diumenge, 20 d’abril de 2014

Per una política industrial europea

Les properes eleccions europees del 25 de maig han reactivat el debat sobre la viabilitat del projecte europeu, també des d'una perspectiva econòmica. Hi ha un consens generalitzat, compartit tant pels euroescèptics com pels més europeistes, que el procés de construcció europea a dia d'avui resulta incomplert i insostenible per tal de donar una resposta satisfactòria als reptes als que ens enfontem. Des de la perspectiva econòmica, un dels símptomes més evidents el trobem en els desequilibris entre les balances de pagaments dels països membres de la Unió Europea (UE), que ha aflorat amb especial virulència a partir de la crisi financera del 2007-2008. En aquests últims vint anys s'ha reivindicat que  els països membres de la UE han convergit aparentment en renda per càpita - especialment en capacitat adquisitiva -, però l'evolució és força diferent si ens fixem en la productivitat regional o l'especialització productiva. En síntesi, podríem dir que a l'Europa del sud hem patit el síndrome del nou ric: com a economia hem incrementat els nivells de consum perquè hem disposat (en termes generals) de més diners però no perquè féssim les coses millor. I d'aquest fet, per cert, se n'ha beneficiat principalment la indústria alemanya, de la qual n'hem estat i en som un dels principals compradors.

És precisament de l'anàlisi d'aquests desequibris la base del qual parteix l'interessant document de treball "Structural Asymmetries at the Roots of the Eurozone Crisis", una troballa que ens ha fet arribar recentment el company Marcel Coderch. Els autors elaboren un interessant indicador anomentat Productive Structure Similarity Index (PSSI) entre diversos estats membres de la UE i Alemanya que els hi permet objectivar les diferències d'especialització productiva i la seva evolució recent. Les conclusions fruit de l'observació d'aquest índex són contundents: 1) el que anomenen els autors la 'UE perifèrica' (Portugal, Itàlia, Irlanda, Grècia i Espanya) presenten una estructura productiva força diferent: menys tecnificada i més intensiva en treball i 2) Aquestes diferències tendeixen a accentuar-se, especialment a partir de la crisi del 2007-2008. Una creixent heterogeneitat pre i post-crisi que també s'observa en els paràmetres d'innovació segons dades de l'Innovation Union Scoreboard (un fet gens sorprenent tenint en compte la recent caiguda d'inversió pública i privada). En definitiva, hi ha símptomes evidents que al sud de la UE estem perdent posicions en la producció industrial de major valor afegit. Un problema gens menor, tenint en compte que són els sectors que haurien de donar una major estabilitat i qualitat a l'ocupació.

Com podem revertir aquesta tendència? L'autor apunta algunes línies mestres sota el suggerent epígraf "Final Keynesian Remarks". L'autor aposta per una política d'inversions europees antícicliques per revertir aquesta tendència a la desertització industrial a l'Europa perifèrica. De fet, algun d'aquests canvis ja s'estan apuntant: els programes europeus de foment a l'RDI emmarcats a l'Horizon 2020 demanen una major implicació dels sectors productius, fet que pot suposar una empenta a unes polítiques d'innovació manifestament millorables (tal i com reconeixia aquest dissabte el mateix Director General de Recerca o com sistemàticament ha denunciat un dels nostres principals referents, Xavier Ferràs). Així mateix, l'estratègia regional d'especialització intel·ligent (conegut com a RIS3) pot ser un bon pretext per orientar els fons d'innovació en aquells sectors on presentem un avantatge competitiu més evident. 

Però al meu entrendre, fan falta com a mínim dos canvis substancials en les polítiques actuals. En primer lloc, i en la línia que insinua el document de treball, un programa marc europeu de reindustrialització complementari a Horizon 2020 que vagi més enllà de les declaracions d'intencions. Difícilment podrem aprofitar els incentius a la innovació industrial si no tenim cap tipus d'indústria a incentivar. Per altra banda, ens cal una concepció més integral en el disseny dels programes propis d'estímul a la recerca i la innovació, en la línia del que apuntava el Pacte Nacional per a la Recerca i Innovació. En un periode de recursos escassos és encara més imperdonable que es dissenyin programes d'RDI en lògica administrativista i departamental. Té sentit, per exemple, continuar subvencionant els centres i els grups de recerca segons la seva adscripció departamental i no per les funcions que aquests desenvolupen (recerca, transferència o innovació)? Jo crec que no. I aquestes, com moltes altres coses, són les inèrcies que ja podríem començar a canviar sense necessitat de disposar de més recursos.

divendres, 18 d’abril de 2014

Què és el diner?

Què és el diner? Hi ha preguntes aparentment innocents que condueixen a respostes verdaderament trascendentals. Aquesta és precisament una d'aquestes preguntes, la que formula l'economista Ann Pettifor en el  seu molt recomanable llibre "Just Money – How Society Can Break The Despotic Power Of Finance". Una lectura útil per comprendre els fonaments de qualsevol sistema monetari, fet que ens permet fer-ne una valoració crítica. Pettifor fa un breu repàs de com les diferents corrents del pensament econòmic han definit el diner per tal d'extreure el que és essencial en qualsevol transacció monetària: la confiança. "Faith, belief and trust - that someone is reliable, good, honest and effective - is at the heart of all money transactions. Without trust monetary systems collapse and transactions dry up.". Adaptar la quantitat de diner que hi ha a una economia a la nostra capacitat productiva - l'únic limitant real - ha de ser la missió de qualsevol sistema monetari. Un adequat marc regulatori i institucional ha de procurar que això sigui així: evitar que hi hagi un excés de moneda que generi inflació, o bé un dèficit que alenteixi l'activitat econòmica. Fàcil no? I perquè no passa això?

La resposta resulta ser una de les tesis més interessants del llibre: el sistema monetari, en la mesura que ha de perseguir aquests objectius col·lectius, hauria de ser considerat un 'bé públic', com ho és considerada la sanitat o l'educació. En la mesura que aquest bé públic està dominat pels principals creditors no estarà exercint de forma eficient la seva funció i tendirà a la deflació de preus i salaris en benefici dels qui acumulen major capacitat de crèdit. Aquest domini de l'interès general per sobre de l'interès financer és tècnicament possible ja que n'hi ha precedents, segons l'autora: si a la dècada del 1930 els economistes i els polítics es posaren d'acord per avantposar la democràcia per davant dels interessos financers perquè no ho podem tornar a fer ara? Així mateix, la lectura també aporta alguns exemples a partir dels quals es desmenteix que el sistema monetari i financer funcioni per una mera lògica de lliure mercat. Un dels exemples més recents citats és el conegut com el  'LIBOR scandal' de l'any 2012, en el que es va intentar de manipular fraudulentament el tipus d'interès inter-bancari de Londres (LIBOR) perseguint el benefici privat.

Les tesis de Pettifor acaben desembocant cap al final del llibre en la següent sentència: "At the heart of the politically inept responses to the financial crisis is an ideologically-driven and mendacious conviction". L'afirmació "No hi ha diners" es condidera en termes generals falsa i motivada per una orientació ideològica pre-concebuda. La prova més evident per l'autora en són els quantiosos i generosos Quantitative easings que s'han produit en els últims anys, en la que oferta monetària s'ha vist ampliada de forma substancial. Ara bé, com podem corregir la nostra política monetària dins de l'euro, quan n'hem cedit gairebé tot el control? Economistes com Antoni Soy defensen recuperar aquesta competència, i d'altres iniciatives com Eurocat proposen crear monedes complementàries per tal de corregir aquesta crisi de liquiditat. El llibre proposa una reforma més estructural dins del propi sistema: cal democratitzar el sistema monetari europeu i subordinar el poder financer a l'interès col·lectiu. L'empoderament ciutadà i la protesta han de liderar un canvi en els posicionaments polítics que, com reconeix l'autora, toparan amb l'establishment financer i acadèmic. Però, algú va dir que fos fàcil?