diumenge, 23 de març de 2014

Desigualtat i relacions laborals

El passat 15 de març vàrem celebrar la jornada "Un #NouPaís emprenedor. Polítiques públiques motor d'una nova economia". Vàrem tenir ocasió, doncs, d'escoltar aportacions molt interessants per tal d'avançar cap a L'Estat emprenedor inspirat per les tesis de la professora Mariana Mazzucato. Una de les reflexions que m'ha fet pensar més des de llavors és una de les que va fer Sabin Azua. A l'hora de parlar dels efectes adversos d'una creixent desigualtat en renda va apuntar la necessitat d'atacar les desigualtats en el mateix moment de generació de les rendes. Perquè ens hem de limitar a polítiques redistributives via subsidis o polítiques fiscals agressives a l'hora d'abordar el problema de la desigualtat? Són precisament les políitques més efectives o eficients? Per què no podem crear un nou marc de relacions laborals i de model d'empresa que dignifiqui el treball i el faci molt més corresponsable - tant en periodes de resultats negatius com en períodes de grans beneficis - ?

Les últimes reformes laborals no només han generat una costosíssima inseguretat laboral a empresaris i treballadors - com es reconeixia públicament un dels ponents de PIMEC a l'acte reivindicatiu #diguemprou - sinó que ha comportat una devaluació interna d'horitzons molt incerts. Tal i com evidenciava ahir un article a l'Econòmic sembla indiscutible que aquestes reformes laborals han aportat una rebaixa de costos salarials (veure gràfic) que ens ha fet guanyar algunes cotes de competitivitat i, fins i tot, poden haver afavorit la bona marxa de les exportacions.

Però a quin cost? És una política realment sostenible per ser econòmicament competitius i mantenir uns nivells dignes de benestar per tothom? En aquest sentit val la pena recordar la recent publicació de l'estudi de Josep Ginesta "Treball i transició nacional. Una oportunitat". Els nostres costos laborals i nivells de competitivitat no són equiparables ni als de la Xina ni als de Suècia (per posar dos referents prou clars i diferenciats). Però si hi ha un 'terreny de joc' que ens és més proper, és sens dubte el model de competitivitat dels països occidentals. Fins i tot des d'una perspectiva absolutament pragmàtica - si no tinguéssim en compte quin model de societat o economia volem - arribaríem a la conclusió que competir únicament en costos laborals en una economia globalitzada és una batalla perduda. Addicionalment, l'actual descens dels salaris tampoc ajuda a atenuar els perills d'una incipient deflació a la zona euro. Això vol dir que ens hem de deixar de preocupar pels costos laborals? Crec que no seria aquesta la conclusió més encertada. 

Però hauríem d'aprofitar l'oportunitat de construir un nou país per crear una nova dialèctica entre empresaris i treballadors, una nova manera d'entendre l'empresa - tal i com ja apuntava Sabin Azua en aquest article -.  Aquest nou model d'empresa no ha de passar necessàriament per les figures jurídiques cooperatives, però si que hauria d'implicar en major mesura el treballador en la presa de decisions i en les conseqüències que se'n derivin. Compartir la generació de rendes no s'hauria de limitar però, a la participació del treballador en els resultats comptables de l'empresa, sinó també en l'adquisició de coneixements. Certificar l'aprenentatge que adquireix un treballador a una empresa, per exemple, pot ser una bona manera de valoritzar el capital humà de la companyia, a la vegada que podria millorar l'ocupabilitat d'aquest treballador en la mateixa o en altres empreses.

Hem de superar, per tant, el marc mental i polític dels "pactes de rendes" amb el que es fonamentaren els Pactes de la Moncloa per "pactes de competitivitat" que vinculin salaris a millores de productivitat i beneficis empresarials. Però això vol dir trencar dogmes i superar paradigmes encara molt adherits a les bases del nostre diàleg social: fa massa temps que a Catalunya veig com es defensen tot tipus d'interessos corporativistes curt-terministes amb la competitivitat com a bandera. El paternalisme, el clientelisme i la demagògia potser tenien el seu espai en el repartiment de les rendes d'una economia que creixia a uns ritmes 3 per cent anual. Ara no és el cas. I és en el marc d'un #NouPaís que tenim una ocasió inmillorable per a reinventar-nos. Ens hi posem?

diumenge, 2 de març de 2014

Igualtat i creixement econòmic: aliats o rivals?

Últimament s'han anat acumulant evidències empíriques que demostren que durant els últims anys la crisi econòmica ha incrementat el nivell de desigualtat en la distribució de la renda. Algunes de caràcter parcial i indirecte, com la rebaixa del pes de les rendes salarials en el conjunt del PIB espanyol com evidenciava fa pocs dies el digital EL CONFIDENCIAL. D'altres anàlisis com l'informe 03/2013 del Consejo Económico y Social de España (CES) constata la mateixa evidència des d'una perspectiva més àmplia: el model de creixement expansiu de baix valor afegit espanyol de les últimes dècades ha fet que no aprofitéssim més el fort creixement per reduir les desigualtats i l'actual crisi ha incrementat les desigualtats. Les últimes dades sobre la distribució de la renda de l'OECD també posen en evidència l'efecte incremental de les desigualtats d'aquesta crisi (de forma especialment dramàtica a l'Estat Espanyol). A nivell més micro, fins i tot, podem veure que a ciutats com Barcelona la dispersió de renda familiar disponible per barris és cada cop major.

Sovint la desigualtat s'intenta combatre partint de principis morals o ideològics: l'insconscient col·lectiu d'aquest plantejament es resumiria en un "la desigualtat és intrínsicament dolenta i, per tant, l'hem de reduir o fer desaparèixer". Al meu entendre, aquest plantejament, políticament molt legítim, té importants limitacions en la mesura que genera consensos que podrien ser molt més sòlids i amplis. Plantejar la lluita contra la desigualtat en els termes convencionals de "lluita de classes" és una opció que ens pot resultar atractiva, plantejar-la com una necessitat que respon a l'interès col·lectiu em sembla simplement una estratègia guanyadora i més intel·ligent. En paraules de Montserrat Tura a la Jornada #NovesCiutats per un #NouPaís "Cal fer entendre que si es consoliden bosses de misèria, al final, ho pagarem tots". Un dels últims informes del Fons Monetari Internacional (FMI) ens dóna nous elements per a defensar aquesta estratègia: "Indeed, there is a strong case for considering inequality and an inability to sustain economic growth as two sides of the same coin". És a dir, la pròpia sostenibilitat del creixement econòmic també podria dependre de reduir els actuals nivells de desigualtat. En el fons no és res més que constatar que una economia només pot prosperar si ho fem TOTS els qui en formem part, responsables de generar bona part de l'oferta i la demanda; i els qui se suposa que hauríem de ser beneficiaris últims del mal anomenat "sistema". I és que en el fons, amb més o menys regressions o equacions diferencials, l'economia no hauria d'haver deixat mai de ser una disciplina basada en el sentit comú.

La relació entre desigualtat i creixement econòmic és probablement un dels aspectes més apassionants i més estudiats de l'economia moderna. Aquest informe del FMI  constata el creixent consens acadèmic al voltant de la idea que reduir la inversió en polítiques fonamentals de l'Estat del Benestar com l'educació o la salut, en la mesura que merma el capital humà i genera tensions socials, pot fer perillar el bon desenvolupament de l'economia. Però les seves aportacions més rellevants parteixen d'analitzar les dades històriques de la distribució de la renda en els últims 50 anys als països de l'OECD. Les podríem resumir en les següents: PRIMERA) Hi ha una diferència evident entre considerar la desigualtat abans (market inequality) i després (net inequality) de la intervenció del sector públic. Fet que explica l'aparent paradoxa que són aquells països amb distribucions primàries més desiguals aquells que practiquen polítiques de redistribució més importants. Aquesta constatació ens hauria de recordar que a l'hora de combatre la desigualtat no és neutre quins instruments utilitzem en termes d'eficiència i equitat. SEGONA) Menors nivells de net inequality (després de la intervenció del sector públic) es correlacionen amb un creixement econòmic més ràpid i més durador. TERCERA) Les polítiques de redistribució tenen majoritàriament efectes postius sobre el creixement econòmic.

En conclusió, aquest informe aporta evidències molt rellevants per començar a pensar si la dialèctica en clau trade-off entre polítiques afavoridores del creixement econòmic versus polítiques de redistribució de rendes que sovint ha protagonitzat el debat polític esquerra-dreta al nostre país és realment la més encertada. Jo fa temps que penso que no. I estic content que hi hagi noves evidències que ens ajudin a orientar les polítiques més útils cap a una societat més justa, que necessàriament han de passar per fomentar un desenvolupament econòmic de tots i per a tots.