dilluns, 30 de desembre de 2013

Tres bons propòsits pel 2014

El final d'un any i el començament d'un altre sol ser un dels moments més propicis per a fer balanç i plantejar-se bons propòsits de cara al nou any. Per algun motiu tots els gimnasos comencen la seva principal campanya comercial o les tendes de cigarretes electròniques ja comencen a fregar-se les mans.  Jo me'n plantejo tres de caire més actitudinal que em ve de gust compartir. I penso que són propòstis prou genèrics i útils com per a ser tinguts en compte tant en una esfera més professional o més personal. Són els següents:

1. Prejutjar menys i escoltar més. Sovint les males experiències, les presses o simplement la por ens fan prendre posicionaments o decisions abans d'hora. Abans fins i tot d'haver escoltat el que algú et vol explicar sense ni donar interiorment ni el més mínim benefici del dubte. Em sembla que jo ho faig més sovint del que voldria (a vosaltres no us passa?). Actuar en base a prejudicis, fins i tot en el cas que fos un mètode efectiu i eficient - en la mesura que m'estalvio temps i en la major part dels casos els meus prejudicis siguessin encertats -, fa que ens deixem perdre moltes coses. Sovint les lliçons més útils, les experiències que més t'obren la ment i els records que et queden gravats durant tota la vida són aquells que neixen de situacions inesperades. D'una conversa no buscada o d'algú amb qui mai no havies parlat de segons què. Vull aprofitar-ho!

2. Jutjar menys i estimar més. La gent que ens envolta té la gran virtut de ser diferent a nosaltres. És una virtut perquè aquesta és la condició per aprendre i créixer. De vegades costa no jutjar - encara que sigui inconscientment - a les persones quan actuen diferent de nosaltres o simplement diferent al que esperem - quan el més sensat seria estimar la seva diferència i tot allò que ens aporta? En molts casos, tot i que fem un esforç extrem d'empatia, ens serà molt difícil d'entendre certes actituds, comportaments o reaccions. Potser és més senzill: potser de vegades només es tracta d'acceptar-nos tal com som.

3. Disfrutar més de tot allò que vius. La pressió, els nervis i el cansament de vegades ens poden fer caure en episodis o espirals victimistes en els que la resta del món conspira contra nosaltres. Cal anar amb molt de compte amb aquestes actituds vitals perquè solen actuar com a profecies autocomplertes: ningú té ganes d'acostar-nos a persones negatives (NINGÚ!). Per tant, és possible que si prenem una actitud negativa en vers vida - per difícil que aquesta sigui i motius que ens doni - nosaltres mateixos podem acabem sent els nostres propis botxins. De vegades no cal que ens ho digui un amic, un germà o la parella sinó que nosaltres mateixos podem prendre consciència de totes les coses bones que ens dóna la vida. Avui en dia molta gent es troba en situacions molt difícils - segur que més difícil que la nostra - però segur que sempre podem trobar al nostre entorn - pares, amics, familiars, parella,... - i/o al nostre futur - ideals o projectes pels que lluitar - motius pels quals val la pena llevar-se amb un somriure. A mi, per exemple, el 2013 m'ha portat 2 gats que m'alegren la vida. Segur que el 2014 també me'n portaran moltes més i vull saber disfrutar-les. 

Bon any a tothom!

diumenge, 24 de novembre de 2013

El cost de no tenir un estat emprenedor

En uns moments de tanta incertesa, és quan val més la pena que mai llegir els nous documents publicats per les institucions econòmiques internacionals: ens aporten nou coneixement sobre la realitat i potser algunes pistes de per on aniran les seves recomanacions polítiques. Aquesta mateixa setmana el Fons Monetari Internacional ha publicat un nou document de treball titulat "Debt Reduction, Fiscal Adjustment, and Growth in Credit-Constrained Economies". Certament no és un títol que a primer cop d'ull convidi a una animada tertúlia de sobretaula de diumenge, però resulta especialment rellevant de cara al debat macroeconòmic que enfrontem moltes economies europees per tal de superar l'actual recessió. La pregunta que procura respondre aquest document en base a una àmplia evidència empírica (l'anàlisi de dels efectes dels ajustos fiscals realitzats a 107 països entre els anys 1980 i 2012) és: quin és el tipus d'ajust fiscal que ha funcionat millor per tal d'estimular el creixement econòmic?

La resposta en base a aquest anàlisi és sorprenentment clara i, de fet, va en la línia del canvi de discurs que ha estat fent el Fons Monetari Internacional aquest últim any. Els ajustos basats únicament en reducció de la despesa pública tenen efectes negatius sobre el creixement de les economies en les que s'aplica, especialment si aquestes es troben en una situació de fortes restriccions al crèdit - com la nostra -. El document conclou que són necessàries polítiques de consolidació mixtes - basades tant en increments selectius de la pressió fiscal (per exemple, reduint els incentius al frau fiscal) com en reduccions de despesa -. D'altra banda, s'aconsella adoptar mesures per evitar 'la fatiga de l'ajustament' i protegir el paper de la inversió pública com a un dels motors del creixement i de la recuperació econòmica. En certa manera, des d'una perspectiva macroecònomica, l'evidència recent aporta nous suports a les tesis de Mariana Mazzucato - entre d'altres - sobre el rol emprenedor de l'estat a l'economia. 

Estem adoptant aquestes mesures a Catalunya? Els pressupostos del 2014, conscients dels efectes que han tingut a casa nostra les retallades, són coherents a mitges amb les lliçons que ens aporta aquesta evidència empírica. Evidenciar que la despesa per càpita de la Generalitat de Catalunya ha retrocedit fins a 10 anys enrera ha estat un argument de pes per no perseverar en els ajustos de despesa i mantenir el mateix pressupost que a l'any anterior, reforçant el pes relatiu de les polítiques socials. Com s'aconsegueix però aquest equilibri? Reduint un any més l'activitat inversora de la Generalitat - que inverteix tan sols 1.196 MEUR, menys de la meitat que fa deu anys - i preveient uns ingressos patrimonials de 1.696 MEUR i uns ingressos per alienació d'inversions reals per valor de 992,5 MEUR. En un període on seria necessari un paper selectivament proactiu de la Generalitat com a principal inversora, veiem com aquesta parcialment es descapitalitza.

Perquè preveu aquesta descapitalització el Govern? Perquè no té més remei. Tot i esgotar gairebé tot el marge existent per a nova fiscalitat el desajust dels comptes públics seria major que el 2013 sense mesures extraordinàries com les previstes. Venem les poques joies de l'àvia perquè tothom pugui arribar a finals de mes amb la màxima dignitat possible. Un retrat simplista però veraç del que és la política pressupostària del 2014: insuficient per ajudar a propiciar una recuperació econòmica satisfactòria, imprescindible (tot i que insatisfactori) per mantenir la nostra cohesió social. Uns pressupostos d'emergència, però que difícilment poden il·lusionar a ningú. I és que els presssupostos potser són la prova més evident que el marc autonòmic fa temps que és completament obsolet. Dimecres passat presentàvem a la Fundació Josep Irla "Com Àustria o Dinamarca. La Catalunya possible" amb dos dels seus autors: un exercici il·lusionant a l'hora que ens convidava a debatre de forma realista sobre la millor política econòmica d'una Catalunya independent. Per decidir quin model de país volem amb totes les eines d'un estat primer cal decidir que ho volem! I fer-ho ràpid perquè el cost d'oportunitat és cada vegada més alt. I per decidir cal votar: i és que votar és la via...

dimarts, 5 de novembre de 2013

Els pressupostos menys injustos possibles

Els pressupostos del 2014 que avui ha presentat el Conseller Mas-Colell no són uns bons pressupostos: no són els que es mereixen els nostres conciutadans. Si féssim una moció al Parlament de Catalunya amb aquest text molt probablement aconseguiríem la unanimitat al conjunt de la cambra. Malauradament l'exercici d'elaborar uns pressupostos no es limita a la formulació dels nostres bons desitjos sinó que comporta prioritzar uns recursos escassos. Dramàticament escassos en el cas de la Generalitat de Catalunya, on fa temps que plou sobre mullat: hem patit l'efecte d'una caiguda dels ingressos en unes finances públiques amb un dèficit fiscal estructural equivalent al 8 per cent del nostre PIB i agreujat per les deslleialtats centrifugadores del govern espanyol. Què s'ha presentat en aquest context?

1. Un projecte de pressupostos sense noves retallades. Per primer cop des del 2009 la despesa efectiva dels Departaments deixa de caure, i augmentarà un 0,2%. Hi ha un punt d'inflexió en les caigudes del pressupost d'ençà de la crisi. Al 2013, després de la pròrroga, la despesa efectiva dels departaments serà de 20.254,7 M. La despesa prevista pel 2014 serà de 20.295,5 M.

2. Són els pressupostos més socials possibles. Els pressupsotos presentats permeten garantir els serveis públics fonamentals vinculats a Salut, Educació i Benestar social. El pes d'aquests tres departaments sobre el total, superarà per primer cop el 70% (71,1%). Això ha estat possible gràcies a una redistribució interna dels pocs recursos que tenim disponibles, en la línia d'invertir en favor de la cohesió social i en solidaritat cap als més vulnerables. Així, es recupera molt terreny en la cobertura de la Renda mínima (s'assoleix un nivell lleugerament superior al del 2011, augment de 130 MEUR a 173 MEUR, on s'augmentaran un 33% el nombre de beneficiaris), es prioritza beques menjador (augment de 100 a 108MEUR), Suport a famílies en matèria d'habitatge (de 52 MEUR a 59 M; 7 MEUR addicionals) i un nou programa de lluita contra la pobresa infantil (dotat amb 3 MEUR). Al mateix temps, també es procura marcar un canvi de tendència en no menystenir les possibilitats d'una recuperació econòmica. Davant la manca de crèdit a projectes empresarials, s'incideix en l'atorgament de crèdit a nous projectes d'inversió vinculats a la internacionalització i l'emprenedoria (Dotació de 100 MEUR de crèdits per part de l'Institut Català de Finances).

3. S'avança cap a una fiscalitat més justa. A ningú li agrada haver de pagar més impostos: però crec que l'increment de la pressió fiscal entre els qui mantenen certa capacitat de pagament és una bona notícia si evita enfonsar més als col·lectius més vulnerables amb noves retallades. Una mesura excepcional, que hem de valorar positivament tenint en compte que ens trobem davant d'uns pressupostos de resistència. En aquest sentit s'actua en els ingressos a partir d'una fiscalitat verda que grava les nuclears (22 MEUR), l'enlairament d'avions al Prat (3,6 MEUR), els gasos contaminants (2,8 M), així com la implantació de l'eurovinyeta – camions grans que fan tot l'eix transversal (5-10 MEUR). Per últim, es recupera l'impost de successions amb un caràcter més progressiu, que restituirà els ingressos que va perdre la Generalitat el 2011 (110 MEUR addicionals), incidint en aquelles herències més elevades.

Tenint en compte les circumstàncies, podem dir que són uns mals pressupostos? De ben segur que són dolents per aquells que ja tenien preparat l'argumentari abans que es presentessin. Per a la resta són uns pressupostos que, com tot a la vida, de ben segur que són perfectibles i millorables. Però que procuren ser el menys injustos possibles davant la realitat que ens està tocant viure. Una realitat que volem - i farem tot el possible - per a que canvii molt i molt aviat.

diumenge, 3 de novembre de 2013

Lliçons estatutàries

Sovint repassar la història no és només una bona manera de conèixer el perquè de les coses sinó que  és una manera a través de la qual en podem extreure moltes lliçons. Cada moment històric és diferent i singular però, en la mesura que som capaços d'establir certs paral·lelismes podem saber què és el que no ha acabat de funcionar i, per tant, evitar ensopegar dues vegades en la mateixa pedra. En aquest sentit, el procés d'elaboració de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya és tan recent que crec ens ofereix un magnífic banc d'experiències del qual en podem extreure tres lliçons principals.

1. Catalunya no pot reformar Espanya o Espanya no es vol deixar reformar des de Catalunya. L'Estatut d'Autonomia fou potser l'últim intent en el qual Catalunya intentà provocar un canvi en el model d'Estat per tal d'encaixar el que llavors eren les aspiracions i necessitats expressades per part d'una àmplia majoria dels catalans en aquell Estatut d'Autonomia aprovat a finals de setembre del 2005. La reforma del model de finançament o la descentralització competencial era una proposta unilateral de Catalunya per sortir d'una incomoditat que no era percebuda com a pròpia per part de l'Estat Espanyol. La reforma de l'Estatut fou percebuda com un intent de modificar el model polític de l'Estat per la porta de servei, des d'una de les seves cantonades. Cal que no oblidem que fou així durant un govern socialista, els mateixos que ara diuen que volen "federalitzar Espanya". Quina és la raó per la qual hauria de funcionar uns anys després? El problema bàsic és polític i no només persisteix sinó que fins i tot s'ha aguditzat: ni es perceben les mateixes realitats polítiques (veure el tweet de Lluís Orriols: "El grado de descentralización ideal de los catalanes es casi el status quo percibido en Madrid") ni és possible trobar un mínim comú denominador d'objectius polítics (veure el tweet on mostro el mapa del suport a la involució autonòmica per CCAA a partir dels resultats de l'enquesta del CIS). En resum, quin sentit té voler federar-nos amb un Estat que no ho vol?

2. La unanimitat i l'ampli consens té un valor relatiu, mai absolut. Ampliar els consensos et garanteix majories més àmplies però 1) no et garanteix que aquestes siguin perdurables ni sostenibles i, per altra banda 2) el camí per assolir amplis consensos ens pot portar a una dilació inútil i possible paràlisi. A la nit del 30 de setembre del 2005 es desfermà una gran eufòria al Parlament de Catalunya. S'havia aconseguit el que feia pocs mesos semblava impossible: tots els grups parlamentaris, a excepció del Partit Popular de Catalunya, donaren suport al mateix text de reforma de l'Estat d'Autonomia de Catalunya. Molts catalans interpretàrem aquest acord com a símbol d'una unitat infranquejable, que donava la màxima força i sentit a les nostre reivindicacions. Mesos més tard foren els dos principals partits del Parlament de Catalunya que trencaren aquest consens: uns autoesmenant-se a través del PSOE i els altres arribant a un pacte que acabava de dinamitar la unitat assolida l'any anterior. Vol dir això que els consensos no tenen cap valor? Tampoc crec que sigui aquesta la lliçó que n'hem d'extreure. El que potser n'hauríem d'aprendre és que no tots els consensos són iguals: n'hi ha de més sòlids i d'altres més fràgils, poc sostenibles. En la mesura que les nostres forces - com les de tothom - són finites, potser valdria la pena que no en gastéssim gaires bastint consensos que llueixen a curt termini però que es desfan en qüestió de setmanes o mesos.

3. Els catalans - com tothom - volem decidir de veritat! No hi ha res que incentivi més la participació a un referèndum/consulta que aquesta compleixi dos requisits: 1) que sigui clara en la seva formulació, i  2) que sigui transcendent i que afecti a la vida futura dels potencials votants. En aquest setntit, el referèndum que se celebrà el 18 de juny del 2006 no complia cap d'aquests dos requisits. Molts catalans no sabien exactament què estaven votant: l'Estatut que havia aprovat el Parlament feia un any? L'acord del President Mas amb Zapatero? un lleu guany competencial? Per altra banda, tothom tenia la impressió que era un canvi prou lleu per a que fos molt poc perceptible a la nostra vida quotidiana. I aquest fet si que generà frustració: per aquest canvi els nostres representants polítics havien estat dedicant bona part de la seva energia en els últims dos anys? El resultat fou un referèndum en el que participaren menys de 2'6 milions de catalans: el que equival a menys de la meitat del cos electoral. Si el que volem és evitar que això és repeteixi, potser millor que siguem clars i que tinguem la certesa que efectivament estem decidint un aspecte rellevant del nostre futur com a ciutadans.

diumenge, 27 d’octubre de 2013

Impostos i il·lusions

Aquest dijous passat vàrem celebrar la taula rodona sobre "la construcció de la hisenda pública catalana" amb la participació de tres perfils molt interessants i complementaris: Xavier Martínez-Gil, coordinador de gestió tributària de l'Agència Tributària de Catalunya (ATC); Antoni Duran-Sindreu, professor de sistema fiscal a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), i Marta Espasa, professora titular d'hisenda pública a la Universitat de Barcelona (UB). Els tres ponents van fer aportacions molt interessants, tot i que tampoc pretenien cobrir algunes de les preguntes que ens fem molts de nosaltres quan parlem d'aquest tema: com garantirem la transició? quin dia passarem a poder pagar tots els nostres impostos a la hisenda catalana? Pregunes cabdals i que sens dubte cal anar responent, però potser no en el marc d'una taula rodona.

Marta Espasa ens recordà la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent. En base al seu estudi fet amb Núria Bosch, ens aportà el titular de la jornada actualitzant els recursos addicionals que hauria ingressat la hisenda catalana per l'any 2010. Més enllà d'aquesta constatació, Antoni Duran posà més èmfasi en els principis rectors que hauria de seguir la hisenda catalana (simplicitat, servei, confiança i col·laboració amb el contribuent...) i Xavier Martínez en la necessitat de reforçar l'estructura actual de l'ATC per tal de poder assumir el conjunt de la recaptació.

El que mes em va agradar és que, entre tots aquests aspectes tan tècnics, afloraren conceptes del que anomenem 'política en majúscules'. En primer lloc, foren diverses les vegades en les que es remarcà la necessitat de considerar la política fiscal i tributària del nou estat com una conseqüència i no com a limitant de la política a emprendre per part de la nova República Catalana. "Necessitarem un pacte fiscal que garanteixi l'adhesió a una determinada política tributària per finançar un determinat marc de prestacions públiques" proposà Xavier Martínez. Duran-Sindreu també condicionà la política fiscal  a les necessitats de finançament derivades del tipus d'estat pel que optàvem. Antoni Duran anà encara una mica més enllà: "la millor manera de garantir un bon compliment fiscal és construir un projecte il·lusionant i atractiu". I certament serà així. És cert que els impostos són ingressos cohercitius, però no és menys cert que la fortalesa i vitalitat d'un contracte social entre institucions i ciutadania són la clau - tal i com teoritzen autors com, per exemple, Feld i Frey (2007) - per assolir alts nivells de compliment. Qui ho diria que una cosa aparentment tan freda com la viabilitat econòmica d'un estat es basa en valors tan volubles però importants com la confiança o la il·lusió, oi? Doncs crec que faríem bé de no oblidar-ho...

diumenge, 20 d’octubre de 2013

La cadira, les patronals i el procés

Aquesta mateixa setmana el President Mas s'ha negat a assistir a un acte de Foment del Treball per no poder fer-ho tal i com marca el protocol, com a màxim representant institucional davant la vice-presidenta del govern espanyol Soraya Saenz de Santamaria. D'aquesta escalada de tensió intergovernamental el que trobo més destacable és el seu escenari: Foment del Treball. Foment, una de les patronals amb més pes específic del nostre país, ha mantingut una actitud certament ambigua en la defensa de principis tan inqüestionables des del punt de vista democràtic com el dret a decidir del poble català. Fins i tot, no som pocs els que ens hem qüestionat fins a quin punt és elegant o respectuós - en vers al rol institucional del Molt Honorable President - que per part dels organitzadors de l'acte s'evidencii la seva absència d'una manera tan explícita (foto). Entrar en el terreny de l'especulació sobre la voluntarietat o la significació de certs actes que poden arribar a ser titllats com a casuals sol ser força estèril. Aprofitant que aquest fet ha posat de relleu el rol que poden jugar les patronals en el procés, prefereixo fer tres consideracions que em semblen més rellevants.

En primer lloc, cal afirmar rotundament que les patronals són agents polítics de primera magnitud. Personalment trobo força falaç la pàtina de neutralitat política que s'atribueix - o algunes vegades es volen atribuir - a les organitzacions empresarials. En la meva vida professional he tingut la sort de fer alguns molts bons amics vinculats a les organitzacions patronals del nostre país. Us puc assegurar que les seves habilitats polítiques i negociadores superen les de la majoria de diputats del Parlament de Catalunya. I potser és normal que sigui així: conjuntament amb la prestació de serveis - cada vegada més present - la funció bàsica de les patronals és defensar els interessos dels seus membres. Fet que passa per procurar influir en la presa de decisions de les Administracions Públiques fent sentir continuament la seva veu. No és aquest un rol clarament polític en representació d'uns interessos col·lectius?

En segon lloc, les patronals i les empreses haurien de trobar quin és el seu terreny de joc en el procés. Ni hauríem de permetre certes pràctiques ni tampoc hauríem d'esperar certes declaracions. Els interessos individuals de les empreses responen a un criteri de rendibilitat i caldria esperar que les organitzacions empresarials defensessin l'argregació d'aquests interessos individuals. Al meu entendre considero moralment reprovable - per bé que potser pot arribar a ser legítim - que una empresa o organització empresarial condicioni el sentit del vot dels ciutadans en un procés democràtic en base a la seva capacitat d'influència econòmica. Defensar els principis democràtics fonamentals, la llibertat d'expressió i la importància del bon funcionament de les nostres empreses sigui quin sigui el marc polític dels propers anys hauria de ser el mínim que hauríem d'esperar de qualsevol organització empresarial del nostre país.

Per últim, no hi ha un únic model d'empresa ni tampoc un únic tipus d'organització empresarial. És per aquest motiu que trobem posicionaments també molt diversos davant d'una possible futura independència. Aquesta mateixa setmana podem trobar des de les declaracions contràries de José Luis Bonet Ferrer al New York Times - President de Freixenet i de la Fira de Barcelona -, les declaracions tranquilitzadores de Miquel Valls - President de la Cambra de Comerç de Barcelona - a les més favorables a desvincular-se de la marca Espanya de Manel Xifra a l'Econòmic - President de l'Associació d'empreses exportadores AMEC -. Faríem bé si més enllà d'observar aquesta varietat de posicionaments polítics entre el món empresarial també comencéssim a pensar quina és la motivació original de cadascun dels posicionaments i quin model productiu ens convé més. És casualitat que aquelles empreses més internacionalitzades i que menys depenen del mercat espanyol siguin aquelles que habitualment són més favorables a la independència? Potser així, quan tots ho tinguem més clar, més d'un empresari serà més prudent a l'hora d'explicitar xantatges empresarials en públic.

diumenge, 22 de setembre de 2013

El somriure d'una majoria

Quan els més apocalíptics pronosticaven l'afebliment de l'independentisme, quan alguns opinadors - des del desencert o la mala fe - advertien de la suavització de la febre independentista, l'èxit de la Via Catalana va tornar a sorprendre fins i tot als propis organitzadors. Una de les grans virtuts diferencials de la Via respecte a passades manifestacions fou la seva component de mobilització cívica, molt més engrescadora que els formats de manifestació convencional. En definitiva, que la Via Catalana fou una molt bona promoció per a molta gent que, a causa del desconeixement o dels prejudicis sobre el moviment independentista, no hi va anar. Aquest fet no és gens trivial ja que ens recorda que no hem de parar de treballar per tal d'ampliar la majoria independentista. Si el nostre és un projecte atractiu per a tothom, cal que es noti. I no únicament des del terreny racional-discursiu sinó en la nostra manera de relacionar-nos, d'explicar els nostres somnis, de convèncer a cada vegada més catalans: la independència serà de tots i per a tots els catalans o no serà!

Cal dir que aquells qui volen impedir que els catalans expressem lliurement la nostra voluntat també ens ho posen relativament fàcil. Declaracions com les del catedràtic Velarde, intents de manifestació ultra com els de Mataró, o la mateixa actuació del grupuscle feixista a la delegació de la Generalitat a Madrid són mostres no massa atractives del que l'unionisme pot oferir a la societat catalana. De fet, estic convençut que l'expressió cívica de l'independentisme en contrast amb aquest tipus d'actituds ha estat clau per a que personalitats com Andreu Buenafuente o Risto Mejide, que mai s'havien significat en aquesta qüestió, es posicionin explícitament a favor del dret a decidir i demanin el màxim respecte pel creixent moviment independentista. Senyals inequívocs que l'independentisme està ampliant el seu espectre social i que ja és un sentiment compartit per molts catalans. I en bona part és per saber mantenir una reinvidicació serena, alegre i respectuosa. I és que potser no resultaria gaire atractiu formar part d'un moviment en el que tothom fes cara de tenir mal d'estómac, oi? No perdem doncs aquest esperit, encara que sovint ens falli la paciència.

I és que som molts els que fa anys que esperem aquest moment. I ens sembla tot tan evident, ho hem repetit tantes vegades, que ens sembla fins i tot desesperant que encara hi pugui haver demòcrates catalans que puguin tenir dubtes sobre la conveniència de ser independents. Però és que sabeu què? Els independentistes que des de ben petits ens manifestem cada tarda de l'onze de setembre des de la plaça Urquinaona fins a l'Arc de Triomf som minoria entre aquesta nova majoria. I potser la nostra manera de viure el procés no sempre serà del tot representativa: potser val la pena ser-ne conscients per tal de no errar la interpretació dels moments polítics que ens tocarà viure els propers mesos. A mi m'agradaria acabar de convèncer pel 'Sí', per exemple, a molta gent com el Jose: un militant del partit socialista d'Horta (Barcelona) que expressa públicament i desacomplexada les seves motivacions per ser independentista. I probablement per això no ens cal més temps (més aviat no en podem deixar passar massa). Però el que si que ens cal és preservar com un tresor aquesta actitud constructiva, alegre i sempre oberta que ens ha caracteritzat fins ara. Aquesta actitud que ens ha mantingut sempre cohesionats com a societat, la que farà que anem sumant cada vegada més i més gent a aquest nou projecte de país. Potser per a molts aquestes reflexions resulten una obvietat, però jo avui tenia ganes de compartir-les.

dijous, 12 de setembre de 2013

Via Catalana, primeres impressions

La Via Catalana ha estat un èxit absolut. Avui bona part d'un poble ha mostrat mobilitzant-se de forma pacífica la seva clara voluntat de decidir el seu futur lliurement.  No sé si n'érem 1.600.000 o més, tal i com ha estimat l'ull expert del xofer (que no semblava aparentment massa simpatitzant a la causa) que ens ha portat des de Sant Andreu del Palomar fins a Sant Carles de la Ràpita. En el cas que fóssim menys, de ben segur que hem estat un bon percentatge de catalans els que hem sortit al carrer, alguns recorrent bona part del país, per fer sentir la nostra veu. El recurs o argument de contraposar qualsevol xifra de participació amb la "majoria silenciosa" que no es manifesta - tal i com ha fet el Ministre de l'Interior - sempre l'he trobat increiblement pobre. Una manifestació no té el valor d'un sufragi precisament perquè no tothom s'hi expressa, però equiparar un col·lectiu mobilitzat a un de passiu em sembla que denota la desorientació d'un govern espanyol incapaç d'oferir respostes a l'alçada del que avui ha expressat el poble català.

La mobilització d'enguany és un èxit inapelable de l'Assemblea Nacional Catalana i de tot el col·lectiu de gent que ha conseguit engrescar. Des de la seva recent creació l'Assemblea ha actuat amb molt d'èxit com a catalitzador social del moviment independentista al Principat. Una assignatura (en certa manera) pendent és com convertim aquesta capacitat de mobilització social en una procés de transformació, canvi o ruptura política efectiu. L'11 de setembre del 2012 va tenir un output polític fonamental: una majoria al Parlament de Catalunya compromesa a pactar un referèndum per la independència el 2014 (veure Annex 1 de l'Acord d'estabilitat). No semblaria lògic que, vist l'èxit aclaparador de la Via Catalana, la resposta política comportés com a mínim la concreció d'aquest compromís i l'eventual ampliació d'aquesta majoria?

Per altra banda, les reaccions de l'espanyolisme són imprevisibles. El problema no és només que responen a un estat de feble tradició democràtica, sinó que responen a un estat en procés de descomposició que es veu impotent per aturar aquesta onada independentista. I això, al meu entendre, vol dir que de l'espanyolisme no podem esperar cap tipus de mesura, contenció ni coherència. Enguany n'hem viscut un exemple lamentable amb l'atac a la Delegació Cultural de la Generalitat a Madrid per part de grupuscles feixistes. Uns fets gravíssims no només pel que signifiquen sinó per la impunitat amb la que han actuat els agressors, que no fa preveure una reacció precisament exemplaritzant per part de les autoritats espanyoles. És gairebé tan important mantenir la nostra actitud pacífica i positiva com ser intransigents amb mostres de violència com aquesta, que no ens podem permetre d'incorporar en la nostra normalitat.

Tinc la sensació que acabem de protagonitzar una gran victòria com a poble que ara hem de saber administrar. I això vol dir escollir bé els tempos i no retrassar-nos més enllà del 2014. Però, sobretot, saber ser lleials i estar a l'alçada de les nostres il·lusions: perseverar, no defallir, així com ser coherents i valents quan toqui. Un missatge pels representants polítics, però també pel conjunt de manifestants independentistes que caldrà que tornem a fer un pas endavant per acomboiar-los quan sigui l'hora. Guanyarem!

dijous, 5 de setembre de 2013

Aturem la flama de tot un poble en moviment?

Avui el President Mas ha dit a Els Matins de Catalunya Ràdio que convocaria unes eleccions plebiscitàries per al 2016 si l'estat espanyol impedeix fer la consulta. El President Mas es mereix tot el meu respecte per diversos motius, però fonamentalment per tres: 1) És el President del meu país, 2) Després de l'11 de setembre de l'any passat va tenir l'honestedat i la valentia de recollir els anhels d'una àmplia majoria de catalans i 3) Penso que molt poca gent és capaç d'aguantar amb tanta dignitat la pressió que deu haver aguantat el President Mas durant aquest últim any. Són motius que em temo que puc compartir amb gent molt diversa, d'ideologia i sensibilitats molt dispars. Motius que, per altra banda, són prou sòlids per tenir-los en compte a l'hora de contextualitzar qualsevol dels seus posicionaments. I això no m'impedeix estar totalment en desacord amb el sentit de les seves declaracions d'avui.

No hi puc estar d'acord, en primer lloc, per qüestions merament operatives. La primera pregunta que m'ha vingut al cap al llegir aquestes declaracions ha estat: en quines condicions serà capaç la Generalitat de sostenir les seves finances fins el 2016? Cal tenir en compte que quan parlem de les finances de la Generalitat parlem del finançament del nostre Estat del Benestar, de la nostra sanitat pública, de tot el nostre sistema educatiu, des de la primària al nostre sistema universitari. No cal ser cap geni ni disposar d'informació privilegiada per preveure que els pressupostos de l'any 2014 seran, en qualsevol dels escenaris, uns pressupostos molt durs. Un dels motius de més calat per a justificar l'aprovació d'aquests pressupostos és que fossin el tràngol necessari per a poder decidir el nostre futur en plena llibertat. On queda doncs aquest argument amb l'escenari del 2016? Quines són les raons que donem als nostres conciutadans per a justificar les més que probables penúries que comportarien els pressupostos autonòmics del 2015 i del 2016? Hi ha algú encara prou cínic o prou ingenu per creure que podem aspirar a un nou model de finançament que canviiï substancialment aquest panorama?

En segon lloc, per motius polítics. No sé trobar cap raó de pes que justifiqui una demora per decidir el nostre futur fins el 2016. Tenim la sort que una gran majoria de catalans ha identificat la independència com aquell canvi de marc polític i econòmic que a la vegada és prou factible i prou radical per  a poder plantejar-nos un futur il·lusionant. Però aquesta llum al final del túnel l'està veient molta gent a la qual ja li queda molt poca esperança i ja ho ha passat prou malament. Postposar la data al 2016 és jugar amb foc: em temo que a ulls de molts catalans és convertir el somini de la independència en una utopia instrumentada per polítics poc hàbils o poc honestos. Fins ara bona part dels catalans hem vist clara la coincidència entre l'agenda social i l'agenda nacional, i aquesta ha estat precisament la nostra força. Perquè malbaratar-la? Perdrem o guanyarem més suports a la causa entre 2014 i 2016? A mi la resposta em sembla clara. Què és el que impedeix que ens donin la veu a tots els catalans l'any que ve? Quina és la nova legimitat (que no ens hàgim guanyat ja els catalans) haurem guanyat després d'aquests dos anys per tal d'exercir el nostre dret a decidir?

I en tercer i últim lloc, per lleialtat institucional. Segur que es poden fer molts malabarismes semàntics interpretant el text de l'Acord d'Estabilitat signat a finals del passat mes de desembre del 2012 entre CiU i Esquerra Republicana. Però el que em sembla indiscutible és que l'acord es resumia en el següent: garantir l'estabilitat parlamentària del govern que havia de fer possible convocar una consulta l'any 2014. Una data que podria variar només en el cas que ho acordessin les dues parts signants. A dia d'avui, no em sé imaginar les raons que farien que el meu partit considerés convenient postposar la data del 2014. A mi m'ho haurien d'explicar molt bé per convèncer-me - i tot i així no m'ho sé imaginar -. I em sembla que els passaria el mateix a gairebé a tots els militants del partit.

I sabeu què em passa? Que aquells que defensen que no tenim encara una majoria social prou àmplia per guanyar una consulta no me'ls he trobat mai pel Bon Pastor ni per Nou Barris explicant les virtuts i els beneficis que comportaria per tots plegats una Catalunya independent. Ni crec que me'ls trobi mai. I per això no em generen gaire confiança: perquè dubto que en dos anys mes aquesta gent faci gaire més feina per aquesta causa. Confio que aquest 11 de setembre l'èxit de la Via Catalana serveixi per esvair doncs aquests dubtes. I per demostrar, com diuen els Obrint Pas, que "No podran res davant d´un poble unit, alegre i combatiu".


diumenge, 18 d’agost de 2013

Via Catalana: alternatives i oportunitats

La Via Catalana, en la mesura que ha centrat el debat polític de l'estiu, ja és tot un èxit. Fonamentalment el debat ha girat al voltant de dos eixos: el primer al voltant del claim de la convocatòria i el segon al voltant de singularitzar o complementar el missatge que aquell dia expressarem a través de l'Assemblea Nacional Catalana. Dos eixos de debat que són potser el millor símptom del moment que està vivint l'independentisme, tal i com avui molt bé descriu David Miró al seu article 'Sobiranistes apocalíptics i integrats'.

Sobre el primer, em temo que es tracta més aviat d'un debat semàntic i estètic. Sempre he pensat que l'estètica i les formes són molt importants en qualsevol expressió política o de caràcter col·lectiu.  És una manera d'enviar missatges implícits de gran abast. No obstant, és important que no ens facin perdre el nord. Siguem clars: creieu que algú que participi a la Via Catalana s'oposarà al procés d'independència de Catalunya? A mi em sembla clar que no, tot i que puc estar equivocat. Si això és així, quina és la importància d'explicitar o no explicitar l'independendentisme de la convocatòria? Per a respondre aquesta pregunta hem d'analitzar quines són les fonts de les principals vacil·lacions o objeccions a una convocatòria obertament independentista. Si fem memòria, veurem que aquestes han vingut de representants de partits polítics i organitzacions on encara no hi ha una majoria prou àmplia favorable a la independència: fem un cop d'ull sinó als resultats de l'enquesta que avui és portada d'El PUNT-AVUI. És lògic o no que els seus líders se sentin més còmodes amb una manifestació no obertament independentista? A mi em sembla que sí: respon a les necessitats d'unes persones que han de procurar fer uns equilibris difícils per exercir de representants del conjunt dels seus col·lectius. Uns equilibris que hem d'entendre i respectar pero que em temo que no responen a les preocupacions de la majoria que ja ha pres partit: la inmensa majoria de la gent que participi a la Via Catalana, voti el partit que voti, militi al sindicat que militi, tindrà clar que està participant a un acte democràtic a favor de la independència del nostre país.

El segon dels eixos de debat és sobre si cal complementar el missatge que centenars de milers de catalans donarem al món aquest onze de setembre a través de la Via Catalana. La principal iniciativa empresa en aquest sentit l'encapçala el Procés Constituent, el moviment liderat per Teresa Forcades i Aracadi Oliveras: plantegen encerclar La Caixa per tal de denunciar i assenyalar qui creuen que són els culpables d'aquesta crisi. I ho fan el mateix dia i la mateixa hora que es convoca la Via Catalana. La conveniència d'aquesta iniciativa, en la mesura que es planteja com a alternativa a la Via Catalana, crec que l'hauríem de valorar en funció de la seva aportació diferencial (a nivell intern i extern). Tot i intentar ser objectiu, no deixa de ser una visió personal: una opinió que no només és discutible sinó que, en aquest cas, també és ambivalent. A nivell intern, tendeixo a ser optimista. En la mesura que el Procés Constituent està vinculat a una nova República Catalana (podeu llegir el seu manifest), crec que iniciatives com aquesta poden sumar noves adhesions de sectors que, com a mínim, són escèptics respecte l'actual procés de transició nacional. A nivell extern, sóc força més pessimista. Tinc seriosos dubtes que en un dia en el que tenim l'ocasió de donar un missatge clar i unívoc al món haguem de segmentar la nostra capacitat de mobilització en iniciatives alternatives.

L'independentisme ja és majoritari, però és una majoria fràgil - tal com recordava avui en David Miró -. Un independentisme que és més que mai ric en matisos i sensibilitats. Hem d'aprofitar totes les ocasions per sumar noves adhesions a una causa que tenim a tocar però que no és fàcil. I crec que tots som molt conscients que les noves adhesions aniran molt vinculades a una voluntat col·lectiva d'un futur millor, de fer les coses d'una altra manera. Però a mi m'agradaria que ho féssim entre tots, perquè això és precisament el que ens farà més forts i ens obrirà aquesta nova finestra d'oportunitats que comporta tenir un nou estat. És per això hagués preferit que el Procés Constituent hagués singularitzat les seves demandes en el sí de la Via Catalana. Perquè, tard o d'hora, entre tots ho farem tot.

dimarts, 6 d’agost de 2013

I si 'prorrogar o no' no fos la qüestió?




Avui he tingut l'ocasió de parlar amb algunes persones sobre la decisió que ha pres avui el Govern de prorrogar els pressupostos fins a final d'any. He vist que moltes d'elles no acabaven d'entendre les conseqüències que comportava qualsevol de les decisions que el Govern hagués pres avui. Per això he pensat que seria un bon exercici intentar de respondre set de les preguntes que crec que són més habituals sobre aquesta qüestió. Algunes ja tractades en alguna entrada anterior d'aquest mateix any.

1. Perquè no tenim pressupostos de la Generalitat per l'any 2013?
Perquè fins el passat 31 de juliol el govern espanyol - a través del Consejo de Política Fiscal y Financiera -  no es va dignar a fixar un sostre de dèficit específic per a cada CA, que havia estat fixat de forma genèrica en el 1,3% del PIB pel conjunt de CCAA el passat 27 de juny. Això significa que les CCAA no sabien fins fa pocs dies quin era el seu sostre de despesa pel 2013: actuar abans d'hora hagués suposat una retallada preventiva. Recordem que l'any va començar amb un objectiu de dèficit del 0,7% del PIB. Si llavors s'hagués fet un pressupost com alguns demanaven hagués suposat fer una retallada tan preventiva com innecessària d'uns 1.000 milions d'euros.

2. Perquè diem que és injust l'objectiu de dèficit fixat per a Catalunya per al 2013?
El sentit comú ens diu que el repartiment de l'objectiu de dèficit hauria de ser proporcional al pes de la despesa de cada nivell d'administració. Un criteri compartit recentment pel Parlament Europeu. Això vol dir que si l'objectiu de dèficit pel conjunt de l'Estat Espanyol és del 6,5%, a les CCAA els hi correspondria una xifra que oscil·laria entre el 2,1 i el 2,2% del PIB. Sembla clar no que un 1,58% del PIB queda lluny d'aquesta xifra?

3. Una pròrroga pressupostària evita complir amb els objectius de dèficit?
Rotundament no. Una pròrroga pressupostària suposa copiar els presssupostos de l'exercici anterior però limitant els crèdits de tal manera que permeti no endeutar-se més del que està permès. És per aquest motiu que a mesura que s'ha anat elevant el sostre de dèficit s'han anat actualitzant les pròrrogues i ampliant els crèdits.

4. Perquè no incomplim els objectius de dèficit fixats per l'Estat?
De ganes i motius no en falten, però malauradament bona part de la liquiditat actual de la Generalitat la garanteix l'Estat a través del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), que exigeix el compliment dels objectius de dèficit a les CCAA que s'hi acullen. Això ja quedava molt clar a l'article 5.1 del Real Decret que creava el FLA el juliol del 2012. Quan parlem de liquiditat parlem de quelcom tan bàsic com diners per poder pagar proveïdors, nòmines, etc. Qui defensa la desobediència hem d'entendre que és perquè coneix fonts de finançament alternatives del dèficit que avui en dia ningú més coneix?

5. Es poden aprovar ara uns pressupostos per l'any 2013?
Evidentment que és tècnicament possible, però cal analitzar si té sentit. Per molt ràpid que anés el Govern els pressupostos del 2013 s'aprovarien cap al mes d'octubre: estaríem fent uns pressupostos quan ja hauríem executat 10 mesos. No sembla més raonable treballar per l'aprovació dels propers pressupostos 2014 en temps i formes, exercici que ja serà prou complicat?

6. És democràtic prorrogar els pressupostos durant tot el 2013?
Sí, sempre que hi hagin condicions objectives que justifiquin aquesta excepcionalitat. I em sembla que la d'aquest exercici ja ha quedat prou clara a la pregunta 1. És cert que uns pressupostos són la millor ocasió que té un Parlament i un Govern de debatre sobre quines són les seves prioritats. No tinc gaire clar que l'interès dels qui estan tan proeocupats per la qualitat democràtica d'un exercici pressupostari prorrogat sigui conèixer la previsió d'execució dels últims dos mesos de l'any.

7. Perquè no podem prorrogar altre cop els pressupostos el 2014?
Precisament per les raons que hem esmentat a la pregunta anterior, el pressupost de la Generalitat de Catalunya té caràcter anual - segons marca l'article 212 de l'Estatut - amb l'excepció que marca l'article 33 de la Llei de Finances Públiques. Seran uns pressupostos de ben segur complexos - pels incompliments de l'Estat, la manca de finançament i un injust repartiment de l'objectiu de dèficit - però tindran la virtut de ser els últims pressupostos de la Catalunya autonòmica. 

Després de procurar amb més o menys fortuna aquestes preguntes arribes a la conclusió que si la diferència entre la pròrroga i fer uns nous pressupostos pel 2013 costa tant d'explicar és potser perquè no n'hi ha tantes de diferències - els dos escenaris són igualment lamentables -. Ni aquest tampoc és l'aspecte central dels nostres problemes. El problema central és potser, encara que alguns no ho vulguin veure, haver de quadrar els pressupostos d'una Catalunya autonòmica.

dilluns, 5 d’agost de 2013

FMI, mercat laboral i independència

Fa pocs dies es va fer públic l'informe del Fons Monetari Internacional (FMI) sobre les perspectives econòmiques espanyoles. Aquests són uns tipus d'informes que val la pena mirar-se'ls amb certa calma ja que bona part de les anàlisis i dades que hi apareixen són força més interessants i amb molta menys connotació ideològica del que se'n pugui despendre d'un titular més o menys afortunat. D'especial interès m'han semblat algunes observacions sobre el passat i el futur del mercat laboral espanyol.

L'anàlisi de l'evolució del mercat laboral espanyol em sembla molt ben sintentitzada en les gràfiques de la Figure 7 de l'informe i que adjunto en aquesta entrada. Dues constatacions innegables que em sembla que cal tenir present: 1) l'increment de la taxa d'atur del mercat espanyol és molt superior a la que correspondria per la magnitud de la recessió econòmica (gràfic 2) 2) Aquest fet es deu a l'efecte acordió de l'excés de temporalitat al mercat de treball espanyol: la recessió econòmica ha generat una destrucció de llocs de treball eminentment temporals (àrea blava del gràfic 5). Sense un mercat de treball tan dual ni un percentatge de contractes laborals tan elevat no s'explicaria una taxa d'atur tan alta com l'actual. Conclusions a la que ja havien arribat economistes com Juan José Dolado, tal i com vaig poder escriure en una entrada de fa poc més de dos anys. Una entrada on també s'apuntava la transcendència de l'excés de temporalitat, en la mesura que també defineix en quin model de desenvolupament s'és més competitiu: un model de creixement extensiu i de baixa productivitat que ha portat a Espanya a la situació de crisi actual. Si les diverses reformes laborals recents no han estat capaces d'abordar amb èxit un dels problemes centrals del mercat laboral espanyol és raonable pensar que alguna reforma espanyola ho faran en el futur?

Les previsions d'evolució del mercat laboral espanyol pels propers anys són tant o més interessants. L'atur preveu reduir-se però a un ritme extremadament lent: es preveu que la taxa d'atur espanyola el 2018 encara serà del 25,3%. És evident, i en tenim nombroses mostres recents, que les previsions econòmiques són altament fal·libles. Per això el més rellevant no és el la xifra prevista en si mateix sinó en què es fonamenta la tendència apuntada. En aquest sentit, segons el FMI la tendència es fonamenta en: 1) l'evidència històrica que l'economia espanyola no ha creat mai ocupació neta quan ha crescut menys del 1,5-2% 2) Fet que no succeirà en els propers anys, ja que la recuperació es fonamentarà en la demanda exterior (diagnòstic àmpliament compartit). La disminució prevista de la taxa d'atur dependrà, doncs, de la capacitat de canviar tendències estructurals del mercat de treball espanyol.

Aquestes dues certeses són força rellevants a l'hora de plantejar-se el futur d'una Catalunya independent. Qualsevol que sigui el nostre estatus polític fa bastant implantejable poder generar a curt o mig termini una ocupació neta de 873.000 llocs de treball, però la Catalunya independent presenta dues avantatges gens menystenible. En primer lloc, un nou marc polític faria molt més viable i creïble una reforma en profunditat del nostre mercat laboral. Per altra banda, l'economia catalana depèn molt més del sector exterior que el conjunt de l'economia espanyola, la principal font de creixement en els propers anys. I si resultés, doncs, que el FMI ens estigués donant sense saber-ho més arguments per no demorar la nostra independència?

diumenge, 21 de juliol de 2013

El preu de la corrupció

Durant els últims mesos hem viscut moltíssims episodis de corrupció: a l'Estat Espanyol i també especificament a Catalunya. Com comentava fa uns mesos, les dades objectives malauradament no fan pensar que Catalunya sigui una excepció en el conjunt de l'Estat. És cert que 'el cas Bàrcenas' no té comparació, ni en dimensió ni en transcendència, amb cap altre cas ocorregut en els últims mesos. Però no hem estat ni som una illa que destaqui per la ser qualitat i transparència institucional. No obsant, el procés de creació d'un nou estat és una gran oportunitat per canviar les dinàmiques i les inèrcies que no ens agraden. I aquest és precisament l'argument que hauríem de tenir més present a l'hora de sumar adhesions i orientar l'actual procés de transició nacional. 

Quan parlem de corrupció posem sovint el focus en el perjudici moral i en la desconfiança política que genera. Un bon recull de les evidències i anàlisis sobre els efectes polítics de la corrupció les podem trobar en aquesta entrada al portal Politikon. Ara bé, també caldria que tinguéssim ben presents els efectes econòmics derivats de la corrupció. Un govern corrupte i/o fàcilment corruptible genera uns perjudicis gens menyspreables al conjunt d'agents econòmics que operen en un mercat incrementant-ne els costos de transacció per a a qualsevol operació (compres i vendes, concessions, etc.). Com? Fonamantalment a través de dues vies:

1) Augment de la incertesa i la desconfiança
Quan prenem decisions - com a individus o empreses - implícitament confiem que el marc jurídic i institucional en el que es mou és el mateix per a tothom i que els seus elements essencials perduraran en el temps. Si els governs canvien o adapten el marc legislatiu en funció de variables ocultes i incofessables serem - i, per extensió, la nostra economia - molt menys receptius a les seves polítiques: perquè m'he de presentar a unes oposicions si sé que les atorguen a dit? o perquè m'he de presentar a aquell concurs si no sóc una 'empresa amiga' del govern de torn?

2) Internalització dels costos
Una de les maneres que tenen els privats de reduir aquesta incertesa que genera el govern corrupte és internalitzant-ne els costos. És a dir, passar de ser víctima a ser beneficiari de la presa de decisions discrecionals. La següent pregunta que ens hauríem de fer és: quins efectes tindria doncs assumir el peatge d'unes elits polítiques extractives - en termes d'Acemoglu - ?

Doncs no massa positius. Aquest diagnòstic és àmpliament compartit: el primer dels dotze pilars de la competitivitat dels països que considera el World Economic Forum en el seu últim Global Competitiveness Report 2012/2013 és precisament la qualitat de les seves institucions en el seu sentit més ampli. Però més enllà de la teoria, la corrupció té algun perjudici real?

Són diverses les evidències empíriques que il·lustren el perjudici econòmic de la corrupció. Destacaré dues publicacions que em semblen especialment interessants en aquest àmbit:

I) Inversió exterior
El paper d'Alvaro Cuervo-Carruza 'Who cares about corruption?' no només demostra que la corrupció desincentiva la inversió exterior sinó que genera un efecte macthing: els inversors de països corruptes es veuen més en cor d'invertir en altres països corruptes perquè ja en coneixen les dinàmiques. Ens hauria de fer pensar, doncs, a l'hora de plantejar-nos quin tipus d'inversions volem i podem atraure...

II) Desenvolupament econòmic
En aquest document del World Bank 'Growth without Governance' es qüestiona la relació entre creixement econòmic i millora de la qualitat institucional a través de l'anàlisi de les dades de 175 països. Les conclusions són prou interessants pel cas que ens ocupa: la millor de la qualitat institucional té un efecte positiu sobre el creixement però no existeix un 'cercle virtuós'. És a dir, el desenvolupament no deriva necessàriament en una millora de la qualitat institucional.

Evidències que ens demostren que la millora de la nostra qualitat insittucional no només té un efecte sobre el nostre nivell de renda futura sinó sobre el model de desenvolupament que volem. En això, també volem decidir.


dijous, 11 de juliol de 2013

Finançament autonòmic 2011, cap novetat

Fa pocs dies el Ministeri d'Hisenda i Administracions públiques va publicar les dades sobre la liquidació del model de finançament autonòmic de l'any 2011. El càlcul de les dades del finançament per càpita pel conjunt de les CCAA no ens revela malauradament cap novetat significativa respecte exercicis anteriors. Catalunya, tot i ser un dels territoris que realitzen una major contribució per càpita en forma d'impostos, rep un finançament per càpita (per a competències homogènies) inferior a la mitjana de CCAA de règim comú. Ho podem veure clarament a la segona columna de la taula, en la que es presenta el finançament per càpita en termes relatius a la mitjana de les CCAA de règim comú:


Podem afirmar que no hi ha cap novetat signficativa respecte els anys anteriors perquè la posició relativa de Catalunya en finançament capitatiu s'ha mantingut, com era esperable, gairebé constant durant els dos últims exercicis (des de l'aprovació de la LOFCA vigent). Tal i com vaig publicar en posts anteriors, si pel 2011 ens situem lleugeramen per sota la mitjana autonòmica de règim comú (99,4%), el 2010 la xifra era gairebé idèntica (98,9%) i lleugerament més positiva pel 2009 (102,3%). El càlcul del finançament capitatiu relatiu es fa tenint en compte la població real de cada CA per al finançament de les mateixes competències (competències homogènies).

Malgrat les aparents millores introduïdes, Catalunya no ha aconseguit que el model de finançament autonòmic de règim comú superi la lògica de la discriminació sistemàtica. Tal i com assenyala la catedràtica Núria Bosch a l'estudi presentat aquest passat dissabte a la Conferència Nacional per a la República Catalana 'Anàlisi econòmica del procés d'independència a Catalunya' l'actual sistema de finançament és responsable del 35% del dèficit fiscal que patim. A tall d'exemple, convé recordar que si el 2010 haguéssim tingut el mateix finançament per càpita per a les mateixes competències que Cantàbria, per exemple, haguéssim gaudit de 4.251 milions d'euros més. Una quantia que, en el marc dels pressupostos 2013, ens permetria tancar un pressupost sense retallades. No és una raó més que suficient per no demorar més el dret a decidir sobre el nostre futur?

diumenge, 23 de juny de 2013

La independència eficient

Fa uns dies Mariano Rajoy anuncià un pla de 200 propostes per tal de 'fer unes administracions més austeres, més útils i més eficaces' que, a la pràctica, se centrarà en l'eliminació del que considerent duplicitats existents a les CCAA. El consell de ministres de divendres aprovava oficialment el pla i el BOE de dissabte aprovava les estructures operatives per dur-lo a terme. Paradoxalment, tal i com feia palès el diputat Pere Aragonès, es crea un nou organisme per tal d'eliminar organismes. Són unes propostes de reforma que no són noves. Ja fa uns anys que es cuinen intel·lectualment a la FAES i es basen resumidament en els següents apriorismes: 1) el sector públic espanyol és excessivament pesat 2) aquest és excés és atribuible a les CCAA ja que 3) hi ha duplicitats més que evidents entre els diversos nivells d'administració. Podríem analitzar cadascun d'aquests 3 apriorismes i veure si està suficientment fonamentat.

El primer dels apriorismes és ràpidament contrastable i revatible a partir de les dades. Les últimes dades sobre projecció de despesa governamental sobre el PIB de l'OCDE ens diuen que l'Estat Espanyol se sitúa per sota de la mitjana de l'Unió Europea dels 15 i a un nivell similar (en funció dels anys) a la mitjana dels països de l'OCDE. La interpretació de les dades tampoc és gaire diferent si la fem en relació al pes dels treballadors públics sobre el total. Com a mínim és discutible que el sector públic espanyol tingui un pes excessiu.

El segon dels apriorismes també es pot contrastar fàcilment amb dades, en aquest cas de l'estudi que publicà l'IVIE a finals del 2011 titulat 'Las diferencias regionales del sector público español'. Podem veure com l'apriorisme és només parcialment cert i, per això, especialment perillós. L'heterogeneitat del pes relatiu del sector públic entre les diverses CCAA és tan gran que fer-ne un diagnòstic global només pot ser fruit d'una immensa ignorància o de la mala fè. Si ens fixem en el pes de la renumeració dels empleats públics respecte el total de salaris podrem observar com de llunyans estan els dos extrems: Catalunya (12,9%) i Extremadura (40,5%). En algunes CCAA el pes del sector públic podria considerar-se excessiu? potser si. És així en totes les CCAA? Rotundament no.

El tercer i últim dels apriorismes probablement és el més cert de tots. Que la descentralització espanyola no ha estat exemplar des del punt de vista de l'eficiència adminitstrativa em sembla que és molt poc discutible. Una part d'aquesta ineficiència es podria atribuir, potser, a una certa artificialitat del mapa autonòmic: desenvolupar una estructura autonòmica a territoris on no hi havia ni demanda històrica, social ni presentaven unes mínimes economies d'escala per prestar certs serveis probablement només s'explica per la necessitat de trobar el mínim comú denominador a l'Espanya de la transició. Però, sobretot, aquesta ineficiència es deu al fet que l'Estat, tot i ha mantingut estructures que no li corresponien d'acord amb el procés de descentralització autonòmic. Ens ho demostren estudis com el que feu Esther Martínez per a la Fundació Josep Irla 'Una estimació dels "serveis i competències de l'Estat" i la contribució de Catalunya', en el qual s'analitzaven les diferents partides dels Pressupostos Generals de l'Estat i se segmentaven en funció de quina era la seva adequació competencial d'acord amb la Constitució Espanyola i l'Estatut d'Autonomia vigent. Els resultats, tot i que amb dades del 2004, són contundents: més d'1 de cada 3 euros que es gastava l'Estat a Catalunya comportava una invasió de competències pròpies de la Generalitat de Catalunya. Per a una anàlisi jurídica més fina i més actual - tot i que no quantificada - es pot fer un cop d'ull a l'estudi recent de l'Institut d'Estudis Autonòmics en aquest sentit.

El Govern Espanyol, doncs, ha arribat al mateix diagnòstic que ja hem arribat molts catalans. Ens cal un nou estat més eficient, capaç de donar millors respostes als ciutadans. La diferència és que el Govern Espanyol hi vol avançar a través de la recentralització i des d'aquí majoritàriament ens veiem més en cor de fer-ho a través de la independència. I mentrestant, el que cada vegada queda més clar és que les terceres vies (federalistes i altres variants) esdevenen més utòpiques i allunyades d'aportar-nos solucions.

dissabte, 15 de juny de 2013

El dret a saber i el deure d'explicar-nos

És una evidència demostrada que poder garantir l'accés a l'educació determina la igualtat d'oportunitats d'una societat. No únicament permet que tothom pugui accedir a les mateixes capacitats que demanda el mercat laboral - requisits, per exemple, per accedir a feines de major remuneració - sinó que també garanteix la mobilitat social. Garantir una igualtat d'accés a l'educació trenca la tendència inercial segons la qual els fills de famílies d'alt nivell educatiu tendeixen a tenir uns nivells de formació més alt. Precisament per això que organismes com l'OCDE, en documents com aquest, vinculen les polítiques públiques com un factor clau per assegurar la mobilitat social entre generacions. El que altrament es denomina 'l'ascensor social', un dels principals determinants de la salut i l'atractivitat d'un país d'acollida com el nostre. I el nivell educatiu, a part de determinar el nostre nivell de vida, influeix també en el nostre posicionament polític?

Aquesta és la pregunta que m'intento respondre avui a partir de l'anàlisi (superficial) de les dades que ofereix en obert El Periódico de Catalunya del seu últim Baròmetre Polític de Catalunya fet amb GESOP. A partir de les tabulacions que s'ofereixen podem saber quina és la diferència de respostes en funció de si el nivell educatiu de l'enquestat és baix, mig o alt. El primer que veiem és un interès substancialment diferent per l'actualitat política. Entre els enquestats de nivell educatiu baix, 'només' el 45,7% està molt o bastant interessat per la política. Mentre aquest percentatge puja fins el 60,2% pels enquestats de nivell educatiu alt. D'aquí en podem inferir dues consideracions rellevants: 1) que la gent hagi perdut la confiança en bona part dels polítics no implica necessàriament que no li interessi la política i 2) hi ha una part força important de la població que no segueix l'actualitat política i sembla que estigui correlacionada negativament amb el nivell educatiu.

I hi ha una actitud diferent respecte el dret a decidir i la independència en funció del nivell educatiu? Doncs sembla que si. Hi ha una majoria favorable a celebrar una consulta sobre la independència en tots els nivells educatius, però aquesta majoria és substancialment diferent. Si entre els de nivell educatiu baix un 56,4% estaria més aviat d'acord en fer una consulta, aquest percentatge puja fins el 77,6% entre els de nivell educatiu alt. En canvi, és curiós i subjecte a molt variades interpretacions, que sigui només entre els de nivell educatiu baix que hi ha una majoria favorable a celebrar la consulta aquest mateix any 2013. Respecte al recolzament d'una eventual independència, la tendència és la mateixa però amb la diferència que les majories són menys àmplies i només relatives entre els de nivell educatiu baix (un 46,9% hi estaria més aviat d'acord per un 45,7% que no). Pot ser degut a que una manca de coneixements accentui la por al canvi que suposa la independència? Pot ser per motius sociològics? Pot tractar-se el nivell educatiu d'una simple proxy del nivell de renda o generacional? Probablement tot és una mica cert, però el que és irrefutable és que entre aquelles persones amb menys nivell d'estudis hi ha menys suport al procés.

Davant d'aquesta realitat potser no hauríem de ser tan agosarats a l'hora de menystenir els efectes d'una campanya com la que el PP ha fet sobre 'El Dret a Saber'. Ja ho sabem que molts dels arguments no funcionen entre bona part de la població universitària i més formada, però ni tota la societat té estudis universitaris ni el mateix nivell de formació ni el mateix nivell de convenciment. Potser seria més útil i responsable, tenint en compte aquestes dades, que en comptes de dedicar el temps a enfotren-se'n d'aquesta campanya entre els nostres amics, dediquéssim cada dia una estona a explicar perquè creiem que amb la independència hi guanyarem tots. I si ens atrevim a fer-ho més enllà del nostre cercle de convençuts, molt millor! I és que encara cal treballar molt per a guanyar-nos el nostre propi futur.

dissabte, 8 de juny de 2013

El futur de tota una generació

Sóc un dels 408.000 catalans que va quedar sorprenentment impressionat pel documental de 'Sense Ficció' titulat 'Les veus d'una generació'. Considero que és sorprenent impressionar-se per l'exposició d'una realitat que ja coneixem tots: un atur juvenil superior al 50%, un futur incert i les possiblitats d'emprendre qualsevol nou projecte a casa nostra són, com a mínim, complexes. I és que la crisi planteja una fractura generacional d'un contracte social que si ja és precari pel conjunt de la població és des de fa temps una ficció per la majoria de joves del nostre país. Ho reflecteix molt bé el periodista Toni Cruanyes en un article recent anomenat 'Joves a la cuneta'. Hem consolidat un estat del benestar i un mercat laboral dual on els joves, en termes generals, s'enduen la pitjor part: dificultats per incorporar-se al mercat laboral, llocs de treball (si se'n troben) pels quals molts estan sobrequalificats, amb taxes de temporalitat per sobre la mitjana on el contracte indefinit esdevé gairebé una utopia i, conseqüentment, unes prestacions de la Seguretat Social de segona categoria en correspondència a uns nivells de cotització ridículs o gairebé inexistents. Això si, encara que amb una menor però no menyspreable quota, a diferència d'altres estats de la UE es cotitza des del primer dia si vols ser 'un jove emprenedor'.

Crear un nou país és una oportunitat per replantejar-nos moltes coses. Un nou estat no farà desaparèixer  per art de màgia una altíssima taxa d'atur juvenil ni generarà llocs de treball del no res. Però si que obre la possibilitat, per exemple, a una reforma integral del nostre mercat laboral, per exemple, que erradiqui de forma progressiva la dualitat del nostre mercat laboral, més meritorcràtic i menys gerentocràtic, on l'experiència laboral no sigui un privilegi de casta sinó un factor més que ens determina la productivitat com a treballadors. O que pugui oferir una moratòria fiscal i de cotitzacions total - i no parcial i aparent com la que proposa la Ley de Apoyo a los emprendedores presentada fa pocs dies pel govern espanyol -  durant els primers mesos en que s'inicia una nova activitat empresarial. En definitva, que sigui un nou país capaç d'oferir oportunitats on avui hi domina la precarietat. Un nou projecte de país té l'obligació d'il·lusionar i d'oferir oportunitats a tots els seus ciutadans, però especialment als seus joves, que són els qui s'han de construir el seu propi futur. El camí cap a la llibertat és una llum d'esperança a una fractura generacional creixent i ja més que evident. I és que crec que, en definitiva, la independència serà generacional o no serà

diumenge, 19 de maig de 2013

Jo no vull convèncer a Monago

"Catalunya és insaciable i ni compleix ara ni complirà l'objectiu de dèficit que se li marqui". Aquestes són una de les últimes declaracions que feu José Antonio Monago, president d'Extremadura, que també es manifestà - com altres presidents autonòmics del PP - obertament contrari a una flexibilització asimètrica del sostre de dèficit. Un dels reptes més complexos que afrontem a Catalunya és el de saber compatibilitzar amb encert la nostra agenda política i econòmica a curt i a mig termini. A curt termini necessitem de forma urgent guanyar liquiditat - tenir prou crèdit per a pagar les factures a finals de mes - i, malauradament, aquest objectiu passa en bona mesura per una flexibilització del sostre de dèficit per part del govern espanyol a les CCAA i, en concret,  a Catalunya. I aquest fet comporta indefectiblement, ens agradi o no ens agradi, una tasca negociadora del govern català amb el govern espanyol. Ara bé, aquestes urgències a curt no ens poden condicionar el nostre objectiu més important: poder decidir el més aviat possible com ho fa qualsevol estat, amb les competències i recursos que li són propis. Defensar l'asimetria del sostre de dèficit autonòmic és, doncs, un deure del nostre govern però no pot convertir-se en el nostre objectiu de país. El nostre objectiu de país és un altre que el que justifica l'actual Acord d'Estabilitat.

Més que defensar l'asimetria del dèficit em sembla més interessant entendre el perquè del posicionament del president extremeny. José Antonio Monago és el president d'una CA que, com moltes altres, depèn en gran mesura de les transferències públiques. Segons les últimes i úniques balances fiscals publicades pel  Ministeri d'Hisenda, Extremadura presenta un saldo positiu - transferències i serveis rebuts que superen els impostos pagats - amb l'Administració Central equivalent al 18% del seu PIB - segons el mètode del flux monetari -. Segons un estudi de l'IVIE, el 40,5% de salaris d'aquest territori entre l'any 2000 i el 2008 foren públics (a Catalunya un 12,9%). Aquestes dades defineixen a Extremadura com una economia subsidiada, que té la sort de no notar els efectes reals de la crisi com sí que s'estan fent sentir amb virulència a Catalunya (especialment) però també a tot el sud d'Europa. La 'bombolla extremenya' permet plantejar-se, per exemple, polítiques d'estímul com una baixada d'impostos, polítiques socialment tan ambicioses com les que fan referència a la renda bàsica o executar pressupostos de manera força més equlibrada - tot i que amb algunes trampes -. 

I és que...perquè no ens preguntem com estaria Catalunya amb el finançament que rep la CA extremenya? Això ho podem fer de manera relativament senzilla a partir de la liquidació del model de finançament de l'any 2010 (última disponible). Com mostra la taula, si Catalunya disposés dels mateixos recursos per habitant que Extremadura, tindria 3.597 milions d'euros d'ingrés més al seu pressupost. Per als aficionats a les curiositats, una quantia molt similar als ajustos que afronta Catalunya pel pressupost 2013 si s'apliqués un sostre de dèficit de l'1,2% del PIB.


Aquest finançament i les polítiques que fa possibles ajuden a entendre el perquè el seu president es mostra tan agressiu contra qualsevol canvi que pugui alterar aquest status quo. És lògic que un president autonòmic combati qualsevol canvi que posi en risc el benestar dels seus conciutadans. El problema no és de José Antonio Monago. Ell exerceix de president defensant els interessos de la ciutadania que l'ha votat. Ni és d'Extremadura. Tant de bo moltes més persones poguessin gaudir dels mateixos recursos pressupostaris! El problema és la nostra pertinença a una Espanya autonòmica, que es mostra cada dia més insostenible. Que ens ha obligat a qüestionar permanentment els drets adquirits pels barons de torn per a simplement poder defensar allò que era just. Jo no puc ni vull convèncer a Monago. Jo vull lluitar per una causa més noble: poder decidir sobre els nostres propis recursos. I, per tots els llaços sentimentals que uneixen a molts catalans amb aquella terra, ajudar als extremenys a fer la seva economia sostenible i més competitiva sense necessitat de dependre de manera tan dramàtica del subsidi públic. Un subsidi que molt probablement serà insostenible una vegada declarem la independència.

diumenge, 5 de maig de 2013

Ser independentista des del cor

La última enquesta del CIS - en especial el baròmetre autonòmic de Catalunya de setembre/octubre del 2012 recentment publicat - ens recorda que cal ser especialment cauts interpretant la realitat del país i defugir-ne les simplificacions. Per aquells qui volem veure aviat la independència del nostre país, és sens dubte un bon senyal que l'estatus polític més escollit pels enquestats catalans sigui inequivocament el d'un estat independent, o que el sentiment de pertinença clarament més fort sigui el català - per sobre de l'espanyol, europeu o local -. No obstant, hi ha algunes dades que ens mostren que l'independentisme s'ha fet més majoritari però també a la vegada molt més eclèctic que el que hem conegut fins fa pocs anys. El 54,6% dels enquestats catalans se senten bastant o molt orgullosos de ser espanyols. Si bé és cert que aquest percentatge arriba al 84,3% en el cas de 'l'orgull de ser catalans', sembla evident que hi ha molts independentistes - i potencials independentistes - que se senten profundament catalans però que també se senten espanyols. Perquè ens hauria de semblar contradictori desitjar un nou país per tu i els teus, i a la vegada estimar-te i sentir-te vinculat a familiars o amics que viuen a la resta de l'Estat? Ha de ser possible!

La deriva del procés i l'estat d'opinió del conjunt de l'estat sembla que ens vagi encaminant més aviat cap a unes relacions cada vegada més tenses entre Catalunya i Espanya. Això ens ho fan evident algunes dades de l'enquesta del CIS, com per exemple que a un total de 6 CCAA hi hagi una majoria favorable a la involució autonòmica i a la recentralització o, de forma més anecdòtica, que la institució més ben valorada a tot l'Estat sigui la Guàrdia Civil. Aquest escenari de tensió creixent pot presentar alguns avantatges però també algunes amenaces per l'èxit del procés. És una avantatge en la mesura que el camí del pacte, el d'avortar el procés de secessió a canvi d'un hipotètic 'nou encaix a Espanya', s'evidencia com una opció cada vegada més quimèrica a ulls de tothom. I fa que la independència acabi essent l'opció més saludable i més sensata, fins i tot pels espanyols que també volen decidir en quin model d'estat volen viure.

Ara bé, aquesta tensió també posa a prova la qualitat democràtica de qui l'ha de gestionar. I reportatges com els de Telemadrid, equiparant l'ús del llenguatge per part dels nazis amb les dels independentistes, demostra un desconeixement molt gran i un respecte molt baix per la nostra realitat. Cal denunciar  de manera contundent aquest tipus de manipulacions però a la vegada ser molt conscients de dues coses si el que volem és construir fonaments sòlids: 1) els espanyols no són els nostres enemics, en qualsevol cas les seves estructures d'Estat que ens neguen sistemàticament els nostres drets. 2) el nostre projecte el mou la il·lusió per a construir un nou país, no l'odi contra el que no ens agrada. Només estimant, des d'una actitud contructiva, és com farem que el nostre projecte de país valgui la pena. Encara que de vegades ens ho posin certament difícil...