diumenge, 16 de febrer de 2014

Incerteses raonables

El passat divendres es presentà l'anuari 2013 de l'Associació Catalana de Sociologia. Sense descobrir res de nou, l'Anuari constata el que molts ja percebem al nostre entorn d'amics, familiars, coneguts: creix el descontentament ciutadà davant la situació econòmica i política actual. Un malestar que al llarg de l'any passat va continuar fent créixer la indignació i la insubmissió ciutadana i els moviments socials. Si el 2008 la societat estava "perplexa", ara comença a estar "mobilitzada". En definitiva, que estem davant d'un "canvi d'època" que a Catalunya s'ha canalitzat molt majoritàriament a favor del "dret a decidir" i el suport a la independència.

A la vegada observo en paral·lel, no perquè sigui un contingut més de l'Anuari sinó un conjunt d'experiències de la meva vida quotidiana, un altre fenomen contraposat: el de la por al canvi. En els últims mesos el debat de la independència ha passat a centrar-se en la demanda de certeses sobre un futur que pot ser tan il·lusionant com desconegut: es farà la consulta? què hem de fer si el govern espanyol segueix enrocat? quin serà el procediment de negociació amb l'Estat espanyol (si hi és)? I amb la Unió Europea?. Tot un seguit d'incògnites sobre les quals, tot i que ja fa temps que hi aboquem coneixement (podeu fer un cop d'ull a la ponència de la Conferència Nacional per a la República Catalana i diàlegs posteriors, i al que ara intentem explicar), díficilment es podran respondre fins que no les haguem viscut. Són tantes les variables i els actors que intervindran en el procés que es fa impossible, des d'una perspectiva honesta, respondre amb certeses absolutes. El que a mi em resulta més sorprenent és que els demandants més habituals de certeses impossibles no solen ser aquells col·lectius que podríem imaginar més aversos al risc (pensionistes i gent de més edat, per exemple) sinó d'aquells que ja estan subjectes diàriament a la incertesa (empresaris, per exemple). Com és això?

Intentar explicar aquests fenòmens ens porta obligatòriament cap al terreny de l'especulació i la generalització, en el qual sempre cal moure-s'hi amb prudència. Malgrat tot, ho provo: Podria ser que socialment intuim que la independència s'associi a un canvi important en les regles del joc? Podria ser que aquest canvi de regles del joc inquieti més als qui, malgrat les dificultats, se n'han sortit millor fins ara? És la hipòtesi que a mi fins ara més m'ha satisfet: en un marc de possible canvi estructural, és normal que la por al canvi sigui proporcional al valor de la posició social i econòmica que es pot posar en risc. Si ho expreséssim en termes de funcions socials de benestar, diríem que majoritàriament estem convençuts que la independència aportaria a Catalunya un guany des d'una la pespectiva utilitarista (suma d'utilitats del conjunt de cituadans) però no sé fins a quin punt podem garantir que aquest serà un guany en el sentit de Pareto (tots els catalans hi guanyem o ens quedem igual i ningú hi perd res). I aquest debat no és menor ni senzill. Ara bé, si el que volem fer és un nou país viable i recolzat per grans majories seria bo que la independència s'aproximés a una cosa molt similar a una millora paretiana pel conjunt del país. Però, ho podem garantir?

Jo crec que ningú pot garantir res. Excepte el que ens guanyem per nosaltres mateixos. I potser ja és hora que ens ho comencem a explicar. La maduresa del procés i el ple exercici del dret a decidir passa per ser conscients que aquest nou país l'estem i l'hem de continuar construint entre tots. Ara menys que mai, cap líder polític, empresarial o social sortirà a dir-nos com ho hem de fer tot plegat sense comptar amb l'aval i el recolzament actiu del conjunt de la societat catalana. Ho decidirem en plena consciència, una consciència que potser ja fa massa temps que havíem abandonat com a ciutadans. Amb el risc, també, d'equivocar-nos. Hi estem també disposats?