diumenge, 27 d’octubre de 2013

Impostos i il·lusions

Aquest dijous passat vàrem celebrar la taula rodona sobre "la construcció de la hisenda pública catalana" amb la participació de tres perfils molt interessants i complementaris: Xavier Martínez-Gil, coordinador de gestió tributària de l'Agència Tributària de Catalunya (ATC); Antoni Duran-Sindreu, professor de sistema fiscal a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), i Marta Espasa, professora titular d'hisenda pública a la Universitat de Barcelona (UB). Els tres ponents van fer aportacions molt interessants, tot i que tampoc pretenien cobrir algunes de les preguntes que ens fem molts de nosaltres quan parlem d'aquest tema: com garantirem la transició? quin dia passarem a poder pagar tots els nostres impostos a la hisenda catalana? Pregunes cabdals i que sens dubte cal anar responent, però potser no en el marc d'una taula rodona.

Marta Espasa ens recordà la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent. En base al seu estudi fet amb Núria Bosch, ens aportà el titular de la jornada actualitzant els recursos addicionals que hauria ingressat la hisenda catalana per l'any 2010. Més enllà d'aquesta constatació, Antoni Duran posà més èmfasi en els principis rectors que hauria de seguir la hisenda catalana (simplicitat, servei, confiança i col·laboració amb el contribuent...) i Xavier Martínez en la necessitat de reforçar l'estructura actual de l'ATC per tal de poder assumir el conjunt de la recaptació.

El que mes em va agradar és que, entre tots aquests aspectes tan tècnics, afloraren conceptes del que anomenem 'política en majúscules'. En primer lloc, foren diverses les vegades en les que es remarcà la necessitat de considerar la política fiscal i tributària del nou estat com una conseqüència i no com a limitant de la política a emprendre per part de la nova República Catalana. "Necessitarem un pacte fiscal que garanteixi l'adhesió a una determinada política tributària per finançar un determinat marc de prestacions públiques" proposà Xavier Martínez. Duran-Sindreu també condicionà la política fiscal  a les necessitats de finançament derivades del tipus d'estat pel que optàvem. Antoni Duran anà encara una mica més enllà: "la millor manera de garantir un bon compliment fiscal és construir un projecte il·lusionant i atractiu". I certament serà així. És cert que els impostos són ingressos cohercitius, però no és menys cert que la fortalesa i vitalitat d'un contracte social entre institucions i ciutadania són la clau - tal i com teoritzen autors com, per exemple, Feld i Frey (2007) - per assolir alts nivells de compliment. Qui ho diria que una cosa aparentment tan freda com la viabilitat econòmica d'un estat es basa en valors tan volubles però importants com la confiança o la il·lusió, oi? Doncs crec que faríem bé de no oblidar-ho...

diumenge, 20 d’octubre de 2013

La cadira, les patronals i el procés

Aquesta mateixa setmana el President Mas s'ha negat a assistir a un acte de Foment del Treball per no poder fer-ho tal i com marca el protocol, com a màxim representant institucional davant la vice-presidenta del govern espanyol Soraya Saenz de Santamaria. D'aquesta escalada de tensió intergovernamental el que trobo més destacable és el seu escenari: Foment del Treball. Foment, una de les patronals amb més pes específic del nostre país, ha mantingut una actitud certament ambigua en la defensa de principis tan inqüestionables des del punt de vista democràtic com el dret a decidir del poble català. Fins i tot, no som pocs els que ens hem qüestionat fins a quin punt és elegant o respectuós - en vers al rol institucional del Molt Honorable President - que per part dels organitzadors de l'acte s'evidencii la seva absència d'una manera tan explícita (foto). Entrar en el terreny de l'especulació sobre la voluntarietat o la significació de certs actes que poden arribar a ser titllats com a casuals sol ser força estèril. Aprofitant que aquest fet ha posat de relleu el rol que poden jugar les patronals en el procés, prefereixo fer tres consideracions que em semblen més rellevants.

En primer lloc, cal afirmar rotundament que les patronals són agents polítics de primera magnitud. Personalment trobo força falaç la pàtina de neutralitat política que s'atribueix - o algunes vegades es volen atribuir - a les organitzacions empresarials. En la meva vida professional he tingut la sort de fer alguns molts bons amics vinculats a les organitzacions patronals del nostre país. Us puc assegurar que les seves habilitats polítiques i negociadores superen les de la majoria de diputats del Parlament de Catalunya. I potser és normal que sigui així: conjuntament amb la prestació de serveis - cada vegada més present - la funció bàsica de les patronals és defensar els interessos dels seus membres. Fet que passa per procurar influir en la presa de decisions de les Administracions Públiques fent sentir continuament la seva veu. No és aquest un rol clarament polític en representació d'uns interessos col·lectius?

En segon lloc, les patronals i les empreses haurien de trobar quin és el seu terreny de joc en el procés. Ni hauríem de permetre certes pràctiques ni tampoc hauríem d'esperar certes declaracions. Els interessos individuals de les empreses responen a un criteri de rendibilitat i caldria esperar que les organitzacions empresarials defensessin l'argregació d'aquests interessos individuals. Al meu entendre considero moralment reprovable - per bé que potser pot arribar a ser legítim - que una empresa o organització empresarial condicioni el sentit del vot dels ciutadans en un procés democràtic en base a la seva capacitat d'influència econòmica. Defensar els principis democràtics fonamentals, la llibertat d'expressió i la importància del bon funcionament de les nostres empreses sigui quin sigui el marc polític dels propers anys hauria de ser el mínim que hauríem d'esperar de qualsevol organització empresarial del nostre país.

Per últim, no hi ha un únic model d'empresa ni tampoc un únic tipus d'organització empresarial. És per aquest motiu que trobem posicionaments també molt diversos davant d'una possible futura independència. Aquesta mateixa setmana podem trobar des de les declaracions contràries de José Luis Bonet Ferrer al New York Times - President de Freixenet i de la Fira de Barcelona -, les declaracions tranquilitzadores de Miquel Valls - President de la Cambra de Comerç de Barcelona - a les més favorables a desvincular-se de la marca Espanya de Manel Xifra a l'Econòmic - President de l'Associació d'empreses exportadores AMEC -. Faríem bé si més enllà d'observar aquesta varietat de posicionaments polítics entre el món empresarial també comencéssim a pensar quina és la motivació original de cadascun dels posicionaments i quin model productiu ens convé més. És casualitat que aquelles empreses més internacionalitzades i que menys depenen del mercat espanyol siguin aquelles que habitualment són més favorables a la independència? Potser així, quan tots ho tinguem més clar, més d'un empresari serà més prudent a l'hora d'explicitar xantatges empresarials en públic.