diumenge, 21 de juliol de 2013

El preu de la corrupció

Durant els últims mesos hem viscut moltíssims episodis de corrupció: a l'Estat Espanyol i també especificament a Catalunya. Com comentava fa uns mesos, les dades objectives malauradament no fan pensar que Catalunya sigui una excepció en el conjunt de l'Estat. És cert que 'el cas Bàrcenas' no té comparació, ni en dimensió ni en transcendència, amb cap altre cas ocorregut en els últims mesos. Però no hem estat ni som una illa que destaqui per la ser qualitat i transparència institucional. No obsant, el procés de creació d'un nou estat és una gran oportunitat per canviar les dinàmiques i les inèrcies que no ens agraden. I aquest és precisament l'argument que hauríem de tenir més present a l'hora de sumar adhesions i orientar l'actual procés de transició nacional. 

Quan parlem de corrupció posem sovint el focus en el perjudici moral i en la desconfiança política que genera. Un bon recull de les evidències i anàlisis sobre els efectes polítics de la corrupció les podem trobar en aquesta entrada al portal Politikon. Ara bé, també caldria que tinguéssim ben presents els efectes econòmics derivats de la corrupció. Un govern corrupte i/o fàcilment corruptible genera uns perjudicis gens menyspreables al conjunt d'agents econòmics que operen en un mercat incrementant-ne els costos de transacció per a a qualsevol operació (compres i vendes, concessions, etc.). Com? Fonamantalment a través de dues vies:

1) Augment de la incertesa i la desconfiança
Quan prenem decisions - com a individus o empreses - implícitament confiem que el marc jurídic i institucional en el que es mou és el mateix per a tothom i que els seus elements essencials perduraran en el temps. Si els governs canvien o adapten el marc legislatiu en funció de variables ocultes i incofessables serem - i, per extensió, la nostra economia - molt menys receptius a les seves polítiques: perquè m'he de presentar a unes oposicions si sé que les atorguen a dit? o perquè m'he de presentar a aquell concurs si no sóc una 'empresa amiga' del govern de torn?

2) Internalització dels costos
Una de les maneres que tenen els privats de reduir aquesta incertesa que genera el govern corrupte és internalitzant-ne els costos. És a dir, passar de ser víctima a ser beneficiari de la presa de decisions discrecionals. La següent pregunta que ens hauríem de fer és: quins efectes tindria doncs assumir el peatge d'unes elits polítiques extractives - en termes d'Acemoglu - ?

Doncs no massa positius. Aquest diagnòstic és àmpliament compartit: el primer dels dotze pilars de la competitivitat dels països que considera el World Economic Forum en el seu últim Global Competitiveness Report 2012/2013 és precisament la qualitat de les seves institucions en el seu sentit més ampli. Però més enllà de la teoria, la corrupció té algun perjudici real?

Són diverses les evidències empíriques que il·lustren el perjudici econòmic de la corrupció. Destacaré dues publicacions que em semblen especialment interessants en aquest àmbit:

I) Inversió exterior
El paper d'Alvaro Cuervo-Carruza 'Who cares about corruption?' no només demostra que la corrupció desincentiva la inversió exterior sinó que genera un efecte macthing: els inversors de països corruptes es veuen més en cor d'invertir en altres països corruptes perquè ja en coneixen les dinàmiques. Ens hauria de fer pensar, doncs, a l'hora de plantejar-nos quin tipus d'inversions volem i podem atraure...

II) Desenvolupament econòmic
En aquest document del World Bank 'Growth without Governance' es qüestiona la relació entre creixement econòmic i millora de la qualitat institucional a través de l'anàlisi de les dades de 175 països. Les conclusions són prou interessants pel cas que ens ocupa: la millor de la qualitat institucional té un efecte positiu sobre el creixement però no existeix un 'cercle virtuós'. És a dir, el desenvolupament no deriva necessàriament en una millora de la qualitat institucional.

Evidències que ens demostren que la millora de la nostra qualitat insittucional no només té un efecte sobre el nostre nivell de renda futura sinó sobre el model de desenvolupament que volem. En això, també volem decidir.


dijous, 11 de juliol de 2013

Finançament autonòmic 2011, cap novetat

Fa pocs dies el Ministeri d'Hisenda i Administracions públiques va publicar les dades sobre la liquidació del model de finançament autonòmic de l'any 2011. El càlcul de les dades del finançament per càpita pel conjunt de les CCAA no ens revela malauradament cap novetat significativa respecte exercicis anteriors. Catalunya, tot i ser un dels territoris que realitzen una major contribució per càpita en forma d'impostos, rep un finançament per càpita (per a competències homogènies) inferior a la mitjana de CCAA de règim comú. Ho podem veure clarament a la segona columna de la taula, en la que es presenta el finançament per càpita en termes relatius a la mitjana de les CCAA de règim comú:


Podem afirmar que no hi ha cap novetat signficativa respecte els anys anteriors perquè la posició relativa de Catalunya en finançament capitatiu s'ha mantingut, com era esperable, gairebé constant durant els dos últims exercicis (des de l'aprovació de la LOFCA vigent). Tal i com vaig publicar en posts anteriors, si pel 2011 ens situem lleugeramen per sota la mitjana autonòmica de règim comú (99,4%), el 2010 la xifra era gairebé idèntica (98,9%) i lleugerament més positiva pel 2009 (102,3%). El càlcul del finançament capitatiu relatiu es fa tenint en compte la població real de cada CA per al finançament de les mateixes competències (competències homogènies).

Malgrat les aparents millores introduïdes, Catalunya no ha aconseguit que el model de finançament autonòmic de règim comú superi la lògica de la discriminació sistemàtica. Tal i com assenyala la catedràtica Núria Bosch a l'estudi presentat aquest passat dissabte a la Conferència Nacional per a la República Catalana 'Anàlisi econòmica del procés d'independència a Catalunya' l'actual sistema de finançament és responsable del 35% del dèficit fiscal que patim. A tall d'exemple, convé recordar que si el 2010 haguéssim tingut el mateix finançament per càpita per a les mateixes competències que Cantàbria, per exemple, haguéssim gaudit de 4.251 milions d'euros més. Una quantia que, en el marc dels pressupostos 2013, ens permetria tancar un pressupost sense retallades. No és una raó més que suficient per no demorar més el dret a decidir sobre el nostre futur?