diumenge, 27 d’octubre de 2013

Impostos i il·lusions

Aquest dijous passat vàrem celebrar la taula rodona sobre "la construcció de la hisenda pública catalana" amb la participació de tres perfils molt interessants i complementaris: Xavier Martínez-Gil, coordinador de gestió tributària de l'Agència Tributària de Catalunya (ATC); Antoni Duran-Sindreu, professor de sistema fiscal a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), i Marta Espasa, professora titular d'hisenda pública a la Universitat de Barcelona (UB). Els tres ponents van fer aportacions molt interessants, tot i que tampoc pretenien cobrir algunes de les preguntes que ens fem molts de nosaltres quan parlem d'aquest tema: com garantirem la transició? quin dia passarem a poder pagar tots els nostres impostos a la hisenda catalana? Pregunes cabdals i que sens dubte cal anar responent, però potser no en el marc d'una taula rodona.

Marta Espasa ens recordà la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent. En base al seu estudi fet amb Núria Bosch, ens aportà el titular de la jornada actualitzant els recursos addicionals que hauria ingressat la hisenda catalana per l'any 2010. Més enllà d'aquesta constatació, Antoni Duran posà més èmfasi en els principis rectors que hauria de seguir la hisenda catalana (simplicitat, servei, confiança i col·laboració amb el contribuent...) i Xavier Martínez en la necessitat de reforçar l'estructura actual de l'ATC per tal de poder assumir el conjunt de la recaptació.

El que mes em va agradar és que, entre tots aquests aspectes tan tècnics, afloraren conceptes del que anomenem 'política en majúscules'. En primer lloc, foren diverses les vegades en les que es remarcà la necessitat de considerar la política fiscal i tributària del nou estat com una conseqüència i no com a limitant de la política a emprendre per part de la nova República Catalana. "Necessitarem un pacte fiscal que garanteixi l'adhesió a una determinada política tributària per finançar un determinat marc de prestacions públiques" proposà Xavier Martínez. Duran-Sindreu també condicionà la política fiscal  a les necessitats de finançament derivades del tipus d'estat pel que optàvem. Antoni Duran anà encara una mica més enllà: "la millor manera de garantir un bon compliment fiscal és construir un projecte il·lusionant i atractiu". I certament serà així. És cert que els impostos són ingressos cohercitius, però no és menys cert que la fortalesa i vitalitat d'un contracte social entre institucions i ciutadania són la clau - tal i com teoritzen autors com, per exemple, Feld i Frey (2007) - per assolir alts nivells de compliment. Qui ho diria que una cosa aparentment tan freda com la viabilitat econòmica d'un estat es basa en valors tan volubles però importants com la confiança o la il·lusió, oi? Doncs crec que faríem bé de no oblidar-ho...