diumenge, 16 de novembre de 2014

I ara què?

Després de molts dies sense escriure avui em ve de gust compartir algunes reflexions personals sobre l'escenari que se'ns presenta després d'haver superat amb èxit el 9 de novembre. Si alguna cosa ens ha demostrat el nostre procés d'autodeterminació en els últims dos anys és que és molt poc previsible. Les hemeroteques poden resultar extremadament implacables en aquests contexts tan canviants... Davant d'aquesta incertesa i reconeixent la meva incapacitat per preveure el futur, em sembla que el més honest és intentar d'inferir quins haurien ser els propers passos a partir de les poques (però contundents) certeses davant les quals ens trobem.


CERTESA #1: Un col·lectiu molt nombrós de catalans i catalanes ha manifestat reiteradament en aquests últims anys la voluntat de decidir el futur de Catalunya democràticament i sobirana. En tenim proves en els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya del novembre de 2012 (votants de les forces polítiques a favor d'una consulta: 2.672.401), les estimacions de participants més "prudents" en les tres mobilitzacions a les útimes diades - la manifestació de l'onze de setembre del 2012 (600.000 persones segons el PAIS), la Via Catalana del 2013 (793.683 persones segons Societat Civil Catalana) i la "V" de 2014 (entre 470.000 i 520.000 persones segons la delegació del govern espanyol) - i el nombre de persones que varen concórrer en el procés participatiu del passat 9 de novembre: 2.305.209. Últimament s'han fet moltes comparacions amb els participants en altres cites electorals. A mi em sembla arriscat. Però encara em sembla més arriscat - fins i tot ridícul - interpretar l'opinió dels qui no s'han mobilitzat en cap d'aquestes ocasions. A Catalunya hem demostrat com a mínim dues vegades en aquest últims dos anys que hi ha una majoria molt àmplia a favor del dret a decidir el nostre futur - majoritàriament independentista, però no només -.

CERTESA #2: El principal eix de la campanya de les últimes eleccions al Parlament de Catalunya del 2012 fou l'exercici del dret a decidir. Si més no, així ho demostraven els programa electorals de les forces polítiques que conformen actualment una majoria parlamentària. Afortunadament, aquest no fou l'únic punt que presentaven en el programa, però si que era el que condicionà tota la campanya. Una altra prova d'això la trobem en les motivacions de la convocatòria electoral anunciada pel Molt Honorable President el 25 de setembre del 2012 en el marc del Debat de Política General. "La veu del carrer, al ser massiva i potent, s'ha de traslladar a les urnes" apuntava llavors el President Mas.

CERTESA #3: La conjuntura política de l'actual legislatura al Parlament de Catalunya no ofereix cap altra possibilitat per expressar la voluntat de tots els catalans a través d'una via que ofereixi més garanties que les que presentava el procés participatiu del 9 de novembre - que han resultat ser millors del que molts esperàvem! -. El govern espanyol no ha mostrat en cap moment cap tipus de predisposició a permetre una consulta dins dels marges de la legalitat espanyola. Podríem posar infinitat de proves, però podem limitar-nos a recordar les últimes declaracions públiques del President del govern espanyol Mariano Rajoy. Per altra banda, l'actual govern català ha mostrat durant tot el procés la voluntat de no entrar directament en el terreny de la il·legalitat malgrat finalment la Fiscalia ho hagi fet pràcticament impossible.

Si l'actual Parlament ha arribat fins on podia arribar a l'hora d'executar en el principal eix electoral sobre el qual s'expressà el mandat de la majoria dels catalans i catalanes el passat 25 de novembre del 2012, el que ara cal és renovar-lo (en el sentit que sigui). Vol dir que unes eleccions anticipades ens aportaran una resposta màgica per determinar quins són els propers passos? En absolut, unes noves eleccions són una condició necessària però no suficient. Necessària perquè obligaran al conjunt de partits a fer la seva feina: oferir a la ciutadania propostes i alternatives davant el moment polític en el qual ens trobem.

Una campanya electoral és la millor manera de portar aquest debat al carrer. I tinc la sensació que si les eleccions de fa dos anys expressaven un clam majoritari dels catalans pel "volem decidir", a les properes eleccions el que haurem de respondre els catalans és "què estem disposats a fer per fer prevaldre aquest dret". I aquest exercici, complex i de caràcter bàsicament introspectiu, l'hauran de fer cadascun dels partits (primer) i cada ciutadà que exerceixi el seu dret a vot (després). Només així sabrem quins són els propers passos que estem preparats per fer com a país. De fet, l'experiència recent ens demostra que no hi ha millor manera d'interpretar les voluntats individuals i col·lectives d'un país que a través de les urnes.