diumenge, 24 de novembre de 2013

El cost de no tenir un estat emprenedor

En uns moments de tanta incertesa, és quan val més la pena que mai llegir els nous documents publicats per les institucions econòmiques internacionals: ens aporten nou coneixement sobre la realitat i potser algunes pistes de per on aniran les seves recomanacions polítiques. Aquesta mateixa setmana el Fons Monetari Internacional ha publicat un nou document de treball titulat "Debt Reduction, Fiscal Adjustment, and Growth in Credit-Constrained Economies". Certament no és un títol que a primer cop d'ull convidi a una animada tertúlia de sobretaula de diumenge, però resulta especialment rellevant de cara al debat macroeconòmic que enfrontem moltes economies europees per tal de superar l'actual recessió. La pregunta que procura respondre aquest document en base a una àmplia evidència empírica (l'anàlisi de dels efectes dels ajustos fiscals realitzats a 107 països entre els anys 1980 i 2012) és: quin és el tipus d'ajust fiscal que ha funcionat millor per tal d'estimular el creixement econòmic?

La resposta en base a aquest anàlisi és sorprenentment clara i, de fet, va en la línia del canvi de discurs que ha estat fent el Fons Monetari Internacional aquest últim any. Els ajustos basats únicament en reducció de la despesa pública tenen efectes negatius sobre el creixement de les economies en les que s'aplica, especialment si aquestes es troben en una situació de fortes restriccions al crèdit - com la nostra -. El document conclou que són necessàries polítiques de consolidació mixtes - basades tant en increments selectius de la pressió fiscal (per exemple, reduint els incentius al frau fiscal) com en reduccions de despesa -. D'altra banda, s'aconsella adoptar mesures per evitar 'la fatiga de l'ajustament' i protegir el paper de la inversió pública com a un dels motors del creixement i de la recuperació econòmica. En certa manera, des d'una perspectiva macroecònomica, l'evidència recent aporta nous suports a les tesis de Mariana Mazzucato - entre d'altres - sobre el rol emprenedor de l'estat a l'economia. 

Estem adoptant aquestes mesures a Catalunya? Els pressupostos del 2014, conscients dels efectes que han tingut a casa nostra les retallades, són coherents a mitges amb les lliçons que ens aporta aquesta evidència empírica. Evidenciar que la despesa per càpita de la Generalitat de Catalunya ha retrocedit fins a 10 anys enrera ha estat un argument de pes per no perseverar en els ajustos de despesa i mantenir el mateix pressupost que a l'any anterior, reforçant el pes relatiu de les polítiques socials. Com s'aconsegueix però aquest equilibri? Reduint un any més l'activitat inversora de la Generalitat - que inverteix tan sols 1.196 MEUR, menys de la meitat que fa deu anys - i preveient uns ingressos patrimonials de 1.696 MEUR i uns ingressos per alienació d'inversions reals per valor de 992,5 MEUR. En un període on seria necessari un paper selectivament proactiu de la Generalitat com a principal inversora, veiem com aquesta parcialment es descapitalitza.

Perquè preveu aquesta descapitalització el Govern? Perquè no té més remei. Tot i esgotar gairebé tot el marge existent per a nova fiscalitat el desajust dels comptes públics seria major que el 2013 sense mesures extraordinàries com les previstes. Venem les poques joies de l'àvia perquè tothom pugui arribar a finals de mes amb la màxima dignitat possible. Un retrat simplista però veraç del que és la política pressupostària del 2014: insuficient per ajudar a propiciar una recuperació econòmica satisfactòria, imprescindible (tot i que insatisfactori) per mantenir la nostra cohesió social. Uns pressupostos d'emergència, però que difícilment poden il·lusionar a ningú. I és que els presssupostos potser són la prova més evident que el marc autonòmic fa temps que és completament obsolet. Dimecres passat presentàvem a la Fundació Josep Irla "Com Àustria o Dinamarca. La Catalunya possible" amb dos dels seus autors: un exercici il·lusionant a l'hora que ens convidava a debatre de forma realista sobre la millor política econòmica d'una Catalunya independent. Per decidir quin model de país volem amb totes les eines d'un estat primer cal decidir que ho volem! I fer-ho ràpid perquè el cost d'oportunitat és cada vegada més alt. I per decidir cal votar: i és que votar és la via...

dimarts, 5 de novembre de 2013

Els pressupostos menys injustos possibles

Els pressupostos del 2014 que avui ha presentat el Conseller Mas-Colell no són uns bons pressupostos: no són els que es mereixen els nostres conciutadans. Si féssim una moció al Parlament de Catalunya amb aquest text molt probablement aconseguiríem la unanimitat al conjunt de la cambra. Malauradament l'exercici d'elaborar uns pressupostos no es limita a la formulació dels nostres bons desitjos sinó que comporta prioritzar uns recursos escassos. Dramàticament escassos en el cas de la Generalitat de Catalunya, on fa temps que plou sobre mullat: hem patit l'efecte d'una caiguda dels ingressos en unes finances públiques amb un dèficit fiscal estructural equivalent al 8 per cent del nostre PIB i agreujat per les deslleialtats centrifugadores del govern espanyol. Què s'ha presentat en aquest context?

1. Un projecte de pressupostos sense noves retallades. Per primer cop des del 2009 la despesa efectiva dels Departaments deixa de caure, i augmentarà un 0,2%. Hi ha un punt d'inflexió en les caigudes del pressupost d'ençà de la crisi. Al 2013, després de la pròrroga, la despesa efectiva dels departaments serà de 20.254,7 M. La despesa prevista pel 2014 serà de 20.295,5 M.

2. Són els pressupostos més socials possibles. Els pressupsotos presentats permeten garantir els serveis públics fonamentals vinculats a Salut, Educació i Benestar social. El pes d'aquests tres departaments sobre el total, superarà per primer cop el 70% (71,1%). Això ha estat possible gràcies a una redistribució interna dels pocs recursos que tenim disponibles, en la línia d'invertir en favor de la cohesió social i en solidaritat cap als més vulnerables. Així, es recupera molt terreny en la cobertura de la Renda mínima (s'assoleix un nivell lleugerament superior al del 2011, augment de 130 MEUR a 173 MEUR, on s'augmentaran un 33% el nombre de beneficiaris), es prioritza beques menjador (augment de 100 a 108MEUR), Suport a famílies en matèria d'habitatge (de 52 MEUR a 59 M; 7 MEUR addicionals) i un nou programa de lluita contra la pobresa infantil (dotat amb 3 MEUR). Al mateix temps, també es procura marcar un canvi de tendència en no menystenir les possibilitats d'una recuperació econòmica. Davant la manca de crèdit a projectes empresarials, s'incideix en l'atorgament de crèdit a nous projectes d'inversió vinculats a la internacionalització i l'emprenedoria (Dotació de 100 MEUR de crèdits per part de l'Institut Català de Finances).

3. S'avança cap a una fiscalitat més justa. A ningú li agrada haver de pagar més impostos: però crec que l'increment de la pressió fiscal entre els qui mantenen certa capacitat de pagament és una bona notícia si evita enfonsar més als col·lectius més vulnerables amb noves retallades. Una mesura excepcional, que hem de valorar positivament tenint en compte que ens trobem davant d'uns pressupostos de resistència. En aquest sentit s'actua en els ingressos a partir d'una fiscalitat verda que grava les nuclears (22 MEUR), l'enlairament d'avions al Prat (3,6 MEUR), els gasos contaminants (2,8 M), així com la implantació de l'eurovinyeta – camions grans que fan tot l'eix transversal (5-10 MEUR). Per últim, es recupera l'impost de successions amb un caràcter més progressiu, que restituirà els ingressos que va perdre la Generalitat el 2011 (110 MEUR addicionals), incidint en aquelles herències més elevades.

Tenint en compte les circumstàncies, podem dir que són uns mals pressupostos? De ben segur que són dolents per aquells que ja tenien preparat l'argumentari abans que es presentessin. Per a la resta són uns pressupostos que, com tot a la vida, de ben segur que són perfectibles i millorables. Però que procuren ser el menys injustos possibles davant la realitat que ens està tocant viure. Una realitat que volem - i farem tot el possible - per a que canvii molt i molt aviat.

diumenge, 3 de novembre de 2013

Lliçons estatutàries

Sovint repassar la història no és només una bona manera de conèixer el perquè de les coses sinó que  és una manera a través de la qual en podem extreure moltes lliçons. Cada moment històric és diferent i singular però, en la mesura que som capaços d'establir certs paral·lelismes podem saber què és el que no ha acabat de funcionar i, per tant, evitar ensopegar dues vegades en la mateixa pedra. En aquest sentit, el procés d'elaboració de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya és tan recent que crec ens ofereix un magnífic banc d'experiències del qual en podem extreure tres lliçons principals.

1. Catalunya no pot reformar Espanya o Espanya no es vol deixar reformar des de Catalunya. L'Estatut d'Autonomia fou potser l'últim intent en el qual Catalunya intentà provocar un canvi en el model d'Estat per tal d'encaixar el que llavors eren les aspiracions i necessitats expressades per part d'una àmplia majoria dels catalans en aquell Estatut d'Autonomia aprovat a finals de setembre del 2005. La reforma del model de finançament o la descentralització competencial era una proposta unilateral de Catalunya per sortir d'una incomoditat que no era percebuda com a pròpia per part de l'Estat Espanyol. La reforma de l'Estatut fou percebuda com un intent de modificar el model polític de l'Estat per la porta de servei, des d'una de les seves cantonades. Cal que no oblidem que fou així durant un govern socialista, els mateixos que ara diuen que volen "federalitzar Espanya". Quina és la raó per la qual hauria de funcionar uns anys després? El problema bàsic és polític i no només persisteix sinó que fins i tot s'ha aguditzat: ni es perceben les mateixes realitats polítiques (veure el tweet de Lluís Orriols: "El grado de descentralización ideal de los catalanes es casi el status quo percibido en Madrid") ni és possible trobar un mínim comú denominador d'objectius polítics (veure el tweet on mostro el mapa del suport a la involució autonòmica per CCAA a partir dels resultats de l'enquesta del CIS). En resum, quin sentit té voler federar-nos amb un Estat que no ho vol?

2. La unanimitat i l'ampli consens té un valor relatiu, mai absolut. Ampliar els consensos et garanteix majories més àmplies però 1) no et garanteix que aquestes siguin perdurables ni sostenibles i, per altra banda 2) el camí per assolir amplis consensos ens pot portar a una dilació inútil i possible paràlisi. A la nit del 30 de setembre del 2005 es desfermà una gran eufòria al Parlament de Catalunya. S'havia aconseguit el que feia pocs mesos semblava impossible: tots els grups parlamentaris, a excepció del Partit Popular de Catalunya, donaren suport al mateix text de reforma de l'Estat d'Autonomia de Catalunya. Molts catalans interpretàrem aquest acord com a símbol d'una unitat infranquejable, que donava la màxima força i sentit a les nostre reivindicacions. Mesos més tard foren els dos principals partits del Parlament de Catalunya que trencaren aquest consens: uns autoesmenant-se a través del PSOE i els altres arribant a un pacte que acabava de dinamitar la unitat assolida l'any anterior. Vol dir això que els consensos no tenen cap valor? Tampoc crec que sigui aquesta la lliçó que n'hem d'extreure. El que potser n'hauríem d'aprendre és que no tots els consensos són iguals: n'hi ha de més sòlids i d'altres més fràgils, poc sostenibles. En la mesura que les nostres forces - com les de tothom - són finites, potser valdria la pena que no en gastéssim gaires bastint consensos que llueixen a curt termini però que es desfan en qüestió de setmanes o mesos.

3. Els catalans - com tothom - volem decidir de veritat! No hi ha res que incentivi més la participació a un referèndum/consulta que aquesta compleixi dos requisits: 1) que sigui clara en la seva formulació, i  2) que sigui transcendent i que afecti a la vida futura dels potencials votants. En aquest setntit, el referèndum que se celebrà el 18 de juny del 2006 no complia cap d'aquests dos requisits. Molts catalans no sabien exactament què estaven votant: l'Estatut que havia aprovat el Parlament feia un any? L'acord del President Mas amb Zapatero? un lleu guany competencial? Per altra banda, tothom tenia la impressió que era un canvi prou lleu per a que fos molt poc perceptible a la nostra vida quotidiana. I aquest fet si que generà frustració: per aquest canvi els nostres representants polítics havien estat dedicant bona part de la seva energia en els últims dos anys? El resultat fou un referèndum en el que participaren menys de 2'6 milions de catalans: el que equival a menys de la meitat del cos electoral. Si el que volem és evitar que això és repeteixi, potser millor que siguem clars i que tinguem la certesa que efectivament estem decidint un aspecte rellevant del nostre futur com a ciutadans.