diumenge, 23 de juny de 2013

La independència eficient

Fa uns dies Mariano Rajoy anuncià un pla de 200 propostes per tal de 'fer unes administracions més austeres, més útils i més eficaces' que, a la pràctica, se centrarà en l'eliminació del que considerent duplicitats existents a les CCAA. El consell de ministres de divendres aprovava oficialment el pla i el BOE de dissabte aprovava les estructures operatives per dur-lo a terme. Paradoxalment, tal i com feia palès el diputat Pere Aragonès, es crea un nou organisme per tal d'eliminar organismes. Són unes propostes de reforma que no són noves. Ja fa uns anys que es cuinen intel·lectualment a la FAES i es basen resumidament en els següents apriorismes: 1) el sector públic espanyol és excessivament pesat 2) aquest és excés és atribuible a les CCAA ja que 3) hi ha duplicitats més que evidents entre els diversos nivells d'administració. Podríem analitzar cadascun d'aquests 3 apriorismes i veure si està suficientment fonamentat.

El primer dels apriorismes és ràpidament contrastable i revatible a partir de les dades. Les últimes dades sobre projecció de despesa governamental sobre el PIB de l'OCDE ens diuen que l'Estat Espanyol se sitúa per sota de la mitjana de l'Unió Europea dels 15 i a un nivell similar (en funció dels anys) a la mitjana dels països de l'OCDE. La interpretació de les dades tampoc és gaire diferent si la fem en relació al pes dels treballadors públics sobre el total. Com a mínim és discutible que el sector públic espanyol tingui un pes excessiu.

El segon dels apriorismes també es pot contrastar fàcilment amb dades, en aquest cas de l'estudi que publicà l'IVIE a finals del 2011 titulat 'Las diferencias regionales del sector público español'. Podem veure com l'apriorisme és només parcialment cert i, per això, especialment perillós. L'heterogeneitat del pes relatiu del sector públic entre les diverses CCAA és tan gran que fer-ne un diagnòstic global només pot ser fruit d'una immensa ignorància o de la mala fè. Si ens fixem en el pes de la renumeració dels empleats públics respecte el total de salaris podrem observar com de llunyans estan els dos extrems: Catalunya (12,9%) i Extremadura (40,5%). En algunes CCAA el pes del sector públic podria considerar-se excessiu? potser si. És així en totes les CCAA? Rotundament no.

El tercer i últim dels apriorismes probablement és el més cert de tots. Que la descentralització espanyola no ha estat exemplar des del punt de vista de l'eficiència adminitstrativa em sembla que és molt poc discutible. Una part d'aquesta ineficiència es podria atribuir, potser, a una certa artificialitat del mapa autonòmic: desenvolupar una estructura autonòmica a territoris on no hi havia ni demanda històrica, social ni presentaven unes mínimes economies d'escala per prestar certs serveis probablement només s'explica per la necessitat de trobar el mínim comú denominador a l'Espanya de la transició. Però, sobretot, aquesta ineficiència es deu al fet que l'Estat, tot i ha mantingut estructures que no li corresponien d'acord amb el procés de descentralització autonòmic. Ens ho demostren estudis com el que feu Esther Martínez per a la Fundació Josep Irla 'Una estimació dels "serveis i competències de l'Estat" i la contribució de Catalunya', en el qual s'analitzaven les diferents partides dels Pressupostos Generals de l'Estat i se segmentaven en funció de quina era la seva adequació competencial d'acord amb la Constitució Espanyola i l'Estatut d'Autonomia vigent. Els resultats, tot i que amb dades del 2004, són contundents: més d'1 de cada 3 euros que es gastava l'Estat a Catalunya comportava una invasió de competències pròpies de la Generalitat de Catalunya. Per a una anàlisi jurídica més fina i més actual - tot i que no quantificada - es pot fer un cop d'ull a l'estudi recent de l'Institut d'Estudis Autonòmics en aquest sentit.

El Govern Espanyol, doncs, ha arribat al mateix diagnòstic que ja hem arribat molts catalans. Ens cal un nou estat més eficient, capaç de donar millors respostes als ciutadans. La diferència és que el Govern Espanyol hi vol avançar a través de la recentralització i des d'aquí majoritàriament ens veiem més en cor de fer-ho a través de la independència. I mentrestant, el que cada vegada queda més clar és que les terceres vies (federalistes i altres variants) esdevenen més utòpiques i allunyades d'aportar-nos solucions.

dissabte, 15 de juny de 2013

El dret a saber i el deure d'explicar-nos

És una evidència demostrada que poder garantir l'accés a l'educació determina la igualtat d'oportunitats d'una societat. No únicament permet que tothom pugui accedir a les mateixes capacitats que demanda el mercat laboral - requisits, per exemple, per accedir a feines de major remuneració - sinó que també garanteix la mobilitat social. Garantir una igualtat d'accés a l'educació trenca la tendència inercial segons la qual els fills de famílies d'alt nivell educatiu tendeixen a tenir uns nivells de formació més alt. Precisament per això que organismes com l'OCDE, en documents com aquest, vinculen les polítiques públiques com un factor clau per assegurar la mobilitat social entre generacions. El que altrament es denomina 'l'ascensor social', un dels principals determinants de la salut i l'atractivitat d'un país d'acollida com el nostre. I el nivell educatiu, a part de determinar el nostre nivell de vida, influeix també en el nostre posicionament polític?

Aquesta és la pregunta que m'intento respondre avui a partir de l'anàlisi (superficial) de les dades que ofereix en obert El Periódico de Catalunya del seu últim Baròmetre Polític de Catalunya fet amb GESOP. A partir de les tabulacions que s'ofereixen podem saber quina és la diferència de respostes en funció de si el nivell educatiu de l'enquestat és baix, mig o alt. El primer que veiem és un interès substancialment diferent per l'actualitat política. Entre els enquestats de nivell educatiu baix, 'només' el 45,7% està molt o bastant interessat per la política. Mentre aquest percentatge puja fins el 60,2% pels enquestats de nivell educatiu alt. D'aquí en podem inferir dues consideracions rellevants: 1) que la gent hagi perdut la confiança en bona part dels polítics no implica necessàriament que no li interessi la política i 2) hi ha una part força important de la població que no segueix l'actualitat política i sembla que estigui correlacionada negativament amb el nivell educatiu.

I hi ha una actitud diferent respecte el dret a decidir i la independència en funció del nivell educatiu? Doncs sembla que si. Hi ha una majoria favorable a celebrar una consulta sobre la independència en tots els nivells educatius, però aquesta majoria és substancialment diferent. Si entre els de nivell educatiu baix un 56,4% estaria més aviat d'acord en fer una consulta, aquest percentatge puja fins el 77,6% entre els de nivell educatiu alt. En canvi, és curiós i subjecte a molt variades interpretacions, que sigui només entre els de nivell educatiu baix que hi ha una majoria favorable a celebrar la consulta aquest mateix any 2013. Respecte al recolzament d'una eventual independència, la tendència és la mateixa però amb la diferència que les majories són menys àmplies i només relatives entre els de nivell educatiu baix (un 46,9% hi estaria més aviat d'acord per un 45,7% que no). Pot ser degut a que una manca de coneixements accentui la por al canvi que suposa la independència? Pot ser per motius sociològics? Pot tractar-se el nivell educatiu d'una simple proxy del nivell de renda o generacional? Probablement tot és una mica cert, però el que és irrefutable és que entre aquelles persones amb menys nivell d'estudis hi ha menys suport al procés.

Davant d'aquesta realitat potser no hauríem de ser tan agosarats a l'hora de menystenir els efectes d'una campanya com la que el PP ha fet sobre 'El Dret a Saber'. Ja ho sabem que molts dels arguments no funcionen entre bona part de la població universitària i més formada, però ni tota la societat té estudis universitaris ni el mateix nivell de formació ni el mateix nivell de convenciment. Potser seria més útil i responsable, tenint en compte aquestes dades, que en comptes de dedicar el temps a enfotren-se'n d'aquesta campanya entre els nostres amics, dediquéssim cada dia una estona a explicar perquè creiem que amb la independència hi guanyarem tots. I si ens atrevim a fer-ho més enllà del nostre cercle de convençuts, molt millor! I és que encara cal treballar molt per a guanyar-nos el nostre propi futur.

dissabte, 8 de juny de 2013

El futur de tota una generació

Sóc un dels 408.000 catalans que va quedar sorprenentment impressionat pel documental de 'Sense Ficció' titulat 'Les veus d'una generació'. Considero que és sorprenent impressionar-se per l'exposició d'una realitat que ja coneixem tots: un atur juvenil superior al 50%, un futur incert i les possiblitats d'emprendre qualsevol nou projecte a casa nostra són, com a mínim, complexes. I és que la crisi planteja una fractura generacional d'un contracte social que si ja és precari pel conjunt de la població és des de fa temps una ficció per la majoria de joves del nostre país. Ho reflecteix molt bé el periodista Toni Cruanyes en un article recent anomenat 'Joves a la cuneta'. Hem consolidat un estat del benestar i un mercat laboral dual on els joves, en termes generals, s'enduen la pitjor part: dificultats per incorporar-se al mercat laboral, llocs de treball (si se'n troben) pels quals molts estan sobrequalificats, amb taxes de temporalitat per sobre la mitjana on el contracte indefinit esdevé gairebé una utopia i, conseqüentment, unes prestacions de la Seguretat Social de segona categoria en correspondència a uns nivells de cotització ridículs o gairebé inexistents. Això si, encara que amb una menor però no menyspreable quota, a diferència d'altres estats de la UE es cotitza des del primer dia si vols ser 'un jove emprenedor'.

Crear un nou país és una oportunitat per replantejar-nos moltes coses. Un nou estat no farà desaparèixer  per art de màgia una altíssima taxa d'atur juvenil ni generarà llocs de treball del no res. Però si que obre la possibilitat, per exemple, a una reforma integral del nostre mercat laboral, per exemple, que erradiqui de forma progressiva la dualitat del nostre mercat laboral, més meritorcràtic i menys gerentocràtic, on l'experiència laboral no sigui un privilegi de casta sinó un factor més que ens determina la productivitat com a treballadors. O que pugui oferir una moratòria fiscal i de cotitzacions total - i no parcial i aparent com la que proposa la Ley de Apoyo a los emprendedores presentada fa pocs dies pel govern espanyol -  durant els primers mesos en que s'inicia una nova activitat empresarial. En definitva, que sigui un nou país capaç d'oferir oportunitats on avui hi domina la precarietat. Un nou projecte de país té l'obligació d'il·lusionar i d'oferir oportunitats a tots els seus ciutadans, però especialment als seus joves, que són els qui s'han de construir el seu propi futur. El camí cap a la llibertat és una llum d'esperança a una fractura generacional creixent i ja més que evident. I és que crec que, en definitiva, la independència serà generacional o no serà