dijous, 28 de febrer de 2013

Vaga: drets individuals i drets col·lectius

Avui al matí tenia classe a la Universitat Pompeu Fabra: a aquesta hora havíem d'estar resolent els seminaris de l'assignatura 'Economia i Intruments Analítics' amb els meus estudiants de primer curs de Dret. Malauradament, unes barricades instal·lades als accessos del Campus de la Ciutadella impedien l'accés a les aules. El més curiós del cas és que així com hi havia alumnes de Dret molestos per no poder exercir el seu dret a no fer vaga, alguns dels qui col·laboraven en el manteniment d'aquestes barricades eren exalumnes meus. Per tant, no només puc entendre les seves posicions sinó que també he tingut ocasió de contrastar-les fa uns minuts.

Entenc i comparteixo bona part dels motius pels quals s'ha convocat aquesta vaga a l'àmbit universitari. L'adaptació a l'Espai Europeu d'Educació Superior amb recursos insuficients ha generat importants tensions al sistema, que ho té francament difícil per compatibilitzar els estàndards de qualitat i equitat - en l'àmbit docent i de la recerca - als que tots aspirem pel nostre sistema universitari públic. Una de les conseqüències més notòries es feu patent en la publicació per part de la Generalitat del Decret de Preus 2012, que va fer augmentar de manera substancial l'aportació que havia de fer l'estudiant al cost dels seus estudis, tot aprofitant el marge que permetia l'Estat des del mateix any passat. Independentment de la concepció que es tingui sobre cap a on ha d'avançar el model universitari català, el cert és que ha generat una nova discriminació al si de l'Estat: segons les 'Datos y Cifras del Sistema Universitario Español. Curso 2012-2013' del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, el preu mig del crèdit (primera vegada) a Catalunya és de 33,52 euros mentre que la mitjana estatal és gairebé la meitat (17,90 euros). Va respondre aquesta política únicament a la voluntat del Govern català o era una de les úniques vies per mantenir els recursos mínims que asseguressin la sosteniblitat del nostre sistema universitari públic? Cal ser justos a l'hora d'assignar responsabilitats polítiques. Es poden millorar els trams de renda dels preus del crèdit? Es pot millorar el disseny de les beques existents per a garantir millor la igualtat d'oportunitats a l'accés als estudis universitaris? Probablement. Però el que no em farà creure ningú és que els govern gallec és més sensible amb la igualtat d'oportunitat d'accés als estudis universitaris pel fet de tenir els preus mitjans per crèdit més baixos de tot l'Estat. No voleu dir que hi ha altres coses que hi tenen força a veure amb aquesta heterogeneitat de preus?

Dit això, i considerant perfectament legítimes la resta de motivacions que han portat els meus estudiants a mobilitzar-se, els hi he dit que considero que no tenen el dret a privar de la llibertat individual dels seus companys a voler estudiar i anar a classe avui. Algun d'ells m'ha defensat la prevalència del dret col·lectiu a la vaga per sobre del dret individual a no fer vaga. Respecto el seu argument, però no hi estic d'acord. Precisament perquè vivim temps molt convulsos i de molts canvis, cal ser molt escrupulós en el respecte a la llibertat individual. I quan aquesta llibertat individual ha de quedar cohartada per l'interès col·lectiu, qui dugui a terme aquesta coherció ha d'estar àmpliament i democràticament legitimat per fer-ho. Interpretant lliurement 'la voluntat del poble' s'han fet moltes barbaritats al llarg de la història. Els estudiants em preguntaven quines altres alternatives hi havien per fer sentir la seva veu. Avui me n'han explicat una que s'ha posat en pràctica a la Facultat de Biologia de la UB que la trobo molt més resepctuosa i probablement més eficaç: han col·locat cordes a les protes d'accés a la Facultat de manera que costa d'entrar-hi. Una metàfora de les dificultats creixents per accedir als estudis universitaris. Probablement han generat l'efecte desitjat sense privar de la llibertat del dret a no fer vaga. Per a fer-se sentir i protestar, també hi ha alternatives. I aquestes són eines que també poden ser molt útils: venen temps certament difícils en els que caldrà generar amplis consensos i mirar de no crear noves fractures socials a les que ja tenim.

dissabte, 23 de febrer de 2013

Tejero 'revisited': transició i independència

Avui fa 32 anys de l'intent de cop d'Estat de Tejero. Sobre aquells fets encara hi ha moltes coses que no queden clares, tal i com evidencia en la seva polèmica entrada Iñaki Anasagasti. Tot i així, aquell ensurt es va utilitzar hàbilment per consolidar les bases institucionals i representatives de l'Estat Espanyol. Principalment, va servir per afiançar la figura del Rei. Des de llavors han passat moltes coses. Però resulta que paradoxalment ens trobem en un moment on s'han debilitat totes les estructures que s'havien cimentat moralment sobre aquell fallit cop d'Estat: la figura del Rei Joan Carles està més debilitada que mai i l'Estat de les Autonomies ha deixat de ser el model polític que generava tants consensos. L'actual crisi econòmica - financera, però també de model de desenvolupament - ha fet desaparèixer els excedents que convertien un model organitzatiu molt ineficient i imperfecte (l'autonòmic) en desitjable com a mínim comú denominador espanyol. I el cafè per a tothom ha passat a ser una frivolitat de mal gust tant pels vells i nous independentistes com pels espanyolistes convençuts.

Actualment estem davant d'un imminent canvi estructural al conjunt de l'Estat. D'una nova transició diuen alguns. I la raó no només l'hem de buscar en la gravíssima situació econòmica (que també) sinó en la debilitat dels consensos fundacionals de la democràcia espanyola. Ens trobem, doncs, davant d'un buit d'autoritat democràtica que s'evidencia, per exemple, en el poder de convocatòria d'un moviment com el del 15M que no té una representació clara al Congrés dels Diputats - en aquest sentit, crec que podem estar força més contents de la representativitat del Parlament de Catalunya -. Molts independentistes pensem que precisament per això és un moment ideal per construir una nova legitimitat democràtica a través de la construcció col·lectiva d'un nou país. Però el fet que estiguem davant d'una debilitat estructural del conjunt de l'Estat no vol dir que a Catalunya estiguem indefectiblament abocats a la independència. Cal no descartar un escenari, encara que ara ens pugui semblar remot, en el qual l'Estat Espanyol es regeneri per aconseguir noves fonts de legitimitat i de credibilitat interior i internacional. Sigui per la via de regeneració democràtica - difícil - o per la via autoritària - més probable -.

Recordar Tejero i la història recent de la política espanyola pot ser, doncs, un bon exercici de memòria pedagògica pels independentistes. De cara a perfilar la seva agenda i la seva estratègia en els propers mesos i anys. Penso modestament que n'hauríem d'extreure dues lliçons: 1) En el moment d'inestabilitat actual, potser que siguem els primers a oferir una alternativa de nova legitimitat política a través de la construcció d'un nou país, abans que ho faci algú altre. Pensem que ens trobem en un moment en el que el CEO ens diu a l'últim baròmetre d'opinió que el problema més important d'aquest moment pels catalans (el segon després de l'atur, amb un 18,2%) és la 'insatisfacció amb la política'. 2) Aquesta oferta hauria de ser radicalment democràtica i suposar un pas endavant respecte el que hem viscut els últims anys. Cal doncs que, en l'exercici del poder i la representació pública siguem exemplars en la pràctica i en els models que volem proposar. Avançar cap a les llistes desbloquejades, a la pràctica refrendària com a hàbit democràtic podrien ser bons exemples de propostes a incloure dins la nostra atractiva oferta de nou país... 

dissabte, 16 de febrer de 2013

Antes rota?

Fa uns mesos, quan tot just havíem iniciat l'actual cicle polític després de la manifestació de l'11 de setembre, l'ex-president del govern espanyol José Maria Aznar feia unes declaracions que definirien a la perfecció l'estratègia política que seguiria el nacionalisme espanyol davant de la creixent onada independentista catalana: 'España sólo podría romperse si Cataluña sufriera antes su propia ruptura como sociedad, como cultura y como tradición'. Val la pena recuperar la frase d'Aznar ja que penso que més enllà de l'animadversió que pot despertar el personatge i el seu ideari entre els independentistes és avui en dia el líder polític amb més ascendent i credibilitat de l'espanyolisme. Us recomano que feu una ràpida anàlisi cronològica a la línia editorial de la Fundació que actualment presideix, la FAES, i les reformes empreses pel govern espanyol des de la presa de possessió de Mariano Rajoy. 

De ben segur que bona part de la desestabilització és pròpia de l'actual moment polític i econòmic però hi ha senyals prou evidents que talment sembla provocada per donar compliment a la profecia del líder popular. Pot no ser premeditada l'asfíxia financera a la que sotmet el 2013 el govern espanyol a la Generalitat - tal i com llista el diputat Pere Aragonès al seu bloc - ? Pot ser únicament fruit de la casualitat que comencin a aflorar tants casos de corrupció, espionatge i males pràctiques a la política catalana quan hi ha una majoria àmplia per exercir el nostre dret a decidir com a poble ?

La meva naturalesa em fa ser poc propens a creure en les casualitats. Ara bé, si bona part de l'actual convulsió de la política catalana fos fruit d'una estratègia premeditada de desgast i desestabilització no ens eximiria de responsabilitats ni ens podem limitar només a denunciar-la. Però potser el fet de ser-ne conscients ens pot ajudar a combatre-la. En aquest sentit penso que hi ha tres aspectes que poden ser claus per garantir l'èxit del procés independentista i suposar un fre a les possibles estratègies exteriors de desgast:

1. Urgència social, urgència nacional. Només serem capaços de mantenir viu el procés si fem entendre que la pressa que tenim per exercir el nostre dret a decidir i ser independents és per tenir instruments per frenar el patiment de molts dels nostres, des dels afectats pels desnonaments - pels quals avui ens manifestem - als aturats de llarga durada. NOMÉS HI HA UNA AGENDA POLÍTICA, i s'ha d'entendre així: la del país i la de la nostra gent. És i només pot ser la mateixa.

2. Amplis consensos de país. Avui en dia no sé si val la pena que els partits es dediquin gaire temps a intentar convèncer que 'tenen (o tenien) la raó'. Potser valdria la pena dedicar més temps a bastir amplis consensos. Es necessiten propostes de futur per donar sortida a aspectes que preocupen a la majoria de la població amb els pocs instruments i recursos que tenim. En el camp de l'ocupació, per exemple, a través d'una reforma dels nostre sistema d'intermediació laboral que no només sigui capaç de defensar la majoria de l'arc parlamentari sinó el conjunt d'agents socials. Aquest és precisament l'esperit amb el que es va redactar el Pacte per la Llibertat.

3. Regeneració política. Cal donar senyals nítids i contundents que els qui defensem la independència de Catalunya defensem una altra manera de fer política. Hem de ser capaços de convèncer que 'la vella manera de fer política' - la dels sobres, la de les escoltes telefòniques, la dels privilegis injustificats,... - no té cabuda en el nostre nou país. I això no s'aconseguirà amb discursos sinó amb el nostre exemple i pràctica diària.

diumenge, 10 de febrer de 2013

Schavan: País, partit i persona

Annette Schavan - a la foto amb Angela Merkel - va dimitir ahir com a ministra d'Educació. De la seva dimissió se'n deriven inevitablement uns paral·lelismes amb la política espanyola i catalana que no ens deixen gaire ben parats. El més fotut del cas és que com més detalladament analitzes la dimissió de Schavan més en evidència ens deixa a tots plegats. I sí, parlo en primera persona del plural no perquè em consideri part de la 'casta política' sinó perquè tots som, en major o menor mesura, corresponsables d'un sistema polític en el que masses vegades s'ha entès la corrupció com a 'murrieria política'. I és que fins que no siguem capaços d'assumir la nostra quota de responsabilitat - cadascú en la seva justa mesura, està clar - com a ciutadans, electors, contribuents, usuaris, militants, treballadors, etc. no ens en sortirem pas. Ho analitzem amb una mica de detall? Vinga, que si no pica no cura deien quan érem petits...

El primer que hauríem d'analitzar és quin és el motiu de la seva dimissió. El fet causant és que la Universitat de Düsseldorf va retirar el títol de doctorat a Schavan després de comprovar que havia plagiat fragments d'altres autors. Fet certament reprovable i que compromet l'honorabilitat que ha de preservar un càrrec públic de màxim nivell. Dit això, us proposo dos exercicis: el primer és que comparem el govern  alemany i l'espanyol i comptem quants doctors hi ha. Incloent als respectius caps, a l'executiu espanyol només 2 dels 14 membres del govern són doctors (els ministres García Margallo i Montoro). Al govern federal alemany la majoria ho són (9 de 16, sense comptar la ministra Schavan). És imprescindible ser doctor per ser ministre d'un país? Home, no, però si que la presència de doctors és una bona proxy del nivell d'exigència d'un país respecte els seus representants polítics. I un bon reflex del nivell mig d'educació i cultura d'un país, també cal dir-ho. El segon és un exercici de política ficció una mica més dur: us imagineu alguna universitat catalana o espanyola retirant el títol de doctorat d'algun ministre? A mi em costa bastant d'imaginar. A vosaltres? Potser estic excessivament condicionat, ja que el record més proper que tinc d'un polític doctorant-se és el de Francisco Camps.

Schavan, en la seva declaració pública per anunciar la seva dimissió ha dit: 'em moc pels mateixos principis que em van dur a acceptar aquest càrrec. Primer va el país, després el partit i finalment jo com a persona'. No val a generalitzar. Segur que hi haurà molts polítics alemanys que no es mouran per estàndards de dignitat tan elevats. De la mateixa manera que també comptem amb polítics honestos i autoexigents a casa nostra. Ara bé, les seves declaracions m'han suscitat dues reflexions. La primera és que estic cada vegada més convençut que a mig termini una societat té els polítics que es mereix: perquè no exigim als nostres representants el mateix que ens exigim a nosaltres mateixos diàriament - que cadascú faci la seva pròpia introspecció - ? La segona és la necessitat de fer un exercici d'empatia amb els nostres veïns germànics: després de llegir aquesta entrada no s'entén millor perquè al govern alemany li costa d'acceptar la necessitat d'ampliar la seva aportació als pressupostos comunitaris? Dues reflexions que de ben segur ens poden ser molt útils a l'hora de construir i idear un nou país.

dissabte, 2 de febrer de 2013

Anem per feina, construïm un nou pais!

El proper 14 de febrer bona part de la patronal catalana, impulsada per Foment del Treball Nacional, fa una convocatòria empresarial anomenada Anem per Feina 'com exercici de responsabilitat per reconèixer l’aportació de la iniciativa privada al progrés i benestar assolit al llarg de les darreres dècades i per fer una oferta d’entesa entre els diferents actor socials a favor del futur del país'. La convocatòria vol explicitar la seva voluntat constructiva així com de no voler interferir en processos polítics - de fet, la convocatòria inicial es va ajornar per no coincidir amb la campanya de les eleccions al Parlament de Catalunya del passat 25 de novembre -. Tanmateix, em sembla evident que tot acte de caràcter col·lectiu amb voluntat d'expressar un sentiment, una demanda o una preocupació compartides té, per definició, un caràcter i una intencionalitat política - altra cosa és que no respongui necessàriament als interessos de cap partit polític -. El que precisament no tinc del tot clara és, reconeixent-ne la seva conveniència, quina és aquesta intencionalitat concreta. Em plantejo, per tant , dues possibles hipòtesis.

1) La primera de les hipòtesis em porta a pensar que la patronal catalana, davant de la duríssima situació de crisi en la que ens trobem, vol simplement reivindicar el necessari rol de la iniciativa empresarial privada per tal de reactivar l'economia, generar nova ocupació, etc. per la qual cosa demanda un major protagonisme i col·laboració per part de les AAPP. Tenint en compte quines són les principals demandes recents de l'empresariat català - millora de l'accés al finançament o la finalització del corredor ferroviari mediterrani, per citar només dos exemples - semblaria lògic que les dirigissin a qui té les competències per a satisfer-les. Per tant, sota aquesta hipòtesi, seria racionalment esperable que l'acte reivindiqués el valor de l'esforç i el rol de la iniciativa privada, a la vegada que un canvi de certes polítiques fonamentalment del govern espanyol.

2) La segona de les hipòtesis em porta a pensar que la patronal catalana, davant de la duríssima situació de crisi en la que ens trobem, considera que no estem prou centrats en l'objectiu que hauria de ser avui prioritari: la recuperació econòmica. Implícitament, doncs, s'estaria dient que el debat en el qual s'està centrant bona part de la vida política catalana - el dret a decidir el nostre propi futur - té un cost d'oportunitat massa elevat.  Una consideració que seria sens dubte legítima però que al meu parer no respondria als interessos de l'àmplia majoria de les 592.192 empreses que hi havien a principis del 2012 a Catalunya - en bona part autònoms, micro i petites empreses -. El sentit comú recomana que considerem el cost d'oportunitat de TOTES les nostres accions: per tant, tampoc podem ignorar el preu de continuar sent espanyols

Independentment de quina sigui la hipòtesi més ajustada sobre la intencionalitat a la que finalment respon aquesta convocatòria, és imprescindible explicar que la recuperació econòmica i la independència només poden entendre's com a objectius polítics complementaris, i mai contraposats. Per això són positius posicionaments valents com els del Cercle Català de Negocis, que precisament s'han significat per divulgar els avantatges econòmics i empresarials de la independència. I és clar que cal que Anem per Feina, sobretot construint un nou país que ens ajudi a sortir de forma molt més ràpida de l'actual crisi econòmica. No hauríem de fer el possible per a que aquest fos precisament l'esperit del proper 14 de febrer?