dimarts, 5 d’agost de 2014

I si...?

Fa pocs dies el baròmetre del CIS publicà els resultats de juliol i confirmà la tendència dels últims mesos i que ja apuntaven els resultats de les eleccions europees del passat 25 de maig. A Catalunya, 1) caiguda dels partits tradicionals d'obediència estatal (PP i especialment PSC-PSOE), 2) consolidació d'una majoria sòlida i transversal compromesa amb el dret a decidir (amb l'estabilització de CiU, increment del suport a ICV-EUiA i l'eclosió d'ERC com a nova primera força al centre-esquerra) i 3) l'increment del suport a qualsevol proposta que el votant percep com a radicalment renovadora (aquí penso que honestament hi hauríem d'incloure tant Ciutadans, les CUP com Podemos). A Espanya les tendències no són tan diferents: 1) enfonsament del bipartidisme (un fenomen especialment sagnant pel PSOE, que tot just inicia un projecte suposadament renovat) i 2) consolidació de Podemos com a alternativa políticament creïble cada cop per més electors al govern del PP.

Si alguna conclusió en podem extreure d'aquestes tendències és que l'Estat Espanyol, tal i com s'ha entès des dels inicis de la democràcia, està explícitament en escac. I aquesta és una realitat que certament ara ja transcendeix el procés català. Però, per altra banda, tampoc el pot obviar. Davant d'aquest nou escenari, la progressia més culta i demòcrata - la que no entén ni potser mai entendrà la naturalesa del procés català - senten córrer una mica d'aire i poden començar a respirar més alleujats. El cas Pujol, a més, és la coartada perfecta per deslegitimar el moviment independentista català: que era massa incòmode, massa transparent, massa demòcrata per poder-lo criticar fàcilment des d'un jacobinisme pretesament progressista. Espanya comença a despertar-se i ells, lògicament, com a persones que estimen el seu país, se n'alegren i s'il·lusionen.

I es pregunten enutjats: perquè no abandoneu aquest quimèric procés independentista i us sumeu a la construcció d'aquesta nova Espanya que tot just s'albira? Les respostes són múltiples, no totes racionals, però algunes si que són eminentment pragmàtiques. Jo en destacaria tres. La primera és que Espanya es desperta, com a mínim, amb tres anys de retard respecte a Catalunya: el temps no és una variable menor. Aquest decalatge, no és fruit de la casualitat i lliga amb la segona resposta: Catalunya és una realitat social i econòmica més homogènia i que garanteix una majoria estable molt més àmplia a favor de profundes reformes socials i econòmiques (factibles en el marc d'un nou país) que les que ara pot garantir Espanya. Potser aquesta diferència sociològica - que no ens fa ni pitjors ni millors que la resta d'espanyols - és la que explica que Catalunya sempre s'hagi sumat entusiàsticament (i fins i tot liderat, sense que es notés massa però...) als projectes de reforma i modernització d'Espanya. A la vista dels resultats, a algú li queden ganes de repetir l'experiment? A mi no i em temo que a molts catalans tampoc. Aquesta és la tercera resposta. Penso que molts ens veiem amb cor de fer obres al nostre pis, que li calen moltes capes de pintura i tirar més d'un envà a terra, però no de consumir-nos intentant canviar els fonaments de tot un edifici amb aluminosi.

L'incipient procés de reforma d'Espanya se solapa, tot i que amb un cert decalatge, a la lluita pacífica de Catalunya per assolir la seva independència. Al tauler d'escacs, doncs, es mouen més peces que fan preveure aliances i coalicions fins ara poc imaginables. Algunes hipòtesis poden començar a tenir sentit o, si més no, faríem bé de tenir-les en compte. Per exemple:

  • I si, per molts espanyols i pel mateix aparell de l'Estat, Podemos apareix com un mal menor a la independència de Catalunya? I si confluissin els interessos, encara que sigui de forma casual i involuntària, entre les forces més reaccionàries i més progressistes d'Espanya per tal de donar aire a una força emergent?

  • I si el Partit Popular se sentís més còmode confrontant-se a una oposició fracturada? I si el Partit Popular se sentís més còmode apareixent com a força d'ordre davant dels qui "ho volen canviar tot"?
Les ganes i la necessitat de canvi són innegables, a Catalunya i a Espanya. Les energies de tots són sempre limitades: en funció de com es canalitzin podem desembocar en mars molt diferents. Si moltes d'aquestes hipòtesis us semblen molt fora de lloc us recomano que feu un cop d'ull, per posar un exemple, als últims articles de José Antonio Zarzalejos. En els propers mesos, aquestes i moltes d'altres hipòtesis molt probablement entraran dins de l'univers d'allò que és possible. Caldrà estar atents. Caldrà, en definitiva, fer cas a les màximes d'Ayra Stark: “Swift as a deer. Quiet as a shadow. Fear cuts deeper than swords. Quick as a snake. Calm as still water.”