diumenge, 22 de setembre de 2013

El somriure d'una majoria

Quan els més apocalíptics pronosticaven l'afebliment de l'independentisme, quan alguns opinadors - des del desencert o la mala fe - advertien de la suavització de la febre independentista, l'èxit de la Via Catalana va tornar a sorprendre fins i tot als propis organitzadors. Una de les grans virtuts diferencials de la Via respecte a passades manifestacions fou la seva component de mobilització cívica, molt més engrescadora que els formats de manifestació convencional. En definitiva, que la Via Catalana fou una molt bona promoció per a molta gent que, a causa del desconeixement o dels prejudicis sobre el moviment independentista, no hi va anar. Aquest fet no és gens trivial ja que ens recorda que no hem de parar de treballar per tal d'ampliar la majoria independentista. Si el nostre és un projecte atractiu per a tothom, cal que es noti. I no únicament des del terreny racional-discursiu sinó en la nostra manera de relacionar-nos, d'explicar els nostres somnis, de convèncer a cada vegada més catalans: la independència serà de tots i per a tots els catalans o no serà!

Cal dir que aquells qui volen impedir que els catalans expressem lliurement la nostra voluntat també ens ho posen relativament fàcil. Declaracions com les del catedràtic Velarde, intents de manifestació ultra com els de Mataró, o la mateixa actuació del grupuscle feixista a la delegació de la Generalitat a Madrid són mostres no massa atractives del que l'unionisme pot oferir a la societat catalana. De fet, estic convençut que l'expressió cívica de l'independentisme en contrast amb aquest tipus d'actituds ha estat clau per a que personalitats com Andreu Buenafuente o Risto Mejide, que mai s'havien significat en aquesta qüestió, es posicionin explícitament a favor del dret a decidir i demanin el màxim respecte pel creixent moviment independentista. Senyals inequívocs que l'independentisme està ampliant el seu espectre social i que ja és un sentiment compartit per molts catalans. I en bona part és per saber mantenir una reinvidicació serena, alegre i respectuosa. I és que potser no resultaria gaire atractiu formar part d'un moviment en el que tothom fes cara de tenir mal d'estómac, oi? No perdem doncs aquest esperit, encara que sovint ens falli la paciència.

I és que som molts els que fa anys que esperem aquest moment. I ens sembla tot tan evident, ho hem repetit tantes vegades, que ens sembla fins i tot desesperant que encara hi pugui haver demòcrates catalans que puguin tenir dubtes sobre la conveniència de ser independents. Però és que sabeu què? Els independentistes que des de ben petits ens manifestem cada tarda de l'onze de setembre des de la plaça Urquinaona fins a l'Arc de Triomf som minoria entre aquesta nova majoria. I potser la nostra manera de viure el procés no sempre serà del tot representativa: potser val la pena ser-ne conscients per tal de no errar la interpretació dels moments polítics que ens tocarà viure els propers mesos. A mi m'agradaria acabar de convèncer pel 'Sí', per exemple, a molta gent com el Jose: un militant del partit socialista d'Horta (Barcelona) que expressa públicament i desacomplexada les seves motivacions per ser independentista. I probablement per això no ens cal més temps (més aviat no en podem deixar passar massa). Però el que si que ens cal és preservar com un tresor aquesta actitud constructiva, alegre i sempre oberta que ens ha caracteritzat fins ara. Aquesta actitud que ens ha mantingut sempre cohesionats com a societat, la que farà que anem sumant cada vegada més i més gent a aquest nou projecte de país. Potser per a molts aquestes reflexions resulten una obvietat, però jo avui tenia ganes de compartir-les.

dijous, 12 de setembre de 2013

Via Catalana, primeres impressions

La Via Catalana ha estat un èxit absolut. Avui bona part d'un poble ha mostrat mobilitzant-se de forma pacífica la seva clara voluntat de decidir el seu futur lliurement.  No sé si n'érem 1.600.000 o més, tal i com ha estimat l'ull expert del xofer (que no semblava aparentment massa simpatitzant a la causa) que ens ha portat des de Sant Andreu del Palomar fins a Sant Carles de la Ràpita. En el cas que fóssim menys, de ben segur que hem estat un bon percentatge de catalans els que hem sortit al carrer, alguns recorrent bona part del país, per fer sentir la nostra veu. El recurs o argument de contraposar qualsevol xifra de participació amb la "majoria silenciosa" que no es manifesta - tal i com ha fet el Ministre de l'Interior - sempre l'he trobat increiblement pobre. Una manifestació no té el valor d'un sufragi precisament perquè no tothom s'hi expressa, però equiparar un col·lectiu mobilitzat a un de passiu em sembla que denota la desorientació d'un govern espanyol incapaç d'oferir respostes a l'alçada del que avui ha expressat el poble català.

La mobilització d'enguany és un èxit inapelable de l'Assemblea Nacional Catalana i de tot el col·lectiu de gent que ha conseguit engrescar. Des de la seva recent creació l'Assemblea ha actuat amb molt d'èxit com a catalitzador social del moviment independentista al Principat. Una assignatura (en certa manera) pendent és com convertim aquesta capacitat de mobilització social en una procés de transformació, canvi o ruptura política efectiu. L'11 de setembre del 2012 va tenir un output polític fonamental: una majoria al Parlament de Catalunya compromesa a pactar un referèndum per la independència el 2014 (veure Annex 1 de l'Acord d'estabilitat). No semblaria lògic que, vist l'èxit aclaparador de la Via Catalana, la resposta política comportés com a mínim la concreció d'aquest compromís i l'eventual ampliació d'aquesta majoria?

Per altra banda, les reaccions de l'espanyolisme són imprevisibles. El problema no és només que responen a un estat de feble tradició democràtica, sinó que responen a un estat en procés de descomposició que es veu impotent per aturar aquesta onada independentista. I això, al meu entendre, vol dir que de l'espanyolisme no podem esperar cap tipus de mesura, contenció ni coherència. Enguany n'hem viscut un exemple lamentable amb l'atac a la Delegació Cultural de la Generalitat a Madrid per part de grupuscles feixistes. Uns fets gravíssims no només pel que signifiquen sinó per la impunitat amb la que han actuat els agressors, que no fa preveure una reacció precisament exemplaritzant per part de les autoritats espanyoles. És gairebé tan important mantenir la nostra actitud pacífica i positiva com ser intransigents amb mostres de violència com aquesta, que no ens podem permetre d'incorporar en la nostra normalitat.

Tinc la sensació que acabem de protagonitzar una gran victòria com a poble que ara hem de saber administrar. I això vol dir escollir bé els tempos i no retrassar-nos més enllà del 2014. Però, sobretot, saber ser lleials i estar a l'alçada de les nostres il·lusions: perseverar, no defallir, així com ser coherents i valents quan toqui. Un missatge pels representants polítics, però també pel conjunt de manifestants independentistes que caldrà que tornem a fer un pas endavant per acomboiar-los quan sigui l'hora. Guanyarem!

dijous, 5 de setembre de 2013

Aturem la flama de tot un poble en moviment?

Avui el President Mas ha dit a Els Matins de Catalunya Ràdio que convocaria unes eleccions plebiscitàries per al 2016 si l'estat espanyol impedeix fer la consulta. El President Mas es mereix tot el meu respecte per diversos motius, però fonamentalment per tres: 1) És el President del meu país, 2) Després de l'11 de setembre de l'any passat va tenir l'honestedat i la valentia de recollir els anhels d'una àmplia majoria de catalans i 3) Penso que molt poca gent és capaç d'aguantar amb tanta dignitat la pressió que deu haver aguantat el President Mas durant aquest últim any. Són motius que em temo que puc compartir amb gent molt diversa, d'ideologia i sensibilitats molt dispars. Motius que, per altra banda, són prou sòlids per tenir-los en compte a l'hora de contextualitzar qualsevol dels seus posicionaments. I això no m'impedeix estar totalment en desacord amb el sentit de les seves declaracions d'avui.

No hi puc estar d'acord, en primer lloc, per qüestions merament operatives. La primera pregunta que m'ha vingut al cap al llegir aquestes declaracions ha estat: en quines condicions serà capaç la Generalitat de sostenir les seves finances fins el 2016? Cal tenir en compte que quan parlem de les finances de la Generalitat parlem del finançament del nostre Estat del Benestar, de la nostra sanitat pública, de tot el nostre sistema educatiu, des de la primària al nostre sistema universitari. No cal ser cap geni ni disposar d'informació privilegiada per preveure que els pressupostos de l'any 2014 seran, en qualsevol dels escenaris, uns pressupostos molt durs. Un dels motius de més calat per a justificar l'aprovació d'aquests pressupostos és que fossin el tràngol necessari per a poder decidir el nostre futur en plena llibertat. On queda doncs aquest argument amb l'escenari del 2016? Quines són les raons que donem als nostres conciutadans per a justificar les més que probables penúries que comportarien els pressupostos autonòmics del 2015 i del 2016? Hi ha algú encara prou cínic o prou ingenu per creure que podem aspirar a un nou model de finançament que canviiï substancialment aquest panorama?

En segon lloc, per motius polítics. No sé trobar cap raó de pes que justifiqui una demora per decidir el nostre futur fins el 2016. Tenim la sort que una gran majoria de catalans ha identificat la independència com aquell canvi de marc polític i econòmic que a la vegada és prou factible i prou radical per  a poder plantejar-nos un futur il·lusionant. Però aquesta llum al final del túnel l'està veient molta gent a la qual ja li queda molt poca esperança i ja ho ha passat prou malament. Postposar la data al 2016 és jugar amb foc: em temo que a ulls de molts catalans és convertir el somini de la independència en una utopia instrumentada per polítics poc hàbils o poc honestos. Fins ara bona part dels catalans hem vist clara la coincidència entre l'agenda social i l'agenda nacional, i aquesta ha estat precisament la nostra força. Perquè malbaratar-la? Perdrem o guanyarem més suports a la causa entre 2014 i 2016? A mi la resposta em sembla clara. Què és el que impedeix que ens donin la veu a tots els catalans l'any que ve? Quina és la nova legimitat (que no ens hàgim guanyat ja els catalans) haurem guanyat després d'aquests dos anys per tal d'exercir el nostre dret a decidir?

I en tercer i últim lloc, per lleialtat institucional. Segur que es poden fer molts malabarismes semàntics interpretant el text de l'Acord d'Estabilitat signat a finals del passat mes de desembre del 2012 entre CiU i Esquerra Republicana. Però el que em sembla indiscutible és que l'acord es resumia en el següent: garantir l'estabilitat parlamentària del govern que havia de fer possible convocar una consulta l'any 2014. Una data que podria variar només en el cas que ho acordessin les dues parts signants. A dia d'avui, no em sé imaginar les raons que farien que el meu partit considerés convenient postposar la data del 2014. A mi m'ho haurien d'explicar molt bé per convèncer-me - i tot i així no m'ho sé imaginar -. I em sembla que els passaria el mateix a gairebé a tots els militants del partit.

I sabeu què em passa? Que aquells que defensen que no tenim encara una majoria social prou àmplia per guanyar una consulta no me'ls he trobat mai pel Bon Pastor ni per Nou Barris explicant les virtuts i els beneficis que comportaria per tots plegats una Catalunya independent. Ni crec que me'ls trobi mai. I per això no em generen gaire confiança: perquè dubto que en dos anys mes aquesta gent faci gaire més feina per aquesta causa. Confio que aquest 11 de setembre l'èxit de la Via Catalana serveixi per esvair doncs aquests dubtes. I per demostrar, com diuen els Obrint Pas, que "No podran res davant d´un poble unit, alegre i combatiu".