diumenge, 2 de març de 2014

Igualtat i creixement econòmic: aliats o rivals?

Últimament s'han anat acumulant evidències empíriques que demostren que durant els últims anys la crisi econòmica ha incrementat el nivell de desigualtat en la distribució de la renda. Algunes de caràcter parcial i indirecte, com la rebaixa del pes de les rendes salarials en el conjunt del PIB espanyol com evidenciava fa pocs dies el digital EL CONFIDENCIAL. D'altres anàlisis com l'informe 03/2013 del Consejo Económico y Social de España (CES) constata la mateixa evidència des d'una perspectiva més àmplia: el model de creixement expansiu de baix valor afegit espanyol de les últimes dècades ha fet que no aprofitéssim més el fort creixement per reduir les desigualtats i l'actual crisi ha incrementat les desigualtats. Les últimes dades sobre la distribució de la renda de l'OECD també posen en evidència l'efecte incremental de les desigualtats d'aquesta crisi (de forma especialment dramàtica a l'Estat Espanyol). A nivell més micro, fins i tot, podem veure que a ciutats com Barcelona la dispersió de renda familiar disponible per barris és cada cop major.

Sovint la desigualtat s'intenta combatre partint de principis morals o ideològics: l'insconscient col·lectiu d'aquest plantejament es resumiria en un "la desigualtat és intrínsicament dolenta i, per tant, l'hem de reduir o fer desaparèixer". Al meu entendre, aquest plantejament, políticament molt legítim, té importants limitacions en la mesura que genera consensos que podrien ser molt més sòlids i amplis. Plantejar la lluita contra la desigualtat en els termes convencionals de "lluita de classes" és una opció que ens pot resultar atractiva, plantejar-la com una necessitat que respon a l'interès col·lectiu em sembla simplement una estratègia guanyadora i més intel·ligent. En paraules de Montserrat Tura a la Jornada #NovesCiutats per un #NouPaís "Cal fer entendre que si es consoliden bosses de misèria, al final, ho pagarem tots". Un dels últims informes del Fons Monetari Internacional (FMI) ens dóna nous elements per a defensar aquesta estratègia: "Indeed, there is a strong case for considering inequality and an inability to sustain economic growth as two sides of the same coin". És a dir, la pròpia sostenibilitat del creixement econòmic també podria dependre de reduir els actuals nivells de desigualtat. En el fons no és res més que constatar que una economia només pot prosperar si ho fem TOTS els qui en formem part, responsables de generar bona part de l'oferta i la demanda; i els qui se suposa que hauríem de ser beneficiaris últims del mal anomenat "sistema". I és que en el fons, amb més o menys regressions o equacions diferencials, l'economia no hauria d'haver deixat mai de ser una disciplina basada en el sentit comú.

La relació entre desigualtat i creixement econòmic és probablement un dels aspectes més apassionants i més estudiats de l'economia moderna. Aquest informe del FMI  constata el creixent consens acadèmic al voltant de la idea que reduir la inversió en polítiques fonamentals de l'Estat del Benestar com l'educació o la salut, en la mesura que merma el capital humà i genera tensions socials, pot fer perillar el bon desenvolupament de l'economia. Però les seves aportacions més rellevants parteixen d'analitzar les dades històriques de la distribució de la renda en els últims 50 anys als països de l'OECD. Les podríem resumir en les següents: PRIMERA) Hi ha una diferència evident entre considerar la desigualtat abans (market inequality) i després (net inequality) de la intervenció del sector públic. Fet que explica l'aparent paradoxa que són aquells països amb distribucions primàries més desiguals aquells que practiquen polítiques de redistribució més importants. Aquesta constatació ens hauria de recordar que a l'hora de combatre la desigualtat no és neutre quins instruments utilitzem en termes d'eficiència i equitat. SEGONA) Menors nivells de net inequality (després de la intervenció del sector públic) es correlacionen amb un creixement econòmic més ràpid i més durador. TERCERA) Les polítiques de redistribució tenen majoritàriament efectes postius sobre el creixement econòmic.

En conclusió, aquest informe aporta evidències molt rellevants per començar a pensar si la dialèctica en clau trade-off entre polítiques afavoridores del creixement econòmic versus polítiques de redistribució de rendes que sovint ha protagonitzat el debat polític esquerra-dreta al nostre país és realment la més encertada. Jo fa temps que penso que no. I estic content que hi hagi noves evidències que ens ajudin a orientar les polítiques més útils cap a una societat més justa, que necessàriament han de passar per fomentar un desenvolupament econòmic de tots i per a tots.