dissabte, 5 de gener de 2013

Austeritat: evidències contra l'ortodòxia


El passat 3 de gener el Fons Monetari Internacional (FMI) va presentar un document de treball amb el títol 'Growth Forecast Errors and Fiscal Multipliers' (errors en les previsions de creixement i multiplicadors fiscals) , que analitza els erros comesos a l'hora d'estimar els efectes de les polítiques de consolidació fiscal (austeritat) sobre el creixement econòmic durant els últims anys de crisi. Aquest document podria haver passat inadvertit entre la gran quantitat de recerca que es fa al FMI si no fos perquè un dels seus co-autors és Olivier Blanchard (foto), director del departament de recerca del Fons.

Què és el més destacable d'aquest document de treball? En primer lloc, constata una evidència empírica amb notables implicacions polítiques: a les economies avançades les polítiques més contundents de consolidació fiscal - austeritat pressupostària per la banda de despesa - han donat uns resultats en termes de creixement econòmic pitjors dels previstos. Com a raó principal d'aquest desajust s'apunta a una infraestimació dels multiplicadors fiscals (fiscal multipliers). De manera no massa exhaustiva, podríem definir que els multiplicadors fiscals com aquells índexs que quantifiquen l'impacte de la despesa pública sobre el conjunt de la renda nacional. Admetre la seva infraestimació implica que no s'havien valorat en la seva justa mesura els efectes lesius que les polítiques d'austeritat pressupostària ocasionarien sobre el conjunt de l'economia en termes de creixement econòmic - a través, per exemple, d'una reducció del consum -. Tot i que el document clarifica en les seves conclusions que aquests resultats no impliquen que 'la consolidació fiscal no sigui desitjable' i que aquests multiplicadors fiscals poden haver estat extraordinàriament alts degut a l'actual crisi econòmica, l'evidència mostrada no deixa de ser una senyal d'alerta als efectes perversos d'una austeritat excessiva

Quines implicacions en podem treure? Doncs que tant els objectius com els terminis per a les perspectives de consolidació fiscal de bona part de les economies avançades amb alts nivells d'endeutament no només eren poc realistes sinó fins i tot contraproduents. Ara bé, cal dir les coses pel seu nom i dir que el nostre marge de maniobra per a modificar unilateralment aquestes polítiques macroeconòmiques és gairebé inexistent. Tenim l'obligació, com es va fer en el pacte per a garantir l'estabilitat del nostre govern, de denunciar la inconveniència d'aquesta política macroeconòmica i fer el possible per a canviar-la. Com? Doncs bàsicament hi veig dues vies a mig termini: 1) Una participació molt més activa i unitària de les forces polítiques - principalment del sud d'Europa - al Parlament Europeu que defensin un europeisme molt més inclusiu, socialment més responsable i prou valent per avançar cap a la plena integració en política macroeconòmica i fiscal. 2) Alliberar-nos del filtre discriminatori imposat per l'Estat Espanyol a l'hora d'aplicar els objectius de consolidació fiscal europeus declarant la independència tan aviat com sigui possible. Són dos canvis que no són fàcils ni d'aplicació immediata, però que estan prou al nostre abast i són prou transcendents per al benestar del nostre poble per posar-nos en marxa des d'ara mateix!