dissabte, 19 de novembre de 2016

Schumpeter pot jugar per l'esquerra?

Aquests últims mesos he tingut ocasió d'observar diverses tecnologies i models de negoci que poden canviar l'estructura de certs sectors econòmics a nivell internacional i que poden tenir força impacte al nostre país. Els models d'economia col·laborativa, com ja vaig apuntar en una entrada anterior, suposen un canvi molt profund en la manera com entenem els conceptes d'activitat econòmica i d'empresa. Aquesta setmana hem tingut ocasió de convocar per primera vegada les dues taules sectorials de la comissió interdepartamental d'economia col·laborativa del Govern: la de turisme i habitatge, i la de transport i mobilitat. Ha estat realment molt enriquidor escoltar el posicionament de tots els agents que formen part de les dues taules: representants dels sectors que alguns responen a un model de negoci ja existent (hotelers, taxistes, etc) i d'altres a models de negoci emergent (plataformes o altres models d'intermediació digital entre usuari).

D'altra banda també he tingut ocasió de conèixer amb una mica més de detall la tecnologia de la impressió 3D i començar a pensar sobre els efectes que comportarà sobre bona part de la indústria mundial i, també, del nostre país: costos de producció molt més baixos, barreres d'entrada al mercat menors, dissenys més eficients i sèries de producció molt més curtes. Una oportunitat que hem de saber aprofitar tenint en compte que tenim un dels productors líders mundials a casa nostra.  Però no puc evitar de preguntar-me si el conjunt de la indústria del nostre país - fabricants de components, de béns d'equip, etc - serà capaç de transformar-se i adaptar-se a aquest canvi tecnològic tan disruptiu.

Els models d'economia col·laborativa i la impressió 3D només són dos exemples dels milers d'innovacions disruptives que provocaran canvis estructurals a la nostra economia en els propers vint anys. Innovacions que també tindran com a conseqüència desplaçar les tecnologies que quedin obsoletes, així com totes aquelles empreses que no siguin capaces de fer el canvi per mantenir la seva posició al mercat. L'economista austríac Joseph Alois Schumpeter definia en el seu llibre 'Capitalisme, socialisme i democràcia' (1942) aquest fenomen com a 'destrucció creativa': la renovació que necessita el sistema econòmic capitalista per tal de seguir funcionant.

Amb un molt bon amic especulàvem aquesta setmana sobre els efectes d'aquests canvis tecnològics sobre una societat cada vegada més polaritzada. I arribàvem a la conclusió (preliminar, però crec que força sòlida) que aquella part de la societat amb un menor nivell de formació, un accés més difícil o més costós a l'educació o a les noves tecnologies; són els qui tenen tots els números de rebre les conseqüències menys amables d'aquesta 'destrucció creativa'. Això vol dir que des de l'esquerra hem d'adoptar una posició resistencialista o conservadora davant d'aquestes innovacions?

En absolut! Schumpeter (com Rivaldo) també pot jugar per l'esquerra, però necessita d'un molt bon joc d'equip. Un model d'educació pública republicà que garanteixi una igualtat d'oportunitats efectiva des de l'educació infantil 0-3 a la formació contínua durant tota la vida laboral hauria de ser la condició bàsica de partida. Cal ser honestos i reconèixer que encara ens falta bastant per arribar-hi. Siguem conscients que com més siguem capaços d'acostar-nos a aquest ideal millor podrem afrontar tots els canvis que ens esperen. Les nostres empreses i el conjunt de la nostra societat. En definitiva, com un sol poble.

divendres, 9 de setembre de 2016

Tres punts per la competència europea

Aquest mes d'agost ha acabat amb una bona notícia per tots aquells que ens sentim europeus i que volem creure en el projecte polític d'Europa. La Comissió Europea (CE) ha arribat a la conclusió que Irlanda ha donat beneficis fiscals il·legals a Apple per valor de 13.000 milions d'euros. I penso que és una bona notícia per partida triple:

En primer lloc, perquè és un toc d'alerta a les múltiples pràctiques d'enginyeria fiscal practicades per part d'empreses multinacionals o amb majors facilitats per moure les seves bases imposables. La globalització ha suposat un desplaçament de la pressió fiscal de les bases més mòbils (capital financer) cap a les que no ho són tant (consum o rendes del treball). Una tendència, la de la pèrdua de pes dels impostos sobre les empreses, que sembla que s'ha accentuat des de l'inici de la crisi segons dades de l'OCDE. Aquesta conclusió de la CE sobre el cas d'Apple no posarà a fi a les pràctiques d'enginyeria fiscal, però potser farà que siguin més curoses amb la legislació comunitària.

En segon lloc, perquè és una manera d'explicar a molts ciutadans perquè Europa pot ser part de la solució. La posició de la CE demostra que les institucions europees poden ser l'eina que tenim més a l'abast per avançar cap a una governabilitat responsable i sostenible d'aquesta globalització. Molt probablement cap govern d'Irlanda hagués estat capaç de forma aïllada de revertir el tracte fiscal del que estava gaudint Apple. I aquesta manca de capacitat no es deu a posicionaments ideològics sinó al poder de negociació d'un estat davant d'una multinacional. Europa, si més no fins a dia d'avui, és un mercat prou important per a que les seves institucions puguin fixar unes regles de joc vàlides per a tots els agents que hi vulguin actuar. De la mateixa manera, també és un mercat prou important com per a plantejar-se fixar una política fiscal comuna que eviti una competència fiscal lesiva: baixar els tipus impositius per atraure empreses o retenir talent pot incrementar l'eficiència del sector públic...però fàcilment deriva cap a l'infrafinançament del nostre Estat del Benestar. En aquest sentit, propostes com la d'Agnès Bénassy-Quéré, Alain Trannoy i Guntram Wolff (2014) per tal d'avançar cap a l'harmonització parcial de la fiscalitat sobre el capital a Europa em sembla que van molt ben encaminades. Per a que això sigui possible els estats membres, com en moltes altres coses, han de cedir part de la sobirania. No en favor de les institucions europees, sinó en favor dels seus ciutadans!

I, en tercer i últim lloc, aquesta també és una bona notícia perquè també ens il·lustra com la defensa de la competència i de la igualtat de condicions al mercat respon a l'interès general, que és el de la majoria de nosaltres. Massa sovint es confon lliure competència amb el "campi qui pugui" o l'absència d'un marc regulatori. La missió de la comisària Margrethe Vestager (foto), de la mateixa manera que ho és pel conjunt d'institucions de defensa de la competència, no és la de desregular sinó la de procurar garantir que totes les empreses que interactuen en un mercat ho fan amb els mateixos drets i deures, que cap d'elles té la capacitat d'abusar d'una posició de domini. Aquest ha estat precisament el principi pel qual la CE ha denunciat les pràctiques fiscals d'Irlanda amb Apple: ha conclòs que l'estat estava atorgant una avantatge discrecional rellevant no justificat a la multinacional americana, un ajut d'estat. No podem esperar que la competència doni resposta a bona part dels problemes econòmics o socials, però si que assegura un dinamisme i un repartiment de poders als mercats que els sol fer més eficients i oferir més oportunitats als consumidors, als nous treballadors i a les noves empreses. Una competència que certament només és perfecta als manuals d'economia. Però, com en qualsevol altra utopia, sospesant-la amb d'altres probablement més importants, val la pena no renunciar a apropar-s'hi cada vegada més.

diumenge, 24 de juliol de 2016

Transformació digital: nous models de negoci...i de govern?

Ahir al matí vàrem tenir la sort de disfrutar d'una taula rodona al voltant de la "Transformació Digital i nous models de negoci". Un matí de juliol en el que vàrem exercitar la ment gràcies a dos ponents d'excepció i un públic molt motivat que va fer possible un diàleg obert i estimulant.

De les moltes idees que han sortit avui a la taula,  em quedo amb les següents:

En Pere Aragonès, presidint la taula rodona, va introduir la jornada amb un apunt molt rellevant: la transformació digital és un fenomen d'impacte transversal. Una transformació que no afecta únicament a sectors econòmics emergents de l'economia catalana com pot ser el de desenvolupadors d'aplicacions mòbils o videojocs, sinó que canvia els paràmetres de producció i l'estructura del mercats a totes les economies occidentals.

La Mar Alarcon, CEO i fundadora de SocialCar, ha plantejat la necessitat de simplificar l'Administració i, de manera més general, els conceptes més bàsics relatius al desenvolupament de l'activitat econòmica. L'empresa es dedica des de fa més de quatre anys al lloguer de vehicles entre particulars. Què són els 100.000 usuaris de la seva comunitat que es lloguen el vehicle entre ells? Empresaris? Consumidors? Sembla que els funcionaris de l'Agència Tributària no ho tenien gens clar quan SocialCar va iniciar la seva activitat, fet que va suposar uns costos de gestió considerables pels seus usuaris a l'hora de complir amb les seves obligacions tributàries. Fins al punt que SocialCar es va arribar a plantejar si calia oferir serveis de gestoria als seus usuaris: la mostra més evident que cal una profunda reforma del nostre marc tributari i administratiu. Serem capaços, ara que estem construint una nova hisenda, de proposar un sistema de tributació molt més simple per la majoria de contribuents i que incentivi l'activitat econòmica del conjunt d'agents, cada vegada menys parametritzable i més flexible? 

En Genís Roca, president de RocaSalvatella, en un exercici intel·lectual que poden fer poques persones amb solvència, va començar parlant de transformació digital per acabar reflexionant sobre geopolítica. La transformació digital no és un canvi tecnològic sinó sobretot cultural. Les noves tecnologies han empoderat consumidors i usuaris de tal manera que el principal avantatge competitiu  de moltes noves empreses és el seu sistema de valors. No és potser aquesta una de les raons per les quals molts usuaris prefereixen formar part d'una comunitat d'usuaris que no pas ser simples clients? Les tecnologies de la informació i la comunicació empoderen usuaris i ciutadans i qüestionen el sistema establert però...com passarem d'aquest qüestionament a una redistribució real del poder? Per en Genís els canvis no seran ni immediats ni fàcils, i requeriran agrupacions d'interessos que potser avui en dia no estan representats en les institucions socials clàssiques (sindicats, patronals, partits polítics...) però que s'hauran d'acabar expressant d'alguna manera o altra. Serem prou flexibles i sensibles com a societat per donar veu a aquestes noves expressions?

La jornada d'ahir evidencia que la transformació digital suposa un canvi de paradigma del què entemem per empresa, activitat econòmica i, fins i tot, ciutadania. O bé som capaços des d'Europa de saccejar amb valentia, rapidesa i sense prejudicis les nostres estructures polítiques i institucionals o els nostres governs es convertiran amb espectadors inoperants davant d'aquestes noves realitats.

diumenge, 12 de juny de 2016

Amb Espanya...no podem! (2a part)

El proper 26 de juny ens trobem en una nova convocatòria electoral al conjunt de l'Estat que obliga de nou als partits a posicionar-se. Les diverses enquestes publicades mostren una intenció de vot no massa diferent de l'expressada el passat 20 de desembre, amb l'excepció del fet que la coalició entre Podemos i IU apunti com a segona força amb més representació al Congrés després del PP. La coalició no només aprofita la Llei d'Hondt sinó que els propers dies pujarà sobre la creixent onada anti-PP, un discurs que sempre ha estat molt atractiu a la Catalunya metropolitana. És interessant analitzar aquest mapa que publica El Periódico on es mostra la desagregació de les variacions de vot esperades per part de les quatre principals propostes electorals espanyoles a nivell territorial a partir de la última enquesta del CIS. Pareu atenció al mapa que postra per Unidos Podemos: és la única alternativa política que presenta molt bones expectatives de creixement al que han estat tradicionalment dos graners estratègics de vot socialista: Catalunya i Andalusia.


En una entrada anterior anomenada "Amb Espanya...No podem!" presentava tres arguments que em semblaven importants a l'hora de descartar el vot per Podemos com un vot útil pel canvi que molts catalans persegueixen tant a nivell social, econòmic com territorial. Aquesta entrada, en base al que hem viscut aquests últims mesos, em permet fer un pas més enllà: els vots que aconsegueixin a Catalunya poden servir per construir una alternativa a Espanya però en cap cas aquesta beneficiarà a Catalunya. Assumir que una alternativa al PP, per definició i de forma automàtica, serà beneficiosa pels interessos dels catalans em sembla, com a minim, naive. Passo a exposar-ne quines són les evidències:

1. Un discurs electoral falaç i heterogeni
Unidos Podemos no presenta el mateix missatge arreu del territori espanyol. I ho fa perquè les seves expectatives de creixement tenen una distribució territorial que obliga a presentar un discurs que agradi a tot arreu. És molt il·lustratiu, per exemple, com presenten els seu cartell electoral.

En un exercici que denota profundes conviccions democràtiques, el primer que cal destacar és una certa confusió en el cartell electoral: no apareixen ni els candidats catalans Xavier Domènech ni el candidat valencià Joan Baldoví. Però si que apareix l'alcaldessa Ada Colau i la vicepresidenta de la Generalitat Valenciana Mònica Oltra, que tinc entès que no es presenten a les eleccions. Pero el que em sembla definitivament més revelador és que "la sonrisa de un país" es converteix en "el somriure dels pobles" quan es vol aconseguir el suport dels catalans. Una mostra clara de quins són els límits territorials en la defensa de la plurinacionalitat de l'Estat.



2. Jacobinisme electoral del s. XXI
Però no estem parlant únicament de suspicàcies fonamentades per adversaris polítics. També podem presentar evidències que estan presents en el seu propi programa electoral. El programa electoral de Podemos per a les eleccions generals del 26 de juny s'oblida del Corredor Mediterrani, i aposta, en canvi, per desenvolupar l'eix ferroviari del Pirineu aragonès. I ens podríem preguntar: quins són els arguments que suporten aquesta proposta? Què la fonamenta quan hi ha tantes evidències objectives que apunten al Corredor mediterrani com la millor opció? Feu un exercici simple: creueu el mapa d'expectatives de creixement de vot amb el del recorregut d'un corredor ferroviari central. Exacte! Afavoreix a tots els territoris amb bona expectativa de vot excepte a Catalunya (i el País Valencià), on esperem que un nou govern espanyol més modern ens vingui a salvar (una altra vegada més...encara que l'experiència històrica ens ho desaconselli?).


3. Promeses d'un referèndum impossible
Podemos - i ara Unidos Podemos - han sabut explotar molt hàbilment les ganes que té una immensa majoria de catalans de decidir a les urnes què volem ser de grans. Han promès la solució perfecte per aquesta majoria: un referèndum acordat amb l'Estat. Exercir la sobirania política sense cap mena de conflicte. El somni del català tipus. Llàstima que sigui impossible.

I no només és que sigui impossible perquè l'aritmètica electoral post 26J els obliga a fer pactes amb formacions que mai acceptaran el dret a decidir dels catalans, sinó perquè jurídicament és impossible. Abans d'entrar en aquest segon argument, us recomano que els qui esteu decidint el vostre vot feu un cop d'ull a la roda de premsa de Podemos del passat 22 de gener, en les que oferien les seves condicions per formar govern amb el PSOE i IU. Us en deixo una imatge per aquells a qui us agradi el llenguatge i la comunicació no verbal.


La Constitució Espanyola està feta per blindar el model territorial espanyol i no permetre un referèndum com el que s'està plantejant des de Catalunya. Com preveieu que s'aconsegueixi el suport de 2/3 del Congrés dels Diputats i del Senat per fer possible la reforma constitucional que permeti un referèndum d'autodeterminació vinculant? En aquest article de l'ANC de Sant Andreu s'explica de forma més detallada.  Pels qui no en siguin conscients, el referèndum s'ha demanat fins a 16 vegades a l'Estat Espanyol per totes les vies possibles i sempre, sempre, sempre... ha estat una petició denegada.

Massa sovint la política se centra en dir allò que els electors volem sentir. Ens agrada sentir que hi ha solucions fàcils, còmodes i ràpides encara que en el fons sapiguem que no són possibles. Pero no oblidem que tenim una responsabilitat en decidir qui volem que ens representi. No hi ha alternatives fàcils ni polítics ni formacions perfectes. Però crec que val la pena fer un esforç per donar un vot de confiança a aquells que fins ara s'han mostrat més consistents i coherents en la defensa del seu projecte, l'únic canvi possible.

dissabte, 30 d’abril de 2016

L'energia per a un nou país

El passat divendres 29 d'abril la Fundació Josep Irla va presentar l'estudi elaborat per Sergio Ugarte i Monique Voogt "Un nou mercat energètic per a un nou país".  El tema de l'estudi no està escollit a l'atzar: el mercat energètic espanyol és un sector paradigmàtic en la mesura que il·lustra com un sector estratègic de la nostra economia es regula sense aparentment tenir en compte els interessos de la majoria de la població i de les nostres empreses. Poder construir un nou país no només ens dóna l'oportunitat de sortir d'un model que no ens agrada sinó que també ens planteja el repte polític de proposar-ne un de nou. I aquest informe ho fa, al meu entendre, d'una manera exemplar: construint la proposta sobre els  cinc principis que haurien de regir un model energètic ideal. Aquest plantejament - resumit a la taula 11 de la publicació - ens permet distanciar-nos d'una aproximació basada en els canvis marginals respecte el model actual i, a la vegada, intentar deslliurar-nos d'apriorismes poc fonamentats.


D'aquesta arquitectura argumental que serveix per ordenar les dades i conceptes que apareixen a l'informe, hi ha dos aspectes que em semblen particularment rellevants. El primer és el de garantir la llibertat d'elecció del consumidor. Una condició absolutament imprescindible - tot i que evidentment no suficient - per a garantir la qualitat d'una democràcia en un règim de lliure mercat és l'empoderament real del consumidor. Aquest empoderament difícilment serà del tot efectiu sense un marc regulador que faciliti l'autoproducció d'energia i un sistema integrat però totalment descentralitzat. Un enfoc radicalment liberal i a la vegada republicà: lliure competència democratització del procés productiu. O és que preferim abandonar les bondats del terme liberal per culpa d'aquells que n'han pervertit el seu ús?

El segon d'aquests aspectes és el que es refereix a la gestió de la transició, que és present en el tractament de les centrals nuclears, la gestió del dèficit tarifari i a totes aquelles restriccions derivades del mercat energètic actual. Construirem un nou país i un nou mercat energètic però no partim de zero: és desitjable no basar la nostra producció energètica en les nuclears però, què en fem de les actuals? Quina part del dèficit tarifari hauria d'assumir la Catalunya estat i com l'hauríem de repercutir? L'informe, tot i que sense entrar en molta profunditat, apunta algun dels aspectes que hauran d'ocupar els primers llocs de l'agenda energètica del nou país. Aprofundir en el detall d'aquesta agenda és políticament molt rellevant ja que implicarà començar a pensar i a planificar com un estat, amb tota la complexitat i contradiccions que això implica. En definitiva, entrar en l'etapa nacionalment adulta per la qual estem cridats. 

divendres, 25 de març de 2016

Perquè ens hauria d'interessar (i molt) l'economia col·laborativa

Ja fa uns anys que estem vivint l'auge del que coneixem com a economia col·laborativa. Ja fa uns anys que estudis de la Comissió Europea apunten quin pot ser el seu potencial. Bona part de les activitats que ocupen la nostra vida quotidiana es poden fer a través de mercats col·laboratius: serveis de transport, d'allotjament, d'oci... L'economia col·laborativa és possible en la mesura que molts consumidors hem entès que ens pot interessar més pagar per l'accés temporal a un servei que assumir el cost d'adquisició i manteniment que comporta disposar de la propietat de l'actiu que el proveeix - sigui un cotxe o un pis, per exemple -. I la tecnologia actual fa possible que les demandes i les necessitats es satisfacin a través de multitud d'ofertes amb els mínims costos de transacció. Fa menys d'un any, de fet, que una comissió d'estudi parlamentària impulsada per l'actual Secretari d'Economia Pere Aragonès, va plasmar en aquest informe alguna de les qüestions que a mi em sembla que fan que valgui la pena analitzar a fons el fenomen. Les que em succiten més interès són aquestes cinc:

1. La regulació del prosumidor. La generalització de la figura del consumidor/ofertant - també conegut com a prosumidor - planteja un repte pel marc legislatiu vigent. La legislació actual s'adapta a l'existència d'un mercat convencional i preveu una clara divisió entre els qui al mercat estan oferint un producte o un servei, i els consumidors que l'estan adquirint. El prosumidor pot està fent al mateix moment les dues coses i a la vegada li poden ser aplicats els drets i els deures del consumidor i del proveïdor. Quina responsabilitat legal ha d'assumir aquest tipus de proveïdor? És la mateixa responsabilitat la del conductor que treu un rendiment econòmic de compartir els seus viatges setmanals en cotxe entre Barcelona i Amposta a la d'una empresa de transport convencional? Quines garanties haurien de poder exigir els consumidors d'aquests 'nous' tipus de servei per a que pugui conviure una sana diversitat d'oferta?

2. L'auge dels nous intermediaris. Fer possible aquest matching entre necessitats i serveis només és possible gràcies a l'accés a la xarxa per bona part de la ciutadania i a les plataformes d'intermediació. El canvi de paradigma és important ja que passem dels comercialitzadors que havien de proveïr ells mateixos l'oferta per compte pròpia o mitjançant acords de col·laboració - sigui en els serveis de transport, ofertes d'allotjament o altres - a promotors de plataformes d'intercanvi. Mercats digitals que han de ser prou atractius i segurs per a consumidors que a la vegada poden estar oferint els seus serveis. Aquest tipus de mercats d'intercanvi presenten altíssimes externalitats de xarxa: tenen rendiments ceixents en funció del nombre d'usuaris. És per aquest motiu que caldrà estar amatent també a l'existència de competència i a la necessitat que continuament apareguin nous operadors per tal d'evitar eventuals pràctiques monopolístiques que, per les característiques del mercat, requeririen la intervenció de reguladors supranacionals. "Technology changes. Economic laws do not" afirmaven ja fa uns anys encertadament Carl Saphiro i Hal R Varian al seu llibre Information Rules. A strategic guide to the network economies.

3. El poder de la informació. Parlant d'externalitats de xarxa, aquests nous intermediaris són dipositaris d'una informació que no només és rendible pel seu model de negoci, sinó que és d'un alt interès públic. De fet, aquesta constatació no només és vàlida per les plataformes d'economia col·laborativa sinó pel conjunt d'intermediaris que comercialitzen serveis a usuari final a través de la xarxa. A mi em sembla evident que, sempre que es mantingui el màxim respecte per la confidencialitat dels usuaris, les Administracions Públiques haurien de poder (i saber) fer ús de la informació de la qual disposen aquestes empreses a l'hora de dissenyar i implementar les seves polítiques. Té sentit fer polítiques de promoció turística o de gestió del trànsit si desconeixem quins són els fluxes reals de bona part de la demanada o l'oferta real existent? A mi no em sembla que en tingui gaire. La solució haurà de passar necessàriament per la creació d'espais de treballs compartits.

4. La revolució de les classes mitjanes? L'economia col·laborativa, en la mesura que modifica el perfil habitual de l'ofertant - atomitza l'oferta - també canvia part dels fluxes de renda coneguts fins ara en els sectors dels serveis on són més presents aquests models d'intercanvis. L'activitat empresarial complementària que permet desenvolupar a moltes famílies - en sectors en els quals només podien ser consumidors, com el turistíc o el dels transports - els hi suposa una nova font d'ingressos fins ara reservats als que podríem anomenar operadors convencionals. Cal remarcar que aquest fet, en la mesura que coincideix amb un període d'empobriment de bona part de les classes mitjanes als països occidentals i de certa fractura generacional pel que fa a expectatives vitals i hàbits de consum, pot tenir una transcendència política i social molt més elevada del que podríem pensar.

5. Emprenedors a temps parcial. Aquestes rendes complementàries es generen per la realització d'una activitat econòmica que (fins ara) no ha estat la principal en la majoria de llars. Fins a quin punt aquestes activitats - com llogar habitacions a Barcelona en temporada alta, per exemple - es poden interpretar com a complementàries i fins a quin punt les podem considerar com a activitats professionals? Com ho diferenciem? Des d'un punt de vista conceptual té sentit voler diferenciar-ho? L'auge de l'economia col·laborativa ha suposat que es prestin serveis sense un marc normatiu clar que en molts casos entren en competència amb l'oferta d'operadors convencionals hiperregulats. Fins i tot els més liberals convindreu amb mi que una certa regulació (la que sigui) és bona i necessària per garantir el bon funcionament dels mercats i la defensa dels interessos públics. I, a la vegada, estareu d'acord també amb el fet que és desitjable que a tothom se'ns apliqui el mateix marc de drets i deures. A tots ens hauria d'interessar fer aflorar, sobretot per motius fiscals, la totalitat de l'activitat economica. Penso que el més complex de garantir un nou marc normatiu just a aquests nous emprenedors no és tant decidir quin és el punt d'arribada com la gestió de la transició des de la situació actual.

La gestió de l'economia col·laborativa té algunes similituds amb el que anomenem la gestió de la globalització. Són fenòmens inevitables, fins i tot desitjables, que transformen bona part del mercat tal i com l'hem conegut fins ara. El rol del legislador i dels governs no és el de posicionar-s'hi a favor o en contra, sinó el d'adaptar l'actual marc normatiu en favor dels interessos de la majoria de la societat. Fàcil d'escriure i una mica més difícil d'aplicar.

diumenge, 28 de febrer de 2016

Febleses estructurals

Aquesta setmana la Comissió Europea (CE) ha publicat els seus seus informes anuals sobre la situació i perspectives econòmiques dels estats membres (country reports). Entre aquests informes hi trobem el de l'Estat Espanyol (Country Report Spain 2016): tot i que aquests documents de treball són volgudament i explícitament tècnics i no denoten el posicionament de la CE, sí que ens donen algunes pistes sobre quines són les debilitats més destacables de l'economia espanyola segons els tècnics de Brusel·les. L'informe és molt complert i molt recomanable, però en aquesta entrada destacaré els tres aspectes que m'han semblat més rellevants:

1. Mercat de treball en recuperació? El mercat laboral ha respost més favorablement al creixement econòmic de l'any passat. S'atribueix a una major flexibilització i a la moderació salarial. És una bona notícia? Estic segur que pels qui han trobat feina ho és, però cal saber a quin preu. Que el mercat sigui més procíclic és una bona notícia en períodes com l'actual de creixement, però també el fa més inestable i fràgil davant les crisis. Així ho destaca alguns estudis com el que comentàvem en aquesta entrada de fa gairebé cinc anys. La raó és que la creació d'ocupació es fa en bona part en base a contractes temporals que accentuen la dualitat del mercat espanyol. Addicionalment, l'informe admet que la taxa d'atur, especialment l'atur juvenil i el de llarg durada, es mantenen en nivells excepcionalment alts (com mostra el Graph 1.5) incrementant el risc d'exclusió social de bona part de la població.



2. La llosa del deute. El deute total de l'economia espanyola continua sent molt alt.  Tal i com mostra el Graph 2.3.1, mentre les llars i les empreses es desendeuten (en color groc i marró), el deute del sector públic (en blau) encara continuarà creixent com a mínim fins 2017.


El desendeutament espanyol obliga a un fort creixement i a una millora de la balança per compte corrent. I en bona part és el que ha passat en els últims anys: el creixement és positiu i la diferència entre el valor dels béns i serveis que es venen a l'exterior i els que es compren és també positiva. Es podria dir, doncs, que els productes i serveis espanyols són més atractius respecte els dels seus competidors. Quina és la causa d'aquest impuls exportador, bona part del qual es concentra als Països Catalans? Ha millorat la percepció de qualitat dels nostres productes i serveis o produïm més barat? El Graph 2.1.11 ens dóna part de la resposta. El que seria preocupant que la sostenibilitat de les nostres exportacions es basés únicament en reduir o contenir els costos laborals. Caldria estudiar-ho!



3. Baixa productivitat. La productivitat total dels factors (Total Factor Productivity, TFP al Graph 2.5.3) ens indica la capacitat d'una economia de treure partit dels seus recursos. Com es pot veure per l'evolució de la línia discontinua, l'economia espanyola ha empitjorat la seva TFP en relació als països de l'euro (EA-12) des de la dècada dels 1990. Malgrat la tímida remuntada de la crisi, per l'efecte expulsió del mercat de les empreses menys productives, aquest diferencial es manté i sembla que es mantindrà en els propers anys.



Aquesta tendència es pot canviar en la mesura que els recursos s'inverteixin en les empreses i els projectes més productius (eficiència assignativa) o bé s'augmenti el coneixement i la tecnologia emprades en els processos de producció. En aquest sentit, l'evolució recent de la inversió pública i privada en recerca i desenvolupament no ens convida a l'optimisme (Graph 3.1.1).



Després de llegir l'informe em sembla oportú fer dues consideracions:

A) Econòmicament, a grans trets, formem part d'aquest model de desenvolupament i compartim bona part de les seves febleses. Amb alguns matisos, no podem dir que el diagnòstic català fos massa diferent al que fa la Comissió pel conjunt de l'Estat. Potser podríem distingir-nos lleugerament (en positiu) en la intensitat d'inversió pública en R+D o la càrrega del deute públic que correspondria a l'economia catalana, però compartim marc laboral i totes les debilitats que això comporta.

B) La CE no apunta en aquest informe debilitats que siguin noves o que no s'hagin formulat abans. Espanya arrossega les mateixes debilitats des de finals del segle passat (1990). Això vol dir que per corregir aquestes tendències necessitem implementar canvis estructurals sobre el model de desenvolupament econòmic que l'actual marc polític no ha estat capaç d'impulsar. No trobeu que seria força irracional pretendre impulsar aquest canvis a través de les mateixes receptes aplicades en els últims 30 anys?

dissabte, 13 de febrer de 2016

El salari mínim i els nous paradigmes

El passat dimarts la Consellera Dolors Bassa i Alfred Bosch presentaren un estudi fet per investigadors de la Universitat de Barcelona sobre l'impacte de l'adopció d'un salari mínim a nivell local. A l'espera que l'Àrea Metropolitana de Barcelona el faci públic a través de la seva pàgina web, crec que val la pena d'assenyalar-ne les principals conclusions. La motivació de disposar d'un salari mínim de ciutat (d'àmbit metropolità) parteix de constatar que l'actual salari mínim interprofessional (655,20 euros al mes) fixat a nivell estatal és completament insuficient per poder viure dignament. Especialment a Barcelona i al conjunt de Catalunya, on el cost de la vida s'estima que és un 8,5% superior a la mitjana de l'Estat. De fet, alguns llibres recents comentats en aquest mateix bloc, cosideren que l'augment del salari mínim és una qüestió de dignitat social. Plataformes ciutadanes com "Anem a Mil" reivindiquen la necessitat d'incrementar el salari mínim fins els 1.000 euros mensuals. Un objectiu que, de fet, quedaria curt per cumplir la Carta Social Europea, que assenyala que el salari mínim d'un estat hauria de representar el 60% del salari mig. De l'estudi podem destacar que:

1. El salari mínim local és una pràctica més habitual del que ens pensem
El salari mínim és una pràctica habitual per regular el mercat laboral a gairebé tot el món - és present d'alguna manera o altra al 90% dels estats del món segons les últimes estimacions de l'Organització Internacional del Treball (OIT) -. L'estudi se centra, però, a analitzar únicament els salaris mínims amb diferenciació territorial/local dins l’estat. I la primera constatació és que és una pràctica present en diversos països. Principalment a EEUU, on han proliferat diverses iniciatives d'aquest tipus en els últims anys:


2. El salari mínim local no tindria efectes negatius sobre l'ocupació
L'estudi analitza l'impacte de l'increment d'un salari mínm local sobre les magnituds macroeconòmiques més rellevants en base als principals treballs acadèmics realitzats sobre el tema. Fonamentalment s'avaluen els possibles efectes sobre l'ocupació, els preus, els beneficis empresarials i els salaris. L'evidència més concloent i més rellevant és la dels efectes sobre l'ocupació: cap dels estudis observa efectes significatius pel fet d'incrementar el salari mínim local. No obstant, alguns estudis apunten efectes negatius sobre alguns col·lectius que en podrien resultar perjudicats col·lateralment a curt termini: els treballadors més joves i els de menor formació. Un efecte previsible - però també corregible - com a conseqüència de pressionar a l'alça els salaris més baixos. En conclusió, un salari mínim local aparentment suposaria una millora de les rendes del treball sense afectar negativament els nivells d'ocupació.

L'impacte de qualsevol política pública, com la d'augmentar el salari mínim, és difícilment extrapolable a altres països i a diferents moments del temps. Hi incideixen multitud de factors que no podem negligir. No obstant, aquest estudi i les mesures que se'n poden derivar són passos endavant per ajudar-nos a canviar paradigmes. Paradigmes segons els quals a partir del 2010 la recuperació econòmica i de l'ocupació tenia un preu en termes de drets i garanties laborals. I el que ens hem trobat és més aviat davant d'una estafa. La recuperació de l'ocupació ha vingut més tard i ha estat més feble del que s'esperava, tot accentuant les debilitats del mercat de treball espanyol (temporalitat i baixa productivitat). Potser seria hora que la centralitat i el pragmantisme en política econòmica i laboral comencés a renovar també els seus marcs mentals.

diumenge, 17 de gener de 2016

Tres apunts sobre la desigualtat a Barcelona

Avui s'ha fet públic un nou informe de l'Ajuntament de Barcelona segons el qual s'accentuen les diferències en Renda Familiar Bruta Disponible (RFBD) entre els barris de Barcelona respecte el 2007. Certament no és la primera evidència que apunta en aquesta direcció. Em sembla que som molts als que no ens agrada una Barcelona de dues velocitats o que tendeixi cap a una progressiva segregació dels barris de la ciutat. Crec que ens cal fer un diagnòstic acurat per poder trobar la millor resposta política. Amb aquesta entrada no pretenc iniciar cap diagnòstic pero si apuntar algunes idees que crec que hauríem de tenir en compte:

1. El gran accelerador de les desigualtats (a Barcelona, a Catalunya i a l'Estat) des del 2007 ha estat l'impacte desigual de la crisi econòmica que esclata amb força a partir del 2009. La crisi impacta sobre un mercat de treball dualitzat on els sectors de la població més precaritzats pateixen les conseqüències directes de la destrucció d'ocupació i la moderació salarial. Em temo que l'acceleració de la desigualtat entre barris es deu fonamentalment a la distribució d'aquests segments més febles per la ciutat. De fet, seria bo analitzar el nivell educatiu mig de cadascun dels barris i contrastar si existeix una correlació no només amb el nivell mig de RFBD (és evident que sí) sinó també amb l'evolució que ha experimentat de del 2007.

2. Cal tenir clar si el que es vol és atacar la desigualtat interpersonal o entre els barris de Barcelona. Sembla el mateix però no és exactament el mateix. Ens preocupa que A) la persona més rica de Barcelona tingui molt més que la més pobra, o bé que B) la renda mitjana d'un ciutadà de Pedralbes sigui més de 7 vegades la d'un ciutadà de Trinitat Nova? A mi francament em preocupen les dues coses. Ara bé, el problema A) difícilment el podrem atacar només des de l'Ajuntament de Barcelona: sense una nova política educativa i un nou mercat laboral només estarem posant pedaços. El problema B), en canvi, si que és un dels principals reptes qua hauria de ser prioritari pel bon govern de la ciutat.

3. Reduir la desigualtat entre els barris d'una ciutat tan densa com Barcelona passa necessàriament per construir la Barcelona metropolitana, on el centre de la ciutat comenci al Nus de la Trinitat i acabi al barri de la Marina. Concebre una ciutat policèntrica en una ciutat que es travessa de punta a punta en mitja hora no només és possible sinó que és de sentit comú. Però això implica fer un urbanisme agressiu capaç de crear noves centralitats a Sant Andreu o Nou Barris que siguin prou atractives per qualsevol persona que freqüenti la capital. Quan haurem d'esperar per a veure acabada l'estació del TAV de La Sagrera, per exemple? Per altra banda, és absolutament necessari crear les condicions adequades per a diversificar l'oferta d'allotjament turístic per tota la ciutat per tal de dinamitzar l'activitat econòmica de tots els barris. És casualitat que Sant Martí sigui l'únic districte 'popular' que hagi experimentat un bon comportament? Voleu dir que l'extensió del turisme els últims anys al barri del Poble Nou no hi té alguna cosa a veure? Barcelona és massa densa i petita per ser tan desigual: aprofitem-ho!