dissabte, 31 d’octubre de 2015

Una proposta contra la indecència

Aquests últims dies he tingut ocasió de descobrir l'últim llibre de Miquel Puig, amb un títol tan inequívoc i directe com "Un bon país no és un país low cost. Una proposta contra la indecència". Tot i que encara no he tingut ocasió de llegir-me'l sencer, vaig poder assistir a la seva presentació al Cercle d'Economia i participar al programa de Catalunya Radio L'Oracle on també en parlàvem. Aquest és el segon llibre en el que l'autor fa una dura crítica econòmica al model de desenvolupament espanyol (que fins ara ha estat i és, amb matisos, també el nostre). El primer fou "la sortida del laberint", que també vaig comentar en una entrada en aquest bloc. I parlo de crítica econòmica ja que evidencia les debilitats del model apuntant-ne els seus efectes econòmics no desitjats, però sense emetre un judici partint d'un posicionament ideològic (explícit) previ. Un enfoc que fa que el llibre sigui molt més interessant per tots els públics, independentment de les fílies o fòbies de cadascú.

La diagnosi del llibre completa la del llibre anterior: el problema del nostre mercat laboral no radica en la quantitat de llocs de treball creats (se n'han creat moltíssims a l'Estat des de meitats dels 80), sinó en la baixa qualitat i retribució dels que nous llocs de treball que s'han generat. Al contrari del que molts podríem pensar, l'autor assenyala encertadament que la política laboral dels diversos governs espanyols ha estat una història d'èxits: èxits en la mesura que s'ha aconseguit allò que els governs s'havien proposat, encara que les conseqüències d'aquestes polítiques no hagin estat precisament positives. La primera reforma laboral impulsada pel govern de Felipe González el 1984 aconsegueix a mig termini  el seu objectiu principal: augmentar la contractació. Però com i a quin preu ho aconsegueix? Generalitzant tres modalitats de contracte temporal al mercat laboral espanyol i consolidant un mercat laboral dual (amb indefinits per una banda i temporals per l'altra) de conseqüències socials i econòmiques força nefastes, com ja comentava en aquesta altra entrada. Aquesta realitat consolida una societat espanyola particularment desigual fonamentalment "perquè els pobres són molt pobres", fins i tots molts dels qui tenen feina. En altres paraules: s'ha regulat i legitimat la precarietat per bona part de la població.

Respecte al llibre anterior, una de les novetats en la diagnosi que més m'agrada és el tractament que fa de la composició sectorial de l'economia. En el llibre anterior, l'autor establia (a nivell de les diferents CCAA) certa correlació entre els nivells de productivitat i el pes de la indústria. Efectivament, aquells territoris que han fet una aposta més clara per la indústria són els que han estat capaços de mantenir un mercat laboral de més qualitat. Però, tal i com afirma l'autor, els qui tenim un sector terciari més desenvolupat (pel pes del turisme, per exemple) no estem pas condemnats a un model que aposti per la precarietat i la baixa productivitat. De fet, tal i com demostren altres estudis com el d'on trec aquest gràfic, el nostre diferencial de produtivitat amb la UE (poc abans de l'esclat de la crisi) no únicament s'explicava per la composició sectorial de la nostra economia. És a dir, podem ser un país molt més productiu fins i tot mantenint el pes de sectors més intensius en mà d'obra i de productivitat mitjana més baixa com és el turisme.


La principal recomanació de l'autor per trencar amb aquest model productiu de baixa productivitat que ens fa ser relativament "poc decents" respecte altres països desenvolupats és l'establiment d'un salarim mínim. Un salari mínim que, en la línia d'aquests països, representi aproximadament el 50% del nostre PIB per càpita. A Catalunya aquesta proposta, amb un PIB per càpita de 28.181 euros el 2014, significarien unes 14 pagues de 1.000 euros. Actualment el Salari Mínim Interprofessional (SMI) espanyol el marca el Real Decret 1106/2014 de 26 de desembre i se sitúa en 648,60 euros/mes. És realista fer aquest tipus de plantejaments? Sí, sempre que disposem d'instruments d'estat. Actualment bona part de la regulació laboral (com la fixació del SMI) és competència del govern espanyol. Si tinguéssim capacitat per autoregular-nos i volguéssim aproximar-nos a aquesta proposta, no estaríem fent res de gaire diferent del que està fent el govern conservador de David Cameron: incrementar un 34% el salari mínim fins el 2020. Tenint la possibilitat de poder desenvolupar aquest tipus de polítiques a mig i llarg termini, qui no ha de tenir ganes de construir un nou país?