dijous, 12 de setembre de 2013

Via Catalana, primeres impressions

La Via Catalana ha estat un èxit absolut. Avui bona part d'un poble ha mostrat mobilitzant-se de forma pacífica la seva clara voluntat de decidir el seu futur lliurement.  No sé si n'érem 1.600.000 o més, tal i com ha estimat l'ull expert del xofer (que no semblava aparentment massa simpatitzant a la causa) que ens ha portat des de Sant Andreu del Palomar fins a Sant Carles de la Ràpita. En el cas que fóssim menys, de ben segur que hem estat un bon percentatge de catalans els que hem sortit al carrer, alguns recorrent bona part del país, per fer sentir la nostra veu. El recurs o argument de contraposar qualsevol xifra de participació amb la "majoria silenciosa" que no es manifesta - tal i com ha fet el Ministre de l'Interior - sempre l'he trobat increiblement pobre. Una manifestació no té el valor d'un sufragi precisament perquè no tothom s'hi expressa, però equiparar un col·lectiu mobilitzat a un de passiu em sembla que denota la desorientació d'un govern espanyol incapaç d'oferir respostes a l'alçada del que avui ha expressat el poble català.

La mobilització d'enguany és un èxit inapelable de l'Assemblea Nacional Catalana i de tot el col·lectiu de gent que ha conseguit engrescar. Des de la seva recent creació l'Assemblea ha actuat amb molt d'èxit com a catalitzador social del moviment independentista al Principat. Una assignatura (en certa manera) pendent és com convertim aquesta capacitat de mobilització social en una procés de transformació, canvi o ruptura política efectiu. L'11 de setembre del 2012 va tenir un output polític fonamental: una majoria al Parlament de Catalunya compromesa a pactar un referèndum per la independència el 2014 (veure Annex 1 de l'Acord d'estabilitat). No semblaria lògic que, vist l'èxit aclaparador de la Via Catalana, la resposta política comportés com a mínim la concreció d'aquest compromís i l'eventual ampliació d'aquesta majoria?

Per altra banda, les reaccions de l'espanyolisme són imprevisibles. El problema no és només que responen a un estat de feble tradició democràtica, sinó que responen a un estat en procés de descomposició que es veu impotent per aturar aquesta onada independentista. I això, al meu entendre, vol dir que de l'espanyolisme no podem esperar cap tipus de mesura, contenció ni coherència. Enguany n'hem viscut un exemple lamentable amb l'atac a la Delegació Cultural de la Generalitat a Madrid per part de grupuscles feixistes. Uns fets gravíssims no només pel que signifiquen sinó per la impunitat amb la que han actuat els agressors, que no fa preveure una reacció precisament exemplaritzant per part de les autoritats espanyoles. És gairebé tan important mantenir la nostra actitud pacífica i positiva com ser intransigents amb mostres de violència com aquesta, que no ens podem permetre d'incorporar en la nostra normalitat.

Tinc la sensació que acabem de protagonitzar una gran victòria com a poble que ara hem de saber administrar. I això vol dir escollir bé els tempos i no retrassar-nos més enllà del 2014. Però, sobretot, saber ser lleials i estar a l'alçada de les nostres il·lusions: perseverar, no defallir, així com ser coherents i valents quan toqui. Un missatge pels representants polítics, però també pel conjunt de manifestants independentistes que caldrà que tornem a fer un pas endavant per acomboiar-los quan sigui l'hora. Guanyarem!