diumenge, 6 de desembre de 2015

Cap a nous models d'empresa?

Aquest dijous vaig tenir l'ocasió de poder participar al seminari organitzat per la Fundació Josep Irla "L'empresa participada. L'accés dels treballadors a la direcció i a la gestió empresarial". Un tema cabdal en la mesura que és un dels punts que haurien d'estar més amunt en l'agenda econòmica a l'hora de construir un nou país. Per una banda, perquè la corresponsabilització en la presa de decisions a l'empresa, la democràcia econòmica, és una condició necessària per construir una democràcia de qualitat. Per l'altra, perquè és un factor de competitivitat clau per a qualsevol país que aposti per invertir en els seus recursos humans, en les persones, com a factor diferencial. I així és com, tal i com assenyalava la Montserrat Palet, ho han entès els països que situen al mateix nivell la innovació i a la internacionalització, la participació dels treballadors a l'empresa. I és precisament per  la rellevància que té aquest tema i per l'interès d'algunes reflexions que s'hi van fer, que m'ha vingut de gust fer-ne una crònica breu.

Una vegada la Montserrat Palet exposà el contingut de l'estudi que es pensa dur a terme sobre el tema, presentà dues experiències divereses de participació dels treballadors: Germans Boada i Suara Cooperativa. Dues empreses d'una dimensió considerable - tant per facturació com per nombre de treballadors -, de naturalesa molt diferent però amb un model de participació igualment interessant. Germans Boada és una empresa familiar vinculada al sector de la construcció que va plantejar la implicació dels seus treballadors com una estratègia de millora de l'eficiència en la seva presa de decisions després de la forta crisi que experimentà el sector a partir del 2008. El no repartiment de la propietat obligà als directius a plantejar altres fórmules de participació per implicar als treballadors. Com a principal instrument d'estímul a la participació, la direcció plantejà que una part de la retribució dels treballadors sigués proporcional als beneficis de l'empresa. Un mecansime que Jaume Caballé, director comercial, remarcà que era volgudament asimètric - només es distribueixen els beneficis però no les pèrdues - i que es va poder generalitzar al conjunt de treballadors un cop es demostraren els seus bons resultats. Suara Cooperativa, en canvi, és una cooperativa de serveis a les persones amb prop de 900 socis copropietaris, més d'un terç de la totalitat dels seus treballadors. És important destacar, tal i com va precisar el seu director d'innovació Jordi Picas, que el procés per esdevenir cooperativista és voluntari i va lligat a un procés d'acompanyament i formació per a poder participar activament de les decisions: com interpretar un balanç, el procés d'elaboració d'un pla d'actuacions... Així mateix, també s'assenyalà que l'assemblearisme cooperatiu és efectiu en la mesura que compta amb assemblees preparatòries prèvies de format més petit format que les plenàries: la participació no s'improvitza i necessita un treball previ! Malgrat ser models empresarials molt diferents, el diagnosi que en feien de la participació dels treballadors tenia algunes similituds importants: la participació és clarament rendible pels interessos de l'empresa i a la vegada és més autoexigent. Quan implementes sistemes de participació els has d'alimentar i perfeccionar de forma continuada per a que no generin frustració.

La segona taula, moderada per en Josep Ginesta, aportà la visió dels agents socials sobre la qüestió. Juan Manuel Tapia, responsable d'estudis i de l'observatori de negociació col·lectiva de CCOO de Catalunya, contextualitzà la participació dels treballadors en perspectiva històrica i política. Fou especialment rellevant recordar com aquest moviment té prop d'un segle d'història i pren més força quan hi ha la necessitat de donar resposta a demandes populars de major participació o reivindicacions dels treballadors. De fet, tant ell com l'Óscar Riu, secretari d'UGT de Catalunya al Vallès Oriental, altertaren sobre la conveniència d'obrir el debat de la participació i la co-responsabilitat no únicament en èpoques de dificultats sinó també de bonança per a que sigui creïble. Per la seva banda, els representants patronals - Jana Callis per part de PIMEC i Àngel Buxó per part de CECOT - qüestionaren la necessitat de legislar o normativitzar la participació dels treballadors a l'empresa si no va acompanyada d'un canvi cultural a les organitzacions. De fet, hi havia un consens força generalitzat sobre l'actual excés de judicialització de les relacions laborals que portava a resolucions de conflictes que no només no solien ser òptimes sinó que esdevenien fins i tot absurdes. Com a exemple se cità la sentència desestimatòria recent del cas Coca Cola, que comporta la readmissió de 350 treballadors a uns llocs treball ja inexistents. A la taula i a les intervencions posteriors va planar una mateixa idea en comú: la major participació dels treballadors exigeix un canvi cultural de les organitzacions i, a la vegada, un major implicació individual en la vida col·lectiva que actualment no és massa freqüent.

Hi ha un consens generalitzat que la major participació dels treballadors a l'empresa, en les seves diverses accepcions, és perfectament possible i desitjable. Però també és un canvi d'inèrcia que pot fer les nostres empreses més fortes a base d'exercitar activament la participació: una pràctica exigent que requereix perserverància i inversió continuada. A l'espera de les conclusions de l'estudi que la Fundació Josep Irla desenvoluparà al llarg del 2016, és raonable pensar que aquest canvi d'inèrcia no podem esperar que sigui espontani sinó que requerirà una acció política decidida que utilitzi hàbilment els diversos instruments que tindrem a l'abast com a país: fiscal, legislatiu,... Un nou motiu per a voler decidir amb il·lusió i plenament el nostre propi futur.