diumenge, 18 d’agost de 2013

Via Catalana: alternatives i oportunitats

La Via Catalana, en la mesura que ha centrat el debat polític de l'estiu, ja és tot un èxit. Fonamentalment el debat ha girat al voltant de dos eixos: el primer al voltant del claim de la convocatòria i el segon al voltant de singularitzar o complementar el missatge que aquell dia expressarem a través de l'Assemblea Nacional Catalana. Dos eixos de debat que són potser el millor símptom del moment que està vivint l'independentisme, tal i com avui molt bé descriu David Miró al seu article 'Sobiranistes apocalíptics i integrats'.

Sobre el primer, em temo que es tracta més aviat d'un debat semàntic i estètic. Sempre he pensat que l'estètica i les formes són molt importants en qualsevol expressió política o de caràcter col·lectiu.  És una manera d'enviar missatges implícits de gran abast. No obstant, és important que no ens facin perdre el nord. Siguem clars: creieu que algú que participi a la Via Catalana s'oposarà al procés d'independència de Catalunya? A mi em sembla clar que no, tot i que puc estar equivocat. Si això és així, quina és la importància d'explicitar o no explicitar l'independendentisme de la convocatòria? Per a respondre aquesta pregunta hem d'analitzar quines són les fonts de les principals vacil·lacions o objeccions a una convocatòria obertament independentista. Si fem memòria, veurem que aquestes han vingut de representants de partits polítics i organitzacions on encara no hi ha una majoria prou àmplia favorable a la independència: fem un cop d'ull sinó als resultats de l'enquesta que avui és portada d'El PUNT-AVUI. És lògic o no que els seus líders se sentin més còmodes amb una manifestació no obertament independentista? A mi em sembla que sí: respon a les necessitats d'unes persones que han de procurar fer uns equilibris difícils per exercir de representants del conjunt dels seus col·lectius. Uns equilibris que hem d'entendre i respectar pero que em temo que no responen a les preocupacions de la majoria que ja ha pres partit: la inmensa majoria de la gent que participi a la Via Catalana, voti el partit que voti, militi al sindicat que militi, tindrà clar que està participant a un acte democràtic a favor de la independència del nostre país.

El segon dels eixos de debat és sobre si cal complementar el missatge que centenars de milers de catalans donarem al món aquest onze de setembre a través de la Via Catalana. La principal iniciativa empresa en aquest sentit l'encapçala el Procés Constituent, el moviment liderat per Teresa Forcades i Aracadi Oliveras: plantegen encerclar La Caixa per tal de denunciar i assenyalar qui creuen que són els culpables d'aquesta crisi. I ho fan el mateix dia i la mateixa hora que es convoca la Via Catalana. La conveniència d'aquesta iniciativa, en la mesura que es planteja com a alternativa a la Via Catalana, crec que l'hauríem de valorar en funció de la seva aportació diferencial (a nivell intern i extern). Tot i intentar ser objectiu, no deixa de ser una visió personal: una opinió que no només és discutible sinó que, en aquest cas, també és ambivalent. A nivell intern, tendeixo a ser optimista. En la mesura que el Procés Constituent està vinculat a una nova República Catalana (podeu llegir el seu manifest), crec que iniciatives com aquesta poden sumar noves adhesions de sectors que, com a mínim, són escèptics respecte l'actual procés de transició nacional. A nivell extern, sóc força més pessimista. Tinc seriosos dubtes que en un dia en el que tenim l'ocasió de donar un missatge clar i unívoc al món haguem de segmentar la nostra capacitat de mobilització en iniciatives alternatives.

L'independentisme ja és majoritari, però és una majoria fràgil - tal com recordava avui en David Miró -. Un independentisme que és més que mai ric en matisos i sensibilitats. Hem d'aprofitar totes les ocasions per sumar noves adhesions a una causa que tenim a tocar però que no és fàcil. I crec que tots som molt conscients que les noves adhesions aniran molt vinculades a una voluntat col·lectiva d'un futur millor, de fer les coses d'una altra manera. Però a mi m'agradaria que ho féssim entre tots, perquè això és precisament el que ens farà més forts i ens obrirà aquesta nova finestra d'oportunitats que comporta tenir un nou estat. És per això hagués preferit que el Procés Constituent hagués singularitzat les seves demandes en el sí de la Via Catalana. Perquè, tard o d'hora, entre tots ho farem tot.

dimarts, 6 d’agost de 2013

I si 'prorrogar o no' no fos la qüestió?




Avui he tingut l'ocasió de parlar amb algunes persones sobre la decisió que ha pres avui el Govern de prorrogar els pressupostos fins a final d'any. He vist que moltes d'elles no acabaven d'entendre les conseqüències que comportava qualsevol de les decisions que el Govern hagués pres avui. Per això he pensat que seria un bon exercici intentar de respondre set de les preguntes que crec que són més habituals sobre aquesta qüestió. Algunes ja tractades en alguna entrada anterior d'aquest mateix any.

1. Perquè no tenim pressupostos de la Generalitat per l'any 2013?
Perquè fins el passat 31 de juliol el govern espanyol - a través del Consejo de Política Fiscal y Financiera -  no es va dignar a fixar un sostre de dèficit específic per a cada CA, que havia estat fixat de forma genèrica en el 1,3% del PIB pel conjunt de CCAA el passat 27 de juny. Això significa que les CCAA no sabien fins fa pocs dies quin era el seu sostre de despesa pel 2013: actuar abans d'hora hagués suposat una retallada preventiva. Recordem que l'any va començar amb un objectiu de dèficit del 0,7% del PIB. Si llavors s'hagués fet un pressupost com alguns demanaven hagués suposat fer una retallada tan preventiva com innecessària d'uns 1.000 milions d'euros.

2. Perquè diem que és injust l'objectiu de dèficit fixat per a Catalunya per al 2013?
El sentit comú ens diu que el repartiment de l'objectiu de dèficit hauria de ser proporcional al pes de la despesa de cada nivell d'administració. Un criteri compartit recentment pel Parlament Europeu. Això vol dir que si l'objectiu de dèficit pel conjunt de l'Estat Espanyol és del 6,5%, a les CCAA els hi correspondria una xifra que oscil·laria entre el 2,1 i el 2,2% del PIB. Sembla clar no que un 1,58% del PIB queda lluny d'aquesta xifra?

3. Una pròrroga pressupostària evita complir amb els objectius de dèficit?
Rotundament no. Una pròrroga pressupostària suposa copiar els presssupostos de l'exercici anterior però limitant els crèdits de tal manera que permeti no endeutar-se més del que està permès. És per aquest motiu que a mesura que s'ha anat elevant el sostre de dèficit s'han anat actualitzant les pròrrogues i ampliant els crèdits.

4. Perquè no incomplim els objectius de dèficit fixats per l'Estat?
De ganes i motius no en falten, però malauradament bona part de la liquiditat actual de la Generalitat la garanteix l'Estat a través del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), que exigeix el compliment dels objectius de dèficit a les CCAA que s'hi acullen. Això ja quedava molt clar a l'article 5.1 del Real Decret que creava el FLA el juliol del 2012. Quan parlem de liquiditat parlem de quelcom tan bàsic com diners per poder pagar proveïdors, nòmines, etc. Qui defensa la desobediència hem d'entendre que és perquè coneix fonts de finançament alternatives del dèficit que avui en dia ningú més coneix?

5. Es poden aprovar ara uns pressupostos per l'any 2013?
Evidentment que és tècnicament possible, però cal analitzar si té sentit. Per molt ràpid que anés el Govern els pressupostos del 2013 s'aprovarien cap al mes d'octubre: estaríem fent uns pressupostos quan ja hauríem executat 10 mesos. No sembla més raonable treballar per l'aprovació dels propers pressupostos 2014 en temps i formes, exercici que ja serà prou complicat?

6. És democràtic prorrogar els pressupostos durant tot el 2013?
Sí, sempre que hi hagin condicions objectives que justifiquin aquesta excepcionalitat. I em sembla que la d'aquest exercici ja ha quedat prou clara a la pregunta 1. És cert que uns pressupostos són la millor ocasió que té un Parlament i un Govern de debatre sobre quines són les seves prioritats. No tinc gaire clar que l'interès dels qui estan tan proeocupats per la qualitat democràtica d'un exercici pressupostari prorrogat sigui conèixer la previsió d'execució dels últims dos mesos de l'any.

7. Perquè no podem prorrogar altre cop els pressupostos el 2014?
Precisament per les raons que hem esmentat a la pregunta anterior, el pressupost de la Generalitat de Catalunya té caràcter anual - segons marca l'article 212 de l'Estatut - amb l'excepció que marca l'article 33 de la Llei de Finances Públiques. Seran uns pressupostos de ben segur complexos - pels incompliments de l'Estat, la manca de finançament i un injust repartiment de l'objectiu de dèficit - però tindran la virtut de ser els últims pressupostos de la Catalunya autonòmica. 

Després de procurar amb més o menys fortuna aquestes preguntes arribes a la conclusió que si la diferència entre la pròrroga i fer uns nous pressupostos pel 2013 costa tant d'explicar és potser perquè no n'hi ha tantes de diferències - els dos escenaris són igualment lamentables -. Ni aquest tampoc és l'aspecte central dels nostres problemes. El problema central és potser, encara que alguns no ho vulguin veure, haver de quadrar els pressupostos d'una Catalunya autonòmica.

dilluns, 5 d’agost de 2013

FMI, mercat laboral i independència

Fa pocs dies es va fer públic l'informe del Fons Monetari Internacional (FMI) sobre les perspectives econòmiques espanyoles. Aquests són uns tipus d'informes que val la pena mirar-se'ls amb certa calma ja que bona part de les anàlisis i dades que hi apareixen són força més interessants i amb molta menys connotació ideològica del que se'n pugui despendre d'un titular més o menys afortunat. D'especial interès m'han semblat algunes observacions sobre el passat i el futur del mercat laboral espanyol.

L'anàlisi de l'evolució del mercat laboral espanyol em sembla molt ben sintentitzada en les gràfiques de la Figure 7 de l'informe i que adjunto en aquesta entrada. Dues constatacions innegables que em sembla que cal tenir present: 1) l'increment de la taxa d'atur del mercat espanyol és molt superior a la que correspondria per la magnitud de la recessió econòmica (gràfic 2) 2) Aquest fet es deu a l'efecte acordió de l'excés de temporalitat al mercat de treball espanyol: la recessió econòmica ha generat una destrucció de llocs de treball eminentment temporals (àrea blava del gràfic 5). Sense un mercat de treball tan dual ni un percentatge de contractes laborals tan elevat no s'explicaria una taxa d'atur tan alta com l'actual. Conclusions a la que ja havien arribat economistes com Juan José Dolado, tal i com vaig poder escriure en una entrada de fa poc més de dos anys. Una entrada on també s'apuntava la transcendència de l'excés de temporalitat, en la mesura que també defineix en quin model de desenvolupament s'és més competitiu: un model de creixement extensiu i de baixa productivitat que ha portat a Espanya a la situació de crisi actual. Si les diverses reformes laborals recents no han estat capaces d'abordar amb èxit un dels problemes centrals del mercat laboral espanyol és raonable pensar que alguna reforma espanyola ho faran en el futur?

Les previsions d'evolució del mercat laboral espanyol pels propers anys són tant o més interessants. L'atur preveu reduir-se però a un ritme extremadament lent: es preveu que la taxa d'atur espanyola el 2018 encara serà del 25,3%. És evident, i en tenim nombroses mostres recents, que les previsions econòmiques són altament fal·libles. Per això el més rellevant no és el la xifra prevista en si mateix sinó en què es fonamenta la tendència apuntada. En aquest sentit, segons el FMI la tendència es fonamenta en: 1) l'evidència històrica que l'economia espanyola no ha creat mai ocupació neta quan ha crescut menys del 1,5-2% 2) Fet que no succeirà en els propers anys, ja que la recuperació es fonamentarà en la demanda exterior (diagnòstic àmpliament compartit). La disminució prevista de la taxa d'atur dependrà, doncs, de la capacitat de canviar tendències estructurals del mercat de treball espanyol.

Aquestes dues certeses són força rellevants a l'hora de plantejar-se el futur d'una Catalunya independent. Qualsevol que sigui el nostre estatus polític fa bastant implantejable poder generar a curt o mig termini una ocupació neta de 873.000 llocs de treball, però la Catalunya independent presenta dues avantatges gens menystenible. En primer lloc, un nou marc polític faria molt més viable i creïble una reforma en profunditat del nostre mercat laboral. Per altra banda, l'economia catalana depèn molt més del sector exterior que el conjunt de l'economia espanyola, la principal font de creixement en els propers anys. I si resultés, doncs, que el FMI ens estigués donant sense saber-ho més arguments per no demorar la nostra independència?