diumenge, 19 de gener de 2014

La dansa de la pluja

A la història de la humanitat han estat diverses les cultures que ancestralment han practicat "la dansa de la pluja": una dansa ceremonial que s'interpretava per invocar la pluja i assegurar una bona collita. Aquesta tradició fou present, per exemple, a l'Antic Egipte o entre les tribus de Cherokee del sud-est dels Estats d'Units. Tot i que no hi havia cap evidència empírica de relació causa-efecte o de simple correlació entre practicar aquest ritual i millorar la pluviometria, es va seguir practicant durant molts i molts anys. Probablement perquè donava la tranquilitat pròpia d'estar fent "el que tocava" i evitava qüestionar-se si era realment allò més apropiat per al major benestar de la tribu de torn (exercici que sovint a tots ens fa molta mandra). Aquesta és la metàfora que hàbilment utilitza Miquel Puig Raposo per a descriure l'absurditat de bona part de les polítiques econòmiques i laborals que s'han estat aplicant a l'Estat Espanyol per tal de fer front a l'actual crisi.

Miquel Puig, en el seu últim llibre "La sortida del laberint", apunta un diagnòstic de les causes de la crisi actual força diferent del que s'ha instal·lat a l'imaginari col·lectiu. I és lògic, per tant, que això també tingui implicacions a l'hora de decidir quines són les polítiques més útils per a treure'ns de l'actual recessió. Aquest diagnòstic diferencial posa l'ènfasi, sobretot, en quines són les causes estructurals de la crisi espanyola: aquells factors que fan  que sistemàticament l'atur a l'Estat Espanyol hagi estat més alt que la mitjana europea. No és una bombolla financera o immobiliària més gran que a la resta de països la que ha generat una major destrucció d'ocupació a l'Estat Espanyol, sinó que la causa és força més profunda i estructural: l'hem de buscar en l'estructura sectorial i la qualitat de l'ocupació generada.

I com que la forma més sensata de formular teories cal basar-les en l'experiència, l'autor observa el que ha passat amb l'evolució de l'atur i la generació d'ocupació a l'Estat Espanyol i en cadascuna de les CCAA entre 1995 i el 2012. Probablement a molta gent li sorprengui constatar que tot i tenir la taxa d'atur més alta de la UE hagi estat un dels estats que més ocupació ha generat. Un fet molt vinculat, sens dubte, al tipus d'ocupació que es crea, a l'alta temporalitat i a la seva baixa qualitat. L'anàlisi per CCAA (interessantíssim gràfic el de la pàg 96) reafirma aquesta curiosa correlació: aquelles que han generat més ocupació són les que han experimentat taxes d'atur més alta (Canàries o Illes Balears) i vicerversa (Euskadi, Navarra o Astúries, per exemple). Puig ho atribueix a "diferents Espanyes": la més turística vs la més industrial. La tesi final és evident: la terciarització - i especialment l'increment del pes d'aquelles activitats de menor valor afegit - deriven cap a un model d'ocupació més extensiva, de menor productivitat que finalment resulta en taxes d'atur estructural més altes.

Al meu entendre, la principal aportació del llibre no és assenyalar la necessitat d'un canvi profund del model productiu per a que aquest sigui realment sostenible - fa anys que es diu això! - sinó subratllar l'absurditat de bona part de les reformes laborals i projectes vinculats a la generació extensiva d'ocupació: a la pàg 15 diu, per exemple "En nom de l'atur he vist defensades i aprovades tota mena de mesures, com la llibertat d'horaris comercials, la proliferació d'hotels o el projecte Eurovegas (...) per combatre l'atur s'ha modificat la legislació laboral diverses vegades". El llibre no critica l'actual model productiu des dels que molts podrien etiquetar com a prejudici o frivolitat ideològica sinó precisament com a fruit d'un exercici de racionalitat i pragmantisme. Perquè ja fa temps que tenim prous elements per saber que no per a que ballem més ràpid arribarà abans la pluja. I si des d'aquesta evidència comencem, doncs, a construir un nou model de desenvolupament per a un nou país?