dissabte, 14 de novembre de 2015

Contra l'horror

Avui, com a la majoria de persones, el cap i el cor em bullen. La tragèdia d'ahir a la nit a París ha fet que a molts se'ns acumulin sentiments i preocupacions que havíem anat deixant aparcats als marges de la memòria. I avui ens sentim irracionalment una mica culpables. Com si haguéssim pogut fer quelcom més per evitar la tragèdia. Com si només fóssim conscients de la merda de món en el que vivim quan la tragèdia arriba al cor d'Europa. Al cor del que molts, inconscientment, encara entenem com a civilització occidental. Potser no és el millor dia per fer reflexions, però avui tinc necessitat d'ordenar tot això que em remou. I no he trobat millor manera de fer-ho que escrivint aquesta entrada.

Davant de fets terribles com els que varen passar ahir a la nit a París, només fent un cop d'ull ràpid a les xarxes, te n'adones que no tots reaccionem de la mateixa manera. Tots condemnem unànimament l'horror i l'exercici de la violència, ens solidaritzem amb París i fem arribar el nostre condol de manera sentida.  Molts es limiten a això: potser és el més adequat, respectuós i prudent en el dia d'avui. Altres, de manera totalment execrable, aprofiten per estigmatitzar cultures i confessions religioses que no són la seva. Altres, de manera més subtil i sospitosa, aprofitaran l'avinentesa per fer recular llibertats individuals bàsiques com el dret a la intimitat o a la lliure circulació en nom de la seguretat. D'altres, dedicaran hores i hores a les xarxes combatent els objectius que persegueixen els col·lectius anteriors: defensant la llibertat de culte, el diàleg interreligiós i intercultural i diferenciant les confessions i la cultura del fonamantalisme religiós i la violència. Jo em sento molt més a prop d'aquest últim col·lectiu, però a la vegada crec que no ens podem limitar a combatre les reaccions neo feixistes. Crec que no ens podem concentrar només en això. Tenim un problema global que es diu gihadisme. Ignorar-lo o menystenir-lo no només no ens fa semblar més tolerants o fa desaparèixer el problema, sinó que el fa més gran.

I no ens calia la tragèdia a París per a ser-ne conscients. Però és innegable que empatitzem molt més amb la desgràcia de qualsevol europeu que amb la de desenes de milers de víctimes a l'Àfrica Occidental o al Kurdistan, on s'han estat produint veritables matances els últims anys. És més, som capaços d'obrir un debat públic sobre l'acollida dels refugiats i penso que ens informem poc sobre l'origen d'aquest èxode. És que la barbarie és menys barbarie si la tenim lluny de casa? Els refugiats són víctimes i no pas complíces del terror i només per això han de comptar amb tot el nostre suport i acollida. Però potser ens hauria de fer ser molt més conscients que alguna cosa molt greu deu estar passant a Síria per a que hi hagi 4,287,293 persones que avui estiguin fugint del seu país. 

Els meus molt limitats coneixements en política internacional em fan ser molt prudent amb les meves apreciacions. De ben segur que els diversos conflictes han generat estranys companys de viatge i que els fenòmens de fonamentalisme religiós violent tenen unes arrels sòcio-econòmiques més profundes del que ens agradaria admetre. Però em sembla que cap d'aquests matisos poden fer vacil·lar a cap persona que s'estimi la pau i la democràcia a l'hora de combatre aquí i arreu el gihadisme, com ho faríem amb qualsevol pràctica que atemptés sobre les normes més bàsiques de convivència i drets humans. Fa uns anys considerar-se 'ciutadà del món' era un posicionament que molts independentistes percebíem com una finta líquida per no posicionar-se sobre la pròpia identitat nacional i sentiment o voluntat de pertinença. Jo avui en dia, no només em sento tan independentista com llavors, sinó que també em sento cada vegada més ciutadà del món. Perquè empatitzo no només amb els parisencs i parisenques, sinó amb totes les víctimes de l'horror fonamentalista exercit per aquells que no tenen cap tipus de respecte a la vida. Perquè qualsevol dia,  podem ser nosaltres. Aquests fonamaentalistes, parlin en nom de qui parlin o lluitin contra qui lluitin, sempre, sempre, sempre seran els meus enemics.