Martí i Pol us desitjo a tots que us serveixi per estar una mica més a prop dels vostres somnis.


EL TEMPS
No més incerta de tan vehement
la sorpresa amb què aculls la llum que esclata
rera el mirall opac i els cortinatges
angoixants i feixucs d'aquest llarg temps de prova.

És així com la vida expressa el seu
misteri i en referma la bellesa.
L'entreteixit del temps no mostra cap
fissura, flueix sempre, ineluctable.

Tot és perfecte i just dins el seu àmbit.

Miquel Martí i Pol
Llibre d'absències

dissabte, 22 de desembre de 2012

Estem preparats pel 2013?

Ahir Artur Mas fou reelegit President de la Generalitat de Catalunya amb els vots favorables de CiU i ERC. Un suport que fou assolit gràcies a un acord per a garantir l'estabilitat al nou govern. Estic content d'haver pogut representar els interessos d'una formació política que ha fet un esforç sincer per interpretar i ser fidel a la confiança que li han dipositat les urnes - fet que hauria de ser, d'altra banda, la norma i no l'excepció en la pràctica política -. Hem entès que els gairebé mig milió de vots rebuts expressaven fonamentalment una doble voluntat: condicionar la celebració d'una consulta per la independència el 2014 i impulsar mesures pressupostàries que fessin el camí una mica menys feixuc per aquells qui més pateixen la crisi. Crec que, modestament, podem dir que amb l'acord subscrit hem fixat les bases per a que això sigui possible i en podem estar força satisfets. I aquesta és la sensació que m'enduc al parlar amb les persones del nostre entorn.

Ara bé, fent honor al nom d'aquest bloc, considero que faríem bé de relativitzar i moderar aquesta sensació d'eufòria. L'any que ens espera serà extremament dur i convé ser-ne plenament conscients. Un brillant economista amic m'exemplificava molt gràficament avui la duresa dels ajustos que requeriran els pressupostos pel proper exercici 2013. Caldrà reduir el desajust entre ingressos fiscals i partides de despesa en una quantia que no és comparable amb l'ajust realitzat en cap dels últims exercicis anteriors des de l'inici de la crisi. Una necessitat d'ajust que en termes relatius representa gairebé la meitat - prop del 2% del PIB - del precipici fiscal que afronta EEUU pel 2013 - 4% del PIB -: una brutalitat si tenim en compte que es realitzarà comptant amb els escassos instruments dels que disposa una administració autonòmica. Tan brutal que, tot i comptabilitzar les mesures de nous ingressos aprovades, si el 2013 se suprimís l'actual pressupost del Departament de Benestar i Família encara hauríem de realitzar ajustos ulteriors. Un veritable drama fiscal en el qual el Govern de la Generalitat pot introduir únicament matisos, com vaig comentar en una entrada anterior.

Estic convençut que ens en podrem en sortir, sobretot perquè l'horitzó de la consulta al 2014 els converteixen en un sacrifici de caràcter excepcional. Tot i així l'any 2013 posarà a prova la maduresa i la cohesió política del nostre país. Serem capaços d'entendre que per superar aquest exercici necessitarem amplíssims consensos? La construcció d'aquests consensos requereix de molta generositat i honestedat per aquells qui els basteixen. Per una banda, per part del nou Govern i dels qui els hi hem donat suport, per estar disposats a recollir propostes polítiques - fiscals o econòmiques - que puguin ajudar a millorar els propers pressupostos. En situacions excepcionals el que es troben a faltar són precisament alternatives que vagin més enllà de qualsevol ortodòxia. Per l'altra, generositat i honestedat també per part de la resta de partits de l'oposició per estar disposats a admetre que marge de maniobra pressupostari del que disposarà el proper Govern és baixíssim - com ho seria el de qualsevol partit que governés l'any que ve la Generalitat -. Confio especialment en ICV-EUiA i les CUP: en la seva capacitat política i intel·lectual de proposar alternatives i en la seva voluntat compartida d'impulsar un futur millor per la nostra gent - abans i després del 2014 -. Tampoc nosaltres estem d'acord amb la realitat que ens està tocant viure. Però ara, per primera vegada, tenim la possibilitat de canviar d'escenari. Ens hi ajudeu?

diumenge, 16 de desembre de 2012

3 raons per posar data

El passat divendres Artur Mas i Oriol Junqueras no es posaren d'acord en tancar el pacte entre CiU i ERC que garanteixi l'estabilitat del Govern. Bona part del desacord se centra en la conveniència o no de fixar una data - fins i tot un termini - per a la celebració de la consulta per a la independència. A continuació procuro donar tres raons per les quals valdria la pena pactar un calendari.

1. Cal un compromís explícit. La manifestació del passat 11 de setembre l'encapçalava la demanda unitària 'Catalunya, nou estat d'Europa'. Evidentment que no incorporava cap calendari explícit ni anava acompanyat de cap data, però no crec que m'equivoqui si dic que la majoria de la gent que va sortir al carrer no estava pensant en exercir el seu dret a decidir al cap de 10 anys. No tinc cap dada demoscòpica ni cap enquesta per a demostrar-ho, però diria que és una intuïció que compartim molta més gent de la que va votar ERC aquest últim 25 de novembre...I per altra banda, molts tenim molt clar que si cal recolzar uns pressupostos tan durs, ha de ser per per a poder explicar molt clarament i sense vacil·lacions cap a on anem...

2. El cost d'oportunitat és creixent. En el cas que no fos així, que la gent no li importés que la consulta se celebrés d'aquí uns quants anys, cal recordar tantes vegades com faci falta que la dependència espanyola té costos d'oportunitat. És curiós com funciona la ment humana: encara sembla que ens preocupin molt més les derivades econòmiques de l'opció independentista - clarament favorables des de molts punts de vista - que les derivades econòmiques de continuar sent espanyols durant uns quants anys més. Estem segurs que volem continuar suportant un dèficit estructural que representa al voltant del 8,5% del nostre PIB? Algú creu que el govern espanyol oferirà alguna solució o possibilitat de pacte satisfactori si això no ha passat en tots aquests anys de democràcia, amb aliances polítiques diverses? Algú té dubtes que la independència, sense ser cap 'panacea', ens donaria la possibilitat de fer una política econòmica i social per a fomentar la recuperació més efectiva, eficient i justa de la que està fent el govern espanyol?

3. Hi ha una majoria social favorable. L'independentisme no només ha sortit objectivament reforçat de les eleccions del 25 de novembre - tal i com ens explica molt pedagògicament Vicent Partal - sinó que té una majoria sociològica contrastada, tal i com apunten les dades més recents del CEO. El moment polític, però, és complex: el partit que ha de liderar aquest procés no està en el seu moment millor moment anímic, i és perfectament comprensible. Però no confonguem l'estat d'ànim d'un partit amb l'estat d'ànim d'un país. M'agradaria pensar que, tot i no ser fàcil, Artur Mas estarà a l'alçada dels lideratges que el país necessita. Bàsicament perquè no hi ha alternativa. Serem molts els que posarem el nostre granet de sorra i donarem desinteressadament tot el nostre suport per a que això sigui possible. Però primer necessitem tenir molt clar cap a on anem...


dijous, 6 de desembre de 2012

El marc d'uns nous pressupostos

Són possibles uns altres pressupostos de la Generalitat de cara els propers exercicis? Estic convençut que si. Ara bé, quin és el veritable marge de maniobra que tindrà el nou Govern de la Generalitat? El que configura el nostre marc pressupostari en els propers anys mentre no siguem independents són els límits de dèficit fixats pel Govern espanyol al si del Consejo de Política Fiscal y Financiera (CPFF). Aquests objectius d'estabilitat pressupostària pels propers anys tenen com a objectiu reduir progressivament del 2013 al 2015 el nivell de dèficit de les AAPP de l'Estat espanyol assignant una part d'aquest objectiu a cada nivell d'administració: Administració central, Comunitats Autònomes (CCAA), Corporacions Locals (CCLL) i Seguretat Social. Hi ha moltes maneres de distribuir verticalment aquest endeutament - en podem veure alguns exemples internacionals en aquest document de l'OCDE - però els criteris utilitzats en el cas espanyol, com en tants altres àmbits, és difícilment justificable des d'un punt de vista racional.

Sense necessitat de fer distincions entre CCAA, la previsió de tancament pel 2012 serà d'un dèficit agregat del 2,0% del PIB. L'objectiu de dèficit fixat a les CCAA pel 2013 és del 0,7% del PIB. Això implica que se suposa que en només un any han de reduir conjuntament en 1,3 punts percentuals el seu nivell de dèficit. Tenint en compte que no hi ha un criteri de distribució horitzontal d'aquest objectiu entre CCAA - totes han de respectar el límit del 0,7 independentment del seu nivell d'esforç o dèficit fiscal - afecta de forma especialment negativa CCAA que, com Catalunya, presenten un nivell de dèficit públic més elevat fruit d'un dèficit fiscal estructural amb l'Administració Central. Tot i que sembla que la moderació del dèficit en el tancament del 2012 dependrà de la comptabilització dels ingressos derivats de les privatitzacions recents...Mentrestant, l'Administració Central s'exigeix un esforç d'ajust molt menor: un objectiu de dèficit del 3,8% el 2013, quan el dèficit anunciat al debat de la totalitat de la Llei de Pressupostos Generals de l'Estat a més de setembre 2012 era del 3,9%. Sembla justa aquesta desproporció d'exigència quan són les CCAA les responsables d'executar el 36% del conjunt de la despesa pública, especialment d'aquella que garanteix els pilars del nostre Estat del Benestar?

No ho és gens de just, com no ho tampoc la consideració política, social ni econòmica que ens té el Govern Espanyol. Alguns fa temps que ho sabem i que hem arribat a la conclusió que no canviarà mai independentment de qui ocupi la Moncloa. Què podem fer doncs mentre no es convoca el referèndum per a la independència si no volem caure en el 'és-el-que-hi-ha-nisme' que apunta el catedràtic Jacint Ros-Hombravella? Doncs donar mostres explícites de disconformitat amb aquesta austeritat excessiva imposada des de Madrid - no són els objectius exposats anteriorment els que ens fixen les institucions europees - a Catalunya, a Madrid i a Brussel·les. Cal explicar a tothom que una cosa és tenir la voluntat d'equilibrar els nostres pressupostos públics i una altra de ben diferent és escanyar els teus ciutadans fruit d'aplicar acríticament la discrecionalitat d'un govern (espanyol) d'insolvència més que contrastada. Recordem que cada dècima adicional del PIB en necessitat de reducció de dèficit públic significa una necessitat  adicional d'ajust - per la via de major pressió fiscal o menor despesa pública - de poc més de 200 milions d'euros. Com que l'esforç i els sacrificis que haurem de fer a partir del 2013 no són menors ni ens surten gratis, potser que comencem doncs a posar límit a tanta discrecionalitat no?

dissabte, 1 de desembre de 2012

Les clavegueres fiscals de l'Estat

Ahir divendres, tal com anunciava el diari Expansión, el Ministeri d'Hisenda ha creat un impost estatal sobre dipòsits bancaris a tipus zero. Això significa que, tenint en compte que no generarà cap ingrés adicional, ho fa amb l'únic propòsit d'impossibilitar que aquest recurs fiscal sigui emprat per altres CCAA. Hi ha diversos detalls sobre el procediment que ha utilitzat per a la tramitació d'aquest nou impost que són, com  a mínim, reveladors.

En primer lloc, sorprenentment, la proposta d'impost s'ha vehiculat a través d'una esmena del Grup Parlamentari del Partit Popular a la Llei de mesures tributàries que s'està discutint al Senat - concretament a través de la emmienda número 169 de adición (capítulo nuevo) -. No és una mica estrany que una mesura d'aquest tipus impulsada pel Govern espanyol s'hagi d'introduir d'aquesta manera tan indirecta? Tot i que no domino prou la tècnica de tramitació parlamentària, em sembla que hi ha dos possibles motius: o bé es pretenia que aquesta mesura passés inadvertida o bé era una de les maneres més ràpides per a ser aprovada i entrar en vigor. En qualsevol cas, em sembla una tramitació anòmala i, sobretot, molt poc transparent. Val la pena recordar que aquell mateix dia el Consell de Ministres acordava mesures tan importants com 'la adquisición  de dos helicópteros SH60-F excedentarios de la armada de Estados Unidos'.

Cal dir que el passat 22 de novembre el Tribunal Constitucional va desestimar el recurs d'inconstitucionalitat interposat fa més de deu anys pel President del Govern espanyol contra el mateix tipus d'impost establert per la Junta d'Extremadura. Aquesta declaració de constitucionalitat no és tan important per les CCAA que ja aplicaven aquest impost sobre dipòsits bancaris - Extremadura i Andalusia que, segons l'esmena del PP, seran compensades per la pèrdua d'ingressos per a compensar 'l'usurpació de l'espai fiscal' per part de l'Administració Central a les CCAA - sinó per aquelles CCAA que tenien previst aplicar-ho en breu. Quines?

Casualment aquesta esmena d'addició s'introdueix en un moment on l'escenari polític a Catalunya fa que sigui força probable que Convergència i Unió (CiU) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) puguin arribar a un acord per aprovar uns pressupostos pels 2013. I resulta que la proposta d'impost sobre dipòsits bancaris era una de les principals propostes i condicions que ERC, a través del seu diputat Pere Aragonès, va posar sobre la taula per tal de donar suport als Pressupostos de la Generalitat per l'any 2012. Com tots sabem aquesta mesura, que s'estimava capaç de generar més de 500 milions d'euros anuals, no va ser acceptada i es va comptar finalment amb l'abstenció i el suport implícit del Partit Popular per aprovar els comptes de la Generalitat.

Tot plegat ens fa pensar que no es tracta simplement d'una concatenació de casualitats. És una mostra de la batalla fiscal i de deslleialtats institucionals explícites que fa temps que ha iniciat l'Estat, que ja ni s'esforça a semblar conciliador o negociador. També és una mostra de com l'Estat s'alia amb l'immobilisme i és un soci força barat de tots els qui no volen que res canvïi.  Una mostra, per tant, de com l'Estat també és un fre no només pel nostre procés d'autodeterminació sinó per a impulsar models alternatius per sortir-nos d'aquesta crisi. Convé que ho recordi, també, l'esquerra més alternativa i apàtrida.