divendres, 25 de desembre de 2015

Assemblees domèstiques

Confesso que quan sóc en un lloc públic tinc la mala costum de quedar-me atrapat a les converses dels altres. No sé si d'això se'n pot dir directament xafarderia o inquietud sociològica. Jo em decanto més aviat per la segona de les opcions: no únicament és la més elegant de les dues sinó que respon al meu interès genuí. Generalment no m'interessen els detalls personals o morbosos de les converses alienes, sinó el tenir la capacitat d'arribar entendre com pensen, com argumenten les seves opinons, quin és el seu punt de vista. La nit de Nadal no en fou cap excepció. Vaig quedar-me enganxat en una conversa en un restaurant entre un fill i la seva mare que discutien, ni més ni menys que... sobre la posició de les CUP!

Aquesta conversa política em va fer obrir els ulls sobre algunes coses. Sobretot, em va fer ser conscient de la component generacional de l'actual debat per a la investidura del proper president i configuració de govern de la Generalitat. Probablement als àpats de Nadal d'enguany es reproduirà el mateix tipus de conversa que vaig escoltar ahir a moltes llars catalanes: una mare intentant fer entendre al seu fill la necessitat de conformar un nou govern i d'assumir la complexitat política del país; i un fill intentant fer entendre a la seva mare la necessitat d'impulsar una manera completament diferent de fer política i la legitimitat de les CUP per no fer confiança a Artur Mas per encapçalar tots aquests canvis. 

Malauradament el Registre d'Estudis d'Opinió del CEO està aquests dies fora de servei per manteniment i no puc consultar totes les dades que m'agradaria, però en aquest article del Pati Descobert se n'apunten algunes que em fan pensar que la conversa que vaig escoltar ahir no és únicament una anècdota. Probablement, abans de l'Assemblea que les CUP celebraran diumenge a Sabadell es produiran moltes assemblees domèstiques i improvitzades abans, durant i després dels interminables àpats nadalencs. No tenen la mateixa legitimitat però faríem bé de donar-hi la seva justa importància.

Desconfio cada vegada més del criteri de la gent que es limita a parlar de política en abstracte. La política la fem persones, pares, mares, fills, germans, amics...tots i totes amb un nom i un cognom i les nostres pròpies circumstàncies. Més enllà del que es decideixi aquest diumenge, molts pares i mares farien bé d'escoltar i intentar entendre l'inconformisme dels seus fills quan reivindiquen la necessitat de construir un futur i un nou país d'una altra manera. I també aniria molt bé que aquests mateixos fills entenguessin que les grans majories no acostumen a ser compatibles amb grans revolucions. Que les grans majories per construir un nou país necessiten de gairebé tots els seus pares i mares. Especialment si t'acaben pagant el sopar.

divendres, 18 de desembre de 2015

Amb Espanya...no podem!

Observo amb certa preocupació com algunes persones conegudes, amb criteri, i de molt bona fe estan plantejant-se votar Podemos a les eleccions que se celebraran aquest diumenge. La meva no és una preocupació partidista: no puc ni vull ocultar el meu compromís i la meva convicció que agafar la papereta d'Esquerra Republicana de Catalunya és l'exercici de major responsabitat que podem fer els catalans aquest diumenge. És la preocupació de qui veu que la voluntat de necessari canvi polític, econòmic i social de moltíssimes catalanes i catalans pot anar a parar altra vegada al forat negre de la impossible reforma de l'Estat Espanyol. Realment val la pena que tanta gent a Catalunya torni a fer per enèssima vegada un acte de fe que s'ha demostrat inútil al llarg de la història política recent?

L'argumentació del meu NO a aquesta última pregunta la resumiré exposant 3 evidències:

1. La lluita social és indissociable de la lluita nacional. L'actual estat del benestar es determina a través de prestacions que en bona mesura són competència i responsabilitat de les CCAA (Sanitat, Educació, etc). Això vol dir que el finançament territorial no és una quimera independentista, sinó que condiciona el finançament capitatiu de totes aquestes prestacions. Pels unionistes desconfiats, simplement us deixaré l'enllaç de la única balança fiscal publicada per l'Instituto de Estudios Fiscales  (Ministerio de Econmia y Hacienda) l'any 2008. Us deixo que interpreteu el quadre, no hase falta desir nada más, que deia aquell...



2. Podemos no pot aconseguir un referèndum pel dret a l'autodeterminació. El conjunt d'enquestes demostren que en el millor dels casos Podemos rebrà un 22% dels vots. Ho podem veure, per exemple, a l'anàlisi de les deverses enquestes publicades que presenta el politòleg Kiko Llaneras. És realista pensar que Podemos aconseguirà condicionar el PP, més que probable guanyador de les eleccions, a acceptar un referèndum vinculant d'autoderterminació a Catalunya? 



En el fons s'ens planteja el dilema de sempre: Podemos defensa un model d'estat que potser la majoria de catalans voldria però que la majoria d'espanyols rebuja. I és que...

3. La majoria dels espanyols no vol un altre model d'estat. Si fem un cop d'ull a les dades més recents CIS des de qualsevol de les perspectives ens n'adonem que som els catalans i pocs més els qui encara defensem un model d'estat més descentralitzat o de tipus federal. Ho il·lustren de manera molt gràfica les infografies de Sergi Castanyé en aquest tuit


diumenge, 6 de desembre de 2015

Cap a nous models d'empresa?

Aquest dijous vaig tenir l'ocasió de poder participar al seminari organitzat per la Fundació Josep Irla "L'empresa participada. L'accés dels treballadors a la direcció i a la gestió empresarial". Un tema cabdal en la mesura que és un dels punts que haurien d'estar més amunt en l'agenda econòmica a l'hora de construir un nou país. Per una banda, perquè la corresponsabilització en la presa de decisions a l'empresa, la democràcia econòmica, és una condició necessària per construir una democràcia de qualitat. Per l'altra, perquè és un factor de competitivitat clau per a qualsevol país que aposti per invertir en els seus recursos humans, en les persones, com a factor diferencial. I així és com, tal i com assenyalava la Montserrat Palet, ho han entès els països que situen al mateix nivell la innovació i a la internacionalització, la participació dels treballadors a l'empresa. I és precisament per  la rellevància que té aquest tema i per l'interès d'algunes reflexions que s'hi van fer, que m'ha vingut de gust fer-ne una crònica breu.

Una vegada la Montserrat Palet exposà el contingut de l'estudi que es pensa dur a terme sobre el tema, presentà dues experiències divereses de participació dels treballadors: Germans Boada i Suara Cooperativa. Dues empreses d'una dimensió considerable - tant per facturació com per nombre de treballadors -, de naturalesa molt diferent però amb un model de participació igualment interessant. Germans Boada és una empresa familiar vinculada al sector de la construcció que va plantejar la implicació dels seus treballadors com una estratègia de millora de l'eficiència en la seva presa de decisions després de la forta crisi que experimentà el sector a partir del 2008. El no repartiment de la propietat obligà als directius a plantejar altres fórmules de participació per implicar als treballadors. Com a principal instrument d'estímul a la participació, la direcció plantejà que una part de la retribució dels treballadors sigués proporcional als beneficis de l'empresa. Un mecansime que Jaume Caballé, director comercial, remarcà que era volgudament asimètric - només es distribueixen els beneficis però no les pèrdues - i que es va poder generalitzar al conjunt de treballadors un cop es demostraren els seus bons resultats. Suara Cooperativa, en canvi, és una cooperativa de serveis a les persones amb prop de 900 socis copropietaris, més d'un terç de la totalitat dels seus treballadors. És important destacar, tal i com va precisar el seu director d'innovació Jordi Picas, que el procés per esdevenir cooperativista és voluntari i va lligat a un procés d'acompanyament i formació per a poder participar activament de les decisions: com interpretar un balanç, el procés d'elaboració d'un pla d'actuacions... Així mateix, també s'assenyalà que l'assemblearisme cooperatiu és efectiu en la mesura que compta amb assemblees preparatòries prèvies de format més petit format que les plenàries: la participació no s'improvitza i necessita un treball previ! Malgrat ser models empresarials molt diferents, el diagnosi que en feien de la participació dels treballadors tenia algunes similituds importants: la participació és clarament rendible pels interessos de l'empresa i a la vegada és més autoexigent. Quan implementes sistemes de participació els has d'alimentar i perfeccionar de forma continuada per a que no generin frustració.

La segona taula, moderada per en Josep Ginesta, aportà la visió dels agents socials sobre la qüestió. Juan Manuel Tapia, responsable d'estudis i de l'observatori de negociació col·lectiva de CCOO de Catalunya, contextualitzà la participació dels treballadors en perspectiva històrica i política. Fou especialment rellevant recordar com aquest moviment té prop d'un segle d'història i pren més força quan hi ha la necessitat de donar resposta a demandes populars de major participació o reivindicacions dels treballadors. De fet, tant ell com l'Óscar Riu, secretari d'UGT de Catalunya al Vallès Oriental, altertaren sobre la conveniència d'obrir el debat de la participació i la co-responsabilitat no únicament en èpoques de dificultats sinó també de bonança per a que sigui creïble. Per la seva banda, els representants patronals - Jana Callis per part de PIMEC i Àngel Buxó per part de CECOT - qüestionaren la necessitat de legislar o normativitzar la participació dels treballadors a l'empresa si no va acompanyada d'un canvi cultural a les organitzacions. De fet, hi havia un consens força generalitzat sobre l'actual excés de judicialització de les relacions laborals que portava a resolucions de conflictes que no només no solien ser òptimes sinó que esdevenien fins i tot absurdes. Com a exemple se cità la sentència desestimatòria recent del cas Coca Cola, que comporta la readmissió de 350 treballadors a uns llocs treball ja inexistents. A la taula i a les intervencions posteriors va planar una mateixa idea en comú: la major participació dels treballadors exigeix un canvi cultural de les organitzacions i, a la vegada, un major implicació individual en la vida col·lectiva que actualment no és massa freqüent.

Hi ha un consens generalitzat que la major participació dels treballadors a l'empresa, en les seves diverses accepcions, és perfectament possible i desitjable. Però també és un canvi d'inèrcia que pot fer les nostres empreses més fortes a base d'exercitar activament la participació: una pràctica exigent que requereix perserverància i inversió continuada. A l'espera de les conclusions de l'estudi que la Fundació Josep Irla desenvoluparà al llarg del 2016, és raonable pensar que aquest canvi d'inèrcia no podem esperar que sigui espontani sinó que requerirà una acció política decidida que utilitzi hàbilment els diversos instruments que tindrem a l'abast com a país: fiscal, legislatiu,... Un nou motiu per a voler decidir amb il·lusió i plenament el nostre propi futur.

dissabte, 14 de novembre de 2015

Contra l'horror

Avui, com a la majoria de persones, el cap i el cor em bullen. La tragèdia d'ahir a la nit a París ha fet que a molts se'ns acumulin sentiments i preocupacions que havíem anat deixant aparcats als marges de la memòria. I avui ens sentim irracionalment una mica culpables. Com si haguéssim pogut fer quelcom més per evitar la tragèdia. Com si només fóssim conscients de la merda de món en el que vivim quan la tragèdia arriba al cor d'Europa. Al cor del que molts, inconscientment, encara entenem com a civilització occidental. Potser no és el millor dia per fer reflexions, però avui tinc necessitat d'ordenar tot això que em remou. I no he trobat millor manera de fer-ho que escrivint aquesta entrada.

Davant de fets terribles com els que varen passar ahir a la nit a París, només fent un cop d'ull ràpid a les xarxes, te n'adones que no tots reaccionem de la mateixa manera. Tots condemnem unànimament l'horror i l'exercici de la violència, ens solidaritzem amb París i fem arribar el nostre condol de manera sentida.  Molts es limiten a això: potser és el més adequat, respectuós i prudent en el dia d'avui. Altres, de manera totalment execrable, aprofiten per estigmatitzar cultures i confessions religioses que no són la seva. Altres, de manera més subtil i sospitosa, aprofitaran l'avinentesa per fer recular llibertats individuals bàsiques com el dret a la intimitat o a la lliure circulació en nom de la seguretat. D'altres, dedicaran hores i hores a les xarxes combatent els objectius que persegueixen els col·lectius anteriors: defensant la llibertat de culte, el diàleg interreligiós i intercultural i diferenciant les confessions i la cultura del fonamantalisme religiós i la violència. Jo em sento molt més a prop d'aquest últim col·lectiu, però a la vegada crec que no ens podem limitar a combatre les reaccions neo feixistes. Crec que no ens podem concentrar només en això. Tenim un problema global que es diu gihadisme. Ignorar-lo o menystenir-lo no només no ens fa semblar més tolerants o fa desaparèixer el problema, sinó que el fa més gran.

I no ens calia la tragèdia a París per a ser-ne conscients. Però és innegable que empatitzem molt més amb la desgràcia de qualsevol europeu que amb la de desenes de milers de víctimes a l'Àfrica Occidental o al Kurdistan, on s'han estat produint veritables matances els últims anys. És més, som capaços d'obrir un debat públic sobre l'acollida dels refugiats i penso que ens informem poc sobre l'origen d'aquest èxode. És que la barbarie és menys barbarie si la tenim lluny de casa? Els refugiats són víctimes i no pas complíces del terror i només per això han de comptar amb tot el nostre suport i acollida. Però potser ens hauria de fer ser molt més conscients que alguna cosa molt greu deu estar passant a Síria per a que hi hagi 4,287,293 persones que avui estiguin fugint del seu país. 

Els meus molt limitats coneixements en política internacional em fan ser molt prudent amb les meves apreciacions. De ben segur que els diversos conflictes han generat estranys companys de viatge i que els fenòmens de fonamentalisme religiós violent tenen unes arrels sòcio-econòmiques més profundes del que ens agradaria admetre. Però em sembla que cap d'aquests matisos poden fer vacil·lar a cap persona que s'estimi la pau i la democràcia a l'hora de combatre aquí i arreu el gihadisme, com ho faríem amb qualsevol pràctica que atemptés sobre les normes més bàsiques de convivència i drets humans. Fa uns anys considerar-se 'ciutadà del món' era un posicionament que molts independentistes percebíem com una finta líquida per no posicionar-se sobre la pròpia identitat nacional i sentiment o voluntat de pertinença. Jo avui en dia, no només em sento tan independentista com llavors, sinó que també em sento cada vegada més ciutadà del món. Perquè empatitzo no només amb els parisencs i parisenques, sinó amb totes les víctimes de l'horror fonamentalista exercit per aquells que no tenen cap tipus de respecte a la vida. Perquè qualsevol dia,  podem ser nosaltres. Aquests fonamaentalistes, parlin en nom de qui parlin o lluitin contra qui lluitin, sempre, sempre, sempre seran els meus enemics.

dissabte, 31 d’octubre de 2015

Una proposta contra la indecència

Aquests últims dies he tingut ocasió de descobrir l'últim llibre de Miquel Puig, amb un títol tan inequívoc i directe com "Un bon país no és un país low cost. Una proposta contra la indecència". Tot i que encara no he tingut ocasió de llegir-me'l sencer, vaig poder assistir a la seva presentació al Cercle d'Economia i participar al programa de Catalunya Radio L'Oracle on també en parlàvem. Aquest és el segon llibre en el que l'autor fa una dura crítica econòmica al model de desenvolupament espanyol (que fins ara ha estat i és, amb matisos, també el nostre). El primer fou "la sortida del laberint", que també vaig comentar en una entrada en aquest bloc. I parlo de crítica econòmica ja que evidencia les debilitats del model apuntant-ne els seus efectes econòmics no desitjats, però sense emetre un judici partint d'un posicionament ideològic (explícit) previ. Un enfoc que fa que el llibre sigui molt més interessant per tots els públics, independentment de les fílies o fòbies de cadascú.

La diagnosi del llibre completa la del llibre anterior: el problema del nostre mercat laboral no radica en la quantitat de llocs de treball creats (se n'han creat moltíssims a l'Estat des de meitats dels 80), sinó en la baixa qualitat i retribució dels que nous llocs de treball que s'han generat. Al contrari del que molts podríem pensar, l'autor assenyala encertadament que la política laboral dels diversos governs espanyols ha estat una història d'èxits: èxits en la mesura que s'ha aconseguit allò que els governs s'havien proposat, encara que les conseqüències d'aquestes polítiques no hagin estat precisament positives. La primera reforma laboral impulsada pel govern de Felipe González el 1984 aconsegueix a mig termini  el seu objectiu principal: augmentar la contractació. Però com i a quin preu ho aconsegueix? Generalitzant tres modalitats de contracte temporal al mercat laboral espanyol i consolidant un mercat laboral dual (amb indefinits per una banda i temporals per l'altra) de conseqüències socials i econòmiques força nefastes, com ja comentava en aquesta altra entrada. Aquesta realitat consolida una societat espanyola particularment desigual fonamentalment "perquè els pobres són molt pobres", fins i tots molts dels qui tenen feina. En altres paraules: s'ha regulat i legitimat la precarietat per bona part de la població.

Respecte al llibre anterior, una de les novetats en la diagnosi que més m'agrada és el tractament que fa de la composició sectorial de l'economia. En el llibre anterior, l'autor establia (a nivell de les diferents CCAA) certa correlació entre els nivells de productivitat i el pes de la indústria. Efectivament, aquells territoris que han fet una aposta més clara per la indústria són els que han estat capaços de mantenir un mercat laboral de més qualitat. Però, tal i com afirma l'autor, els qui tenim un sector terciari més desenvolupat (pel pes del turisme, per exemple) no estem pas condemnats a un model que aposti per la precarietat i la baixa productivitat. De fet, tal i com demostren altres estudis com el d'on trec aquest gràfic, el nostre diferencial de produtivitat amb la UE (poc abans de l'esclat de la crisi) no únicament s'explicava per la composició sectorial de la nostra economia. És a dir, podem ser un país molt més productiu fins i tot mantenint el pes de sectors més intensius en mà d'obra i de productivitat mitjana més baixa com és el turisme.


La principal recomanació de l'autor per trencar amb aquest model productiu de baixa productivitat que ens fa ser relativament "poc decents" respecte altres països desenvolupats és l'establiment d'un salarim mínim. Un salari mínim que, en la línia d'aquests països, representi aproximadament el 50% del nostre PIB per càpita. A Catalunya aquesta proposta, amb un PIB per càpita de 28.181 euros el 2014, significarien unes 14 pagues de 1.000 euros. Actualment el Salari Mínim Interprofessional (SMI) espanyol el marca el Real Decret 1106/2014 de 26 de desembre i se sitúa en 648,60 euros/mes. És realista fer aquest tipus de plantejaments? Sí, sempre que disposem d'instruments d'estat. Actualment bona part de la regulació laboral (com la fixació del SMI) és competència del govern espanyol. Si tinguéssim capacitat per autoregular-nos i volguéssim aproximar-nos a aquesta proposta, no estaríem fent res de gaire diferent del que està fent el govern conservador de David Cameron: incrementar un 34% el salari mínim fins el 2020. Tenint la possibilitat de poder desenvolupar aquest tipus de polítiques a mig i llarg termini, qui no ha de tenir ganes de construir un nou país?

dijous, 20 d’agost de 2015

El mirall grec?

Ahir el Bundestag (el parlament alemany) ha aprovat el tercer rescat a Grècia per valor de 86.000 milions d'euros. En la mesura que Alemanya aporta més d'una quarta part d'aquesta quantitat i que ha estat aprovat també pel Parlament grec i l'Eurogrup, el rescat es pot donar per fet. L'acord no ha estat gens senzill i ha generat tensions tant per la banda dels creditors europeus com dels creditors grecs. Bona part de la CDU de la cancellera Merkel o l'oposició del govern holandès s'hi han mostrat clarament contraris al no presentar prous garanties. Per altra banda, el debat sobre el tercer rescat al parlament grec també ha generat fortes tensions a Syriza, d'on ha nascut un moviment antiausteritat contrari també al rescat. El mateix ex ministre de finances grec Yanis Varoufakis analitza molt criticament la major part dels termes del rescat establerts al Memorandum of Understanding.

De fet, la principal controvèrsia que ha generat aquest tercer rescat grec es deu al xoc de legitimitats entre dos compromisos contraposats: per una banda, el que ha assumit el govern grec davant dels seus ciutadans i, per l'altra, els que ha assumit davant dels seus creditors. Si bé és cert que l'aprovació dels termes del rescat per part del conjunt de cambres parlamentàries legitima formalment aquest nou mandat, hi ha contradiccions flagrants entre els compromisos electorals assumits per Syriza i alguns dels termes d'aquest rescat. L'exemple més evident, probablement, és la recent adjudicació de la gestió dels 14 principals aeroports grecs que el govern d'Alexis Tsipras va aturar a l'arribar al govern. És sorprenent veure com d'aquestes contradiccions se'n desprenen lectures polítiques tan dispars: per la dreta més conservadora són una font de frustració popular derivada del triomf del populisme - veure, per exemple, les declaracions del Ministre De Guindos al Congrés dels Diputats - i per l'extrema esquerra són fruit de la claudicació als interessos de la banca i dels grans capitals.

Podria ser que amdues interpretacions expliquin part de la mateixa història? El cert és que pocs electors són conscients ni se senten corresponsables dels compromisos financers adquirits pels seus respectius estats. Però a la vegada aquests compromisos limiten la capacitat de complir altres compromisos electorals i condicionen la seva qualitat de vida. Els compromisos electorals s'haurien de situar sempre dins del terreny d'allò que és factible? O només haurien de limitar-se per allò que és simplement desitjable pel conjunt de la societat? Ben mirat, hauríem de plantejar-nos si no és igualment empobridor prometre fites que se saben impossibles com limitar-se a gestionar un status quo polític i econòmic que ha generat tants desequilibris i tanta insatisfacció per bona part de la població. I és probablement entre aquests dos extrems on hi trobarem el sentit de fer política útil avui per transformar una realitat que no ens agrada.

I a Catalunya, a mesura que la pre-campanya va guanyant terreny a les vacances que per molts ja s'acaben, el debat polític que genera el tercer rescat grec es barreja - de forma força confusa - amb el debat electoral sobre el nostre futur polític. Quins elements de reflexió política ens aporta el tercer rescat grec i fins a quin punt són traslladables a la política catalana? Al meu parer en són dos de molt importants tot i que aparentment contradictoris:

1. La condició d'estat membre de la UE a Grècia li ha permès, a partir d'un canvi de govern, de plantejar una sortida alternativa a la crisi que no només és vàlida per Grècia sinó que també és extrapolable al conjunt de països de la Unió. Només cal veure aquest post de Yanis Varoufakis sobre possibles vies per reestructurar el deute públic per veure que hi alternatives factibles i possilblement més intel·ligents. Recordem que en aquest debat europeu els catalans ni hi som ni se'ns hi espera.

2. Per altra banda, el tercer rescat grec ens demostra que la condició d'estat no garanteix l'exercici de la plena sobirania. I en aquest sentit cal ser honestos i reconèixer que la sobirania no només te la guanyes amb les polítiques que dus a terme sinó que també està condicionada pel teu marge de maniobra financer. El deute públic grec representa actualment segons les dades de l'OCDE el 178,2% del seu PIB: en el supòsit més desfavorable de repartiment del deute espanyol, la Catalunya independent no arribaria ni a la meitat d'aquesta xifra. Estudis recents demostren, de fet, que la qualificació del seu deute seria notablement millor que la del deute públic espanyol (i la del grec!). Probablement, el nostre repte més complicat serà convèncer a la UE que l'Estat Espanyol sense Catalunya continurà sent un creditor solvent...

El mirall grec no és gaire d'aclaridor. És certament confús. Grècia no és comparable a Catalunya, ni tampoc a Espanya. Però ens mostra com des d'una situació econòmica molt més complicada que la catalana han pogut plantejar alternatives econòmiques no només pel seu país sinó pel conjunt d'Europa. I és que l'exercici de la nostra sobirania l'iniciarem construint un nou país però necessàriament l'haurem de continuar - de la mà del poble grec i de tants altres - construint una altra Europa.

divendres, 7 d’agost de 2015

Bunyola, la mitjana i la variança


Aquests dies, per aquells afortunats llaços que lliguen l'amistat i la política, estic passant uns dies de les meves vacances d'estiu a Bunyola (foto), una bonica població de Mallorca de la qual me'n considero ja un fan força incondicional. Bunyola la vaig conèixer per primera vegada entre els mesos d'abril i maig d'enguany. Una vila d'interior tranquil·la i recollida a les faldes de la Serra de Tramuntana, que em va recordar, a primer cop d'ull, a una Ragusa en miniatura (potser el títol del llibre 'Sícilia sense Morts', és més encertat dels que molts pensen). Bunyola de ben segur que destaca per moltes coses, però a mi fins ara m'han cridat l'atenció dues particularitats en concret.

Resulta que, segons les dades de FEDEA,  Bunyola és un dels 100 municipis amb major renda mitjana - per declarant i per habitant - de l'estat espanyol i el primer del conjunt de poblacions de les Illes Balears. A partir de l'observació d'aquestes mitjanes, hom podria pensar que Bunyola és una població d'homes adinerats i gent rica. Fins on he pogut veure fins ara, res més lluny de la realitat! El fet que la mitjana sigui alta no vol dir necessàriament que estigui equitativament repartida ni que sigui representativa de l'estil de vida dels seus ciutadans. Per veure-ho, comparem Bunyola amb una altra població de renda mitjana similar com pot ser Girona.


Girona, tot i ser una població de renda mitjana lleugerament més baixa, probablement reflecteix de manera més fidel el nivell de vida d'un bon gruix de la seva població. El fet que l'índex de Gini de Girona sigui significativament més baix que el de Bunyola assenyala, de fet, una distribució més igualitària de les rendes. Fet que es pot veure també, amb el percentatge de renda que acumula el 20 per cent més ric de les respectives poblacions (quintil 5): força més alt a Bunyola que a Girona. Suposo que alguna cosa hi deu tenir a veure que a Bunyola hi visquin il·lustres propietaris com per exemple alguns membres destacats de la família March o un expresident del Govern Balear. No obstant, aquest fet no és del tot constistent amb la menor concentració respecte a Girona als trams més alts de renda (top 0,1, top 0,5 o top  1). Intueixo que alguna cosa hi deu tenir a veure que Girona sigui una població de dimensions força més grans, susceptible de tenir acumulacions de renda personal més altes dins del seu municipi. En aquest vídeo de la notícia que va sortir a IB3 hi podeu veure explicacions força més planeres per part dels seus veïns i una bonica mostra del paisatge de Bunyola.

Potser per aquesta composició social, conjuntament amb una intensa vida associativa i cultural, un treball municipal persistent al llarg dels anys i una hàbil estratègia de pactes expliquen que Andreu Bujosa sigui el primer alcalde republicà a les Illes Balears des de 1936. L'agrupació d'electors Esquerra Oberta de Bunyola, amb un candidat d'Esquerra Republicana al capdavant, aconseguí el passat 25 de maig la majoria dels vots i els suports necessaris (PSIB-PSOE) per governar el municipi. Una segona particularitat que fa una il·lusió especial als qui, com jo, estimem la política, el partit i el conjunt de la nació. Per molts anys bunyolins i bunyolines!



diumenge, 5 de juliol de 2015

I si es governés amb (una mica més de) racionalitat?

Massa sovint situem al centre del debat polític la conveniència o no de governar amb més austeritat. Escoltant les argumentacions i evidències que s'exposen tot sembla indicar que els debats i les decisions polítiques que els originen estan més guiats per apriorismes ideològics que per un anàlisi mínimament racional de les alternatives. Fins i tot en aquells organismes que sembla que hi domini una gran racionalitat...

Amb alguns exemples potser queda una mica més clar al que em refereixo. En primer lloc, fa més de 2 anys (com a mínim) que el Fons Monetari Internacional disposa d'evidències del seu propi servei d'estudis segons les quals les polítiques d'austeritat han donat uns resultats macroeconòmiques pitjors del previst. Un dels exemples més clars i d'actualitat és el de Grècia on, tal i com posava en evidència fa dues setmanes el think-tank Bruegel, les previsions contemplades en els diferents plans d'ajust eren força més bones del que ha acabat passant. Tot i així, no sembla que les seves recomanacions hagin variat de forma substancial. Què és el que guia la seva acció política doncs si no són els resultats de la seva pròpia recerca?

Per no ser acusat d'argumentar des del maniqueisme del biaix ideològic, utilitzo un altre exemple de molta actualitat des d'una escala més local que està sent partimonialitzat des de l'anomenada 'esquerra alternativa': La reducció de les retribucions dels servidors públics. A mi em sembla evident que en uns moments com els actuals cal donar mostres evidents de contenció de la despesa per part dels màxims responsables públics. Tanmateix, què ha guiat la concreció de les decisions que s'han pres en aquest sentit? El dilluns passat parlàvem a Sant Andreu amb en Josep Ginesta sobre la possibilitat que la implementació de limitacions retributives com les que s'han aprovat a l'Ajuntament de Barcelona generin una possible pressió a la baixa en la negociació dels salaris dels seus treballadors públics. Si no fos així em semblaria fantàstic, però com a mínim seria bo qua algú ho hagués tingut en compte. 

Aquests són només dos exemples que com a mínim ens haurien de fer posar en dubte que les decisions polítiques es prenguin tenint en compte la moltíssima informació i coneixement disponible que podem tenir a l'abast. És per aquest motiu que em sembla una molt bona notícia que el proper 15 de juliol se celebri la Ia Jornada d'Avaluació Econòmica de les Polítiques Públiques. En aquest sentit estic content que l'Annex 3 de l'Acord d'Estabilitat de la present legislatura inclogui una menció a la necessitat de comptar amb aquestes eines per millorar l'eficiència de la seva despesa pública: "el Govern comptarà amb els mitjans públics i privats que estiguin al seu abast per fer l'avaluació de l'impacte de les polítiques públiques.". Tant de bo totes les decisions preses aquesta legislatura haguessin estat tan informades però, com  a mínim, és bo que la cultura de l'avaluació econòmica de les polítiques públiques comenci a ocupar el lloc que es mereix. I és que, sovint, la manera més ràpida de fer bona política és la que parteix de la reflexió calmada i informada. Festina Lente (foto).

dissabte, 7 de febrer de 2015

TTIP, més que un acord comercial

Les negociacions iniciades per l’establiment de l’Associació Transatlàntica per al Comerç i la Inversió (conegut per l’acrònim anglès TTIP) han generat en els últims mesos una forta controvèrsia. I si ho han fet és probablement perquè no únicament s’està debatent sobre la conveniència d’un acord comercial entre EEUU i la UE per a la rebaixa de barreres aranzelàries i (especialment) no aranzelàries sinó sobre quelcom que va més enllà. I és precisament per la complexitat d’aquest debat que com a partit, a través del nostre diputat Jordi Solé, vàrem portar aquest debat al Parlament amb la contribució d’experts en el tema de perfil i sensibilitat diverses.

Aquest és un debat que als catalans ens agafa particularment a contrapeu. I és que la negociació del TTIP arrosega tots els dubtes i els passius que anat acumulant el projecte de construcció europea. A les dificultats de consolidar una unitat política més sòlida (la prova més evident fou l’intent d’aprovació d’un text constitucional el 2004) i la desconfiança generada per la pobra capacitat de resposta política de les institucions europees a l’actual crisi econòmica, els catalans hi sumem la manca d'interlocució directa de la que disposa qualsevol estat membre. Cal tenir en compte aquests elements de context per entendre no només les desconfiances que generen les actuals negociacions sinó també perquè aquest procés el lidera EEUU i no la UE.

Què comportaria l’aprovació del TTIP? És difícil saber-ho amb precisió: per la dificultat de preveure els seus múltiples efectes i perquè encara no s’ha arribat a cap acord definitiu. És innegable que un accés més lliure al mercat nord-americà pot suposar una nova finestra d’oportunitat per les nostres empreses. EEUU és el segon mercat consumidor del món després d’Europa, actualment amb un creixement superior al nostre i on les nostres empreses hi tenen un cert potencial de creixement (hi exportem menys que a Suïssa!). Un accés més franc al mercat nord-americà suposa una oportunitat per estimular la demanda exterior, amb un previsible efecte positiu sobre l’activitat econòmica de les nostres empreses i la seva capacitat per generar nous llocs de treball.

Ara bé, un acord comercial sempre té dues cares. I també suposa obrir els nostres mercats a les empreses nord-americanes: empreses que presenten uns nivells de productivitat substancialment superiors al de les empreses europees, espanyoles i catalanes - com mostra aquest estudi de Boston Consulting Group -. Cal preguntar-nos en primer lloc si podem fer front amb condicions a aquesta competència: recordem que la integració a la Comunitat Econòmica Europea el 1986 també generava molts temors a l’empresa catalana i les conseqüències han estat globalment positives. I en segon lloc, quin preu estem disposats a pagar com a societat per ser més competitius: la capacitat d’EEUU de rebaixar un 66% els seus costos energètics o ser especialment exitós en la contenció dels seus costos laborals no és fruit de la casualitat sinó d’optar per un determinat model de desenvolupament. Amb les seves virtuts i els seus defectes, però que potser no és el mateix que l’europeu. Recordem, per exemple, que EEUU no ratifica fins a 70 convenis de l’Organització Internacional del Treball (OIT) entre els que hi consten aspectes com la llibertat sindical o la lluita contra la discriminació laboral.

Tot i que és cert que hi ha mencions explícites - als articles 8 i 9 de l’actual redactat i el posicionament de la UE - que demanen un respecte als models de desenvolupament sostenible i als marcs legislatius establerts per les diferents cambres de representació, sovint la lliure competència sol ser menys visible però més efectiva a l’hora de definir quins són els models de desenvolupament social i econòmic vigents. Potser la gran paradoxa amb la que ens trobem és que estem negociant un acord que condicionarà el nostre model de desenvolupament futur quan encara no hem estat capaç de consensuar-ne un d’europeu que sigui prou creïble.

Oposar-se a un acord del qual encara s’estan negociant elements essencials pot ser precipitat –el procediment a seguir per a la resolució de conflictes entre empreses i estats signants, per exemple, encara ha de ser objecte d’un profund debat – però el que és absolutament exigible és que la negociació es faci en un marc de màxima transparència i respecte pels qui en serem els principals afectats: el conjunt de la ciutadania. I potser una de les maneres més eficaces per aconseguir-ho és exercir plenament, també en aquest àmbit, el nostre dret a decidir. Si estem tots d’acord que el TTIP pot condicionar el nostre desenvolupament futur, no seria normal que l’acabéssimm ratificant, si s’escau, entre tots?