dissabte, 16 de febrer de 2013

Antes rota?

Fa uns mesos, quan tot just havíem iniciat l'actual cicle polític després de la manifestació de l'11 de setembre, l'ex-president del govern espanyol José Maria Aznar feia unes declaracions que definirien a la perfecció l'estratègia política que seguiria el nacionalisme espanyol davant de la creixent onada independentista catalana: 'España sólo podría romperse si Cataluña sufriera antes su propia ruptura como sociedad, como cultura y como tradición'. Val la pena recuperar la frase d'Aznar ja que penso que més enllà de l'animadversió que pot despertar el personatge i el seu ideari entre els independentistes és avui en dia el líder polític amb més ascendent i credibilitat de l'espanyolisme. Us recomano que feu una ràpida anàlisi cronològica a la línia editorial de la Fundació que actualment presideix, la FAES, i les reformes empreses pel govern espanyol des de la presa de possessió de Mariano Rajoy. 

De ben segur que bona part de la desestabilització és pròpia de l'actual moment polític i econòmic però hi ha senyals prou evidents que talment sembla provocada per donar compliment a la profecia del líder popular. Pot no ser premeditada l'asfíxia financera a la que sotmet el 2013 el govern espanyol a la Generalitat - tal i com llista el diputat Pere Aragonès al seu bloc - ? Pot ser únicament fruit de la casualitat que comencin a aflorar tants casos de corrupció, espionatge i males pràctiques a la política catalana quan hi ha una majoria àmplia per exercir el nostre dret a decidir com a poble ?

La meva naturalesa em fa ser poc propens a creure en les casualitats. Ara bé, si bona part de l'actual convulsió de la política catalana fos fruit d'una estratègia premeditada de desgast i desestabilització no ens eximiria de responsabilitats ni ens podem limitar només a denunciar-la. Però potser el fet de ser-ne conscients ens pot ajudar a combatre-la. En aquest sentit penso que hi ha tres aspectes que poden ser claus per garantir l'èxit del procés independentista i suposar un fre a les possibles estratègies exteriors de desgast:

1. Urgència social, urgència nacional. Només serem capaços de mantenir viu el procés si fem entendre que la pressa que tenim per exercir el nostre dret a decidir i ser independents és per tenir instruments per frenar el patiment de molts dels nostres, des dels afectats pels desnonaments - pels quals avui ens manifestem - als aturats de llarga durada. NOMÉS HI HA UNA AGENDA POLÍTICA, i s'ha d'entendre així: la del país i la de la nostra gent. És i només pot ser la mateixa.

2. Amplis consensos de país. Avui en dia no sé si val la pena que els partits es dediquin gaire temps a intentar convèncer que 'tenen (o tenien) la raó'. Potser valdria la pena dedicar més temps a bastir amplis consensos. Es necessiten propostes de futur per donar sortida a aspectes que preocupen a la majoria de la població amb els pocs instruments i recursos que tenim. En el camp de l'ocupació, per exemple, a través d'una reforma dels nostre sistema d'intermediació laboral que no només sigui capaç de defensar la majoria de l'arc parlamentari sinó el conjunt d'agents socials. Aquest és precisament l'esperit amb el que es va redactar el Pacte per la Llibertat.

3. Regeneració política. Cal donar senyals nítids i contundents que els qui defensem la independència de Catalunya defensem una altra manera de fer política. Hem de ser capaços de convèncer que 'la vella manera de fer política' - la dels sobres, la de les escoltes telefòniques, la dels privilegis injustificats,... - no té cabuda en el nostre nou país. I això no s'aconseguirà amb discursos sinó amb el nostre exemple i pràctica diària.