diumenge, 18 d’agost de 2013

Via Catalana: alternatives i oportunitats

La Via Catalana, en la mesura que ha centrat el debat polític de l'estiu, ja és tot un èxit. Fonamentalment el debat ha girat al voltant de dos eixos: el primer al voltant del claim de la convocatòria i el segon al voltant de singularitzar o complementar el missatge que aquell dia expressarem a través de l'Assemblea Nacional Catalana. Dos eixos de debat que són potser el millor símptom del moment que està vivint l'independentisme, tal i com avui molt bé descriu David Miró al seu article 'Sobiranistes apocalíptics i integrats'.

Sobre el primer, em temo que es tracta més aviat d'un debat semàntic i estètic. Sempre he pensat que l'estètica i les formes són molt importants en qualsevol expressió política o de caràcter col·lectiu.  És una manera d'enviar missatges implícits de gran abast. No obstant, és important que no ens facin perdre el nord. Siguem clars: creieu que algú que participi a la Via Catalana s'oposarà al procés d'independència de Catalunya? A mi em sembla clar que no, tot i que puc estar equivocat. Si això és així, quina és la importància d'explicitar o no explicitar l'independendentisme de la convocatòria? Per a respondre aquesta pregunta hem d'analitzar quines són les fonts de les principals vacil·lacions o objeccions a una convocatòria obertament independentista. Si fem memòria, veurem que aquestes han vingut de representants de partits polítics i organitzacions on encara no hi ha una majoria prou àmplia favorable a la independència: fem un cop d'ull sinó als resultats de l'enquesta que avui és portada d'El PUNT-AVUI. És lògic o no que els seus líders se sentin més còmodes amb una manifestació no obertament independentista? A mi em sembla que sí: respon a les necessitats d'unes persones que han de procurar fer uns equilibris difícils per exercir de representants del conjunt dels seus col·lectius. Uns equilibris que hem d'entendre i respectar pero que em temo que no responen a les preocupacions de la majoria que ja ha pres partit: la inmensa majoria de la gent que participi a la Via Catalana, voti el partit que voti, militi al sindicat que militi, tindrà clar que està participant a un acte democràtic a favor de la independència del nostre país.

El segon dels eixos de debat és sobre si cal complementar el missatge que centenars de milers de catalans donarem al món aquest onze de setembre a través de la Via Catalana. La principal iniciativa empresa en aquest sentit l'encapçala el Procés Constituent, el moviment liderat per Teresa Forcades i Aracadi Oliveras: plantegen encerclar La Caixa per tal de denunciar i assenyalar qui creuen que són els culpables d'aquesta crisi. I ho fan el mateix dia i la mateixa hora que es convoca la Via Catalana. La conveniència d'aquesta iniciativa, en la mesura que es planteja com a alternativa a la Via Catalana, crec que l'hauríem de valorar en funció de la seva aportació diferencial (a nivell intern i extern). Tot i intentar ser objectiu, no deixa de ser una visió personal: una opinió que no només és discutible sinó que, en aquest cas, també és ambivalent. A nivell intern, tendeixo a ser optimista. En la mesura que el Procés Constituent està vinculat a una nova República Catalana (podeu llegir el seu manifest), crec que iniciatives com aquesta poden sumar noves adhesions de sectors que, com a mínim, són escèptics respecte l'actual procés de transició nacional. A nivell extern, sóc força més pessimista. Tinc seriosos dubtes que en un dia en el que tenim l'ocasió de donar un missatge clar i unívoc al món haguem de segmentar la nostra capacitat de mobilització en iniciatives alternatives.

L'independentisme ja és majoritari, però és una majoria fràgil - tal com recordava avui en David Miró -. Un independentisme que és més que mai ric en matisos i sensibilitats. Hem d'aprofitar totes les ocasions per sumar noves adhesions a una causa que tenim a tocar però que no és fàcil. I crec que tots som molt conscients que les noves adhesions aniran molt vinculades a una voluntat col·lectiva d'un futur millor, de fer les coses d'una altra manera. Però a mi m'agradaria que ho féssim entre tots, perquè això és precisament el que ens farà més forts i ens obrirà aquesta nova finestra d'oportunitats que comporta tenir un nou estat. És per això hagués preferit que el Procés Constituent hagués singularitzat les seves demandes en el sí de la Via Catalana. Perquè, tard o d'hora, entre tots ho farem tot.