dijous, 18 de desembre de 2014

Pressupostos (extra)ordinaris ?

Fa poc més d'un mes feia una entrada al bloc argumentant el perquè creia que era necessari convocar eleccions. La celebració del #9N2014 suposa el final polític de la legislatura: l'actual Parlament ha arribat tan lluny com podia arribar en el compliment del principal compromís que havien assumit les forces polítiques que donaven suport a la consulta. Quan parlem d'elaborar els pressupostos del 2015 seria bo que tinguéssim en compte quina és la conjuntura política davant la qual ens trobem. L'elaboració d'un pressupost és probablement el pacte polític més rellevant que aprova qualsevol cambra legislativa, en la mesura que acorda com es distribueixen i es generen uns recursos públics que, per definició, són limitats i escassos. Davant d'aquestes circumstàncies, convé intentar respondre'ns com a mínim dues preguntes.

1. Té sentit aprovar uns pressupostos al final d'una legislatura?

En absolut. Aprovar els pressupostos només podria tenir algun tipus de sentit si tinguéssim la certesa o la confiança que es podrien executar durant bona part del 2015. Aparentment no sembla que aquesta sigui la voluntat de la majoria del Parlament de Catalunya, per bé que és cert que és facultat del Molt Honorable President convocar eleccions. Té sentit, doncs, decidir quina ha de ser la distribució dels recursos públics quan qui hauria de tenir la capacitat de decidir i negociar hauria de ser el nou Parlament properament escollit a les urnes? Jo crec que no gaire.

Per altra banda, l'actual projecte de pressupostos que ha presentat el Govern i que actualment s'està debatent al Ple del Parlament no reflecteix les dotacions extraordinàries que s'esperarien en un procés de transició nacional - dotacions suficients per a constituir, per exemple, una hisenda nacional capaç de recaptar el conjunt de tributs generats al país - com el que el President Mas proposava el passat 25 de novembre. És a dir, en el cas que, sigui de la manera que sigui, s'aconseguís una àmplia majoria parlamentària a favor de la independència, aquesta hauria de treballar amb uns pressupostos que no estan preparats per fer els següents passos. No té gaire sentit, oi que no? 

Per altra banda, l'aprovació d'uns presupostos també condiciona el calendari electoral: per fer eleccions cal dissoldre el Paralment amb 54 dies d'antelació a la data dels comicis, i si es volen aprovar pressupostos no es pot dissoldre el Parlament mentre s'estiguin tramitant. Si es dissol el Paralment i es convoquen eleccions el 6 de febrer (l'endemà de l'aprovació final dels pressupostos), el primer diumenge possible seria el 5 d'abril (diumenge de Pasqua), que obligaria al fet insòlit de fer campanya en plenes vacances de setmana santa. Com que s'hauria de començar la campanya després, el primer diumenge seria el 26 d'abril, amb les eleccions municipals convocades i a les portes d'inici de la campanya d'aquestes eleccions, fet que ho fa inviable. En conclusió, és incompatible aprovar pressupostos i celebrar eleccions sobre la independència abans de les eleccions municipals. Voleu dir que ens convé perdre gaire temps tenint en compte que tenim a la tardor del 2015 eleccions espanyoles? 

És per tots aquests motius, també de calendari, que la pròrroga pressupostària sembla l'instrument més adequat per fer front als propers mesos.

2. Té contraindicacions funcionar amb una pròrrogra pressupostària?

La pròrroga pressupostària, en la mesura que replica (en bona part) les partides de l'exercici anterior, deixa menys marge de maniobra que l'elaboració d'un nou pressupost. Aquest fet és innegable. Ara bé, semblaria lògic donar un ampli marge de maniobra a un govern sense el suport incondicional de la majoria de la cambra que probablement es troba en les últimes setmanes de legislatura? A mi em sembla que no gaire. Per altra banda, cladria no oblidar que es tracta d'un projecte de pressupostos que preveuen 2.183 milions d'euros d'ingressos que depenen de la "negociació política" amb el Ministeri d'Hisenda. Fins a quin punt, doncs, són uns pressupostos garantistes?

Per altra banda, la pròrroga pressupostària pot incloure la recuperació de la paga extraordinària dels treballadors públics i la recuperació del 100% de jornada i salari dels interins, a través de la concessió d'un suplement de crèdit extraordinari per fer-hi front de 611 milions d'euros (el finançament del qual parteix de l'increment de recaptació previst l'any 2015 en l'Impost de Transmissions Patrimonials i l'Impost de Successions i Donacions, així com l'estalvi generat en el pagament dels interessos del deute respecte el 2014). La possibilitat de concedir un suplement de crèdit està contemplat en la normativa de finances públiques de la Generalitat i tal com ha destacat el diputat Pere Aragonès, s'ha fet per part d'altres governs: per part del govern espanyol el 1996 (Real Decreto-Ley 1/1996) i pels governs autonòmics d'Astúries (Ley 3/2014) i Navarra aquest mateix 2014.


Ens trobem en un moment polític extraordinari que requereix un pressuost extraordinari que sigui negociat per un nou Parlament amb un nou mandat. Pretendre aprovar un pressupost ordinari i dissociar la gestió diària del projecte independentista crec que és no entendre que ja haurien de començar a formar part d'una mateixa cosa. Potser ha arribat l'hora que el projecte independentista deixi de ser només un pprojecte i comenci a ser cada vegada més una realitat. I això passa també pel 'com' i pel 'quan' aprovem uns pressupostos.

divendres, 5 de desembre de 2014

Frau fiscal, la febre d'una societat malalta

Aquests últims dies hem vist com la comissió d'investigació sobre frau i evasió fiscals i corrupció política del Parlament de Catalunya començava a fer els primers passos. Els resultats d'aquesta comissió són rellevants en la mesura que ataquen un dels principals problemes socials econòmics del nostre país i, en certa manera, són un stress test de maduresa, fiabilitat i consistència de la classe política catalana. En aquesta comissió el coordinador del Sindicat de Tècnics d'Hisenda a Catalunya, Miguel Ángel Mayo, estimava la quantitat de recursos que es deixaven d'ingressar a causa del frau entre 16.000 i 18.000 milions d'euros. Una estimació que deriva del fet que gairebé 1 de cada 4 euros (24,6%) del PIB escapa del control d'Hisenda a Catalunya. Unes estimacions que són molt similars a les que s'han realitzat fins ara, com les que estan incloses a l'últim informe de l'Institut d'Economia de Barcelona (IEB), dedicat específicament a l'estudi d'aquest fenomen. Cal puntualitzar que, malauradament i d'acord amb l'actual definició del model de finançament autonòmic, l'erradicació del frau fiscal no suposaria l'ingrés d'aquests recursos a la caixa de la Generalitat.

El frau fiscal planteja, en primer lloc, un seriós problema de justícia tributària: els ingressos públics s'han de generar a partir de tres quarts de l'activitat econòmica del país. El quart restant és com si comptés amb una excempció fiscal, amb la diferència que en gaudeix qui té més facilitats o habilitats  per incomplir el règim fiscal vigent, que res té a veure amb criteris d'eficiència o justícia distributiva. Només així s'explica que a casa nostra es compatibilitzin tipus impositius molt elevats a l'escena internacional - a la web de la consultora KPMG es poden veure de forma gràfica quins són els diferents tipus impositius vigents - i una pressió fiscal més baixa que al conjunt de països europeus: els ingressos no financers representen a Catalunya el 38,4% del PIB mentre que la mitjana de la EU17 és del 44,8% (dades extretes de la Taula 5 de l'estudi de la Cambra de Comerç de Barcelona de març del 2014). En resum, som menys a pagar i ens toca pagar impostos més alts. O vist des d'una altra perspectiva, amb els tipus impostitius actuals hauríem de generar ingressos més elevats que ens permetrien unes prestacions públiques de més qualitat que les actuals.

Però el frau fiscal i l'anàlisi de les seves causes planteja problemes més de fons. El frau fiscal és un problema social i no merament comptable. Els determinants del frau fiscal són molt diversos: des de la mateixa definició del sistema tributari - tipus impositius, complexitat del sistema, capacitat d'inspecció, etc -, de l'actitud del contribuent - el que es coneix com a moral fiscal - o també de la relació que establim com a ciutadans amb el nostre govern. Alguns autors parlen de l'existència d'un contracte social implícit amb el govern a l'hora de pagar impostos: som més complidors si ens sentim més implicats amb l'obra de govern que estem finançant. I hi ha evidència empírica que així ho demostra i que relaciona el compliment fiscal amb la qualitat de la despesa pública (als municipis italians, per exemple) o a la presència de democràcia participativa (el cas dels cantons suïssos), per exemple. El frau fiscal, doncs, sol ser un senyal de baixa salut democràtica.

Les estimacions del volum de frau fiscal i economia submergida a Catalunya no difereixen gaire de les del conjunt de l'Estat. Hi podrien haver motivacions diferencials però? Tot i que tenim alguna evidència interessant del Instituto de Estudios Fiscales que vincula la menor moral fiscal dels catalans amb el sentiment de greuge pel tracte fiscal rebut, em semblaria molt arriscat (i, fins i tot, maniqueu) atribuir únicament al dèficit fiscal el nostre baix nivell de compliment. Segur que l'allunyament i la desafecció de molts catalans respecte l'Estat i el conjunt de les Administracions Públiques és un dels motius de pes, però no em sembla gens obvi que la constitució d'un nou país sigués una condició suficient per a la reducció dels actuals nivells de frau. Si al nou país volem atacar de forma efectiva el frau i millorar els nivells de compliment ens cal construir un govern eficient i al servei de tots. Una condició que pot semblar òbvia però que implicarà profundes reformes estrucurals: ser conservador, en el sentit més ampli del terme, no serà una alternativa vàlida.

diumenge, 16 de novembre de 2014

I ara què?

Després de molts dies sense escriure avui em ve de gust compartir algunes reflexions personals sobre l'escenari que se'ns presenta després d'haver superat amb èxit el 9 de novembre. Si alguna cosa ens ha demostrat el nostre procés d'autodeterminació en els últims dos anys és que és molt poc previsible. Les hemeroteques poden resultar extremadament implacables en aquests contexts tan canviants... Davant d'aquesta incertesa i reconeixent la meva incapacitat per preveure el futur, em sembla que el més honest és intentar d'inferir quins haurien ser els propers passos a partir de les poques (però contundents) certeses davant les quals ens trobem.


CERTESA #1: Un col·lectiu molt nombrós de catalans i catalanes ha manifestat reiteradament en aquests últims anys la voluntat de decidir el futur de Catalunya democràticament i sobirana. En tenim proves en els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya del novembre de 2012 (votants de les forces polítiques a favor d'una consulta: 2.672.401), les estimacions de participants més "prudents" en les tres mobilitzacions a les útimes diades - la manifestació de l'onze de setembre del 2012 (600.000 persones segons el PAIS), la Via Catalana del 2013 (793.683 persones segons Societat Civil Catalana) i la "V" de 2014 (entre 470.000 i 520.000 persones segons la delegació del govern espanyol) - i el nombre de persones que varen concórrer en el procés participatiu del passat 9 de novembre: 2.305.209. Últimament s'han fet moltes comparacions amb els participants en altres cites electorals. A mi em sembla arriscat. Però encara em sembla més arriscat - fins i tot ridícul - interpretar l'opinió dels qui no s'han mobilitzat en cap d'aquestes ocasions. A Catalunya hem demostrat com a mínim dues vegades en aquest últims dos anys que hi ha una majoria molt àmplia a favor del dret a decidir el nostre futur - majoritàriament independentista, però no només -.

CERTESA #2: El principal eix de la campanya de les últimes eleccions al Parlament de Catalunya del 2012 fou l'exercici del dret a decidir. Si més no, així ho demostraven els programa electorals de les forces polítiques que conformen actualment una majoria parlamentària. Afortunadament, aquest no fou l'únic punt que presentaven en el programa, però si que era el que condicionà tota la campanya. Una altra prova d'això la trobem en les motivacions de la convocatòria electoral anunciada pel Molt Honorable President el 25 de setembre del 2012 en el marc del Debat de Política General. "La veu del carrer, al ser massiva i potent, s'ha de traslladar a les urnes" apuntava llavors el President Mas.

CERTESA #3: La conjuntura política de l'actual legislatura al Parlament de Catalunya no ofereix cap altra possibilitat per expressar la voluntat de tots els catalans a través d'una via que ofereixi més garanties que les que presentava el procés participatiu del 9 de novembre - que han resultat ser millors del que molts esperàvem! -. El govern espanyol no ha mostrat en cap moment cap tipus de predisposició a permetre una consulta dins dels marges de la legalitat espanyola. Podríem posar infinitat de proves, però podem limitar-nos a recordar les últimes declaracions públiques del President del govern espanyol Mariano Rajoy. Per altra banda, l'actual govern català ha mostrat durant tot el procés la voluntat de no entrar directament en el terreny de la il·legalitat malgrat finalment la Fiscalia ho hagi fet pràcticament impossible.

Si l'actual Parlament ha arribat fins on podia arribar a l'hora d'executar en el principal eix electoral sobre el qual s'expressà el mandat de la majoria dels catalans i catalanes el passat 25 de novembre del 2012, el que ara cal és renovar-lo (en el sentit que sigui). Vol dir que unes eleccions anticipades ens aportaran una resposta màgica per determinar quins són els propers passos? En absolut, unes noves eleccions són una condició necessària però no suficient. Necessària perquè obligaran al conjunt de partits a fer la seva feina: oferir a la ciutadania propostes i alternatives davant el moment polític en el qual ens trobem.

Una campanya electoral és la millor manera de portar aquest debat al carrer. I tinc la sensació que si les eleccions de fa dos anys expressaven un clam majoritari dels catalans pel "volem decidir", a les properes eleccions el que haurem de respondre els catalans és "què estem disposats a fer per fer prevaldre aquest dret". I aquest exercici, complex i de caràcter bàsicament introspectiu, l'hauran de fer cadascun dels partits (primer) i cada ciutadà que exerceixi el seu dret a vot (després). Només així sabrem quins són els propers passos que estem preparats per fer com a país. De fet, l'experiència recent ens demostra que no hi ha millor manera d'interpretar les voluntats individuals i col·lectives d'un país que a través de les urnes.

dissabte, 4 d’octubre de 2014

L'hora dels empresaris sense por

Aquesta setmana es presentà una inciativa que em posà de molt de bon humor: el passat 2 d'octubre es presentà el Fòrum Empresarial 'Creiem en Catalunya'. L'objectiu fonamental d'aquest fòrum és convocar un gran acte el proper 22 d'octubre, "per reivindicar el paper rellevant de l'empresa catalana al llarg de la història i reafirmar el compromís empresarial amb el país", per a que "el món econòmic i empresarial faci costat a les institucions en la consulta per poder decidir el nostre futur col·lectiu", convocada per al 9 de novembre. Tots els suports a favor de la consulta són necessaris, però penso que el dels empresaris és especialment crític en aquests moments.

La majoria de catalans tenim una visió força distorsionada de la figura de l'empresari. La gran majoria dels propietaris de les gairebé 600.000 empreses amb establiments a Catalunya ens són gent molt propera: gent com l'Oriol, soci de la clínica veterinària on tenen cura dels meus gats o com la família que du el taller del barri que se'n cuida d'arreglar amb celeritat i eficiència la meva moto cada vegada que té un problema. Crec que ells s'indignen tant o més que jo al saber quants diners es gastaven en dietes els consellers de l'entitat financera més rescatada de l'Estat Espanyol (amb recursos de tots) o que haurem de pagar a través de la nostra factura del gas les pèrdues del "projecte Castor". Perquè ells, més que ningú, saben l'esforç que suposa arribar a final de mes i pagar totes les nòmines i factures. No crec que hagin cobrat mai cap dieta.

També he tingut la sort de conèixer un altre tipus d'empresaris: propietaris de mitjanes i grans empreses catalanes que han estat capaços d'internacionalitzar-se amb èxit. I que, a la vegada que mantenen la seva seu social a Catalunya, són presents i exporten els seus productes a diversos llocs del món. Ells també s'indignen. No volen formar part d'un Estat del qual cada vegada se'n senten més allunyats. Allunyats sentimentalment i a efectes pràctics: probablement mai s'han sentit gaire espanyols però des de fa uns anys tampoc els hi interessa continuar sent-ho. Com molts, confien i s'il·lusionen amb la idea de poder construir un nou país: més competitiu, més educat, més meritocràtic, més transparent...Valors que molts dels qui no som empresaris també compartiríem.

Aquest crec que és el perfil de l'empresari majoritari a aquest país encara que, malauradament, no sempre puguin fer sentir prou fort la seva veu. Molts d'ells no tenen el temps o les ganes suficients per assolir càrrecs de representació gremial, sectorial o patronal. El proper 22 d'octubre tenim una ocasió immillorable per posar el focus en tots aquests empresaris que fa temps que han perdut la por o que simplement no n'han tingut mai. Que com a empresaris, però sobretot com a ciutadans, volen defensar obertament el dret que tenim els catalans a decidir el nostre propi futur. I que, tot i les incerteses que els hi genera l'eventual construcció d'un nou país, estan cada vegada més convençuts que serem capaços de crear un nou Estat que realment treballi per l'interès general de la majoria dels seus ciutadans. I en aquesta lluita també hi són ells, com hi són la majoria dels seus treballadors, dels funcionaris, dels jubilats, dels estudiants i de la gent que busca feina i encara no en troba. Demostrem-ho, no?

dissabte, 16 d’agost de 2014

Noruega: un referent útil?

Viatjar sempre és una oportunitat per obrir la ment: conèixer noves realitats i nous punts de vista. I a la vegada també ho és per desfer o matisar tòpics que sovint tenim ben instal·lats en els nostre imaginari col·lectiu. Aquest estiu he tingut ocasió de viatjar a Noruega i conèixer (només una miqueta) el tarannà dels habitants d'aquest país (m'encantaria que els companys de l'ANC Noruega poguessin contrastar aquesta entrada). Noruega és una referència atractiva per a molts catalans a l'hora de parlar del nou país que volem construir. Líder mundial en Índex de Desenvolupament Humà gràcies a una combinació d'economia solvent i fort Estat del Benestar, amb una moneda (la corona noruega) i una política monetària pròpia, i membre de l'EFTA - fet que li permet aprofitar els avantatges derivades de la lliure circulació de persones, mercaderies i capitals sense ser membre de la Unió Europea, mantenint un alt graus de sobirania nacional -. 

És Noruega un bon referent per Catalunya? Sí i no. Sí que ho és en la mesura que ens ajuda a entendre que l'escenari internacional és divers i complex, que hi ha models altament competitius alternatius a la política de "low cost" i devaluació interna i que el món civilitzat no es limita a la Zona Euro ni a la Unió Europea. Ara bé: és realista prendre Noruega com a referent del model de desenvolupament català a curt i mitjà termini? Jo crec sincerament que no. Suposo que es podrien enumerar molts factors que dificulten la comparació, però des del meu limitat coneixement en destacaria dos:

1) Els recursos naturals. Noruega disposa d'un avantatge competitiu que, malauradament, els catalans no tenim: les rendes generades a partir de l'explotació dels seus recursos naturals (gas i, principalment, petroli). Segons les últimes dades disponibles del Banc Mundial, la contribució d'aquests recursos a l'economia noruega equival al 12% del PIB. És difícil conèixer l'impacte real que tenen aquests ingressos sobre l'economia noruega però el que sembla indiscutible és que: A) els permet sostenir un nivell de vida substancialment superior als seus nivells de productivitat  i B) els permet tenir una posició negociadora privilegiada amb la Unió Europea i Rússia.

2) Corresponsabilitat comunitària. Sovint quan parlem dels models escandinaus tendim a idealitzar les seves prestacions i oblidar l'esforç col·lectiu (impostos) que comporta el seu finançament. Probablement a molts catalans els sorprendrà descobrir com, per exemple, a Noruega la majoria de prestacions - fins a no obtenir l'anomenada frikort - actualment s'ofereixen en règim de copagament per part de l'usuari al sistema sanitari públic - amb tipus marginals màxims de l'impost sobre la renda propers al 50%! -. Recordem que la nostra cultura fiscal és substancialment diferent. A l'Estat Espanyol - a Catalunya les dades són molt similars - tenim una economia submergida equivalent al 19% del PIB (veure dades) suportant una pressió fiscal del 36,6% del PIB (veure dades a la pàg 51). A les mateixes fonts podem veure com a Noruega tenen una economia submergida equivalent al 14% del seu PIB (5 punts més baixa) amb una pressió fiscal del 55,6% del PIB (gairebé 20 punts més alta!). És immutable la nostra cultura o moral fiscal? No, però sembla evident que és una tendència històrica no menor que val la pena no oblidar.

Aquest exercici el podríem fer amb molts altres països, amb més o menys detall. És útil disposar de referents i de quines són les millors pràctiques internacionals en cadascun dels àmbits. A la vegada, cal que siguem realistes. Ser realistes i no abusar del benchmarking no suposa deixar de ser ambiciosos com a país, sinó construir un nou país acceptant prèviament el que realment som. Ni més ni menys. I ja és per estar-ne molt content crec! 

dimarts, 5 d’agost de 2014

I si...?

Fa pocs dies el baròmetre del CIS publicà els resultats de juliol i confirmà la tendència dels últims mesos i que ja apuntaven els resultats de les eleccions europees del passat 25 de maig. A Catalunya, 1) caiguda dels partits tradicionals d'obediència estatal (PP i especialment PSC-PSOE), 2) consolidació d'una majoria sòlida i transversal compromesa amb el dret a decidir (amb l'estabilització de CiU, increment del suport a ICV-EUiA i l'eclosió d'ERC com a nova primera força al centre-esquerra) i 3) l'increment del suport a qualsevol proposta que el votant percep com a radicalment renovadora (aquí penso que honestament hi hauríem d'incloure tant Ciutadans, les CUP com Podemos). A Espanya les tendències no són tan diferents: 1) enfonsament del bipartidisme (un fenomen especialment sagnant pel PSOE, que tot just inicia un projecte suposadament renovat) i 2) consolidació de Podemos com a alternativa políticament creïble cada cop per més electors al govern del PP.

Si alguna conclusió en podem extreure d'aquestes tendències és que l'Estat Espanyol, tal i com s'ha entès des dels inicis de la democràcia, està explícitament en escac. I aquesta és una realitat que certament ara ja transcendeix el procés català. Però, per altra banda, tampoc el pot obviar. Davant d'aquest nou escenari, la progressia més culta i demòcrata - la que no entén ni potser mai entendrà la naturalesa del procés català - senten córrer una mica d'aire i poden començar a respirar més alleujats. El cas Pujol, a més, és la coartada perfecta per deslegitimar el moviment independentista català: que era massa incòmode, massa transparent, massa demòcrata per poder-lo criticar fàcilment des d'un jacobinisme pretesament progressista. Espanya comença a despertar-se i ells, lògicament, com a persones que estimen el seu país, se n'alegren i s'il·lusionen.

I es pregunten enutjats: perquè no abandoneu aquest quimèric procés independentista i us sumeu a la construcció d'aquesta nova Espanya que tot just s'albira? Les respostes són múltiples, no totes racionals, però algunes si que són eminentment pragmàtiques. Jo en destacaria tres. La primera és que Espanya es desperta, com a mínim, amb tres anys de retard respecte a Catalunya: el temps no és una variable menor. Aquest decalatge, no és fruit de la casualitat i lliga amb la segona resposta: Catalunya és una realitat social i econòmica més homogènia i que garanteix una majoria estable molt més àmplia a favor de profundes reformes socials i econòmiques (factibles en el marc d'un nou país) que les que ara pot garantir Espanya. Potser aquesta diferència sociològica - que no ens fa ni pitjors ni millors que la resta d'espanyols - és la que explica que Catalunya sempre s'hagi sumat entusiàsticament (i fins i tot liderat, sense que es notés massa però...) als projectes de reforma i modernització d'Espanya. A la vista dels resultats, a algú li queden ganes de repetir l'experiment? A mi no i em temo que a molts catalans tampoc. Aquesta és la tercera resposta. Penso que molts ens veiem amb cor de fer obres al nostre pis, que li calen moltes capes de pintura i tirar més d'un envà a terra, però no de consumir-nos intentant canviar els fonaments de tot un edifici amb aluminosi.

L'incipient procés de reforma d'Espanya se solapa, tot i que amb un cert decalatge, a la lluita pacífica de Catalunya per assolir la seva independència. Al tauler d'escacs, doncs, es mouen més peces que fan preveure aliances i coalicions fins ara poc imaginables. Algunes hipòtesis poden començar a tenir sentit o, si més no, faríem bé de tenir-les en compte. Per exemple:

  • I si, per molts espanyols i pel mateix aparell de l'Estat, Podemos apareix com un mal menor a la independència de Catalunya? I si confluissin els interessos, encara que sigui de forma casual i involuntària, entre les forces més reaccionàries i més progressistes d'Espanya per tal de donar aire a una força emergent?

  • I si el Partit Popular se sentís més còmode confrontant-se a una oposició fracturada? I si el Partit Popular se sentís més còmode apareixent com a força d'ordre davant dels qui "ho volen canviar tot"?
Les ganes i la necessitat de canvi són innegables, a Catalunya i a Espanya. Les energies de tots són sempre limitades: en funció de com es canalitzin podem desembocar en mars molt diferents. Si moltes d'aquestes hipòtesis us semblen molt fora de lloc us recomano que feu un cop d'ull, per posar un exemple, als últims articles de José Antonio Zarzalejos. En els propers mesos, aquestes i moltes d'altres hipòtesis molt probablement entraran dins de l'univers d'allò que és possible. Caldrà estar atents. Caldrà, en definitiva, fer cas a les màximes d'Ayra Stark: “Swift as a deer. Quiet as a shadow. Fear cuts deeper than swords. Quick as a snake. Calm as still water.” 

diumenge, 27 de juliol de 2014

Cap a un subsidi d'atur europeu?

Aquest mes de juliol la Presidència italiana de la Unió Europea va demanar al prestigiós think-tank Bruegel un informe sobre les avantatges i inconvenients d'implementar un subsidi d'atur europeu (European unemployment insurance - EUI). Em sembla un tema molt rellevant ja que uneix tres dels grans reptes que enforntem com a economia i com a societat: 1) atacar amb noves eines el problema de l'atur estructural i de llarga durada, 2) la reforma estructural (i no les polítiques de devaluació interna que hem viscut en els últims anys) del nostre mercat de treball i 3) el paper de la Unió Europea en la recuperació econòmica i definició d'un nou model de desenvolupament.

Actualment seria molt controvertit valorar fins a quin punt la Unió Europea disposa d'un mercat laboral comú. Després de més de 5 anys de l'esclat de la crisi financera les taxes d'atur no podrien ser més desiguals, tal i com es pot observar al mapa. El contrast entre l'Europa "perifèrica" amb taxes d'atur del 20% o superiors i l'Europa Central o nòrdica - amb taxes properes a la plena ocupació - posa de manifest que la pretesa lliure mobilitat de treballadors dels Acords de Schengen no existeix a la pràctica. O, si més no, no existeix prou com perquè es pugui considerar que formem part d'un mercat laboral comú. A la vegada, les rigideses percebudes al mercat de treball europeu no impedeixen una mobilitat laboral forçada a la perifèria. En el nostre cas, força dramàtica: tal i com estimava aquest mateix think-tank, l'Estat Espanyol és el país amb una major pèrdua neta de treballadors qualificats durant l'últim exercici.

En aquest context, la proposta de subsidi d'atur europeu presenta un gran atractiu: avançar cap a unes polítiques d'activació laboral comunes i una major coordinació de les institucions laborals europees, fet que facilitaria els contractes que impliquessin certa mobilitat dins del territori europeu. Per altra banda, també suposaria introduir uns fluxos interterritorials no menyspreables basats en el principi de solidaritat entre els països amb menor i major taxa d'atur. Tot i que aquest principi és present al preàmbul i als articles 2 i 3 del Tractat de la Unió Europea, també és cert que la Unió sempre s'ha concebut com una unitat política fiscalment descentralitzada. La proposta en qüestió, per tant, suposaria avançar cap a l'Europa federal: una Europa amb una política d'ocupació pròpia - encara que sigui una política-marc - que acabaria sent determinant per a defenir el model de desenvolupament econòmic europeu. I és que, és gaire coherent voler avançar cap a l'Europa del Coneixement (Horizon 2020) sense abans haver-nos posat d'acord en el valor que li volem donar al treball? Jo crec que no.

No cal ser un gran coneixedor de les institucions europees per a saber que no serà fàcil que aquesta proposta prosperi. Tal i com apunta l'informe, la principal dificultat - com en el cas de la Unió Bancària Europea i en tots els projectes que impliquen fluxes interregionals - és el risc d'aparició de fenòmens de risc moral (Moral Hazard/Free Riding): els països amb una major taxa d'atur podrien comportar-se de manera oportunista o acomodatícia pel fet de saber que bona part dels seus subsidis d'atur fossin finançats per tercers països. La solució a aquest fenomen passa necessàriament per la delegació de competències estatals a les institucions de supervisió comunitària, una pràctica que no acostuma a ser fàcil. Però altra vegada caldria fer-nos la mateixa pregunta: és sostenbile o creïble una unió monetària que no sigui capaç de reforçar les seves polítiques comunes? Jo torno a creure que no. Potser mecanismes com els que s'han utilitzat per començar a implementar la Taxa sobre Transaccions Financeres (enhanced cooperation) poden ser bones maneres de poder fer petits passos cap a aquesta direcció.

dissabte, 19 de juliol de 2014

5 xifres per confiar econòmicament en un #noupaís

En els últims mesos la Cambra de Comerç de Barcelona ha publicat dos estudis que considero molt rellevants a l'hora de conèixer en detall quina seria la situació macroeconòmica d'una Catalunya independent. Cap estudi és capaç de preveure el futur, però aquests ens expliquen de forma objectiva i fiable quin podria ser el nostre punt de partida. Els estudis són "El sector empresarial a Catalunya i Espanya - Impacte econòmic de diferents escenaris polítics" (estudi 2) i "El sector públic a Catalunya i Espanya - Impacte econòmic de diferents escenaris polítics" (estudi 1), coordinats per en Joan Ramon Rovira, Cap del Gabinet d'Estudis Econòmics i Infraestructures de la Cambra de Barcelona. Les dues publicacions constitueixen una guia útil per a qui vulgui tenir opinions econòmicament fonamentades sobre els futur polític del país.

Recomano a tot economista que es llegeixi atentament aquests dos estudis, encara que sigui poc, molt o gens favorable a la independència de Catalunya. Penso que sempre val la pena opinar amb coneixement de causa. En aquesta entrada em limito a destacar cinc dades que apareixen en aquests dos estudis, que trobo particularment rellevants i que penso que ens poden donar confiança de cara a la construcció d'un futur nou país:

-1,1% del PIB, el saldo pressupostari no financer del sector públic a Catalunya
Aquest seria el saldo pressupostari no financer de Catalunya si consolidéssim el conjunt d'ingressos i despeses públiques l'any 2010 (taula 10 - estudi 1). Dit d'una altra manera: aquest seria el balanç pressupostari si haguéssim d'assumir tota la despesa (nòmines de treballadors i prestacions socials incloses) del sector públic estatal, de la Generalitat i dels ajuntaments i organismes municipals a casa nostra i finançar-ho amb tot el que es genera en impostos a Catalunya. Un petit desajust pressupostari perfectament assumible si el comparem amb les mateixes xifres a Dinamarca (- 2,7%), Finlàndia (- 2,8%), Alemanya (- 4,2%) o Països Baixos (- 5,0%) (taula 11 - estudi 1). Recordem que  a Espanya se situava al - 9,6% i a Espanya sense Catalunya hagués arribat al - 11,5% del PIB aquell mateix any.

8,5% del PIB, el saldo pressupostari incloent ingressos financers nets
Què passaria si en aquest càlcul del saldo hi incloéssim els ingressos provinents de l'endeutament públic? Si incorporéssim els ingressos provinents de l'endeutament propi i imputéssim la part que ens correspondria (però que no rebem!) de l'endeutament estatal el nostre saldo pujaria fins el 8,5% del PIB (taula 12 - estudi 1). És casualitat que aquesta xifra s'assembli molt al dèficit fiscal? En absolut! El saldo fiscal neutralitzat és el resultat, precisament, de distribuir proporcionalment aquests ingressos provinents del sobreendeutament estatal. Si assumim les càrregues fiscals d'aquest sobreendeutament sembla lògic que també esperem que ens reverteixin proporcionalment els ingressos no? Aquesta és precisament la discussió que varen tenir fa uns mesos Xavier Sala-i-Martin i Josep Borrell.

-3,1% del PIB, el dèficit fiscal català amb un règim de concert econòmic solidari
L'estudi també inclou un càlcul propi de les balances fiscals a partir de les liquidacions de l'IGAE de l'any 2010, amb resultats molt similars als càlculs realitzats fins el moment. Però el més interessant és el càlcul del saldo fiscal amb l'Estat amb diferents esquemes de finançament (taula 17 - estudi 1). Si les CCAA recaptessin en funció del seu PIB, la despesa de l'estat es repartís amb criteris poblacionals (redistribució solidària?) i la dels governs autonòmics i locals en funció del seu pes en PIB (concert econòmic?) el saldo fiscal de Catalunya seria del - 3,1% del PIB (respecte el - 9% estimat pel mateix any 2010). Val la pena destacar que en un esquema fiscal d'aquest tipus, CCAA com Extremadura mantindrien un saldo fiscal favorable (8,2% PIB) tot i que molt inferior a l'status quo (17,9% PIB). Raó per la qual són els primers defensors que res no es mogui en aquest àmbit.  Els resultats presentats en aquesta taula també ens permeten constatar que bona part del dèficit fiscal no ve via sistema de finançament sinó a través de la discriminació en la distribució de la despesa de l'Estat (en molts casos per sota el que correspondria a una assignació poblacional).

10,7% del PIB, el superàvit comercial que podria tenir la Catalunya independent
L'estudi també analitza l'impacte de la independència sobre les relacions comercials (estudi 2 -taula 37), actualitzant l'estudi de Cuadras i Guinjoan. I en concret ho fa suposant diversos escenaris de possible reducció de les vendes a la resta d'Espanya (ja sigui per un efecte d'un possible boicot o per un efecte frontera). Si aquest efecte el 2013 hagués estat inexistent Catalunya tindria un saldo comercial favorable superior al 10% (10,7% del PIB). Si hi hagués una caiguda conjuntural de les vendes dels productes catalans a Espanya (no substituible per vendes a altres mercats), aquesta seria en el pitjor dels casos del 20%. Si això passés encara mantindríem un superàvit comercial del 8,4% del PIB tot i que suposaria una caiguda del PIB del 2,3%. Un escenari que, essent el pitjor dels possibles, tampoc interessaria racionalment a Espanya (sense Catalunya), que veuria com el seu PIB se'n ressentiria amb una caiguda del 0,6%.

26,9% del PIB, la taxa d'estalvi de la Catalunya independent
El 2013 a Catalunya la taxa d'estalvi se situava en el 26,9% del PIB, mentre que la taxa d'inversió se situava 16,2% (estudi 2 - taula 45). L'economia catalana, com a mínim des dels inicis d'aquest segle, ha estat una exportadora neta de recursos. Però ho ha estat a la força! És a dir, ha generat un estalvi forçat en forma de "drenatge fiscal" cap a Espanya que no s'ha pogut traduir en inversió productiva (un factor crític a l'hora de plantejar qualsevol política seriosa de recuperació econòmica). Tal i com afirma l'estudi "Si Catalunya hagués estat una economia independent amb les mateixes taxes d'estalvi i d'inversió que les registrades durant els anys de referència, hauria acumulat una posició d'inversió internacional neta positiva i creixent". Us imagineu la nova generació de multinacionals catalanes de les quals hagués disposat aquest nou país? Jo vull que deixem aviat d'imaginar-nos-ho...

dijous, 12 de juny de 2014

Ara, Barcelona!

Fa pocs dies a la Federació Regional de Barcelona d'Esquerra Republicana hem inciat formalment el procés de primàries per tal d'elegir cap de llista a les properes eleccions a l'Ajuntament de Barcelona. Potser és el primer procés de debat intern de més transcendència pública des que Oriol Junqueras va assumir la presidència. És cert que unes primàries són una bona oportunitat per començar a debatre idees i propostes per a la ciutat. En la mesura que les candidatures les encapçalen persones que procuren buscar els màxims suports entre els companys del partit, també són processos que tensionen l'organització. De tots depèn que aquesta sigui una tensió saludable pel col·lectiu: l'assertivitat, l'honestedat i el diàleg obert són alguns dels ingredients que segur que ens ajudaran que efectivament sigui així.

Tenim la sort de poder comptar amb dos bons pre-candidats per encapçalar al nostra candidatura municipal: l'Alfred Bosch i l'Oriol Amorós. Aquest fet fa que a molts militants i simpatitzants com jo ens sigui molt fàcil assumir el compromís que sistemàticament hem assumit en tots els processos interns d'elecció de candidat: continuar treballant a partir del 12 de juliol per fer la millor proposta electoral possible sigui quin sigui el candiadat escollit per la majoria de companys. Penso que l'Alfred i l'Oriol són, tanmateix, candidats força diferents, amb punts forts diversos que fins i tot podrien arribar a ser complementaris. Per aquest motiu penso que és una llàstima que una candidatura unitària sembla que no sigui possible.

Aquestes primàries s'encaren en un moment històric per al partit i per al país. I, per tant, també per a Barcelona. Les eleccions municipals són claus per qualsevol partit polític: posen a prova la capacitat de l'organització de mostrar-se útil a l'hora de resoldre les qüestions més quotidianes i a la vegada més vitals dels ciutadans. Qualsevol partit amb voluntat de ser hegemònic té el deure de ser el màxim d'ambiciós en la presentació de les seves propostes. Penso que hi ha lliçons que faríem bé d'extreure dels bons resultats de les últimes eleccions europees: la necessitat de construir una proposta prou atractiva per a una gran majoria. Conseqüentment, ser capaços de construir una candidatura que ultratraspassi les fronteres orgàniques del partit per què això sigui possible (incorporant independents o personalitats provinents d'altres tradicions polítiques, per exemple).

Per tal d'assolir aquests objectius, en aquest moment tan particular de la nostra història, modestament crec que l'Alfred Bosch és el candidat més idoni. La seva trajectòria independent en el món de la cultura, el lideratge de les consultes de "Barcelona Decideix" celebrades el passat 10 d'abril del 2011 i la seva bona sintonia amb sensibilitats polítiques molt diverses són actius que considero especialment valuosos per encapçalar un projecte que ajudi a la Federació Regional de Barcelona a construir una candidatura municipal tan ambiciosa com transversal. Pels qui en tingueu ganes, avui teniu ocasió de venir a la presentació de la seva candidatura per tal de conèixer-la de primera mà. Ara, Barcelona!

dissabte, 17 de maig de 2014

Perquè cal VOTAR el proper 25 de maig?

El proper 25 de maig tenim la primera cita amb les urnes d'aquest 2014. A tots els qui estimem la democràcia, de la manera més àmplia, ens agradaria que hi hagués una gran participació. Per tots els qui entenem que a Catalunya estem vivint un any que pot ser clau pel nostre futur, encara ens agradaria més. Els resultats de participació de les últimes eleccions europees no ens fan ser especialment optimistes: el 2009 va participar el 37,5% del cens electoral i el 2004 el 39,7%. Uns resultats molt pobres que sempre han estat entre 5 i 6 punts percentuals per sota la mitjana de participació estatal. Tot i que hi ha algunes senyals esperançadores que indiquen que es podria revertir aquest comportament diferencial a Catalunya, no sembla que s'esvaeeixi el fantasma de l'abstenció a les eleccions europees.

Què podem fer per revertir aquesta expectativa? En primer lloc, ser conscients de la nostra capacitat de mobilització electoral entre el nostre entorn més immediat (familiars, amics, companys de feina, etc.). En segon lloc, proveïr-nos dels millors arguments per a convèncer-los. Intento d'apuntar-ne cinc per a utilitzar-los al llarg de la última setmana de campanya:

1. Europa ens afecta, ens agradi o no: més del 75% de la normativa que condiciona el nostre dia a dia estan condicionades per la Unió Europea. Renunciar a incidir-hi amb el nostre vot és ignorar bona part del marc regulatori vigent. Una opció legítima, però sorprenent pels qui volen canviar la realitat que els envolta. 

2. L'abstenció no té ADN, té múltiples paternitats, sovint contradictòries: recordeu sinó el referèndum de la ratificació del nou Estatut de l'any 2006...hi va haver una participació del 49,41%. I múltiples interpretacions de perquè fou tan baixa...Qui es quedi a casa, queda a expenses de la interpretació d'opinadors i columnistes. Jo no assumiria aquest risc, francament.

3. Som i serem europeus (en qualsevol dels casos i durant molt de temps). Se'ns presenta un futur ple de canvis. Tenim l'oportunitat de construir un nou país: un dels aspectes clau serà la nostra relació amb la Unió Europea. Fins i tot en el cas dels votants que pensen que a Europa no hi ha res a fer, som una economia plenament europeitzada: no únicament per l'euro, sinó perquè la UE-28 és el destí de més del 60% de les nostres exportacions, l'origen de gairebé la mateixa proporció d'importacions i de 3/4 parts de la inversió exterior a casa nostra. Sembla clar no que, en qualsevol dels casos, tindrem moltes coses a tractar amb la Unió? No val la pena fer sentir la nostra veu, doncs?

4. Europa ens observarà el 25 de maig. Fa temps que la majoria de catalans ja tenim clar que la solució està a les nostres mans, i ja gairebé ningú confia en que la UE ens digui allò que podem i no podem ser. Però el que si que és molt important és que el procés català ja forma part de l'actual agenda europea: la prova més evident la tenim en el fet que Catalunya fou un dels blocs temàtics tracat en el debat dels candiats a la CE. No valdria la pena deixar clar als europeus quina Europa volem? I si és realment cert que hi ha una majoria favorable de catalans que voten per un nou país?

5. I Espanya també...val la pena, doncs, deixar ben clar que la majoria favorable al dret a decidir i a poder votar el proper 9 de novembre s'amplia. I que el procés no es marceix (com voldrien alguns) sinó que es referema. No podem oblidar que part de la batalla política es juga en el terreny comunicatiu i psicològic. És en aquest sentit que també seran molt importants els resultats d'aquestes eleccions europees i les diverses lectures que se'n faran.

diumenge, 20 d’abril de 2014

Per una política industrial europea

Les properes eleccions europees del 25 de maig han reactivat el debat sobre la viabilitat del projecte europeu, també des d'una perspectiva econòmica. Hi ha un consens generalitzat, compartit tant pels euroescèptics com pels més europeistes, que el procés de construcció europea a dia d'avui resulta incomplert i insostenible per tal de donar una resposta satisfactòria als reptes als que ens enfontem. Des de la perspectiva econòmica, un dels símptomes més evidents el trobem en els desequilibris entre les balances de pagaments dels països membres de la Unió Europea (UE), que ha aflorat amb especial virulència a partir de la crisi financera del 2007-2008. En aquests últims vint anys s'ha reivindicat que  els països membres de la UE han convergit aparentment en renda per càpita - especialment en capacitat adquisitiva -, però l'evolució és força diferent si ens fixem en la productivitat regional o l'especialització productiva. En síntesi, podríem dir que a l'Europa del sud hem patit el síndrome del nou ric: com a economia hem incrementat els nivells de consum perquè hem disposat (en termes generals) de més diners però no perquè féssim les coses millor. I d'aquest fet, per cert, se n'ha beneficiat principalment la indústria alemanya, de la qual n'hem estat i en som un dels principals compradors.

És precisament de l'anàlisi d'aquests desequibris la base del qual parteix l'interessant document de treball "Structural Asymmetries at the Roots of the Eurozone Crisis", una troballa que ens ha fet arribar recentment el company Marcel Coderch. Els autors elaboren un interessant indicador anomentat Productive Structure Similarity Index (PSSI) entre diversos estats membres de la UE i Alemanya que els hi permet objectivar les diferències d'especialització productiva i la seva evolució recent. Les conclusions fruit de l'observació d'aquest índex són contundents: 1) el que anomenen els autors la 'UE perifèrica' (Portugal, Itàlia, Irlanda, Grècia i Espanya) presenten una estructura productiva força diferent: menys tecnificada i més intensiva en treball i 2) Aquestes diferències tendeixen a accentuar-se, especialment a partir de la crisi del 2007-2008. Una creixent heterogeneitat pre i post-crisi que també s'observa en els paràmetres d'innovació segons dades de l'Innovation Union Scoreboard (un fet gens sorprenent tenint en compte la recent caiguda d'inversió pública i privada). En definitiva, hi ha símptomes evidents que al sud de la UE estem perdent posicions en la producció industrial de major valor afegit. Un problema gens menor, tenint en compte que són els sectors que haurien de donar una major estabilitat i qualitat a l'ocupació.

Com podem revertir aquesta tendència? L'autor apunta algunes línies mestres sota el suggerent epígraf "Final Keynesian Remarks". L'autor aposta per una política d'inversions europees antícicliques per revertir aquesta tendència a la desertització industrial a l'Europa perifèrica. De fet, algun d'aquests canvis ja s'estan apuntant: els programes europeus de foment a l'RDI emmarcats a l'Horizon 2020 demanen una major implicació dels sectors productius, fet que pot suposar una empenta a unes polítiques d'innovació manifestament millorables (tal i com reconeixia aquest dissabte el mateix Director General de Recerca o com sistemàticament ha denunciat un dels nostres principals referents, Xavier Ferràs). Així mateix, l'estratègia regional d'especialització intel·ligent (conegut com a RIS3) pot ser un bon pretext per orientar els fons d'innovació en aquells sectors on presentem un avantatge competitiu més evident. 

Però al meu entrendre, fan falta com a mínim dos canvis substancials en les polítiques actuals. En primer lloc, i en la línia que insinua el document de treball, un programa marc europeu de reindustrialització complementari a Horizon 2020 que vagi més enllà de les declaracions d'intencions. Difícilment podrem aprofitar els incentius a la innovació industrial si no tenim cap tipus d'indústria a incentivar. Per altra banda, ens cal una concepció més integral en el disseny dels programes propis d'estímul a la recerca i la innovació, en la línia del que apuntava el Pacte Nacional per a la Recerca i Innovació. En un periode de recursos escassos és encara més imperdonable que es dissenyin programes d'RDI en lògica administrativista i departamental. Té sentit, per exemple, continuar subvencionant els centres i els grups de recerca segons la seva adscripció departamental i no per les funcions que aquests desenvolupen (recerca, transferència o innovació)? Jo crec que no. I aquestes, com moltes altres coses, són les inèrcies que ja podríem començar a canviar sense necessitat de disposar de més recursos.

divendres, 18 d’abril de 2014

Què és el diner?

Què és el diner? Hi ha preguntes aparentment innocents que condueixen a respostes verdaderament trascendentals. Aquesta és precisament una d'aquestes preguntes, la que formula l'economista Ann Pettifor en el  seu molt recomanable llibre "Just Money – How Society Can Break The Despotic Power Of Finance". Una lectura útil per comprendre els fonaments de qualsevol sistema monetari, fet que ens permet fer-ne una valoració crítica. Pettifor fa un breu repàs de com les diferents corrents del pensament econòmic han definit el diner per tal d'extreure el que és essencial en qualsevol transacció monetària: la confiança. "Faith, belief and trust - that someone is reliable, good, honest and effective - is at the heart of all money transactions. Without trust monetary systems collapse and transactions dry up.". Adaptar la quantitat de diner que hi ha a una economia a la nostra capacitat productiva - l'únic limitant real - ha de ser la missió de qualsevol sistema monetari. Un adequat marc regulatori i institucional ha de procurar que això sigui així: evitar que hi hagi un excés de moneda que generi inflació, o bé un dèficit que alenteixi l'activitat econòmica. Fàcil no? I perquè no passa això?

La resposta resulta ser una de les tesis més interessants del llibre: el sistema monetari, en la mesura que ha de perseguir aquests objectius col·lectius, hauria de ser considerat un 'bé públic', com ho és considerada la sanitat o l'educació. En la mesura que aquest bé públic està dominat pels principals creditors no estarà exercint de forma eficient la seva funció i tendirà a la deflació de preus i salaris en benefici dels qui acumulen major capacitat de crèdit. Aquest domini de l'interès general per sobre de l'interès financer és tècnicament possible ja que n'hi ha precedents, segons l'autora: si a la dècada del 1930 els economistes i els polítics es posaren d'acord per avantposar la democràcia per davant dels interessos financers perquè no ho podem tornar a fer ara? Així mateix, la lectura també aporta alguns exemples a partir dels quals es desmenteix que el sistema monetari i financer funcioni per una mera lògica de lliure mercat. Un dels exemples més recents citats és el conegut com el  'LIBOR scandal' de l'any 2012, en el que es va intentar de manipular fraudulentament el tipus d'interès inter-bancari de Londres (LIBOR) perseguint el benefici privat.

Les tesis de Pettifor acaben desembocant cap al final del llibre en la següent sentència: "At the heart of the politically inept responses to the financial crisis is an ideologically-driven and mendacious conviction". L'afirmació "No hi ha diners" es condidera en termes generals falsa i motivada per una orientació ideològica pre-concebuda. La prova més evident per l'autora en són els quantiosos i generosos Quantitative easings que s'han produit en els últims anys, en la que oferta monetària s'ha vist ampliada de forma substancial. Ara bé, com podem corregir la nostra política monetària dins de l'euro, quan n'hem cedit gairebé tot el control? Economistes com Antoni Soy defensen recuperar aquesta competència, i d'altres iniciatives com Eurocat proposen crear monedes complementàries per tal de corregir aquesta crisi de liquiditat. El llibre proposa una reforma més estructural dins del propi sistema: cal democratitzar el sistema monetari europeu i subordinar el poder financer a l'interès col·lectiu. L'empoderament ciutadà i la protesta han de liderar un canvi en els posicionaments polítics que, com reconeix l'autora, toparan amb l'establishment financer i acadèmic. Però, algú va dir que fos fàcil?

diumenge, 23 de març de 2014

Desigualtat i relacions laborals

El passat 15 de març vàrem celebrar la jornada "Un #NouPaís emprenedor. Polítiques públiques motor d'una nova economia". Vàrem tenir ocasió, doncs, d'escoltar aportacions molt interessants per tal d'avançar cap a L'Estat emprenedor inspirat per les tesis de la professora Mariana Mazzucato. Una de les reflexions que m'ha fet pensar més des de llavors és una de les que va fer Sabin Azua. A l'hora de parlar dels efectes adversos d'una creixent desigualtat en renda va apuntar la necessitat d'atacar les desigualtats en el mateix moment de generació de les rendes. Perquè ens hem de limitar a polítiques redistributives via subsidis o polítiques fiscals agressives a l'hora d'abordar el problema de la desigualtat? Són precisament les políitques més efectives o eficients? Per què no podem crear un nou marc de relacions laborals i de model d'empresa que dignifiqui el treball i el faci molt més corresponsable - tant en periodes de resultats negatius com en períodes de grans beneficis - ?

Les últimes reformes laborals no només han generat una costosíssima inseguretat laboral a empresaris i treballadors - com es reconeixia públicament un dels ponents de PIMEC a l'acte reivindicatiu #diguemprou - sinó que ha comportat una devaluació interna d'horitzons molt incerts. Tal i com evidenciava ahir un article a l'Econòmic sembla indiscutible que aquestes reformes laborals han aportat una rebaixa de costos salarials (veure gràfic) que ens ha fet guanyar algunes cotes de competitivitat i, fins i tot, poden haver afavorit la bona marxa de les exportacions.

Però a quin cost? És una política realment sostenible per ser econòmicament competitius i mantenir uns nivells dignes de benestar per tothom? En aquest sentit val la pena recordar la recent publicació de l'estudi de Josep Ginesta "Treball i transició nacional. Una oportunitat". Els nostres costos laborals i nivells de competitivitat no són equiparables ni als de la Xina ni als de Suècia (per posar dos referents prou clars i diferenciats). Però si hi ha un 'terreny de joc' que ens és més proper, és sens dubte el model de competitivitat dels països occidentals. Fins i tot des d'una perspectiva absolutament pragmàtica - si no tinguéssim en compte quin model de societat o economia volem - arribaríem a la conclusió que competir únicament en costos laborals en una economia globalitzada és una batalla perduda. Addicionalment, l'actual descens dels salaris tampoc ajuda a atenuar els perills d'una incipient deflació a la zona euro. Això vol dir que ens hem de deixar de preocupar pels costos laborals? Crec que no seria aquesta la conclusió més encertada. 

Però hauríem d'aprofitar l'oportunitat de construir un nou país per crear una nova dialèctica entre empresaris i treballadors, una nova manera d'entendre l'empresa - tal i com ja apuntava Sabin Azua en aquest article -.  Aquest nou model d'empresa no ha de passar necessàriament per les figures jurídiques cooperatives, però si que hauria d'implicar en major mesura el treballador en la presa de decisions i en les conseqüències que se'n derivin. Compartir la generació de rendes no s'hauria de limitar però, a la participació del treballador en els resultats comptables de l'empresa, sinó també en l'adquisició de coneixements. Certificar l'aprenentatge que adquireix un treballador a una empresa, per exemple, pot ser una bona manera de valoritzar el capital humà de la companyia, a la vegada que podria millorar l'ocupabilitat d'aquest treballador en la mateixa o en altres empreses.

Hem de superar, per tant, el marc mental i polític dels "pactes de rendes" amb el que es fonamentaren els Pactes de la Moncloa per "pactes de competitivitat" que vinculin salaris a millores de productivitat i beneficis empresarials. Però això vol dir trencar dogmes i superar paradigmes encara molt adherits a les bases del nostre diàleg social: fa massa temps que a Catalunya veig com es defensen tot tipus d'interessos corporativistes curt-terministes amb la competitivitat com a bandera. El paternalisme, el clientelisme i la demagògia potser tenien el seu espai en el repartiment de les rendes d'una economia que creixia a uns ritmes 3 per cent anual. Ara no és el cas. I és en el marc d'un #NouPaís que tenim una ocasió inmillorable per a reinventar-nos. Ens hi posem?

diumenge, 2 de març de 2014

Igualtat i creixement econòmic: aliats o rivals?

Últimament s'han anat acumulant evidències empíriques que demostren que durant els últims anys la crisi econòmica ha incrementat el nivell de desigualtat en la distribució de la renda. Algunes de caràcter parcial i indirecte, com la rebaixa del pes de les rendes salarials en el conjunt del PIB espanyol com evidenciava fa pocs dies el digital EL CONFIDENCIAL. D'altres anàlisis com l'informe 03/2013 del Consejo Económico y Social de España (CES) constata la mateixa evidència des d'una perspectiva més àmplia: el model de creixement expansiu de baix valor afegit espanyol de les últimes dècades ha fet que no aprofitéssim més el fort creixement per reduir les desigualtats i l'actual crisi ha incrementat les desigualtats. Les últimes dades sobre la distribució de la renda de l'OECD també posen en evidència l'efecte incremental de les desigualtats d'aquesta crisi (de forma especialment dramàtica a l'Estat Espanyol). A nivell més micro, fins i tot, podem veure que a ciutats com Barcelona la dispersió de renda familiar disponible per barris és cada cop major.

Sovint la desigualtat s'intenta combatre partint de principis morals o ideològics: l'insconscient col·lectiu d'aquest plantejament es resumiria en un "la desigualtat és intrínsicament dolenta i, per tant, l'hem de reduir o fer desaparèixer". Al meu entendre, aquest plantejament, políticament molt legítim, té importants limitacions en la mesura que genera consensos que podrien ser molt més sòlids i amplis. Plantejar la lluita contra la desigualtat en els termes convencionals de "lluita de classes" és una opció que ens pot resultar atractiva, plantejar-la com una necessitat que respon a l'interès col·lectiu em sembla simplement una estratègia guanyadora i més intel·ligent. En paraules de Montserrat Tura a la Jornada #NovesCiutats per un #NouPaís "Cal fer entendre que si es consoliden bosses de misèria, al final, ho pagarem tots". Un dels últims informes del Fons Monetari Internacional (FMI) ens dóna nous elements per a defensar aquesta estratègia: "Indeed, there is a strong case for considering inequality and an inability to sustain economic growth as two sides of the same coin". És a dir, la pròpia sostenibilitat del creixement econòmic també podria dependre de reduir els actuals nivells de desigualtat. En el fons no és res més que constatar que una economia només pot prosperar si ho fem TOTS els qui en formem part, responsables de generar bona part de l'oferta i la demanda; i els qui se suposa que hauríem de ser beneficiaris últims del mal anomenat "sistema". I és que en el fons, amb més o menys regressions o equacions diferencials, l'economia no hauria d'haver deixat mai de ser una disciplina basada en el sentit comú.

La relació entre desigualtat i creixement econòmic és probablement un dels aspectes més apassionants i més estudiats de l'economia moderna. Aquest informe del FMI  constata el creixent consens acadèmic al voltant de la idea que reduir la inversió en polítiques fonamentals de l'Estat del Benestar com l'educació o la salut, en la mesura que merma el capital humà i genera tensions socials, pot fer perillar el bon desenvolupament de l'economia. Però les seves aportacions més rellevants parteixen d'analitzar les dades històriques de la distribució de la renda en els últims 50 anys als països de l'OECD. Les podríem resumir en les següents: PRIMERA) Hi ha una diferència evident entre considerar la desigualtat abans (market inequality) i després (net inequality) de la intervenció del sector públic. Fet que explica l'aparent paradoxa que són aquells països amb distribucions primàries més desiguals aquells que practiquen polítiques de redistribució més importants. Aquesta constatació ens hauria de recordar que a l'hora de combatre la desigualtat no és neutre quins instruments utilitzem en termes d'eficiència i equitat. SEGONA) Menors nivells de net inequality (després de la intervenció del sector públic) es correlacionen amb un creixement econòmic més ràpid i més durador. TERCERA) Les polítiques de redistribució tenen majoritàriament efectes postius sobre el creixement econòmic.

En conclusió, aquest informe aporta evidències molt rellevants per començar a pensar si la dialèctica en clau trade-off entre polítiques afavoridores del creixement econòmic versus polítiques de redistribució de rendes que sovint ha protagonitzat el debat polític esquerra-dreta al nostre país és realment la més encertada. Jo fa temps que penso que no. I estic content que hi hagi noves evidències que ens ajudin a orientar les polítiques més útils cap a una societat més justa, que necessàriament han de passar per fomentar un desenvolupament econòmic de tots i per a tots.

dissabte, 22 de febrer de 2014

Del poder, els governs i el poble

El passat dimarts Oriol Junqueras a la Universitat Pompeu Fabra citava una conversa que s'atribueix al que fou President de la República de Brasil Luiz Inácio Lula da Silva. Es diu que quan accedí a la presidència un periodista li preguntà "què se sent a l'haver arribat al poder?". Lula de Silva contestà "nosaltres hem arribat al govern, al poder hi continuen sent els de sempre". Aquesta conversa, que no sabem ben bé fins a quin punt és real, ens serveix per evidenciar l'actual divorci entre els governs que ens representen en una democràcia representativa i l'exercici del poder real. I precisament aquestes eren les paraules del professor Zygmunt Bauman fa pocs dies arran de la publicació del seu últim llibre: "estem en un estat de divorci entre el poder i la política". Una de les principals causes probablement la trobaríem en el fet que en menys de 100 anys hem experimentat un fenomen de globalització asimètrica: creixent internacionalització dels fluxes de mercaderies i capitals i institucions supra-nacionals que s'han mostrat força inoperants a l'hora de defensar el que podríem anomenar l'interès col·lectiu. En conseqüència, ens trobem amb uns governs locals i estatals amb un marge de maniobra força menor del que els atribueixen els seus electors. Un dèficit democràtic, doncs, de notable magnitud.

Quina és la reacció dels actuals governs electes davant d'aquest dèficit? En el millor dels casos, assegurar el compliment més fidel possible dels mandats electorals dins dels marges d'actuació que garanteixin l'estabilitat econòmica dels territoris o estats que governen. Fet que passa, poc o molt, per estar amatent també al posicionament del que anomenaríem els poders fàctics, aquells qui ostenten el poder real. I per observar com funciona aquest fràgil equilibri no cal anar al Brasil, el podem observar a la mateixa plaça Sant Jaume. I en un moment especialment interessant, en el que l'exercici del dret a decidir està comportant una conseqüència inesperada per a molts: un previsible desplaçament en el repartiment d'aquest "poder real" entre els qui l'han ostentat sempre i els qui probablement no ho han fet mai. És per això que penso que el fet que l'advocat Emili Cuatrecasas fa uns dies trenqués el protocol i desautoritzés públicament el President Mas no és tan sols una anècdota.

El procés que eclosionà l'onze de novembre del 2012 per tal d'exercir el dret a decidir el nostre propi futur ha estat i està liderat pel poble (poble, societat civil, majoria mobilitzada...diguem-ne com volgueu). I aquest fet és revolucionari en la mesura que trenca una inèrcia en la qual la majoria de catalans havíem delegat el nostre dret a decidir (en el millor dels casos) en un partit polític, sindicat o una patronal. Estem davant d'un veritable moviment de masses que, vehiculat principalment per l'Assemblea Nacional Catalana, està marcant l'agenda política del país. Si no ho acabeu de veure clar i penseu que exagero us recomano que feu un cop d'ull al que diuen veus autoritzades en la matèria com la de l'antropòleg Manuel Delgado. I això és normal que inquieti a la gent que controlava força bé els resorts d'un còmode status-quo. I fins i tot dels qui hi estaven molt a prop. I del barret d'aquests podem esperar que en surtin terceres vies, pactes fiscals o fins i tot cabres voladores si aconseguissin fer possible parar aquest moviment i retornar a la "seguretat" que tant enyoren.

Aconseguir que tot plegat arribi a bon port i que poguem decidir lliurement el nostre futur no dependrà de Mariano Rajoy. Ni del President Mas. Ni d'en Duran ni d'en Junqueras. Dependrà de fins on estem disposats a fer valer els nostres drets com a ciutadans. El dret a decidir ens l'haurem de guanyar fins a l'últim moment per evitar que ningú tingui la temptació o la debilitat de flaquejar. En certa manera, bona part de l'èxit residirà en mantenir ben viva aquesta "ciutadania contestatària" que Philip Pettit, tal i com ens apunta en Lluís Pérez, ens diu que "ha d'estar preparada per denunciar i atacar qualsevol extralimitació de l'estat o qualsevol concentració excessiva de poder en poques mans". I potser la clau de l'èxit del procés i del que vindrà més enllà és aquesta: no renunciar mai al nostre dret a decidir.

diumenge, 16 de febrer de 2014

Incerteses raonables

El passat divendres es presentà l'anuari 2013 de l'Associació Catalana de Sociologia. Sense descobrir res de nou, l'Anuari constata el que molts ja percebem al nostre entorn d'amics, familiars, coneguts: creix el descontentament ciutadà davant la situació econòmica i política actual. Un malestar que al llarg de l'any passat va continuar fent créixer la indignació i la insubmissió ciutadana i els moviments socials. Si el 2008 la societat estava "perplexa", ara comença a estar "mobilitzada". En definitiva, que estem davant d'un "canvi d'època" que a Catalunya s'ha canalitzat molt majoritàriament a favor del "dret a decidir" i el suport a la independència.

A la vegada observo en paral·lel, no perquè sigui un contingut més de l'Anuari sinó un conjunt d'experiències de la meva vida quotidiana, un altre fenomen contraposat: el de la por al canvi. En els últims mesos el debat de la independència ha passat a centrar-se en la demanda de certeses sobre un futur que pot ser tan il·lusionant com desconegut: es farà la consulta? què hem de fer si el govern espanyol segueix enrocat? quin serà el procediment de negociació amb l'Estat espanyol (si hi és)? I amb la Unió Europea?. Tot un seguit d'incògnites sobre les quals, tot i que ja fa temps que hi aboquem coneixement (podeu fer un cop d'ull a la ponència de la Conferència Nacional per a la República Catalana i diàlegs posteriors, i al que ara intentem explicar), díficilment es podran respondre fins que no les haguem viscut. Són tantes les variables i els actors que intervindran en el procés que es fa impossible, des d'una perspectiva honesta, respondre amb certeses absolutes. El que a mi em resulta més sorprenent és que els demandants més habituals de certeses impossibles no solen ser aquells col·lectius que podríem imaginar més aversos al risc (pensionistes i gent de més edat, per exemple) sinó d'aquells que ja estan subjectes diàriament a la incertesa (empresaris, per exemple). Com és això?

Intentar explicar aquests fenòmens ens porta obligatòriament cap al terreny de l'especulació i la generalització, en el qual sempre cal moure-s'hi amb prudència. Malgrat tot, ho provo: Podria ser que socialment intuim que la independència s'associi a un canvi important en les regles del joc? Podria ser que aquest canvi de regles del joc inquieti més als qui, malgrat les dificultats, se n'han sortit millor fins ara? És la hipòtesi que a mi fins ara més m'ha satisfet: en un marc de possible canvi estructural, és normal que la por al canvi sigui proporcional al valor de la posició social i econòmica que es pot posar en risc. Si ho expreséssim en termes de funcions socials de benestar, diríem que majoritàriament estem convençuts que la independència aportaria a Catalunya un guany des d'una la pespectiva utilitarista (suma d'utilitats del conjunt de cituadans) però no sé fins a quin punt podem garantir que aquest serà un guany en el sentit de Pareto (tots els catalans hi guanyem o ens quedem igual i ningú hi perd res). I aquest debat no és menor ni senzill. Ara bé, si el que volem fer és un nou país viable i recolzat per grans majories seria bo que la independència s'aproximés a una cosa molt similar a una millora paretiana pel conjunt del país. Però, ho podem garantir?

Jo crec que ningú pot garantir res. Excepte el que ens guanyem per nosaltres mateixos. I potser ja és hora que ens ho comencem a explicar. La maduresa del procés i el ple exercici del dret a decidir passa per ser conscients que aquest nou país l'estem i l'hem de continuar construint entre tots. Ara menys que mai, cap líder polític, empresarial o social sortirà a dir-nos com ho hem de fer tot plegat sense comptar amb l'aval i el recolzament actiu del conjunt de la societat catalana. Ho decidirem en plena consciència, una consciència que potser ja fa massa temps que havíem abandonat com a ciutadans. Amb el risc, també, d'equivocar-nos. Hi estem també disposats?

diumenge, 26 de gener de 2014

Per a què serveixen les balances fiscals?

Aquesta setmana, en el marc de la convenció que el Partit Popular ha celebrat a Barcelona, el ministre Cristóbal Montoro (foto) va anunciar que ja no es publicarien les balances fiscals. En comptes d'aquestes, es presentaran "las cuentas públicas regionalizadas" el proper 31 de gener a Girona, que persegueixen objectius i són el resultat d'aplicar metodologies de càlcul força diferents. Objectius que sembla que són diferents però encara força vagues si hem de fer cas de l'entrevista que Toni Cruanyes li va fer al ministre divendres passat. D'aquesta manera, Montoro incompleix definitivament el compromís que va adquirir públicament el passat mes d'octubre segons el qual es comprometia a tenir les balances fiscals publicades el mes de desembre de l'any passat. "Las balanzas públicas no pueden ser nunca motivo de discusión política y económica” afirma el ministre, en part per justificar aquest canvi de metodologia. Evitar la confrontació és realment un argument prou sòlid per a justificar la no publicació de les balances fiscals? Per a què serveixen les balances fiscals?

Les balances fiscals d'un territori amb el sector públic central s’obtenen per la diferència entre la despesa que el sector públic central realitza en aquesta comunitat i el volum d’ingressos detrets d'aquell territori per finançar el conjunt de la despesa pública central. És a dir, en el cas català és la diferència entre les despeses que el sector públic central destina a Catalunya i els impostos i altres ingressos aportats des de Catalunya al sector públic central. Això ens permet conèixer quin és el tracte fiscal del sector públic central sobre un territori (si té dèficit o superàvit fiscal, per exemple) i si aquest és d'una dimensió raonable. Per exemple, ens permet comprovar com el dèficit fiscal català - que s'ha mantingut durant els últims anys al voltant del 8% del PIB - és molt més alt que el de territoris similars en d'altres estats segons ens diu en un estudi recent la catedràtica d'hisenda pública de la UB Núria Bosch:


Les balances fiscals, doncs, són un exercici de transparència necessari i habitual en qualsevol estat compost. Suposo que devia ser per això que l'any 2008 el govern del PSOE, a través de l'Institut d'Estudis Fiscals i amb assessorament dels principals hisendistes de l'Estat, calculà per primera i única vegada les balances fiscals de les CCAA amb les Administracions Públiques centrals (en concret, corresponent a l'any 2005). Un exercici de transparència que fou suggerit i negociat per qui llavors liderava el grup parlamentari d'Esquerra Republicana al Congreso de los Diputados, Joan Puigcercós (cal recordar-ho). Són dades molt menys completes (només abasten un any) que les que amb la mateixa metodologia i resultats gairebé idèntics ha calculat la Generalitat des de 1986, però tenen un valor polític molt gran: l'estat admet l'existència d'un dèficit fiscal desproporcionat i fa seva la metodologia de càlcul. Per tant, el dèficit fiscal català ha estat reconegut i calculat, encara que només sigui pel 2005, pel propi aparell del sector públic central. Una evidència que per Montoro ara resulta certament incòmoda.

D'ençà que hem inciat el procés, les veus que pretenen desacreditar la validesa tècnica i política de les balances fiscals i el dèficit català s'han volgut fer sentir. Últimament ha estat l'ex-ministre socialista José Borrell amb l'article a EL PAIS "¿Dónde están los 16.000 millones?", que fou hàbilment replicat per l'economista Xavier Sala-i-Martín: "¡Encontrados los millones de Borrell!". La cantarella d'aquest tipus de crítiques pivota sempre sobre dues constants que convé saber rebatre. La primera és que les balances fiscals no tenen sentit perquè "paguen els individus i no els territoris". És cert, com també és cert que aquests individus reben la major part dels seus serveis públics de les CCAA, que són les administracions que tenen atribuïdes la gran majoria de competències que conformen el nostre Estat del Benestar. La segona és que, posats a calcular balances fiscals, "perquè no en podem calcular d'altres àmbits territorials diferents a l'autonòmic?". El grup parlamentari de Ciutadans va arribar a proposar que es calculessin les balances fiscals de les comarques i les províncies catalanes. El primer que caldria tenir clar és que ni les Diputacions ni els Consells Comarcals tenen competències de despesa prou rellevants perquè aquesta sigui una informació que interessi a ningú. I, per altra banda, tal i com destacàvem amb Guillem López-Casasnovas ara fa més de deu anys, la rellevància de les balances fiscals també està vinculada al sentiment de pertinença dels habitants del territori per al qual es calcula. Les balances fiscals són un molt bon indicador de la qualitat actual del finançament dels nostres serveis públics respecte a la que podríem arribar a tenir si disposéssim de la totalitat dels recursos generats al territori.

I és evident, que en ple període pre-consulta, Montoro, més bon estrateg de partit que ministre demòcrata, no pensa facilitar aquesta informació als ciutadans per als quals se suposa que treballa. Vol seguir negant l'evidència que, en un "excés de transparència", el govern de ZP ens va reconèixer fugaçament. Una estratègia que no serveix per ocultar la realitat del dèficit fiscal que, fent un cop d'ull a les enquestes del Centre d'Estudis d'Opinió, ja està assumida per la majoria de ciutadans d'aquest país.