dissabte, 23 de febrer de 2013

Tejero 'revisited': transició i independència

Avui fa 32 anys de l'intent de cop d'Estat de Tejero. Sobre aquells fets encara hi ha moltes coses que no queden clares, tal i com evidencia en la seva polèmica entrada Iñaki Anasagasti. Tot i així, aquell ensurt es va utilitzar hàbilment per consolidar les bases institucionals i representatives de l'Estat Espanyol. Principalment, va servir per afiançar la figura del Rei. Des de llavors han passat moltes coses. Però resulta que paradoxalment ens trobem en un moment on s'han debilitat totes les estructures que s'havien cimentat moralment sobre aquell fallit cop d'Estat: la figura del Rei Joan Carles està més debilitada que mai i l'Estat de les Autonomies ha deixat de ser el model polític que generava tants consensos. L'actual crisi econòmica - financera, però també de model de desenvolupament - ha fet desaparèixer els excedents que convertien un model organitzatiu molt ineficient i imperfecte (l'autonòmic) en desitjable com a mínim comú denominador espanyol. I el cafè per a tothom ha passat a ser una frivolitat de mal gust tant pels vells i nous independentistes com pels espanyolistes convençuts.

Actualment estem davant d'un imminent canvi estructural al conjunt de l'Estat. D'una nova transició diuen alguns. I la raó no només l'hem de buscar en la gravíssima situació econòmica (que també) sinó en la debilitat dels consensos fundacionals de la democràcia espanyola. Ens trobem, doncs, davant d'un buit d'autoritat democràtica que s'evidencia, per exemple, en el poder de convocatòria d'un moviment com el del 15M que no té una representació clara al Congrés dels Diputats - en aquest sentit, crec que podem estar força més contents de la representativitat del Parlament de Catalunya -. Molts independentistes pensem que precisament per això és un moment ideal per construir una nova legitimitat democràtica a través de la construcció col·lectiva d'un nou país. Però el fet que estiguem davant d'una debilitat estructural del conjunt de l'Estat no vol dir que a Catalunya estiguem indefectiblament abocats a la independència. Cal no descartar un escenari, encara que ara ens pugui semblar remot, en el qual l'Estat Espanyol es regeneri per aconseguir noves fonts de legitimitat i de credibilitat interior i internacional. Sigui per la via de regeneració democràtica - difícil - o per la via autoritària - més probable -.

Recordar Tejero i la història recent de la política espanyola pot ser, doncs, un bon exercici de memòria pedagògica pels independentistes. De cara a perfilar la seva agenda i la seva estratègia en els propers mesos i anys. Penso modestament que n'hauríem d'extreure dues lliçons: 1) En el moment d'inestabilitat actual, potser que siguem els primers a oferir una alternativa de nova legitimitat política a través de la construcció d'un nou país, abans que ho faci algú altre. Pensem que ens trobem en un moment en el que el CEO ens diu a l'últim baròmetre d'opinió que el problema més important d'aquest moment pels catalans (el segon després de l'atur, amb un 18,2%) és la 'insatisfacció amb la política'. 2) Aquesta oferta hauria de ser radicalment democràtica i suposar un pas endavant respecte el que hem viscut els últims anys. Cal doncs que, en l'exercici del poder i la representació pública siguem exemplars en la pràctica i en els models que volem proposar. Avançar cap a les llistes desbloquejades, a la pràctica refrendària com a hàbit democràtic podrien ser bons exemples de propostes a incloure dins la nostra atractiva oferta de nou país...