dissabte, 22 de febrer de 2014

Del poder, els governs i el poble

El passat dimarts Oriol Junqueras a la Universitat Pompeu Fabra citava una conversa que s'atribueix al que fou President de la República de Brasil Luiz Inácio Lula da Silva. Es diu que quan accedí a la presidència un periodista li preguntà "què se sent a l'haver arribat al poder?". Lula de Silva contestà "nosaltres hem arribat al govern, al poder hi continuen sent els de sempre". Aquesta conversa, que no sabem ben bé fins a quin punt és real, ens serveix per evidenciar l'actual divorci entre els governs que ens representen en una democràcia representativa i l'exercici del poder real. I precisament aquestes eren les paraules del professor Zygmunt Bauman fa pocs dies arran de la publicació del seu últim llibre: "estem en un estat de divorci entre el poder i la política". Una de les principals causes probablement la trobaríem en el fet que en menys de 100 anys hem experimentat un fenomen de globalització asimètrica: creixent internacionalització dels fluxes de mercaderies i capitals i institucions supra-nacionals que s'han mostrat força inoperants a l'hora de defensar el que podríem anomenar l'interès col·lectiu. En conseqüència, ens trobem amb uns governs locals i estatals amb un marge de maniobra força menor del que els atribueixen els seus electors. Un dèficit democràtic, doncs, de notable magnitud.

Quina és la reacció dels actuals governs electes davant d'aquest dèficit? En el millor dels casos, assegurar el compliment més fidel possible dels mandats electorals dins dels marges d'actuació que garanteixin l'estabilitat econòmica dels territoris o estats que governen. Fet que passa, poc o molt, per estar amatent també al posicionament del que anomenaríem els poders fàctics, aquells qui ostenten el poder real. I per observar com funciona aquest fràgil equilibri no cal anar al Brasil, el podem observar a la mateixa plaça Sant Jaume. I en un moment especialment interessant, en el que l'exercici del dret a decidir està comportant una conseqüència inesperada per a molts: un previsible desplaçament en el repartiment d'aquest "poder real" entre els qui l'han ostentat sempre i els qui probablement no ho han fet mai. És per això que penso que el fet que l'advocat Emili Cuatrecasas fa uns dies trenqués el protocol i desautoritzés públicament el President Mas no és tan sols una anècdota.

El procés que eclosionà l'onze de novembre del 2012 per tal d'exercir el dret a decidir el nostre propi futur ha estat i està liderat pel poble (poble, societat civil, majoria mobilitzada...diguem-ne com volgueu). I aquest fet és revolucionari en la mesura que trenca una inèrcia en la qual la majoria de catalans havíem delegat el nostre dret a decidir (en el millor dels casos) en un partit polític, sindicat o una patronal. Estem davant d'un veritable moviment de masses que, vehiculat principalment per l'Assemblea Nacional Catalana, està marcant l'agenda política del país. Si no ho acabeu de veure clar i penseu que exagero us recomano que feu un cop d'ull al que diuen veus autoritzades en la matèria com la de l'antropòleg Manuel Delgado. I això és normal que inquieti a la gent que controlava força bé els resorts d'un còmode status-quo. I fins i tot dels qui hi estaven molt a prop. I del barret d'aquests podem esperar que en surtin terceres vies, pactes fiscals o fins i tot cabres voladores si aconseguissin fer possible parar aquest moviment i retornar a la "seguretat" que tant enyoren.

Aconseguir que tot plegat arribi a bon port i que poguem decidir lliurement el nostre futur no dependrà de Mariano Rajoy. Ni del President Mas. Ni d'en Duran ni d'en Junqueras. Dependrà de fins on estem disposats a fer valer els nostres drets com a ciutadans. El dret a decidir ens l'haurem de guanyar fins a l'últim moment per evitar que ningú tingui la temptació o la debilitat de flaquejar. En certa manera, bona part de l'èxit residirà en mantenir ben viva aquesta "ciutadania contestatària" que Philip Pettit, tal i com ens apunta en Lluís Pérez, ens diu que "ha d'estar preparada per denunciar i atacar qualsevol extralimitació de l'estat o qualsevol concentració excessiva de poder en poques mans". I potser la clau de l'èxit del procés i del que vindrà més enllà és aquesta: no renunciar mai al nostre dret a decidir.

diumenge, 16 de febrer de 2014

Incerteses raonables

El passat divendres es presentà l'anuari 2013 de l'Associació Catalana de Sociologia. Sense descobrir res de nou, l'Anuari constata el que molts ja percebem al nostre entorn d'amics, familiars, coneguts: creix el descontentament ciutadà davant la situació econòmica i política actual. Un malestar que al llarg de l'any passat va continuar fent créixer la indignació i la insubmissió ciutadana i els moviments socials. Si el 2008 la societat estava "perplexa", ara comença a estar "mobilitzada". En definitiva, que estem davant d'un "canvi d'època" que a Catalunya s'ha canalitzat molt majoritàriament a favor del "dret a decidir" i el suport a la independència.

A la vegada observo en paral·lel, no perquè sigui un contingut més de l'Anuari sinó un conjunt d'experiències de la meva vida quotidiana, un altre fenomen contraposat: el de la por al canvi. En els últims mesos el debat de la independència ha passat a centrar-se en la demanda de certeses sobre un futur que pot ser tan il·lusionant com desconegut: es farà la consulta? què hem de fer si el govern espanyol segueix enrocat? quin serà el procediment de negociació amb l'Estat espanyol (si hi és)? I amb la Unió Europea?. Tot un seguit d'incògnites sobre les quals, tot i que ja fa temps que hi aboquem coneixement (podeu fer un cop d'ull a la ponència de la Conferència Nacional per a la República Catalana i diàlegs posteriors, i al que ara intentem explicar), díficilment es podran respondre fins que no les haguem viscut. Són tantes les variables i els actors que intervindran en el procés que es fa impossible, des d'una perspectiva honesta, respondre amb certeses absolutes. El que a mi em resulta més sorprenent és que els demandants més habituals de certeses impossibles no solen ser aquells col·lectius que podríem imaginar més aversos al risc (pensionistes i gent de més edat, per exemple) sinó d'aquells que ja estan subjectes diàriament a la incertesa (empresaris, per exemple). Com és això?

Intentar explicar aquests fenòmens ens porta obligatòriament cap al terreny de l'especulació i la generalització, en el qual sempre cal moure-s'hi amb prudència. Malgrat tot, ho provo: Podria ser que socialment intuim que la independència s'associi a un canvi important en les regles del joc? Podria ser que aquest canvi de regles del joc inquieti més als qui, malgrat les dificultats, se n'han sortit millor fins ara? És la hipòtesi que a mi fins ara més m'ha satisfet: en un marc de possible canvi estructural, és normal que la por al canvi sigui proporcional al valor de la posició social i econòmica que es pot posar en risc. Si ho expreséssim en termes de funcions socials de benestar, diríem que majoritàriament estem convençuts que la independència aportaria a Catalunya un guany des d'una la pespectiva utilitarista (suma d'utilitats del conjunt de cituadans) però no sé fins a quin punt podem garantir que aquest serà un guany en el sentit de Pareto (tots els catalans hi guanyem o ens quedem igual i ningú hi perd res). I aquest debat no és menor ni senzill. Ara bé, si el que volem fer és un nou país viable i recolzat per grans majories seria bo que la independència s'aproximés a una cosa molt similar a una millora paretiana pel conjunt del país. Però, ho podem garantir?

Jo crec que ningú pot garantir res. Excepte el que ens guanyem per nosaltres mateixos. I potser ja és hora que ens ho comencem a explicar. La maduresa del procés i el ple exercici del dret a decidir passa per ser conscients que aquest nou país l'estem i l'hem de continuar construint entre tots. Ara menys que mai, cap líder polític, empresarial o social sortirà a dir-nos com ho hem de fer tot plegat sense comptar amb l'aval i el recolzament actiu del conjunt de la societat catalana. Ho decidirem en plena consciència, una consciència que potser ja fa massa temps que havíem abandonat com a ciutadans. Amb el risc, també, d'equivocar-nos. Hi estem també disposats?