dijous, 18 de desembre de 2014

Pressupostos (extra)ordinaris ?

Fa poc més d'un mes feia una entrada al bloc argumentant el perquè creia que era necessari convocar eleccions. La celebració del #9N2014 suposa el final polític de la legislatura: l'actual Parlament ha arribat tan lluny com podia arribar en el compliment del principal compromís que havien assumit les forces polítiques que donaven suport a la consulta. Quan parlem d'elaborar els pressupostos del 2015 seria bo que tinguéssim en compte quina és la conjuntura política davant la qual ens trobem. L'elaboració d'un pressupost és probablement el pacte polític més rellevant que aprova qualsevol cambra legislativa, en la mesura que acorda com es distribueixen i es generen uns recursos públics que, per definició, són limitats i escassos. Davant d'aquestes circumstàncies, convé intentar respondre'ns com a mínim dues preguntes.

1. Té sentit aprovar uns pressupostos al final d'una legislatura?

En absolut. Aprovar els pressupostos només podria tenir algun tipus de sentit si tinguéssim la certesa o la confiança que es podrien executar durant bona part del 2015. Aparentment no sembla que aquesta sigui la voluntat de la majoria del Parlament de Catalunya, per bé que és cert que és facultat del Molt Honorable President convocar eleccions. Té sentit, doncs, decidir quina ha de ser la distribució dels recursos públics quan qui hauria de tenir la capacitat de decidir i negociar hauria de ser el nou Parlament properament escollit a les urnes? Jo crec que no gaire.

Per altra banda, l'actual projecte de pressupostos que ha presentat el Govern i que actualment s'està debatent al Ple del Parlament no reflecteix les dotacions extraordinàries que s'esperarien en un procés de transició nacional - dotacions suficients per a constituir, per exemple, una hisenda nacional capaç de recaptar el conjunt de tributs generats al país - com el que el President Mas proposava el passat 25 de novembre. És a dir, en el cas que, sigui de la manera que sigui, s'aconseguís una àmplia majoria parlamentària a favor de la independència, aquesta hauria de treballar amb uns pressupostos que no estan preparats per fer els següents passos. No té gaire sentit, oi que no? 

Per altra banda, l'aprovació d'uns presupostos també condiciona el calendari electoral: per fer eleccions cal dissoldre el Paralment amb 54 dies d'antelació a la data dels comicis, i si es volen aprovar pressupostos no es pot dissoldre el Parlament mentre s'estiguin tramitant. Si es dissol el Paralment i es convoquen eleccions el 6 de febrer (l'endemà de l'aprovació final dels pressupostos), el primer diumenge possible seria el 5 d'abril (diumenge de Pasqua), que obligaria al fet insòlit de fer campanya en plenes vacances de setmana santa. Com que s'hauria de començar la campanya després, el primer diumenge seria el 26 d'abril, amb les eleccions municipals convocades i a les portes d'inici de la campanya d'aquestes eleccions, fet que ho fa inviable. En conclusió, és incompatible aprovar pressupostos i celebrar eleccions sobre la independència abans de les eleccions municipals. Voleu dir que ens convé perdre gaire temps tenint en compte que tenim a la tardor del 2015 eleccions espanyoles? 

És per tots aquests motius, també de calendari, que la pròrroga pressupostària sembla l'instrument més adequat per fer front als propers mesos.

2. Té contraindicacions funcionar amb una pròrrogra pressupostària?

La pròrroga pressupostària, en la mesura que replica (en bona part) les partides de l'exercici anterior, deixa menys marge de maniobra que l'elaboració d'un nou pressupost. Aquest fet és innegable. Ara bé, semblaria lògic donar un ampli marge de maniobra a un govern sense el suport incondicional de la majoria de la cambra que probablement es troba en les últimes setmanes de legislatura? A mi em sembla que no gaire. Per altra banda, cladria no oblidar que es tracta d'un projecte de pressupostos que preveuen 2.183 milions d'euros d'ingressos que depenen de la "negociació política" amb el Ministeri d'Hisenda. Fins a quin punt, doncs, són uns pressupostos garantistes?

Per altra banda, la pròrroga pressupostària pot incloure la recuperació de la paga extraordinària dels treballadors públics i la recuperació del 100% de jornada i salari dels interins, a través de la concessió d'un suplement de crèdit extraordinari per fer-hi front de 611 milions d'euros (el finançament del qual parteix de l'increment de recaptació previst l'any 2015 en l'Impost de Transmissions Patrimonials i l'Impost de Successions i Donacions, així com l'estalvi generat en el pagament dels interessos del deute respecte el 2014). La possibilitat de concedir un suplement de crèdit està contemplat en la normativa de finances públiques de la Generalitat i tal com ha destacat el diputat Pere Aragonès, s'ha fet per part d'altres governs: per part del govern espanyol el 1996 (Real Decreto-Ley 1/1996) i pels governs autonòmics d'Astúries (Ley 3/2014) i Navarra aquest mateix 2014.


Ens trobem en un moment polític extraordinari que requereix un pressuost extraordinari que sigui negociat per un nou Parlament amb un nou mandat. Pretendre aprovar un pressupost ordinari i dissociar la gestió diària del projecte independentista crec que és no entendre que ja haurien de començar a formar part d'una mateixa cosa. Potser ha arribat l'hora que el projecte independentista deixi de ser només un pprojecte i comenci a ser cada vegada més una realitat. I això passa també pel 'com' i pel 'quan' aprovem uns pressupostos.

divendres, 5 de desembre de 2014

Frau fiscal, la febre d'una societat malalta

Aquests últims dies hem vist com la comissió d'investigació sobre frau i evasió fiscals i corrupció política del Parlament de Catalunya començava a fer els primers passos. Els resultats d'aquesta comissió són rellevants en la mesura que ataquen un dels principals problemes socials econòmics del nostre país i, en certa manera, són un stress test de maduresa, fiabilitat i consistència de la classe política catalana. En aquesta comissió el coordinador del Sindicat de Tècnics d'Hisenda a Catalunya, Miguel Ángel Mayo, estimava la quantitat de recursos que es deixaven d'ingressar a causa del frau entre 16.000 i 18.000 milions d'euros. Una estimació que deriva del fet que gairebé 1 de cada 4 euros (24,6%) del PIB escapa del control d'Hisenda a Catalunya. Unes estimacions que són molt similars a les que s'han realitzat fins ara, com les que estan incloses a l'últim informe de l'Institut d'Economia de Barcelona (IEB), dedicat específicament a l'estudi d'aquest fenomen. Cal puntualitzar que, malauradament i d'acord amb l'actual definició del model de finançament autonòmic, l'erradicació del frau fiscal no suposaria l'ingrés d'aquests recursos a la caixa de la Generalitat.

El frau fiscal planteja, en primer lloc, un seriós problema de justícia tributària: els ingressos públics s'han de generar a partir de tres quarts de l'activitat econòmica del país. El quart restant és com si comptés amb una excempció fiscal, amb la diferència que en gaudeix qui té més facilitats o habilitats  per incomplir el règim fiscal vigent, que res té a veure amb criteris d'eficiència o justícia distributiva. Només així s'explica que a casa nostra es compatibilitzin tipus impositius molt elevats a l'escena internacional - a la web de la consultora KPMG es poden veure de forma gràfica quins són els diferents tipus impositius vigents - i una pressió fiscal més baixa que al conjunt de països europeus: els ingressos no financers representen a Catalunya el 38,4% del PIB mentre que la mitjana de la EU17 és del 44,8% (dades extretes de la Taula 5 de l'estudi de la Cambra de Comerç de Barcelona de març del 2014). En resum, som menys a pagar i ens toca pagar impostos més alts. O vist des d'una altra perspectiva, amb els tipus impostitius actuals hauríem de generar ingressos més elevats que ens permetrien unes prestacions públiques de més qualitat que les actuals.

Però el frau fiscal i l'anàlisi de les seves causes planteja problemes més de fons. El frau fiscal és un problema social i no merament comptable. Els determinants del frau fiscal són molt diversos: des de la mateixa definició del sistema tributari - tipus impositius, complexitat del sistema, capacitat d'inspecció, etc -, de l'actitud del contribuent - el que es coneix com a moral fiscal - o també de la relació que establim com a ciutadans amb el nostre govern. Alguns autors parlen de l'existència d'un contracte social implícit amb el govern a l'hora de pagar impostos: som més complidors si ens sentim més implicats amb l'obra de govern que estem finançant. I hi ha evidència empírica que així ho demostra i que relaciona el compliment fiscal amb la qualitat de la despesa pública (als municipis italians, per exemple) o a la presència de democràcia participativa (el cas dels cantons suïssos), per exemple. El frau fiscal, doncs, sol ser un senyal de baixa salut democràtica.

Les estimacions del volum de frau fiscal i economia submergida a Catalunya no difereixen gaire de les del conjunt de l'Estat. Hi podrien haver motivacions diferencials però? Tot i que tenim alguna evidència interessant del Instituto de Estudios Fiscales que vincula la menor moral fiscal dels catalans amb el sentiment de greuge pel tracte fiscal rebut, em semblaria molt arriscat (i, fins i tot, maniqueu) atribuir únicament al dèficit fiscal el nostre baix nivell de compliment. Segur que l'allunyament i la desafecció de molts catalans respecte l'Estat i el conjunt de les Administracions Públiques és un dels motius de pes, però no em sembla gens obvi que la constitució d'un nou país sigués una condició suficient per a la reducció dels actuals nivells de frau. Si al nou país volem atacar de forma efectiva el frau i millorar els nivells de compliment ens cal construir un govern eficient i al servei de tots. Una condició que pot semblar òbvia però que implicarà profundes reformes estrucurals: ser conservador, en el sentit més ampli del terme, no serà una alternativa vàlida.