diumenge, 24 de novembre de 2013

El cost de no tenir un estat emprenedor

En uns moments de tanta incertesa, és quan val més la pena que mai llegir els nous documents publicats per les institucions econòmiques internacionals: ens aporten nou coneixement sobre la realitat i potser algunes pistes de per on aniran les seves recomanacions polítiques. Aquesta mateixa setmana el Fons Monetari Internacional ha publicat un nou document de treball titulat "Debt Reduction, Fiscal Adjustment, and Growth in Credit-Constrained Economies". Certament no és un títol que a primer cop d'ull convidi a una animada tertúlia de sobretaula de diumenge, però resulta especialment rellevant de cara al debat macroeconòmic que enfrontem moltes economies europees per tal de superar l'actual recessió. La pregunta que procura respondre aquest document en base a una àmplia evidència empírica (l'anàlisi de dels efectes dels ajustos fiscals realitzats a 107 països entre els anys 1980 i 2012) és: quin és el tipus d'ajust fiscal que ha funcionat millor per tal d'estimular el creixement econòmic?

La resposta en base a aquest anàlisi és sorprenentment clara i, de fet, va en la línia del canvi de discurs que ha estat fent el Fons Monetari Internacional aquest últim any. Els ajustos basats únicament en reducció de la despesa pública tenen efectes negatius sobre el creixement de les economies en les que s'aplica, especialment si aquestes es troben en una situació de fortes restriccions al crèdit - com la nostra -. El document conclou que són necessàries polítiques de consolidació mixtes - basades tant en increments selectius de la pressió fiscal (per exemple, reduint els incentius al frau fiscal) com en reduccions de despesa -. D'altra banda, s'aconsella adoptar mesures per evitar 'la fatiga de l'ajustament' i protegir el paper de la inversió pública com a un dels motors del creixement i de la recuperació econòmica. En certa manera, des d'una perspectiva macroecònomica, l'evidència recent aporta nous suports a les tesis de Mariana Mazzucato - entre d'altres - sobre el rol emprenedor de l'estat a l'economia. 

Estem adoptant aquestes mesures a Catalunya? Els pressupostos del 2014, conscients dels efectes que han tingut a casa nostra les retallades, són coherents a mitges amb les lliçons que ens aporta aquesta evidència empírica. Evidenciar que la despesa per càpita de la Generalitat de Catalunya ha retrocedit fins a 10 anys enrera ha estat un argument de pes per no perseverar en els ajustos de despesa i mantenir el mateix pressupost que a l'any anterior, reforçant el pes relatiu de les polítiques socials. Com s'aconsegueix però aquest equilibri? Reduint un any més l'activitat inversora de la Generalitat - que inverteix tan sols 1.196 MEUR, menys de la meitat que fa deu anys - i preveient uns ingressos patrimonials de 1.696 MEUR i uns ingressos per alienació d'inversions reals per valor de 992,5 MEUR. En un període on seria necessari un paper selectivament proactiu de la Generalitat com a principal inversora, veiem com aquesta parcialment es descapitalitza.

Perquè preveu aquesta descapitalització el Govern? Perquè no té més remei. Tot i esgotar gairebé tot el marge existent per a nova fiscalitat el desajust dels comptes públics seria major que el 2013 sense mesures extraordinàries com les previstes. Venem les poques joies de l'àvia perquè tothom pugui arribar a finals de mes amb la màxima dignitat possible. Un retrat simplista però veraç del que és la política pressupostària del 2014: insuficient per ajudar a propiciar una recuperació econòmica satisfactòria, imprescindible (tot i que insatisfactori) per mantenir la nostra cohesió social. Uns pressupostos d'emergència, però que difícilment poden il·lusionar a ningú. I és que els presssupostos potser són la prova més evident que el marc autonòmic fa temps que és completament obsolet. Dimecres passat presentàvem a la Fundació Josep Irla "Com Àustria o Dinamarca. La Catalunya possible" amb dos dels seus autors: un exercici il·lusionant a l'hora que ens convidava a debatre de forma realista sobre la millor política econòmica d'una Catalunya independent. Per decidir quin model de país volem amb totes les eines d'un estat primer cal decidir que ho volem! I fer-ho ràpid perquè el cost d'oportunitat és cada vegada més alt. I per decidir cal votar: i és que votar és la via...

1 comentaris:

Francesc Gil ha dit...

Ja saps que jo no sòc economista, però és ben evident que si no es pot retallar més, la Generalitat ha de mirar d'incrementar els ingressos. Les retallades ens han portat fins aqui i ja sabem quins son els resultats, doncs bé hem d'aconseguir aquest ingressos, també sabem quina és la recepta. Votar és la via.