diumenge, 27 de gener de 2013

Unidad de...mercado?

El divendres passat el consell de ministres espanyol va aprovar l'avantprojecte de ley de Garantia de Unidad de Mercado. La portaveu del govern espanyol Soraya Saenz de Santamaria va considerar que aquesta futura regulació és de les que 'hacen país y que va a servir para fortalecer nuestra competitividad, para mejorar el trabajo de los emprendedores, de los inversores y para desbrozar toda la maraña normativa de nuestro sistema'. Que és de les regulacions que 'fa país' (el seu) no en tenim cap dubte. Tal i com es destaca a l'informe, es pretén que els qui operin al mercat estatal només necessitin una llicència d'una única CA: a la pràctica vol dir que la regulació que serà efectiva a la pràctica serà la d'aquella CA més permissiva, deixant  en 'paper mullat' la normativa de la resta de CCAA en el seu propi territori. És a dir, ens trobem davant d'una nova 'LOAPA' que, en aquest cas, utilitza el pretext pretesament liberal de facilitar la lliure circulació de mercaderies i d'activitat econòmica per a la recentralització de competències en l'àmbit de la regulació comercial i dels serveis. Malgrat la lògicament prudent reacció del Govern de la Generalitat, m'estranyaria molt que no fos possible trobar una base jurídica suficient sòlida per a poder defensar-nos quan calgui del seriós atac a l'autogovern que suposaria l'aplicació d'aquesta normativa. Ara bé, aquesta pretesa recentralitzadora simplificació administrativa és més política o econòmica? Fins a quin punt hi prima l'interès de la recuperació econòmica o el polític de garantir la unidad de destino en lo universal?

El primer que caldria qüestionar des d'un punt de vista econòmic és l'àmbit d'aplicació d'aquesta normativa. Sense necessitat de considerar la conveniència de la desregulació en certs àmbits, és coherent des del punt de vista econòmic considerar l'estat espanyol com un mercat homogeni? Algunes dades ens podrien ajudar a pensar que potser no és una bona idea aplicar la mateixa recepta de forma homogènia. El mercat espanyol contempla CCAA amb taxes d'atur tan diverses com les de Ceuta (50,87%) o les d'Euskadi (16,16%). I unes composicions sectorials molt diferents: territoris amb un pes molt important i creixent de l'activitat comercial sobre el PIB (Comptabilitat regional de l'INE. Base 2008) com Catalunya (24,5%) i d'altres on en té força menys com, per exemple, les dues Castelles o Extremadura (al voltant del 17%). És eficient doncs avançar cap al mercat únic des de realitats econòmiques tan diverses? Si cal avançar cap a la plena liberalització dels serveis a l'àmbit dels a la UE transposant la coneguda com a 'Directiva Bolkenstein' hauríem de ser plenament conscients dels costos econòmics de fer-ho en un mercat tan heterogeni com l'espanyol. Una altra raó, doncs, per aplicar la política de la UE amb els instruments polítics propis de qualsevol altre estat membre i no a través d'un altre (estat espanyol) que MAI defensarà tan bé com nosaltres (encara que ho vulgui) els nostres propis interessos.

Un altre debat (no menor) seria el de la conveniència d'avançar cap a la plena desregulació del mercat de serveis i, concretament, el del sector del comerç. La teoria econòmica - i en bona mesura, l'evidència dels anys que hem viscut d'integració europea - ens diu que operar en un mercat més ampli, amb major diversitat d'oferta i major lliure competència entre operadors pot generar guanys de benestar (per exemple, gràcies a poder assolir nivells de consum més elevats, de productes i serveis de major qualitat a preus més competitius). Ara bé, suposant que aquesta màxima es complís en temps de crisi com els actuals, estem disposats a acceptar acríticament tots els canvis que comportaria un procés de liberalització total? Podem obviar els beneficis derivats de disposar d'una oferta comercial diversa  - des del petit comerç a la gran superfície - encara que no siguin fàcilment monetitzables? L'actual legislació comercial catalana és conscient que no pot fer-ho i transposa la Directiva europea a la vegada que vol preservar objectius com el de mantenir l'equilibri territorial, un urbanisme compacte o una mobilitat sostenible. Factors claus per a una societat sostenible i que, en definitiva, ens defineixen també com a nació. No ho oblidem.

dissabte, 19 de gener de 2013

La corrupció com a debilitat nacional

El passat dijous el programa Polònia feia la seva pròpia paròdia del musical 'Els Miserables' per tal d'exemplificar els múltiples casos de corrupció que s'han fet públics durant les últimes setmanes. Fa temps que convivim amb el corc de la corrupció a casa nostra. Seria molt còmode afirmar, en un moment polític com l'actual, que tots els mals venen d'Almansa en aquest aspecte: que la corrupció impregna la política espanyola però que no ha afectat a la catalana, que en som impermeables. Malauradament no és així. Durant aquestes vacances de Nadal em van fer arribar un estudi recent molt interessant de la Comissió Europea: un estudi de les variacions regionals de la qualitat de govern a la UE. S'intenta capturar - a nivell estatal i sub-estatal - la qualitat d'un govern a partir d'un indicador compost que combina les següents variables: el control de la corrupció, el compliment de la llei vigent, l'efectivitat en l'acció governamental i el rendiment de comptes de les polítiques públiques. Malauradament no en sortim precisament gaire ben parats a l'índex europeu més recent (2009): els colors més foscos (mapa) corresponen a nivells de qualitat de govern més baixos. Caldria analitzar en detall l'arquitectura d'aquest indicador per tal d'interpretar-lo correctament però, com a mínim, ens assenyala - més enllà de l'anècdota - que potser a Catalunya no podem presumir tant com voldríem.

Els nostres dèficits democràtics, específicament l'existència de casos corrupció (presumptes o efectius), és probablement ara com ara la nostra debilitat interna més greu com a país. I considero que ho és probablement per diverses raons. En primer lloc, debilita la legitimitat de les nostres institucions públiques i del nostre sistema democràtic. En un moment en que ens disposem a exercir plenament el nostre dret a decidir, qualsevol cosa que mermi la legitimitat de les nostres institucions és altament inoportuna. De fet, els casos de corrupció seran - de fet ja ho han estat des de mitjans de comunicació espanyols - el principal flanc d'atac d'aquells que ens volen debilitar per a que no poguem exercir el dret a decidir el nostre propi futur. Per altra banda, la corrupció també genera una desconfiança perpètua sobre el sector públic i les seves capacitats que s'han accentuat en temps de crisi com els actuals. Òbviament, la derivada ideològica d'aquesta creixent desconfiança no és menor: pot ser temptador pensar que com més petit sigui el 'pastís' públic menor és el cost derivat de la corrupció. Cal ser perseverants en recordar quan calgui i on calgui, però, que la corrupció no és cap debilitat social  congènita ni cap tret cultural, sinó un símptoma de subdesenvolupament i retard democràtic. El problema no és el volum o el pes relatiu de les rendes públiques doncs, sinó la permissivitat social davant dels intents d'apropiació privada d'aquestes rendes. I en la determinació d'aquesta permissivitat social TOTS, tot i que no en la mateixa mesura, en som una mica responsables.

A curt termini, en el moment polític en el que ens trobem, no és trivial la manera com haurem d'abordar els presumptes casos de corrupció que puguin afectar a la política catalana els propers mesos. Disposem de prou precedents per preveure que els casos de corrupció que apareguin a la llum pública 1) Tindran una clara intencionalitat política de dinamitar el procés d'independència i 2) Seran tramitats per institucions espanyoles altament polititzades manifestament contràries al procés i, per tant, d'objectivitat i equanimitat més que dubtosa. Són motius suficients per justificar la 'immunitat' dels qui hi estiguin inculpats? Probablement no, però convé tenir-ho ben present per NO OBLIDAR que tant l'àrbitre com el terreny de joc seran els de l'equip contrari. Davant d'aquesta casuística, potser seria convenient que els qui volem garantir l'èxit del procés actuéssim de manera preventiva. La depuració de responsabilitats polítiques prèvies només depèn de nosaltres i presenta múltiples avantatges: evitem el desgast de les campanyes de desprestigi de l'exterior, reforcem la legitimitat interna i externa del procés i prestigiem l'exercici de la política a Catalunya - que també fa falta -. No fer-ho - per conveniència o per desídia - tenint en compte els temps que ens esperen, no només seria una immoralitat sinó que significaria una imprudència de nefastes conseqüències pel país. Ens ho podem permetre? 


dissabte, 5 de gener de 2013

Austeritat: evidències contra l'ortodòxia


El passat 3 de gener el Fons Monetari Internacional (FMI) va presentar un document de treball amb el títol 'Growth Forecast Errors and Fiscal Multipliers' (errors en les previsions de creixement i multiplicadors fiscals) , que analitza els erros comesos a l'hora d'estimar els efectes de les polítiques de consolidació fiscal (austeritat) sobre el creixement econòmic durant els últims anys de crisi. Aquest document podria haver passat inadvertit entre la gran quantitat de recerca que es fa al FMI si no fos perquè un dels seus co-autors és Olivier Blanchard (foto), director del departament de recerca del Fons.

Què és el més destacable d'aquest document de treball? En primer lloc, constata una evidència empírica amb notables implicacions polítiques: a les economies avançades les polítiques més contundents de consolidació fiscal - austeritat pressupostària per la banda de despesa - han donat uns resultats en termes de creixement econòmic pitjors dels previstos. Com a raó principal d'aquest desajust s'apunta a una infraestimació dels multiplicadors fiscals (fiscal multipliers). De manera no massa exhaustiva, podríem definir que els multiplicadors fiscals com aquells índexs que quantifiquen l'impacte de la despesa pública sobre el conjunt de la renda nacional. Admetre la seva infraestimació implica que no s'havien valorat en la seva justa mesura els efectes lesius que les polítiques d'austeritat pressupostària ocasionarien sobre el conjunt de l'economia en termes de creixement econòmic - a través, per exemple, d'una reducció del consum -. Tot i que el document clarifica en les seves conclusions que aquests resultats no impliquen que 'la consolidació fiscal no sigui desitjable' i que aquests multiplicadors fiscals poden haver estat extraordinàriament alts degut a l'actual crisi econòmica, l'evidència mostrada no deixa de ser una senyal d'alerta als efectes perversos d'una austeritat excessiva

Quines implicacions en podem treure? Doncs que tant els objectius com els terminis per a les perspectives de consolidació fiscal de bona part de les economies avançades amb alts nivells d'endeutament no només eren poc realistes sinó fins i tot contraproduents. Ara bé, cal dir les coses pel seu nom i dir que el nostre marge de maniobra per a modificar unilateralment aquestes polítiques macroeconòmiques és gairebé inexistent. Tenim l'obligació, com es va fer en el pacte per a garantir l'estabilitat del nostre govern, de denunciar la inconveniència d'aquesta política macroeconòmica i fer el possible per a canviar-la. Com? Doncs bàsicament hi veig dues vies a mig termini: 1) Una participació molt més activa i unitària de les forces polítiques - principalment del sud d'Europa - al Parlament Europeu que defensin un europeisme molt més inclusiu, socialment més responsable i prou valent per avançar cap a la plena integració en política macroeconòmica i fiscal. 2) Alliberar-nos del filtre discriminatori imposat per l'Estat Espanyol a l'hora d'aplicar els objectius de consolidació fiscal europeus declarant la independència tan aviat com sigui possible. Són dos canvis que no són fàcils ni d'aplicació immediata, però que estan prou al nostre abast i són prou transcendents per al benestar del nostre poble per posar-nos en marxa des d'ara mateix!