dissabte, 16 d’agost de 2014

Noruega: un referent útil?

Viatjar sempre és una oportunitat per obrir la ment: conèixer noves realitats i nous punts de vista. I a la vegada també ho és per desfer o matisar tòpics que sovint tenim ben instal·lats en els nostre imaginari col·lectiu. Aquest estiu he tingut ocasió de viatjar a Noruega i conèixer (només una miqueta) el tarannà dels habitants d'aquest país (m'encantaria que els companys de l'ANC Noruega poguessin contrastar aquesta entrada). Noruega és una referència atractiva per a molts catalans a l'hora de parlar del nou país que volem construir. Líder mundial en Índex de Desenvolupament Humà gràcies a una combinació d'economia solvent i fort Estat del Benestar, amb una moneda (la corona noruega) i una política monetària pròpia, i membre de l'EFTA - fet que li permet aprofitar els avantatges derivades de la lliure circulació de persones, mercaderies i capitals sense ser membre de la Unió Europea, mantenint un alt graus de sobirania nacional -. 

És Noruega un bon referent per Catalunya? Sí i no. Sí que ho és en la mesura que ens ajuda a entendre que l'escenari internacional és divers i complex, que hi ha models altament competitius alternatius a la política de "low cost" i devaluació interna i que el món civilitzat no es limita a la Zona Euro ni a la Unió Europea. Ara bé: és realista prendre Noruega com a referent del model de desenvolupament català a curt i mitjà termini? Jo crec sincerament que no. Suposo que es podrien enumerar molts factors que dificulten la comparació, però des del meu limitat coneixement en destacaria dos:

1) Els recursos naturals. Noruega disposa d'un avantatge competitiu que, malauradament, els catalans no tenim: les rendes generades a partir de l'explotació dels seus recursos naturals (gas i, principalment, petroli). Segons les últimes dades disponibles del Banc Mundial, la contribució d'aquests recursos a l'economia noruega equival al 12% del PIB. És difícil conèixer l'impacte real que tenen aquests ingressos sobre l'economia noruega però el que sembla indiscutible és que: A) els permet sostenir un nivell de vida substancialment superior als seus nivells de productivitat  i B) els permet tenir una posició negociadora privilegiada amb la Unió Europea i Rússia.

2) Corresponsabilitat comunitària. Sovint quan parlem dels models escandinaus tendim a idealitzar les seves prestacions i oblidar l'esforç col·lectiu (impostos) que comporta el seu finançament. Probablement a molts catalans els sorprendrà descobrir com, per exemple, a Noruega la majoria de prestacions - fins a no obtenir l'anomenada frikort - actualment s'ofereixen en règim de copagament per part de l'usuari al sistema sanitari públic - amb tipus marginals màxims de l'impost sobre la renda propers al 50%! -. Recordem que la nostra cultura fiscal és substancialment diferent. A l'Estat Espanyol - a Catalunya les dades són molt similars - tenim una economia submergida equivalent al 19% del PIB (veure dades) suportant una pressió fiscal del 36,6% del PIB (veure dades a la pàg 51). A les mateixes fonts podem veure com a Noruega tenen una economia submergida equivalent al 14% del seu PIB (5 punts més baixa) amb una pressió fiscal del 55,6% del PIB (gairebé 20 punts més alta!). És immutable la nostra cultura o moral fiscal? No, però sembla evident que és una tendència històrica no menor que val la pena no oblidar.

Aquest exercici el podríem fer amb molts altres països, amb més o menys detall. És útil disposar de referents i de quines són les millors pràctiques internacionals en cadascun dels àmbits. A la vegada, cal que siguem realistes. Ser realistes i no abusar del benchmarking no suposa deixar de ser ambiciosos com a país, sinó construir un nou país acceptant prèviament el que realment som. Ni més ni menys. I ja és per estar-ne molt content crec!