diumenge, 22 de setembre de 2013

El somriure d'una majoria

Quan els més apocalíptics pronosticaven l'afebliment de l'independentisme, quan alguns opinadors - des del desencert o la mala fe - advertien de la suavització de la febre independentista, l'èxit de la Via Catalana va tornar a sorprendre fins i tot als propis organitzadors. Una de les grans virtuts diferencials de la Via respecte a passades manifestacions fou la seva component de mobilització cívica, molt més engrescadora que els formats de manifestació convencional. En definitiva, que la Via Catalana fou una molt bona promoció per a molta gent que, a causa del desconeixement o dels prejudicis sobre el moviment independentista, no hi va anar. Aquest fet no és gens trivial ja que ens recorda que no hem de parar de treballar per tal d'ampliar la majoria independentista. Si el nostre és un projecte atractiu per a tothom, cal que es noti. I no únicament des del terreny racional-discursiu sinó en la nostra manera de relacionar-nos, d'explicar els nostres somnis, de convèncer a cada vegada més catalans: la independència serà de tots i per a tots els catalans o no serà!

Cal dir que aquells qui volen impedir que els catalans expressem lliurement la nostra voluntat també ens ho posen relativament fàcil. Declaracions com les del catedràtic Velarde, intents de manifestació ultra com els de Mataró, o la mateixa actuació del grupuscle feixista a la delegació de la Generalitat a Madrid són mostres no massa atractives del que l'unionisme pot oferir a la societat catalana. De fet, estic convençut que l'expressió cívica de l'independentisme en contrast amb aquest tipus d'actituds ha estat clau per a que personalitats com Andreu Buenafuente o Risto Mejide, que mai s'havien significat en aquesta qüestió, es posicionin explícitament a favor del dret a decidir i demanin el màxim respecte pel creixent moviment independentista. Senyals inequívocs que l'independentisme està ampliant el seu espectre social i que ja és un sentiment compartit per molts catalans. I en bona part és per saber mantenir una reinvidicació serena, alegre i respectuosa. I és que potser no resultaria gaire atractiu formar part d'un moviment en el que tothom fes cara de tenir mal d'estómac, oi? No perdem doncs aquest esperit, encara que sovint ens falli la paciència.

I és que som molts els que fa anys que esperem aquest moment. I ens sembla tot tan evident, ho hem repetit tantes vegades, que ens sembla fins i tot desesperant que encara hi pugui haver demòcrates catalans que puguin tenir dubtes sobre la conveniència de ser independents. Però és que sabeu què? Els independentistes que des de ben petits ens manifestem cada tarda de l'onze de setembre des de la plaça Urquinaona fins a l'Arc de Triomf som minoria entre aquesta nova majoria. I potser la nostra manera de viure el procés no sempre serà del tot representativa: potser val la pena ser-ne conscients per tal de no errar la interpretació dels moments polítics que ens tocarà viure els propers mesos. A mi m'agradaria acabar de convèncer pel 'Sí', per exemple, a molta gent com el Jose: un militant del partit socialista d'Horta (Barcelona) que expressa públicament i desacomplexada les seves motivacions per ser independentista. I probablement per això no ens cal més temps (més aviat no en podem deixar passar massa). Però el que si que ens cal és preservar com un tresor aquesta actitud constructiva, alegre i sempre oberta que ens ha caracteritzat fins ara. Aquesta actitud que ens ha mantingut sempre cohesionats com a societat, la que farà que anem sumant cada vegada més i més gent a aquest nou projecte de país. Potser per a molts aquestes reflexions resulten una obvietat, però jo avui tenia ganes de compartir-les.