diumenge, 19 de maig de 2013

Jo no vull convèncer a Monago

"Catalunya és insaciable i ni compleix ara ni complirà l'objectiu de dèficit que se li marqui". Aquestes són una de les últimes declaracions que feu José Antonio Monago, president d'Extremadura, que també es manifestà - com altres presidents autonòmics del PP - obertament contrari a una flexibilització asimètrica del sostre de dèficit. Un dels reptes més complexos que afrontem a Catalunya és el de saber compatibilitzar amb encert la nostra agenda política i econòmica a curt i a mig termini. A curt termini necessitem de forma urgent guanyar liquiditat - tenir prou crèdit per a pagar les factures a finals de mes - i, malauradament, aquest objectiu passa en bona mesura per una flexibilització del sostre de dèficit per part del govern espanyol a les CCAA i, en concret,  a Catalunya. I aquest fet comporta indefectiblement, ens agradi o no ens agradi, una tasca negociadora del govern català amb el govern espanyol. Ara bé, aquestes urgències a curt no ens poden condicionar el nostre objectiu més important: poder decidir el més aviat possible com ho fa qualsevol estat, amb les competències i recursos que li són propis. Defensar l'asimetria del sostre de dèficit autonòmic és, doncs, un deure del nostre govern però no pot convertir-se en el nostre objectiu de país. El nostre objectiu de país és un altre que el que justifica l'actual Acord d'Estabilitat.

Més que defensar l'asimetria del dèficit em sembla més interessant entendre el perquè del posicionament del president extremeny. José Antonio Monago és el president d'una CA que, com moltes altres, depèn en gran mesura de les transferències públiques. Segons les últimes i úniques balances fiscals publicades pel  Ministeri d'Hisenda, Extremadura presenta un saldo positiu - transferències i serveis rebuts que superen els impostos pagats - amb l'Administració Central equivalent al 18% del seu PIB - segons el mètode del flux monetari -. Segons un estudi de l'IVIE, el 40,5% de salaris d'aquest territori entre l'any 2000 i el 2008 foren públics (a Catalunya un 12,9%). Aquestes dades defineixen a Extremadura com una economia subsidiada, que té la sort de no notar els efectes reals de la crisi com sí que s'estan fent sentir amb virulència a Catalunya (especialment) però també a tot el sud d'Europa. La 'bombolla extremenya' permet plantejar-se, per exemple, polítiques d'estímul com una baixada d'impostos, polítiques socialment tan ambicioses com les que fan referència a la renda bàsica o executar pressupostos de manera força més equlibrada - tot i que amb algunes trampes -. 

I és que...perquè no ens preguntem com estaria Catalunya amb el finançament que rep la CA extremenya? Això ho podem fer de manera relativament senzilla a partir de la liquidació del model de finançament de l'any 2010 (última disponible). Com mostra la taula, si Catalunya disposés dels mateixos recursos per habitant que Extremadura, tindria 3.597 milions d'euros d'ingrés més al seu pressupost. Per als aficionats a les curiositats, una quantia molt similar als ajustos que afronta Catalunya pel pressupost 2013 si s'apliqués un sostre de dèficit de l'1,2% del PIB.


Aquest finançament i les polítiques que fa possibles ajuden a entendre el perquè el seu president es mostra tan agressiu contra qualsevol canvi que pugui alterar aquest status quo. És lògic que un president autonòmic combati qualsevol canvi que posi en risc el benestar dels seus conciutadans. El problema no és de José Antonio Monago. Ell exerceix de president defensant els interessos de la ciutadania que l'ha votat. Ni és d'Extremadura. Tant de bo moltes més persones poguessin gaudir dels mateixos recursos pressupostaris! El problema és la nostra pertinença a una Espanya autonòmica, que es mostra cada dia més insostenible. Que ens ha obligat a qüestionar permanentment els drets adquirits pels barons de torn per a simplement poder defensar allò que era just. Jo no puc ni vull convèncer a Monago. Jo vull lluitar per una causa més noble: poder decidir sobre els nostres propis recursos. I, per tots els llaços sentimentals que uneixen a molts catalans amb aquella terra, ajudar als extremenys a fer la seva economia sostenible i més competitiva sense necessitat de dependre de manera tan dramàtica del subsidi públic. Un subsidi que molt probablement serà insostenible una vegada declarem la independència.

diumenge, 5 de maig de 2013

Ser independentista des del cor

La última enquesta del CIS - en especial el baròmetre autonòmic de Catalunya de setembre/octubre del 2012 recentment publicat - ens recorda que cal ser especialment cauts interpretant la realitat del país i defugir-ne les simplificacions. Per aquells qui volem veure aviat la independència del nostre país, és sens dubte un bon senyal que l'estatus polític més escollit pels enquestats catalans sigui inequivocament el d'un estat independent, o que el sentiment de pertinença clarament més fort sigui el català - per sobre de l'espanyol, europeu o local -. No obstant, hi ha algunes dades que ens mostren que l'independentisme s'ha fet més majoritari però també a la vegada molt més eclèctic que el que hem conegut fins fa pocs anys. El 54,6% dels enquestats catalans se senten bastant o molt orgullosos de ser espanyols. Si bé és cert que aquest percentatge arriba al 84,3% en el cas de 'l'orgull de ser catalans', sembla evident que hi ha molts independentistes - i potencials independentistes - que se senten profundament catalans però que també se senten espanyols. Perquè ens hauria de semblar contradictori desitjar un nou país per tu i els teus, i a la vegada estimar-te i sentir-te vinculat a familiars o amics que viuen a la resta de l'Estat? Ha de ser possible!

La deriva del procés i l'estat d'opinió del conjunt de l'estat sembla que ens vagi encaminant més aviat cap a unes relacions cada vegada més tenses entre Catalunya i Espanya. Això ens ho fan evident algunes dades de l'enquesta del CIS, com per exemple que a un total de 6 CCAA hi hagi una majoria favorable a la involució autonòmica i a la recentralització o, de forma més anecdòtica, que la institució més ben valorada a tot l'Estat sigui la Guàrdia Civil. Aquest escenari de tensió creixent pot presentar alguns avantatges però també algunes amenaces per l'èxit del procés. És una avantatge en la mesura que el camí del pacte, el d'avortar el procés de secessió a canvi d'un hipotètic 'nou encaix a Espanya', s'evidencia com una opció cada vegada més quimèrica a ulls de tothom. I fa que la independència acabi essent l'opció més saludable i més sensata, fins i tot pels espanyols que també volen decidir en quin model d'estat volen viure.

Ara bé, aquesta tensió també posa a prova la qualitat democràtica de qui l'ha de gestionar. I reportatges com els de Telemadrid, equiparant l'ús del llenguatge per part dels nazis amb les dels independentistes, demostra un desconeixement molt gran i un respecte molt baix per la nostra realitat. Cal denunciar  de manera contundent aquest tipus de manipulacions però a la vegada ser molt conscients de dues coses si el que volem és construir fonaments sòlids: 1) els espanyols no són els nostres enemics, en qualsevol cas les seves estructures d'Estat que ens neguen sistemàticament els nostres drets. 2) el nostre projecte el mou la il·lusió per a construir un nou país, no l'odi contra el que no ens agrada. Només estimant, des d'una actitud contructiva, és com farem que el nostre projecte de país valgui la pena. Encara que de vegades ens ho posin certament difícil...