dijous, 20 d’agost de 2015

El mirall grec?

Ahir el Bundestag (el parlament alemany) ha aprovat el tercer rescat a Grècia per valor de 86.000 milions d'euros. En la mesura que Alemanya aporta més d'una quarta part d'aquesta quantitat i que ha estat aprovat també pel Parlament grec i l'Eurogrup, el rescat es pot donar per fet. L'acord no ha estat gens senzill i ha generat tensions tant per la banda dels creditors europeus com dels creditors grecs. Bona part de la CDU de la cancellera Merkel o l'oposició del govern holandès s'hi han mostrat clarament contraris al no presentar prous garanties. Per altra banda, el debat sobre el tercer rescat al parlament grec també ha generat fortes tensions a Syriza, d'on ha nascut un moviment antiausteritat contrari també al rescat. El mateix ex ministre de finances grec Yanis Varoufakis analitza molt criticament la major part dels termes del rescat establerts al Memorandum of Understanding.

De fet, la principal controvèrsia que ha generat aquest tercer rescat grec es deu al xoc de legitimitats entre dos compromisos contraposats: per una banda, el que ha assumit el govern grec davant dels seus ciutadans i, per l'altra, els que ha assumit davant dels seus creditors. Si bé és cert que l'aprovació dels termes del rescat per part del conjunt de cambres parlamentàries legitima formalment aquest nou mandat, hi ha contradiccions flagrants entre els compromisos electorals assumits per Syriza i alguns dels termes d'aquest rescat. L'exemple més evident, probablement, és la recent adjudicació de la gestió dels 14 principals aeroports grecs que el govern d'Alexis Tsipras va aturar a l'arribar al govern. És sorprenent veure com d'aquestes contradiccions se'n desprenen lectures polítiques tan dispars: per la dreta més conservadora són una font de frustració popular derivada del triomf del populisme - veure, per exemple, les declaracions del Ministre De Guindos al Congrés dels Diputats - i per l'extrema esquerra són fruit de la claudicació als interessos de la banca i dels grans capitals.

Podria ser que amdues interpretacions expliquin part de la mateixa història? El cert és que pocs electors són conscients ni se senten corresponsables dels compromisos financers adquirits pels seus respectius estats. Però a la vegada aquests compromisos limiten la capacitat de complir altres compromisos electorals i condicionen la seva qualitat de vida. Els compromisos electorals s'haurien de situar sempre dins del terreny d'allò que és factible? O només haurien de limitar-se per allò que és simplement desitjable pel conjunt de la societat? Ben mirat, hauríem de plantejar-nos si no és igualment empobridor prometre fites que se saben impossibles com limitar-se a gestionar un status quo polític i econòmic que ha generat tants desequilibris i tanta insatisfacció per bona part de la població. I és probablement entre aquests dos extrems on hi trobarem el sentit de fer política útil avui per transformar una realitat que no ens agrada.

I a Catalunya, a mesura que la pre-campanya va guanyant terreny a les vacances que per molts ja s'acaben, el debat polític que genera el tercer rescat grec es barreja - de forma força confusa - amb el debat electoral sobre el nostre futur polític. Quins elements de reflexió política ens aporta el tercer rescat grec i fins a quin punt són traslladables a la política catalana? Al meu parer en són dos de molt importants tot i que aparentment contradictoris:

1. La condició d'estat membre de la UE a Grècia li ha permès, a partir d'un canvi de govern, de plantejar una sortida alternativa a la crisi que no només és vàlida per Grècia sinó que també és extrapolable al conjunt de països de la Unió. Només cal veure aquest post de Yanis Varoufakis sobre possibles vies per reestructurar el deute públic per veure que hi alternatives factibles i possilblement més intel·ligents. Recordem que en aquest debat europeu els catalans ni hi som ni se'ns hi espera.

2. Per altra banda, el tercer rescat grec ens demostra que la condició d'estat no garanteix l'exercici de la plena sobirania. I en aquest sentit cal ser honestos i reconèixer que la sobirania no només te la guanyes amb les polítiques que dus a terme sinó que també està condicionada pel teu marge de maniobra financer. El deute públic grec representa actualment segons les dades de l'OCDE el 178,2% del seu PIB: en el supòsit més desfavorable de repartiment del deute espanyol, la Catalunya independent no arribaria ni a la meitat d'aquesta xifra. Estudis recents demostren, de fet, que la qualificació del seu deute seria notablement millor que la del deute públic espanyol (i la del grec!). Probablement, el nostre repte més complicat serà convèncer a la UE que l'Estat Espanyol sense Catalunya continurà sent un creditor solvent...

El mirall grec no és gaire d'aclaridor. És certament confús. Grècia no és comparable a Catalunya, ni tampoc a Espanya. Però ens mostra com des d'una situació econòmica molt més complicada que la catalana han pogut plantejar alternatives econòmiques no només pel seu país sinó pel conjunt d'Europa. I és que l'exercici de la nostra sobirania l'iniciarem construint un nou país però necessàriament l'haurem de continuar - de la mà del poble grec i de tants altres - construint una altra Europa.

divendres, 7 d’agost de 2015

Bunyola, la mitjana i la variança


Aquests dies, per aquells afortunats llaços que lliguen l'amistat i la política, estic passant uns dies de les meves vacances d'estiu a Bunyola (foto), una bonica població de Mallorca de la qual me'n considero ja un fan força incondicional. Bunyola la vaig conèixer per primera vegada entre els mesos d'abril i maig d'enguany. Una vila d'interior tranquil·la i recollida a les faldes de la Serra de Tramuntana, que em va recordar, a primer cop d'ull, a una Ragusa en miniatura (potser el títol del llibre 'Sícilia sense Morts', és més encertat dels que molts pensen). Bunyola de ben segur que destaca per moltes coses, però a mi fins ara m'han cridat l'atenció dues particularitats en concret.

Resulta que, segons les dades de FEDEA,  Bunyola és un dels 100 municipis amb major renda mitjana - per declarant i per habitant - de l'estat espanyol i el primer del conjunt de poblacions de les Illes Balears. A partir de l'observació d'aquestes mitjanes, hom podria pensar que Bunyola és una població d'homes adinerats i gent rica. Fins on he pogut veure fins ara, res més lluny de la realitat! El fet que la mitjana sigui alta no vol dir necessàriament que estigui equitativament repartida ni que sigui representativa de l'estil de vida dels seus ciutadans. Per veure-ho, comparem Bunyola amb una altra població de renda mitjana similar com pot ser Girona.


Girona, tot i ser una població de renda mitjana lleugerament més baixa, probablement reflecteix de manera més fidel el nivell de vida d'un bon gruix de la seva població. El fet que l'índex de Gini de Girona sigui significativament més baix que el de Bunyola assenyala, de fet, una distribució més igualitària de les rendes. Fet que es pot veure també, amb el percentatge de renda que acumula el 20 per cent més ric de les respectives poblacions (quintil 5): força més alt a Bunyola que a Girona. Suposo que alguna cosa hi deu tenir a veure que a Bunyola hi visquin il·lustres propietaris com per exemple alguns membres destacats de la família March o un expresident del Govern Balear. No obstant, aquest fet no és del tot constistent amb la menor concentració respecte a Girona als trams més alts de renda (top 0,1, top 0,5 o top  1). Intueixo que alguna cosa hi deu tenir a veure que Girona sigui una població de dimensions força més grans, susceptible de tenir acumulacions de renda personal més altes dins del seu municipi. En aquest vídeo de la notícia que va sortir a IB3 hi podeu veure explicacions força més planeres per part dels seus veïns i una bonica mostra del paisatge de Bunyola.

Potser per aquesta composició social, conjuntament amb una intensa vida associativa i cultural, un treball municipal persistent al llarg dels anys i una hàbil estratègia de pactes expliquen que Andreu Bujosa sigui el primer alcalde republicà a les Illes Balears des de 1936. L'agrupació d'electors Esquerra Oberta de Bunyola, amb un candidat d'Esquerra Republicana al capdavant, aconseguí el passat 25 de maig la majoria dels vots i els suports necessaris (PSIB-PSOE) per governar el municipi. Una segona particularitat que fa una il·lusió especial als qui, com jo, estimem la política, el partit i el conjunt de la nació. Per molts anys bunyolins i bunyolines!