diumenge, 21 d’abril de 2013

Per una (micro) política social expansiva

Avui llegint l'entrevista de Christian Felber al diari ARA m'he fixat en alguna de les seves reflexions, sempre oportunes. L'economista afirma que 'Fa 300 anys no existia l'economia, era una disciplina unida a la filosofia moral. Aquesta desconnexió ha estat un error. L'economia està massa matematitzada i la conseqüència de tot això és l'actual domini de les finances'. No és la primera vegada que escolto aquesta afirmació però l'evolució dels fets fa que cada vegada prengui més vigència. Reconec que sóc força escèptic respecte a a la viabilitat d'algunes de les proposicions de l'economista austríac: com per exemple, la de crear un sistema d'indicadors que responguin al principi del 'bé comú' com a alternativa a l'agregació de rendes individuals o empresarials. Qui o com es defineix aquest 'bé comú'? Qui decideix què és el que està bé i el que està malament? Aquestes són algunes de les preguntes per les quals no tinc respostes, al meu entendre, prou convincents. En canvi, estic plenament d'acord amb Felber que l'economia s'ha convertit en una disciplina excessivament autista i que ha resultat contraproduent haver convertit la correcció dels indicadors macroeconòmics gairebé més en una finalitat que en un mitjà a través dels qual assolir majors cotes de benestar. I és que massa sovint oblidem que darrera de cada xifra hi ha persones, patiments i emocions. I aquests són motors de canvi tant o més importants que els diners que utilitzem per mirar  de ser més feliços.

Ja fa uns anys que a Cataluya, al conjunt de l'estat espanyol i a la resta de països de la riba nord del Mediterrani estem experimentant un procés de devaluació interna. La contracció del crèdit - primer - i de l'activitat econòmica - poc després - ha derivat en una menor circulació de diner, que a la vegada s'ha traduït en menors salaris reals i menor despesa pública. Els qui defensen les polítiques macroeconòmiques d'austeritat, tot i que cada vegada amb més matisos, estan convençuts que aquesta és la via més efectiva per recuperar la competitivitat perduda quan aquestes mateixes economies apostaven desacomplexadament per un model de creixement extensiu. Però el cert és que una de les conseqüències més notòries d'aquesta devaluació interna és que la majoria de la població - els que vivim fonamentalment de rendes salarials o els empresaris que viuen del nostre consum - hem de viure amb menys diners que fa cinc anys. Aquest fet no només té un fort impacte redistributiu sinó que també té un impacte sociològic i anímic que potser no ha estat prou analitzat. Fruit de la crisi econòmica molta gent s'ha quedat sense feina i, en el millor dels casos, treballem més per guanyar menys que abans. Aquesta devaluació interna genera una sensació individual generalitzada que discorre entre l'estafa, el desànim i el ressentiment. Tota una bomba de rellotgeria per a qualsevol societat que vugui garantir la seva cohesió.

Mentre no siguem capaços de trobar altres vies per alleugerir aquesta devaluació interna - que hauria de passar per una política monetària expansiva a l'àrea euro, o bé polítiques monetàries complementàries o alternatives a la moneda única - hem de preguntar-nos si com a societat podem fer alguna cosa per combatre els seus efectes. El procés cap a la independència que hem iniciat els catalans des de fa uns mesos ens obliga a preservar nivells de cohesió social encara més alts que els de qualsevol altra nació. Catalunya sempre ha presumit de la densitat de la seva societat civil i del seu teixit associatiu. Una xarxa que potser no haurà de dedicar tant de temps a defensar el dret a decidir - que també - sinó a evitar l'exclusió i la marginació de qualsevol dels nostres en un camí que cada vegada es pot fer més feixuc i penós. Una tasca que no només depèn de l'associacionisme, sinó també de la nostra actitud individual. Ens convé superar aquest sentiment de contrarietat individual i injustícia que massa sovint ens atrapa i preocupar-nos molt més pel nostre entorn. Aquell entorn en el qual segur que tenim molts amics, familiars i coneguts que ho passen més malament que no pas nosaltres, encara que sigui d'una manera silenciosa i discreta. És utòpic plantejar, doncs, que mentre no disposem d'una política monetària més expansiva, comencem a practicar una (micro) política social més expansiva que es preocupi més per les necessitats del nostre entorn immediat? És a les nostres mans.