divendres, 18 d’abril de 2014

Què és el diner?

Què és el diner? Hi ha preguntes aparentment innocents que condueixen a respostes verdaderament trascendentals. Aquesta és precisament una d'aquestes preguntes, la que formula l'economista Ann Pettifor en el  seu molt recomanable llibre "Just Money – How Society Can Break The Despotic Power Of Finance". Una lectura útil per comprendre els fonaments de qualsevol sistema monetari, fet que ens permet fer-ne una valoració crítica. Pettifor fa un breu repàs de com les diferents corrents del pensament econòmic han definit el diner per tal d'extreure el que és essencial en qualsevol transacció monetària: la confiança. "Faith, belief and trust - that someone is reliable, good, honest and effective - is at the heart of all money transactions. Without trust monetary systems collapse and transactions dry up.". Adaptar la quantitat de diner que hi ha a una economia a la nostra capacitat productiva - l'únic limitant real - ha de ser la missió de qualsevol sistema monetari. Un adequat marc regulatori i institucional ha de procurar que això sigui així: evitar que hi hagi un excés de moneda que generi inflació, o bé un dèficit que alenteixi l'activitat econòmica. Fàcil no? I perquè no passa això?

La resposta resulta ser una de les tesis més interessants del llibre: el sistema monetari, en la mesura que ha de perseguir aquests objectius col·lectius, hauria de ser considerat un 'bé públic', com ho és considerada la sanitat o l'educació. En la mesura que aquest bé públic està dominat pels principals creditors no estarà exercint de forma eficient la seva funció i tendirà a la deflació de preus i salaris en benefici dels qui acumulen major capacitat de crèdit. Aquest domini de l'interès general per sobre de l'interès financer és tècnicament possible ja que n'hi ha precedents, segons l'autora: si a la dècada del 1930 els economistes i els polítics es posaren d'acord per avantposar la democràcia per davant dels interessos financers perquè no ho podem tornar a fer ara? Així mateix, la lectura també aporta alguns exemples a partir dels quals es desmenteix que el sistema monetari i financer funcioni per una mera lògica de lliure mercat. Un dels exemples més recents citats és el conegut com el  'LIBOR scandal' de l'any 2012, en el que es va intentar de manipular fraudulentament el tipus d'interès inter-bancari de Londres (LIBOR) perseguint el benefici privat.

Les tesis de Pettifor acaben desembocant cap al final del llibre en la següent sentència: "At the heart of the politically inept responses to the financial crisis is an ideologically-driven and mendacious conviction". L'afirmació "No hi ha diners" es condidera en termes generals falsa i motivada per una orientació ideològica pre-concebuda. La prova més evident per l'autora en són els quantiosos i generosos Quantitative easings que s'han produit en els últims anys, en la que oferta monetària s'ha vist ampliada de forma substancial. Ara bé, com podem corregir la nostra política monetària dins de l'euro, quan n'hem cedit gairebé tot el control? Economistes com Antoni Soy defensen recuperar aquesta competència, i d'altres iniciatives com Eurocat proposen crear monedes complementàries per tal de corregir aquesta crisi de liquiditat. El llibre proposa una reforma més estructural dins del propi sistema: cal democratitzar el sistema monetari europeu i subordinar el poder financer a l'interès col·lectiu. L'empoderament ciutadà i la protesta han de liderar un canvi en els posicionaments polítics que, com reconeix l'autora, toparan amb l'establishment financer i acadèmic. Però, algú va dir que fos fàcil?