diumenge, 27 de juliol de 2014

Cap a un subsidi d'atur europeu?

Aquest mes de juliol la Presidència italiana de la Unió Europea va demanar al prestigiós think-tank Bruegel un informe sobre les avantatges i inconvenients d'implementar un subsidi d'atur europeu (European unemployment insurance - EUI). Em sembla un tema molt rellevant ja que uneix tres dels grans reptes que enforntem com a economia i com a societat: 1) atacar amb noves eines el problema de l'atur estructural i de llarga durada, 2) la reforma estructural (i no les polítiques de devaluació interna que hem viscut en els últims anys) del nostre mercat de treball i 3) el paper de la Unió Europea en la recuperació econòmica i definició d'un nou model de desenvolupament.

Actualment seria molt controvertit valorar fins a quin punt la Unió Europea disposa d'un mercat laboral comú. Després de més de 5 anys de l'esclat de la crisi financera les taxes d'atur no podrien ser més desiguals, tal i com es pot observar al mapa. El contrast entre l'Europa "perifèrica" amb taxes d'atur del 20% o superiors i l'Europa Central o nòrdica - amb taxes properes a la plena ocupació - posa de manifest que la pretesa lliure mobilitat de treballadors dels Acords de Schengen no existeix a la pràctica. O, si més no, no existeix prou com perquè es pugui considerar que formem part d'un mercat laboral comú. A la vegada, les rigideses percebudes al mercat de treball europeu no impedeixen una mobilitat laboral forçada a la perifèria. En el nostre cas, força dramàtica: tal i com estimava aquest mateix think-tank, l'Estat Espanyol és el país amb una major pèrdua neta de treballadors qualificats durant l'últim exercici.

En aquest context, la proposta de subsidi d'atur europeu presenta un gran atractiu: avançar cap a unes polítiques d'activació laboral comunes i una major coordinació de les institucions laborals europees, fet que facilitaria els contractes que impliquessin certa mobilitat dins del territori europeu. Per altra banda, també suposaria introduir uns fluxos interterritorials no menyspreables basats en el principi de solidaritat entre els països amb menor i major taxa d'atur. Tot i que aquest principi és present al preàmbul i als articles 2 i 3 del Tractat de la Unió Europea, també és cert que la Unió sempre s'ha concebut com una unitat política fiscalment descentralitzada. La proposta en qüestió, per tant, suposaria avançar cap a l'Europa federal: una Europa amb una política d'ocupació pròpia - encara que sigui una política-marc - que acabaria sent determinant per a defenir el model de desenvolupament econòmic europeu. I és que, és gaire coherent voler avançar cap a l'Europa del Coneixement (Horizon 2020) sense abans haver-nos posat d'acord en el valor que li volem donar al treball? Jo crec que no.

No cal ser un gran coneixedor de les institucions europees per a saber que no serà fàcil que aquesta proposta prosperi. Tal i com apunta l'informe, la principal dificultat - com en el cas de la Unió Bancària Europea i en tots els projectes que impliquen fluxes interregionals - és el risc d'aparició de fenòmens de risc moral (Moral Hazard/Free Riding): els països amb una major taxa d'atur podrien comportar-se de manera oportunista o acomodatícia pel fet de saber que bona part dels seus subsidis d'atur fossin finançats per tercers països. La solució a aquest fenomen passa necessàriament per la delegació de competències estatals a les institucions de supervisió comunitària, una pràctica que no acostuma a ser fàcil. Però altra vegada caldria fer-nos la mateixa pregunta: és sostenbile o creïble una unió monetària que no sigui capaç de reforçar les seves polítiques comunes? Jo torno a creure que no. Potser mecanismes com els que s'han utilitzat per començar a implementar la Taxa sobre Transaccions Financeres (enhanced cooperation) poden ser bones maneres de poder fer petits passos cap a aquesta direcció.

dissabte, 19 de juliol de 2014

5 xifres per confiar econòmicament en un #noupaís

En els últims mesos la Cambra de Comerç de Barcelona ha publicat dos estudis que considero molt rellevants a l'hora de conèixer en detall quina seria la situació macroeconòmica d'una Catalunya independent. Cap estudi és capaç de preveure el futur, però aquests ens expliquen de forma objectiva i fiable quin podria ser el nostre punt de partida. Els estudis són "El sector empresarial a Catalunya i Espanya - Impacte econòmic de diferents escenaris polítics" (estudi 2) i "El sector públic a Catalunya i Espanya - Impacte econòmic de diferents escenaris polítics" (estudi 1), coordinats per en Joan Ramon Rovira, Cap del Gabinet d'Estudis Econòmics i Infraestructures de la Cambra de Barcelona. Les dues publicacions constitueixen una guia útil per a qui vulgui tenir opinions econòmicament fonamentades sobre els futur polític del país.

Recomano a tot economista que es llegeixi atentament aquests dos estudis, encara que sigui poc, molt o gens favorable a la independència de Catalunya. Penso que sempre val la pena opinar amb coneixement de causa. En aquesta entrada em limito a destacar cinc dades que apareixen en aquests dos estudis, que trobo particularment rellevants i que penso que ens poden donar confiança de cara a la construcció d'un futur nou país:

-1,1% del PIB, el saldo pressupostari no financer del sector públic a Catalunya
Aquest seria el saldo pressupostari no financer de Catalunya si consolidéssim el conjunt d'ingressos i despeses públiques l'any 2010 (taula 10 - estudi 1). Dit d'una altra manera: aquest seria el balanç pressupostari si haguéssim d'assumir tota la despesa (nòmines de treballadors i prestacions socials incloses) del sector públic estatal, de la Generalitat i dels ajuntaments i organismes municipals a casa nostra i finançar-ho amb tot el que es genera en impostos a Catalunya. Un petit desajust pressupostari perfectament assumible si el comparem amb les mateixes xifres a Dinamarca (- 2,7%), Finlàndia (- 2,8%), Alemanya (- 4,2%) o Països Baixos (- 5,0%) (taula 11 - estudi 1). Recordem que  a Espanya se situava al - 9,6% i a Espanya sense Catalunya hagués arribat al - 11,5% del PIB aquell mateix any.

8,5% del PIB, el saldo pressupostari incloent ingressos financers nets
Què passaria si en aquest càlcul del saldo hi incloéssim els ingressos provinents de l'endeutament públic? Si incorporéssim els ingressos provinents de l'endeutament propi i imputéssim la part que ens correspondria (però que no rebem!) de l'endeutament estatal el nostre saldo pujaria fins el 8,5% del PIB (taula 12 - estudi 1). És casualitat que aquesta xifra s'assembli molt al dèficit fiscal? En absolut! El saldo fiscal neutralitzat és el resultat, precisament, de distribuir proporcionalment aquests ingressos provinents del sobreendeutament estatal. Si assumim les càrregues fiscals d'aquest sobreendeutament sembla lògic que també esperem que ens reverteixin proporcionalment els ingressos no? Aquesta és precisament la discussió que varen tenir fa uns mesos Xavier Sala-i-Martin i Josep Borrell.

-3,1% del PIB, el dèficit fiscal català amb un règim de concert econòmic solidari
L'estudi també inclou un càlcul propi de les balances fiscals a partir de les liquidacions de l'IGAE de l'any 2010, amb resultats molt similars als càlculs realitzats fins el moment. Però el més interessant és el càlcul del saldo fiscal amb l'Estat amb diferents esquemes de finançament (taula 17 - estudi 1). Si les CCAA recaptessin en funció del seu PIB, la despesa de l'estat es repartís amb criteris poblacionals (redistribució solidària?) i la dels governs autonòmics i locals en funció del seu pes en PIB (concert econòmic?) el saldo fiscal de Catalunya seria del - 3,1% del PIB (respecte el - 9% estimat pel mateix any 2010). Val la pena destacar que en un esquema fiscal d'aquest tipus, CCAA com Extremadura mantindrien un saldo fiscal favorable (8,2% PIB) tot i que molt inferior a l'status quo (17,9% PIB). Raó per la qual són els primers defensors que res no es mogui en aquest àmbit.  Els resultats presentats en aquesta taula també ens permeten constatar que bona part del dèficit fiscal no ve via sistema de finançament sinó a través de la discriminació en la distribució de la despesa de l'Estat (en molts casos per sota el que correspondria a una assignació poblacional).

10,7% del PIB, el superàvit comercial que podria tenir la Catalunya independent
L'estudi també analitza l'impacte de la independència sobre les relacions comercials (estudi 2 -taula 37), actualitzant l'estudi de Cuadras i Guinjoan. I en concret ho fa suposant diversos escenaris de possible reducció de les vendes a la resta d'Espanya (ja sigui per un efecte d'un possible boicot o per un efecte frontera). Si aquest efecte el 2013 hagués estat inexistent Catalunya tindria un saldo comercial favorable superior al 10% (10,7% del PIB). Si hi hagués una caiguda conjuntural de les vendes dels productes catalans a Espanya (no substituible per vendes a altres mercats), aquesta seria en el pitjor dels casos del 20%. Si això passés encara mantindríem un superàvit comercial del 8,4% del PIB tot i que suposaria una caiguda del PIB del 2,3%. Un escenari que, essent el pitjor dels possibles, tampoc interessaria racionalment a Espanya (sense Catalunya), que veuria com el seu PIB se'n ressentiria amb una caiguda del 0,6%.

26,9% del PIB, la taxa d'estalvi de la Catalunya independent
El 2013 a Catalunya la taxa d'estalvi se situava en el 26,9% del PIB, mentre que la taxa d'inversió se situava 16,2% (estudi 2 - taula 45). L'economia catalana, com a mínim des dels inicis d'aquest segle, ha estat una exportadora neta de recursos. Però ho ha estat a la força! És a dir, ha generat un estalvi forçat en forma de "drenatge fiscal" cap a Espanya que no s'ha pogut traduir en inversió productiva (un factor crític a l'hora de plantejar qualsevol política seriosa de recuperació econòmica). Tal i com afirma l'estudi "Si Catalunya hagués estat una economia independent amb les mateixes taxes d'estalvi i d'inversió que les registrades durant els anys de referència, hauria acumulat una posició d'inversió internacional neta positiva i creixent". Us imagineu la nova generació de multinacionals catalanes de les quals hagués disposat aquest nou país? Jo vull que deixem aviat d'imaginar-nos-ho...