divendres, 25 de desembre de 2015

Assemblees domèstiques

Confesso que quan sóc en un lloc públic tinc la mala costum de quedar-me atrapat a les converses dels altres. No sé si d'això se'n pot dir directament xafarderia o inquietud sociològica. Jo em decanto més aviat per la segona de les opcions: no únicament és la més elegant de les dues sinó que respon al meu interès genuí. Generalment no m'interessen els detalls personals o morbosos de les converses alienes, sinó el tenir la capacitat d'arribar entendre com pensen, com argumenten les seves opinons, quin és el seu punt de vista. La nit de Nadal no en fou cap excepció. Vaig quedar-me enganxat en una conversa en un restaurant entre un fill i la seva mare que discutien, ni més ni menys que... sobre la posició de les CUP!

Aquesta conversa política em va fer obrir els ulls sobre algunes coses. Sobretot, em va fer ser conscient de la component generacional de l'actual debat per a la investidura del proper president i configuració de govern de la Generalitat. Probablement als àpats de Nadal d'enguany es reproduirà el mateix tipus de conversa que vaig escoltar ahir a moltes llars catalanes: una mare intentant fer entendre al seu fill la necessitat de conformar un nou govern i d'assumir la complexitat política del país; i un fill intentant fer entendre a la seva mare la necessitat d'impulsar una manera completament diferent de fer política i la legitimitat de les CUP per no fer confiança a Artur Mas per encapçalar tots aquests canvis. 

Malauradament el Registre d'Estudis d'Opinió del CEO està aquests dies fora de servei per manteniment i no puc consultar totes les dades que m'agradaria, però en aquest article del Pati Descobert se n'apunten algunes que em fan pensar que la conversa que vaig escoltar ahir no és únicament una anècdota. Probablement, abans de l'Assemblea que les CUP celebraran diumenge a Sabadell es produiran moltes assemblees domèstiques i improvitzades abans, durant i després dels interminables àpats nadalencs. No tenen la mateixa legitimitat però faríem bé de donar-hi la seva justa importància.

Desconfio cada vegada més del criteri de la gent que es limita a parlar de política en abstracte. La política la fem persones, pares, mares, fills, germans, amics...tots i totes amb un nom i un cognom i les nostres pròpies circumstàncies. Més enllà del que es decideixi aquest diumenge, molts pares i mares farien bé d'escoltar i intentar entendre l'inconformisme dels seus fills quan reivindiquen la necessitat de construir un futur i un nou país d'una altra manera. I també aniria molt bé que aquests mateixos fills entenguessin que les grans majories no acostumen a ser compatibles amb grans revolucions. Que les grans majories per construir un nou país necessiten de gairebé tots els seus pares i mares. Especialment si t'acaben pagant el sopar.

divendres, 18 de desembre de 2015

Amb Espanya...no podem!

Observo amb certa preocupació com algunes persones conegudes, amb criteri, i de molt bona fe estan plantejant-se votar Podemos a les eleccions que se celebraran aquest diumenge. La meva no és una preocupació partidista: no puc ni vull ocultar el meu compromís i la meva convicció que agafar la papereta d'Esquerra Republicana de Catalunya és l'exercici de major responsabitat que podem fer els catalans aquest diumenge. És la preocupació de qui veu que la voluntat de necessari canvi polític, econòmic i social de moltíssimes catalanes i catalans pot anar a parar altra vegada al forat negre de la impossible reforma de l'Estat Espanyol. Realment val la pena que tanta gent a Catalunya torni a fer per enèssima vegada un acte de fe que s'ha demostrat inútil al llarg de la història política recent?

L'argumentació del meu NO a aquesta última pregunta la resumiré exposant 3 evidències:

1. La lluita social és indissociable de la lluita nacional. L'actual estat del benestar es determina a través de prestacions que en bona mesura són competència i responsabilitat de les CCAA (Sanitat, Educació, etc). Això vol dir que el finançament territorial no és una quimera independentista, sinó que condiciona el finançament capitatiu de totes aquestes prestacions. Pels unionistes desconfiats, simplement us deixaré l'enllaç de la única balança fiscal publicada per l'Instituto de Estudios Fiscales  (Ministerio de Econmia y Hacienda) l'any 2008. Us deixo que interpreteu el quadre, no hase falta desir nada más, que deia aquell...



2. Podemos no pot aconseguir un referèndum pel dret a l'autodeterminació. El conjunt d'enquestes demostren que en el millor dels casos Podemos rebrà un 22% dels vots. Ho podem veure, per exemple, a l'anàlisi de les deverses enquestes publicades que presenta el politòleg Kiko Llaneras. És realista pensar que Podemos aconseguirà condicionar el PP, més que probable guanyador de les eleccions, a acceptar un referèndum vinculant d'autoderterminació a Catalunya? 



En el fons s'ens planteja el dilema de sempre: Podemos defensa un model d'estat que potser la majoria de catalans voldria però que la majoria d'espanyols rebuja. I és que...

3. La majoria dels espanyols no vol un altre model d'estat. Si fem un cop d'ull a les dades més recents CIS des de qualsevol de les perspectives ens n'adonem que som els catalans i pocs més els qui encara defensem un model d'estat més descentralitzat o de tipus federal. Ho il·lustren de manera molt gràfica les infografies de Sergi Castanyé en aquest tuit


diumenge, 6 de desembre de 2015

Cap a nous models d'empresa?

Aquest dijous vaig tenir l'ocasió de poder participar al seminari organitzat per la Fundació Josep Irla "L'empresa participada. L'accés dels treballadors a la direcció i a la gestió empresarial". Un tema cabdal en la mesura que és un dels punts que haurien d'estar més amunt en l'agenda econòmica a l'hora de construir un nou país. Per una banda, perquè la corresponsabilització en la presa de decisions a l'empresa, la democràcia econòmica, és una condició necessària per construir una democràcia de qualitat. Per l'altra, perquè és un factor de competitivitat clau per a qualsevol país que aposti per invertir en els seus recursos humans, en les persones, com a factor diferencial. I així és com, tal i com assenyalava la Montserrat Palet, ho han entès els països que situen al mateix nivell la innovació i a la internacionalització, la participació dels treballadors a l'empresa. I és precisament per  la rellevància que té aquest tema i per l'interès d'algunes reflexions que s'hi van fer, que m'ha vingut de gust fer-ne una crònica breu.

Una vegada la Montserrat Palet exposà el contingut de l'estudi que es pensa dur a terme sobre el tema, presentà dues experiències divereses de participació dels treballadors: Germans Boada i Suara Cooperativa. Dues empreses d'una dimensió considerable - tant per facturació com per nombre de treballadors -, de naturalesa molt diferent però amb un model de participació igualment interessant. Germans Boada és una empresa familiar vinculada al sector de la construcció que va plantejar la implicació dels seus treballadors com una estratègia de millora de l'eficiència en la seva presa de decisions després de la forta crisi que experimentà el sector a partir del 2008. El no repartiment de la propietat obligà als directius a plantejar altres fórmules de participació per implicar als treballadors. Com a principal instrument d'estímul a la participació, la direcció plantejà que una part de la retribució dels treballadors sigués proporcional als beneficis de l'empresa. Un mecansime que Jaume Caballé, director comercial, remarcà que era volgudament asimètric - només es distribueixen els beneficis però no les pèrdues - i que es va poder generalitzar al conjunt de treballadors un cop es demostraren els seus bons resultats. Suara Cooperativa, en canvi, és una cooperativa de serveis a les persones amb prop de 900 socis copropietaris, més d'un terç de la totalitat dels seus treballadors. És important destacar, tal i com va precisar el seu director d'innovació Jordi Picas, que el procés per esdevenir cooperativista és voluntari i va lligat a un procés d'acompanyament i formació per a poder participar activament de les decisions: com interpretar un balanç, el procés d'elaboració d'un pla d'actuacions... Així mateix, també s'assenyalà que l'assemblearisme cooperatiu és efectiu en la mesura que compta amb assemblees preparatòries prèvies de format més petit format que les plenàries: la participació no s'improvitza i necessita un treball previ! Malgrat ser models empresarials molt diferents, el diagnosi que en feien de la participació dels treballadors tenia algunes similituds importants: la participació és clarament rendible pels interessos de l'empresa i a la vegada és més autoexigent. Quan implementes sistemes de participació els has d'alimentar i perfeccionar de forma continuada per a que no generin frustració.

La segona taula, moderada per en Josep Ginesta, aportà la visió dels agents socials sobre la qüestió. Juan Manuel Tapia, responsable d'estudis i de l'observatori de negociació col·lectiva de CCOO de Catalunya, contextualitzà la participació dels treballadors en perspectiva històrica i política. Fou especialment rellevant recordar com aquest moviment té prop d'un segle d'història i pren més força quan hi ha la necessitat de donar resposta a demandes populars de major participació o reivindicacions dels treballadors. De fet, tant ell com l'Óscar Riu, secretari d'UGT de Catalunya al Vallès Oriental, altertaren sobre la conveniència d'obrir el debat de la participació i la co-responsabilitat no únicament en èpoques de dificultats sinó també de bonança per a que sigui creïble. Per la seva banda, els representants patronals - Jana Callis per part de PIMEC i Àngel Buxó per part de CECOT - qüestionaren la necessitat de legislar o normativitzar la participació dels treballadors a l'empresa si no va acompanyada d'un canvi cultural a les organitzacions. De fet, hi havia un consens força generalitzat sobre l'actual excés de judicialització de les relacions laborals que portava a resolucions de conflictes que no només no solien ser òptimes sinó que esdevenien fins i tot absurdes. Com a exemple se cità la sentència desestimatòria recent del cas Coca Cola, que comporta la readmissió de 350 treballadors a uns llocs treball ja inexistents. A la taula i a les intervencions posteriors va planar una mateixa idea en comú: la major participació dels treballadors exigeix un canvi cultural de les organitzacions i, a la vegada, un major implicació individual en la vida col·lectiva que actualment no és massa freqüent.

Hi ha un consens generalitzat que la major participació dels treballadors a l'empresa, en les seves diverses accepcions, és perfectament possible i desitjable. Però també és un canvi d'inèrcia que pot fer les nostres empreses més fortes a base d'exercitar activament la participació: una pràctica exigent que requereix perserverància i inversió continuada. A l'espera de les conclusions de l'estudi que la Fundació Josep Irla desenvoluparà al llarg del 2016, és raonable pensar que aquest canvi d'inèrcia no podem esperar que sigui espontani sinó que requerirà una acció política decidida que utilitzi hàbilment els diversos instruments que tindrem a l'abast com a país: fiscal, legislatiu,... Un nou motiu per a voler decidir amb il·lusió i plenament el nostre propi futur.