diumenge, 21 d’abril de 2013

Per una (micro) política social expansiva

Avui llegint l'entrevista de Christian Felber al diari ARA m'he fixat en alguna de les seves reflexions, sempre oportunes. L'economista afirma que 'Fa 300 anys no existia l'economia, era una disciplina unida a la filosofia moral. Aquesta desconnexió ha estat un error. L'economia està massa matematitzada i la conseqüència de tot això és l'actual domini de les finances'. No és la primera vegada que escolto aquesta afirmació però l'evolució dels fets fa que cada vegada prengui més vigència. Reconec que sóc força escèptic respecte a a la viabilitat d'algunes de les proposicions de l'economista austríac: com per exemple, la de crear un sistema d'indicadors que responguin al principi del 'bé comú' com a alternativa a l'agregació de rendes individuals o empresarials. Qui o com es defineix aquest 'bé comú'? Qui decideix què és el que està bé i el que està malament? Aquestes són algunes de les preguntes per les quals no tinc respostes, al meu entendre, prou convincents. En canvi, estic plenament d'acord amb Felber que l'economia s'ha convertit en una disciplina excessivament autista i que ha resultat contraproduent haver convertit la correcció dels indicadors macroeconòmics gairebé més en una finalitat que en un mitjà a través dels qual assolir majors cotes de benestar. I és que massa sovint oblidem que darrera de cada xifra hi ha persones, patiments i emocions. I aquests són motors de canvi tant o més importants que els diners que utilitzem per mirar  de ser més feliços.

Ja fa uns anys que a Cataluya, al conjunt de l'estat espanyol i a la resta de països de la riba nord del Mediterrani estem experimentant un procés de devaluació interna. La contracció del crèdit - primer - i de l'activitat econòmica - poc després - ha derivat en una menor circulació de diner, que a la vegada s'ha traduït en menors salaris reals i menor despesa pública. Els qui defensen les polítiques macroeconòmiques d'austeritat, tot i que cada vegada amb més matisos, estan convençuts que aquesta és la via més efectiva per recuperar la competitivitat perduda quan aquestes mateixes economies apostaven desacomplexadament per un model de creixement extensiu. Però el cert és que una de les conseqüències més notòries d'aquesta devaluació interna és que la majoria de la població - els que vivim fonamentalment de rendes salarials o els empresaris que viuen del nostre consum - hem de viure amb menys diners que fa cinc anys. Aquest fet no només té un fort impacte redistributiu sinó que també té un impacte sociològic i anímic que potser no ha estat prou analitzat. Fruit de la crisi econòmica molta gent s'ha quedat sense feina i, en el millor dels casos, treballem més per guanyar menys que abans. Aquesta devaluació interna genera una sensació individual generalitzada que discorre entre l'estafa, el desànim i el ressentiment. Tota una bomba de rellotgeria per a qualsevol societat que vugui garantir la seva cohesió.

Mentre no siguem capaços de trobar altres vies per alleugerir aquesta devaluació interna - que hauria de passar per una política monetària expansiva a l'àrea euro, o bé polítiques monetàries complementàries o alternatives a la moneda única - hem de preguntar-nos si com a societat podem fer alguna cosa per combatre els seus efectes. El procés cap a la independència que hem iniciat els catalans des de fa uns mesos ens obliga a preservar nivells de cohesió social encara més alts que els de qualsevol altra nació. Catalunya sempre ha presumit de la densitat de la seva societat civil i del seu teixit associatiu. Una xarxa que potser no haurà de dedicar tant de temps a defensar el dret a decidir - que també - sinó a evitar l'exclusió i la marginació de qualsevol dels nostres en un camí que cada vegada es pot fer més feixuc i penós. Una tasca que no només depèn de l'associacionisme, sinó també de la nostra actitud individual. Ens convé superar aquest sentiment de contrarietat individual i injustícia que massa sovint ens atrapa i preocupar-nos molt més pel nostre entorn. Aquell entorn en el qual segur que tenim molts amics, familiars i coneguts que ho passen més malament que no pas nosaltres, encara que sigui d'una manera silenciosa i discreta. És utòpic plantejar, doncs, que mentre no disposem d'una política monetària més expansiva, comencem a practicar una (micro) política social més expansiva que es preocupi més per les necessitats del nostre entorn immediat? És a les nostres mans.

dimecres, 10 d’abril de 2013

Pressupostos 2013, temps i formes

El debat sobre els pressupostos de la Generalitat per l'actual exercici ha generat certa preocupació a l'hora de valorar quines són les conseqüències d'aprovar o bé de no aprovar-lo. És per aquest motiu que abans d'emetre qualsevol judici de valor és oportú conèixer quines són les conseqüències de les dues alternatives.

QUÈ PASSA SI S'APROVEN ELS PRESSUPOSTOS?
Per respondre aquesta pregunta, el primer que cal tenir clar és quin objectiu de dèficit afrontem. L'objectiu de dèficit vigent pel 2013 per al conjunt de les CCAA, i també per Catalunya, és del 0,7% del PIB - amb la injustícia que sabem que això suposa -. En concret, tal i com va fer-ho Oriol Junqueras a la seva conferència al Fórum Europa. Tribuna Barcelona - i explicarem a la campanya #llibertat2014 - suposaria un ajust proper als 4.800 milions d'euros, de dimensions totalment inassumibles. Encara que l'objectiu de dèficit s'elevés per Catalunya fins el 1,5%, el panorama pressupostari no seria pas gaire millor: des d'una perspectiva estrictament conservadora podria comportar uns ajustos que arribessin gairebé als 3.200 milions d'euros. 

L'aprovació d'uns pressupostos representa, sobretot, un compromís polític amb l'ús dels recursos públics. Per tant, han de ser creïbles i versemblants. Fem un flac favor al sistema democràtic si l'execució pressupostària difereix gaire dels números inicialment aprovats: vol dir que els representants elegits democràticament al Parlament estan aprovant unes xifres que poc tenen a veure amb l'ús que finalment en farà el Govern. Vegi's sinó si els nostres investigadors poden tenir gaire confiança en els pressupostos de recerca del govern espanyol.

Per altra banda, també representen implícitament l'acceptació del marc econòmic i financer en el que es mou la Generalitat. Si bé és cert que difícilment podem pretendre estar d'acord amb totes les limitacions  externes del pressupost de la Generalitat pel 2013, com a mínim hem de fer el possible per tal de donar-les a conèixer al conjunt de la població que en resultarà afectada. Ententent que es tracta d'un pressupost de caràcter excepcional, és conscient la majoria de la població de com de condicionats estan els pressupostos pel dèficit fiscal que patim? Pels incompliments i deslleialtats reiterades del Govern Espanyol? En quin moment la protesta contra les retallades es dirigiran a la Delegació del Govern Espanyol?

L'aprovació d'uns pressupostos voldria dir, per altra banda, que hi ha una majoria del Parlament de Catalunya disposada a fer front de manera compartida a aquesta situació d'excepcionalitat. Una majoria que, tenint en compte les circumstàncies, seria bo que fos el més àmplia i sòlida possible.

QUÈ PASSA SI NO S'APROVEN ELS PRESSUPOSTOS?
Si no hi ha una majoria parlamentària suficient per donar suport a aquests pressupostos, es dóna continuitat al Decret de pròrroga pressupostària aprovat a finals de desembre del 2012 i vigent actualment. Cal tenir en compte que aquest decret té una limitació quantitativa en la pròrroga que vol assegurar el compliment del sostre de dèficit vigent (0,7%) - el mateix sostre que seria d'aplicació en uns pressupostos aprovats avui, per altra banda -.

Per tant, o de facto s'estaria aplicant aquest sostre de dèficit o bé els recursos previstos per l'actual exercici no serien suficient per cobrir la despesa pública de la Generalitat de tot l'exercici sense una mesura addicional que ens facultés per disposar de més ingressos. Aquesta sens dubte seria una manera de visualitzar l'ofec financer i la situació d'excepcionalitat per a la que atravessem a Catalunya sense una validació política per part del seu Paralment.

I no és precisament la situació d'excepcionalitat la que justifica el funcionament amb pròrroga pressupostària? No cal anar gaire lluny per veure uns pressupostos que s'aprovessin ben entrat l'any: fou el 27 de juliol del 2011 quan s'aprovà al Parlament la Llei dels pressupostos per aquell mateix exercici amb el suport implícit del Partit Popular. Fins llavors, es funcionà amb un Decret de pròrroga. Tenint en compte aquests precedents, és prudent aprovar uns pressupostos abans de saber quin és el sostre de dèficit finalment permès a l'Estat Espanyol i la seva traslació a les CCAA?

QUÈ DIU L'ACORD D'ESTABILITAT?
Un dels punts que la gent es pot preguntar és fins a quin punt el suport als pressupostos estan condicionats per l'Acord d'Estabilitat (en el seu Annex 3) fa poc més de 100 dies. Sobre aquest aspecte cal dir que:

A l'acord s'apunta un compromís amb la necessitat d'avançar cap a l'estabilitat pressupostària però amb matisos rellevants: 'Alhora, volem fer constar que el Tractat d'Estabilitat també ha de ser compatible amb un ritme d'ajustament fiscal més sensible a unes necessitats socials i econòmiques que s'han accentuat per l'actual recessió.'. A l'hora també recomana una distribució vertical més justa dels objectius 'Exigirem del Govern espanyol un canvi en aquesta distribució, amb l'assignació a Catalunya d'un objectiu de dèficit que tingui en compte la seva especificitat —en particular, el pes del servei del deute— i que no ens aboqui a una reducció i precarització dels serveis públics que garanteixen la qualitat de vida i la igualtat d'oportunitats dels nostres conciutadans.' Però en cap moment hi ha un compromís explícit ni específic amb cap xifra ni percentatge mínim de sostre de dèficit.

Per altra banda, l'Acord pot ser una molt bona guia per fer el que encara potser no hem fet prou bé: explicar i divulgar quines són les causes d'un pressupost tan dramàtic - bé trobar noves maneres per fer-ho entendre a la la gent no ho ha entès encara -.

'Aquesta situació d'excepcionalitat també obliga a modificar de forma substancial altres aspectes de la pràctica pressupostària habitual. En primer lloc, el Govern de la Generalitat es compromet a fer un esforç addicional en l'explicació i la divulgació dels seus Pressupostos, tant en la fase d'aprovació com en la d'execució, que es concretarà anualment en la Llei de Pressupostos. Aquest esforç addicional tindrà un doble objectiu: 1) facilitar l'accés a la informació perquè el ciutadà pugui conèixer amb detall quin és l'ús que es dóna als seus impostos en un moment en què els recursos públics i privats són especialment escassos i 2) fer més evident la insostenibilitat de l'actual marc polític i fiscal de la Generalitat de Catalunya.'

Tenint en compte el dramatisme de l'actual situació, perquè no aprofitem l'ocasió per a que tothom en sigui plenament conscient i que en conegui les seves veritables causes? No és precisament aquesta la millor manera de donar compliment als acords presos i garantir l'estabilitat del Govern?

dilluns, 1 d’abril de 2013

Un nou model de finançament?!

El Govern Espanyol ha iniciat una de les ofensives ja previsibles per tal de desactivar el moviment independentista: la de proposar un nou model de finançament. És curiós i fins i tot divertit que qui hagi apuntat aquesta possibilitat no hagi estat el Ministre competent en Hisenda, sinó el ministre d'Afers Estrangers, José Manuel García-Margallo - un dels ministres que més posicionaments públics ha fet sobre la possible independència de Catalunya -. Específicament, el ministre ha apuntat la possibilitat de cedir la gestió del 100% de l'IRPF i el 100% dels Impostos Especials. Hauríem de valorar-la positivament? Molts independentistes ho som per raons que van molt més enllà de les motivacions econòmiques, però també n'hi ha que hi donen un pes preponderant a aquesta vessant. Per això crec que és bo fer-ne una valoració estrictament econòmica tenint en compte l'experiència recent. En concret val la pena tenir en compte els següents tres aspectes.

GESTIÓ
Garcia-Margallo afirmà que 'les comunitats autònomes han de gestionar els seus impostos com fan els concerts forals.' i concretava que la seva aposta personal és reservar l'IVA i l'Impost de Societats per a l'Administració Central i deixar la resta d'impostos 'a l'arbritri de cada autonomia'. L'expressió 'com fan els concerts forals' és d'una gran ambigüitat i ha estat utilitzada sovint per generar confusió sobre els diversos models de finançament proposats durant els últims anys. 'Com fan els concerts forals' vol dir que l'Agència Tributària de Catalunya tindrà plena sobirania en la gestió, recaptació, liquidació i inspecció de l'IRPF i els Impostos Especials i que el Parlament de Catalunya plena autonomia legislativa sobre aquestes figures? O qui assumiria la gestió seria un consorci com el previst a l'Estatut? O seria una cessió formal - però no efectiva - com la que actualment tenim? Cal recordar que actualment, si fem un cop d'ull a la recaptació de les principals figures tributàries gestionades per la Generalitat, representen poc més del 5% del total de recaptació a Catalunya. El pacte fiscal aprovat el juliol passat per una amplíssima majoria del Parlament deia que 'La gestió tributària (exacció, gestió, recaptació, liquidació, revisió, sanció i inspecció) de tots els tributs suportats a Catalunya ha de correspondre a l'Agència Tributària de Catalunya, que n'ha d'ésser l'única administració responsable.' El Govern Espanyol està oferint això després de pocs mesos de negar-se ni a negociar?

RECURSOS
Independentment de la sobirania de gestió que comportés aquesta proposta, quants recursos addicionals podria suposar per la Generalitat de Catalunya? En aquest segon punt ens trobem en un dels altres grans equívocs amb els que s'ha jugat a l'hora de proposar nous models de finançament. La possible atribució a la Generalitat - amb les competències de gestió que siguin - del 100% de la recaptació d'IRPF i Impostos Especials suposarien un increment de recursos equivalent per a les arques de la Generalitat? L'experiència recent i la lògica ens diuen rotundament que NO. Cada successiu model de finançament ha suposat un increment de recursos previst per la Generalitat - podem repassar per exemple dels últims anys - però mai hi ha hagut una correspondència directa amb la nova cistella de cessió d'impostos. Perquè? Perquè el funcionament dels diferents sistemes de finançament de règim comú (regits per la LOFCA) sempre s'ha basat en les 'necesidades  de gasto' i no en la capacitat de la cistella impostiva cedida a l'hora de determinar el que necessitava cada CA. Unes 'necesidades de gasto' que deriven en uns mecanismes d'anivellament entre CCAA que, com bé s'encarrega de recordar l'Estatut vigent, 'són fixats per l'Estat'.(EAC 206.3). Fins i tot, encara que es trenqués aquesta lògica i entréssim en una metodologia 'foral' del càlcul de l'aportació a pagar a l'Estat en concepte de les Competències No Assumides, costa de creure que s'apliqués un sistema de càlcul tan favorable com el basc o el navarrès.

CREDIBILITAT
Ara situem-nos en l'escenari més optimista possible: imaginem que el govern espanyol acaba concretant aquesta oferta. I que aquesta oferta suposa una aproximació real a l'autonomia fiscal i els recursos públics per càpita de les CCAA forals d'Euskadi i de Navarra. Fins a quin punt són creïble els compromisos que assumeix el govern espanyol? Quina credibilitat tindria un govern que està incomplint una disposició estatutària per garantir un nivell d'inversions estatals a Catalunya adequat a la seva realitat econòmica (disposició addicional 3a EAC) o altres incompliments i deslleialtats com els que es contemplen en aquesta Moció 1/X del Parlament de Catalunya, sobre la política econòmica i els objectius de dèficit públic? Especialment en un moment en el que, a diferència de quan es va aprovar el model vigent (2009), el govern espanyol no sembla que tingui capacitat per fer una aportació extraordinària al model de finançament de les CCAA per a que aquest no sigui un joc de 'suma zero'.

A falta de disposar de més detalls, per mi aquests ja són arguments més que suficients per no desviar esforços del que ha de ser el nostre objectiu principal: poder decidir el nostre futur el més aviat possible. I, per tant, poder decidir també quins impostos paguem i a què els destinem. No és un camí fàcil ni tant curt com potser molts voldríem, però segur que és molt més sensat i responsable que confiar en la paraula del qui s'ha demostrat repetidament deslleial.