diumenge, 20 d’abril de 2014

Per una política industrial europea

Les properes eleccions europees del 25 de maig han reactivat el debat sobre la viabilitat del projecte europeu, també des d'una perspectiva econòmica. Hi ha un consens generalitzat, compartit tant pels euroescèptics com pels més europeistes, que el procés de construcció europea a dia d'avui resulta incomplert i insostenible per tal de donar una resposta satisfactòria als reptes als que ens enfontem. Des de la perspectiva econòmica, un dels símptomes més evidents el trobem en els desequilibris entre les balances de pagaments dels països membres de la Unió Europea (UE), que ha aflorat amb especial virulència a partir de la crisi financera del 2007-2008. En aquests últims vint anys s'ha reivindicat que  els països membres de la UE han convergit aparentment en renda per càpita - especialment en capacitat adquisitiva -, però l'evolució és força diferent si ens fixem en la productivitat regional o l'especialització productiva. En síntesi, podríem dir que a l'Europa del sud hem patit el síndrome del nou ric: com a economia hem incrementat els nivells de consum perquè hem disposat (en termes generals) de més diners però no perquè féssim les coses millor. I d'aquest fet, per cert, se n'ha beneficiat principalment la indústria alemanya, de la qual n'hem estat i en som un dels principals compradors.

És precisament de l'anàlisi d'aquests desequibris la base del qual parteix l'interessant document de treball "Structural Asymmetries at the Roots of the Eurozone Crisis", una troballa que ens ha fet arribar recentment el company Marcel Coderch. Els autors elaboren un interessant indicador anomentat Productive Structure Similarity Index (PSSI) entre diversos estats membres de la UE i Alemanya que els hi permet objectivar les diferències d'especialització productiva i la seva evolució recent. Les conclusions fruit de l'observació d'aquest índex són contundents: 1) el que anomenen els autors la 'UE perifèrica' (Portugal, Itàlia, Irlanda, Grècia i Espanya) presenten una estructura productiva força diferent: menys tecnificada i més intensiva en treball i 2) Aquestes diferències tendeixen a accentuar-se, especialment a partir de la crisi del 2007-2008. Una creixent heterogeneitat pre i post-crisi que també s'observa en els paràmetres d'innovació segons dades de l'Innovation Union Scoreboard (un fet gens sorprenent tenint en compte la recent caiguda d'inversió pública i privada). En definitiva, hi ha símptomes evidents que al sud de la UE estem perdent posicions en la producció industrial de major valor afegit. Un problema gens menor, tenint en compte que són els sectors que haurien de donar una major estabilitat i qualitat a l'ocupació.

Com podem revertir aquesta tendència? L'autor apunta algunes línies mestres sota el suggerent epígraf "Final Keynesian Remarks". L'autor aposta per una política d'inversions europees antícicliques per revertir aquesta tendència a la desertització industrial a l'Europa perifèrica. De fet, algun d'aquests canvis ja s'estan apuntant: els programes europeus de foment a l'RDI emmarcats a l'Horizon 2020 demanen una major implicació dels sectors productius, fet que pot suposar una empenta a unes polítiques d'innovació manifestament millorables (tal i com reconeixia aquest dissabte el mateix Director General de Recerca o com sistemàticament ha denunciat un dels nostres principals referents, Xavier Ferràs). Així mateix, l'estratègia regional d'especialització intel·ligent (conegut com a RIS3) pot ser un bon pretext per orientar els fons d'innovació en aquells sectors on presentem un avantatge competitiu més evident. 

Però al meu entrendre, fan falta com a mínim dos canvis substancials en les polítiques actuals. En primer lloc, i en la línia que insinua el document de treball, un programa marc europeu de reindustrialització complementari a Horizon 2020 que vagi més enllà de les declaracions d'intencions. Difícilment podrem aprofitar els incentius a la innovació industrial si no tenim cap tipus d'indústria a incentivar. Per altra banda, ens cal una concepció més integral en el disseny dels programes propis d'estímul a la recerca i la innovació, en la línia del que apuntava el Pacte Nacional per a la Recerca i Innovació. En un periode de recursos escassos és encara més imperdonable que es dissenyin programes d'RDI en lògica administrativista i departamental. Té sentit, per exemple, continuar subvencionant els centres i els grups de recerca segons la seva adscripció departamental i no per les funcions que aquests desenvolupen (recerca, transferència o innovació)? Jo crec que no. I aquestes, com moltes altres coses, són les inèrcies que ja podríem començar a canviar sense necessitat de disposar de més recursos.

13 comentaris:

Jordi Angusto ha dit...

Hi estic molt d'acord, Albert. Crec imperiós balancejar el que es destina a R+D d'excel·lència i el que es destina a R+D industrial. Si més no, una part de l'R+D d'excel·lència hauria de tenir "l'aval" industrial, cosa que voldria dir que la indústria coneix allò que s'investiga i hi creu en el seu potencial de mercat. En breu presentarem una proposta en aquest sentit a la conselleria corresponent.
De l'estudi que cites em sorpren que el "gap" de productivitat hagi augmentat, segons l'autor. Amb dades de productivtat aparent, el gap s'ha encongit, si bé de la pitjor manera: desaparició d'empreses (i de llocs de treball)amb una productivitat inferior.

Toni Olivé ha dit...

M'agrada especialment la primera mesura, la de reindustrialitzar. Cal fer un esforç per preveure com serà la indústria del futur, que serà molt diferent a la que coneixem, i preparar-nos per a aquesta indústria que vindrà. Fa uns dies en parlava en una peça curta a l'Expansión Catalunya: http://www.iqs.edu/documentacion//files/10.4%20Clippings/2014/abril/oa948.pdf

Albert Castellanos Maduell ha dit...

Jordi, el gap de productivitat ha augmentat en els últims 20 anys (això no ho diu l'autor però). El que diu l'autor que ha augmentat és l'avantatge comparatiu en productes d'alt valor afegit a la UE entre Alemanya i la perifèria. M'agradarà molt conèixer aquest proposta!

Albert Castellanos Maduell ha dit...

Gràcies per l'article Toni!

Pep Solé Vilanova ha dit...

Des del punt de vista del que veig des de l'administració local per recuperar industria cal desregular moltes coses.
Desregular en la posada en marxa de les activitats, on cal reduir tràmits i agrupar-ne d'altres.
Desregular en el planejament urbanístic.
I un altre apartat en el que cal atacar urgentment és en tot el que té relació amb l'energia elèctrica per les empreses. ENDESA està sent un llast desastrós en la creació de nova industria (sovint intensiva en electricitat) i en el manteniment de la que tenim, per costots, tant de la pròpia energia com les ampliacions de potència

vicenç pedret ha dit...

Molt d'acord! Però per reindustrialitzar, cal sobretot DEVALUAR! Necessitem urgentment que l'euro caigui a valors del 2000. La paritat resoldria molts problemes. De fet, si no es devalua, no es pot reindustrialitzar, per molt que fem programes a Europa, i a casa. Paraula d'exportador!

Ignasi Sayol ha dit...

Albert, com comentes a l’article, es crític canviar l’enfocament, la transferència tecnològica industrial és clau, fins i tot per davant de la recerca. En períodes com l’actual, cal focalitzar els recursos en afavorir la innovació. Fer-ho permetrà crear noves empreses i potenciar les existents.

Francesc Xavier Grau ha dit...

Molt bon article, i molt oportú. Amb totes les complexitats i limitacions que se'n deriven, Europa i el model de societat que representa és el camí. I per fer-ho possible cal fer créixer, a tota Europa, els actius basats en el coneixement. Com be constata aquest estudi, la situació és ben heterogènia ara, i particularment alarmant pels països del sud. Trobo certa esperança en la idea forta que hi ha darrere RIS3: la distribució a nivell regional (NUTS2) de l'esforç i la iniciativa constructora de la societat del coneixement, que garanteix un desenvolupament més harmònic i sostenible. En aquest sentit, hem de tenir en compte que Catalunya és una NUTS2 molt gran, la 4a de les 278 que hi ha a Europa, i que ella mateixa necessita d'una visió de país també més harmònica.

Xavier López ha dit...

Molt d'acord, Albert. Cal que dissenyem les polítiques científica, tecnològica i industrial del país amb visió de sistema. Fins ara, no ha estat així. Cal també posar l'accent i dotar de recursos a les polítiques de recerca industrial, innovació i emprenedoria tecnològica industrial

Arnau Català ha dit...

L'article és molt encertat, cal tenir present que la reindustialització és un punt crític per a la economia dels països desenvolupats. Fins al punt que a França hi ha un ministeri a tal efecte. La indústria és l'únic sector capaç de crear ocupació de qualitat i nova riquesa, si el sud perifèric on som no aposta per a la reindustrialització, a llarg plaç ens trobarem amb un desert d'ocupació precària i estacional totalment dependent del sector terciari.
Arnau Català

Sergio Ugarte ha dit...

Molt d'acord Albert amb els dos canvis proposats, però afegiria una mesura prèvia: L’establiment de prioritats nacionals en mercats per al nostre país en particular. La qüestió és que no és suficient amb ser més competitius, ni gastar més i millor els diners per industrialitzar-nos més. Necessitem re-trobar mercats on puguem vendre productes amb valor afegit i on no tinguem una competència tan ferotge com la tenim en el mercat europeu on l’hegemonia la tenen uns pocs països. Dic “re-trobar” perquè ja els hem tingut abans. La trampa de les polítiques europees de suport a l’industria i la innovació (com el H2020) és que consideren als seus Estats Membres com països que competeixen en igualtat de condicions en els mercats. Això és fals. Els esforços que necessitem per competir amb (segons quins) productes alemanys dintre del mercat europeu van més enllà d’industrialitzar-nos més i de ser més competitius. Necessitem clients que vulguin els nostres productes per sobre els altres. Voler ser iguals (o ser vist iguals) és el clàssic error del nou ric que arriba a viure el barri de rics; l’error és pitjor si els ingressos del nou ric no estan assegurats com ens va passar.
Històricament hem tingut mercats captius on vam ser líders per segles. Em refereixo el Mediterrani: El pujant nord d’Àfrica, el Mig Orient, Turquia, el sud de França i especialment el sud d’Itàlia i illes. Les necessitats d’aquests mercats haurien de posar les directius per implementar els canvis que proposes: Utilitzar a Europa per sortir fora, no per intentar disputar el lloc dels que ja son rics dintre.

Sebastiaan van Herk ha dit...

Benvolgut Albert,

permetre'm comentar en anglès.

Thanks for this contribution. I appreciate the rationale behind your 2 proposals. Let me broaden the debate with a focus on the relation between industrial policy and innovation policy, but I will not enter the debate on re-industrialisation.

Indeed, H2020 can merely be supportive of industrial policy, rather than replace it. However, industrial policy itself is often contested when it is implemented by 'picking winners', i.e. sector specific and interventionist. In the mid 2000s I worked for the Generalitat on some assignments related to the implementation of industrial policy that focussed on stimulating some sectors: aeronautics, biotechnology, sustainable energy; and protecting others: automotive and textile. As a result, some innovation projects were created by automotive and textile companies 'flirting' with aeronautics, following public subsidies rather than a business rationale. Surely, these were excesses. Industry policy at an EU-level is even more complex. There is no panacea implementing industrial and related innovation policy.

Oppositely to sectoral industrial policy, the overarching innovation policy of H2020 is based on societal challenges. This is a promising development, just as H2020 aims to be closer to market than FP6 & FP7. I envisage an interesting debate with your readership about the implications and lessons for Catalan innovation policy and opportunities for Catalan businesses and institutes. You suggest an integral design of R&D policy and funding programmes for Catalunya. I fully agree, and this is in line with the above-mentioned pan-European developments.

un cop mes, un compliment per al article: thought-provoking.
Dr.ir. Sebastiaan van Herk.
Innovation consultant

Lluis Rovira ha dit...

En la meva opinio, som un pais amb un teixit industrial pime i a mes força familiar i tradicional. Com diu el teu text, aixo ens situa a una periferia pel que fa a industria tecnificada o intensa en coneixement. Pero... Estem canviant. a Catalunya cada sermana creem una nova spin off basada en coneixement. Aquesta es una dada de percepcio personal pero diria que no som massa lluny daixo. Aixo vol dir que tenim la oportunitat de modificar la nostra estructura industrial i mourens cap a dsenvolupar una part de la nostra industria molt tecnologica. I aixo no es a labast de tothom.

En segon lloc, per donar suport a aixo que acabo de descriure ens caldria en una etapa inicial que el nostre mercat local, inclos el sector pulblic, doni suport a la nostra industria tecnologica, per fer creixer les empreses. Aquesta mesura proteccionista es necessaria en un inci, i potser mes endavant ja es podria liberalitzar.

Potser el mes importañt es que tenim el coneixement original necessari per fer aixo, i tambe tenim la gent, el talent. Prenent decisions en la bona direccio nomes ens pot anar millor.

Ens calen alguns blockbusters, visio i seguir essent un pol de coneixement. I molt important, que els catalans de a peu, sapiguen que la Tecnologia Catalana es de molt nivell, i que no cal comprarho tot a Alemanya!

Lluis Rovira
Director CERCA