diumenge, 5 de maig de 2013

Ser independentista des del cor

La última enquesta del CIS - en especial el baròmetre autonòmic de Catalunya de setembre/octubre del 2012 recentment publicat - ens recorda que cal ser especialment cauts interpretant la realitat del país i defugir-ne les simplificacions. Per aquells qui volem veure aviat la independència del nostre país, és sens dubte un bon senyal que l'estatus polític més escollit pels enquestats catalans sigui inequivocament el d'un estat independent, o que el sentiment de pertinença clarament més fort sigui el català - per sobre de l'espanyol, europeu o local -. No obstant, hi ha algunes dades que ens mostren que l'independentisme s'ha fet més majoritari però també a la vegada molt més eclèctic que el que hem conegut fins fa pocs anys. El 54,6% dels enquestats catalans se senten bastant o molt orgullosos de ser espanyols. Si bé és cert que aquest percentatge arriba al 84,3% en el cas de 'l'orgull de ser catalans', sembla evident que hi ha molts independentistes - i potencials independentistes - que se senten profundament catalans però que també se senten espanyols. Perquè ens hauria de semblar contradictori desitjar un nou país per tu i els teus, i a la vegada estimar-te i sentir-te vinculat a familiars o amics que viuen a la resta de l'Estat? Ha de ser possible!

La deriva del procés i l'estat d'opinió del conjunt de l'estat sembla que ens vagi encaminant més aviat cap a unes relacions cada vegada més tenses entre Catalunya i Espanya. Això ens ho fan evident algunes dades de l'enquesta del CIS, com per exemple que a un total de 6 CCAA hi hagi una majoria favorable a la involució autonòmica i a la recentralització o, de forma més anecdòtica, que la institució més ben valorada a tot l'Estat sigui la Guàrdia Civil. Aquest escenari de tensió creixent pot presentar alguns avantatges però també algunes amenaces per l'èxit del procés. És una avantatge en la mesura que el camí del pacte, el d'avortar el procés de secessió a canvi d'un hipotètic 'nou encaix a Espanya', s'evidencia com una opció cada vegada més quimèrica a ulls de tothom. I fa que la independència acabi essent l'opció més saludable i més sensata, fins i tot pels espanyols que també volen decidir en quin model d'estat volen viure.

Ara bé, aquesta tensió també posa a prova la qualitat democràtica de qui l'ha de gestionar. I reportatges com els de Telemadrid, equiparant l'ús del llenguatge per part dels nazis amb les dels independentistes, demostra un desconeixement molt gran i un respecte molt baix per la nostra realitat. Cal denunciar  de manera contundent aquest tipus de manipulacions però a la vegada ser molt conscients de dues coses si el que volem és construir fonaments sòlids: 1) els espanyols no són els nostres enemics, en qualsevol cas les seves estructures d'Estat que ens neguen sistemàticament els nostres drets. 2) el nostre projecte el mou la il·lusió per a construir un nou país, no l'odi contra el que no ens agrada. Només estimant, des d'una actitud contructiva, és com farem que el nostre projecte de país valgui la pena. Encara que de vegades ens ho posin certament difícil...

1 comentaris:

Roca ha dit...

Article per a reflexionar. Mou a explicar a determinats independentistes, més aviat rauxats, que cal treballar bé en el detall de guanyar-ne d'adeptes. Tot i que el títol no sigui en aquesta línia de criteri que jo penso. Potser errat, personalment ho interpreto en clau de procés encetat. Solsament i en els moments en que som. O...no és així?