dissabte, 16 d’agost de 2014

Noruega: un referent útil?

Viatjar sempre és una oportunitat per obrir la ment: conèixer noves realitats i nous punts de vista. I a la vegada també ho és per desfer o matisar tòpics que sovint tenim ben instal·lats en els nostre imaginari col·lectiu. Aquest estiu he tingut ocasió de viatjar a Noruega i conèixer (només una miqueta) el tarannà dels habitants d'aquest país (m'encantaria que els companys de l'ANC Noruega poguessin contrastar aquesta entrada). Noruega és una referència atractiva per a molts catalans a l'hora de parlar del nou país que volem construir. Líder mundial en Índex de Desenvolupament Humà gràcies a una combinació d'economia solvent i fort Estat del Benestar, amb una moneda (la corona noruega) i una política monetària pròpia, i membre de l'EFTA - fet que li permet aprofitar els avantatges derivades de la lliure circulació de persones, mercaderies i capitals sense ser membre de la Unió Europea, mantenint un alt graus de sobirania nacional -. 

És Noruega un bon referent per Catalunya? Sí i no. Sí que ho és en la mesura que ens ajuda a entendre que l'escenari internacional és divers i complex, que hi ha models altament competitius alternatius a la política de "low cost" i devaluació interna i que el món civilitzat no es limita a la Zona Euro ni a la Unió Europea. Ara bé: és realista prendre Noruega com a referent del model de desenvolupament català a curt i mitjà termini? Jo crec sincerament que no. Suposo que es podrien enumerar molts factors que dificulten la comparació, però des del meu limitat coneixement en destacaria dos:

1) Els recursos naturals. Noruega disposa d'un avantatge competitiu que, malauradament, els catalans no tenim: les rendes generades a partir de l'explotació dels seus recursos naturals (gas i, principalment, petroli). Segons les últimes dades disponibles del Banc Mundial, la contribució d'aquests recursos a l'economia noruega equival al 12% del PIB. És difícil conèixer l'impacte real que tenen aquests ingressos sobre l'economia noruega però el que sembla indiscutible és que: A) els permet sostenir un nivell de vida substancialment superior als seus nivells de productivitat  i B) els permet tenir una posició negociadora privilegiada amb la Unió Europea i Rússia.

2) Corresponsabilitat comunitària. Sovint quan parlem dels models escandinaus tendim a idealitzar les seves prestacions i oblidar l'esforç col·lectiu (impostos) que comporta el seu finançament. Probablement a molts catalans els sorprendrà descobrir com, per exemple, a Noruega la majoria de prestacions - fins a no obtenir l'anomenada frikort - actualment s'ofereixen en règim de copagament per part de l'usuari al sistema sanitari públic - amb tipus marginals màxims de l'impost sobre la renda propers al 50%! -. Recordem que la nostra cultura fiscal és substancialment diferent. A l'Estat Espanyol - a Catalunya les dades són molt similars - tenim una economia submergida equivalent al 19% del PIB (veure dades) suportant una pressió fiscal del 36,6% del PIB (veure dades a la pàg 51). A les mateixes fonts podem veure com a Noruega tenen una economia submergida equivalent al 14% del seu PIB (5 punts més baixa) amb una pressió fiscal del 55,6% del PIB (gairebé 20 punts més alta!). És immutable la nostra cultura o moral fiscal? No, però sembla evident que és una tendència històrica no menor que val la pena no oblidar.

Aquest exercici el podríem fer amb molts altres països, amb més o menys detall. És útil disposar de referents i de quines són les millors pràctiques internacionals en cadascun dels àmbits. A la vegada, cal que siguem realistes. Ser realistes i no abusar del benchmarking no suposa deixar de ser ambiciosos com a país, sinó construir un nou país acceptant prèviament el que realment som. Ni més ni menys. I ja és per estar-ne molt content crec! 

dimarts, 5 d’agost de 2014

I si...?

Fa pocs dies el baròmetre del CIS publicà els resultats de juliol i confirmà la tendència dels últims mesos i que ja apuntaven els resultats de les eleccions europees del passat 25 de maig. A Catalunya, 1) caiguda dels partits tradicionals d'obediència estatal (PP i especialment PSC-PSOE), 2) consolidació d'una majoria sòlida i transversal compromesa amb el dret a decidir (amb l'estabilització de CiU, increment del suport a ICV-EUiA i l'eclosió d'ERC com a nova primera força al centre-esquerra) i 3) l'increment del suport a qualsevol proposta que el votant percep com a radicalment renovadora (aquí penso que honestament hi hauríem d'incloure tant Ciutadans, les CUP com Podemos). A Espanya les tendències no són tan diferents: 1) enfonsament del bipartidisme (un fenomen especialment sagnant pel PSOE, que tot just inicia un projecte suposadament renovat) i 2) consolidació de Podemos com a alternativa políticament creïble cada cop per més electors al govern del PP.

Si alguna conclusió en podem extreure d'aquestes tendències és que l'Estat Espanyol, tal i com s'ha entès des dels inicis de la democràcia, està explícitament en escac. I aquesta és una realitat que certament ara ja transcendeix el procés català. Però, per altra banda, tampoc el pot obviar. Davant d'aquest nou escenari, la progressia més culta i demòcrata - la que no entén ni potser mai entendrà la naturalesa del procés català - senten córrer una mica d'aire i poden començar a respirar més alleujats. El cas Pujol, a més, és la coartada perfecta per deslegitimar el moviment independentista català: que era massa incòmode, massa transparent, massa demòcrata per poder-lo criticar fàcilment des d'un jacobinisme pretesament progressista. Espanya comença a despertar-se i ells, lògicament, com a persones que estimen el seu país, se n'alegren i s'il·lusionen.

I es pregunten enutjats: perquè no abandoneu aquest quimèric procés independentista i us sumeu a la construcció d'aquesta nova Espanya que tot just s'albira? Les respostes són múltiples, no totes racionals, però algunes si que són eminentment pragmàtiques. Jo en destacaria tres. La primera és que Espanya es desperta, com a mínim, amb tres anys de retard respecte a Catalunya: el temps no és una variable menor. Aquest decalatge, no és fruit de la casualitat i lliga amb la segona resposta: Catalunya és una realitat social i econòmica més homogènia i que garanteix una majoria estable molt més àmplia a favor de profundes reformes socials i econòmiques (factibles en el marc d'un nou país) que les que ara pot garantir Espanya. Potser aquesta diferència sociològica - que no ens fa ni pitjors ni millors que la resta d'espanyols - és la que explica que Catalunya sempre s'hagi sumat entusiàsticament (i fins i tot liderat, sense que es notés massa però...) als projectes de reforma i modernització d'Espanya. A la vista dels resultats, a algú li queden ganes de repetir l'experiment? A mi no i em temo que a molts catalans tampoc. Aquesta és la tercera resposta. Penso que molts ens veiem amb cor de fer obres al nostre pis, que li calen moltes capes de pintura i tirar més d'un envà a terra, però no de consumir-nos intentant canviar els fonaments de tot un edifici amb aluminosi.

L'incipient procés de reforma d'Espanya se solapa, tot i que amb un cert decalatge, a la lluita pacífica de Catalunya per assolir la seva independència. Al tauler d'escacs, doncs, es mouen més peces que fan preveure aliances i coalicions fins ara poc imaginables. Algunes hipòtesis poden començar a tenir sentit o, si més no, faríem bé de tenir-les en compte. Per exemple:

  • I si, per molts espanyols i pel mateix aparell de l'Estat, Podemos apareix com un mal menor a la independència de Catalunya? I si confluissin els interessos, encara que sigui de forma casual i involuntària, entre les forces més reaccionàries i més progressistes d'Espanya per tal de donar aire a una força emergent?

  • I si el Partit Popular se sentís més còmode confrontant-se a una oposició fracturada? I si el Partit Popular se sentís més còmode apareixent com a força d'ordre davant dels qui "ho volen canviar tot"?
Les ganes i la necessitat de canvi són innegables, a Catalunya i a Espanya. Les energies de tots són sempre limitades: en funció de com es canalitzin podem desembocar en mars molt diferents. Si moltes d'aquestes hipòtesis us semblen molt fora de lloc us recomano que feu un cop d'ull, per posar un exemple, als últims articles de José Antonio Zarzalejos. En els propers mesos, aquestes i moltes d'altres hipòtesis molt probablement entraran dins de l'univers d'allò que és possible. Caldrà estar atents. Caldrà, en definitiva, fer cas a les màximes d'Ayra Stark: “Swift as a deer. Quiet as a shadow. Fear cuts deeper than swords. Quick as a snake. Calm as still water.”