diumenge, 28 de febrer de 2016

Febleses estructurals

Aquesta setmana la Comissió Europea (CE) ha publicat els seus seus informes anuals sobre la situació i perspectives econòmiques dels estats membres (country reports). Entre aquests informes hi trobem el de l'Estat Espanyol (Country Report Spain 2016): tot i que aquests documents de treball són volgudament i explícitament tècnics i no denoten el posicionament de la CE, sí que ens donen algunes pistes sobre quines són les debilitats més destacables de l'economia espanyola segons els tècnics de Brusel·les. L'informe és molt complert i molt recomanable, però en aquesta entrada destacaré els tres aspectes que m'han semblat més rellevants:

1. Mercat de treball en recuperació? El mercat laboral ha respost més favorablement al creixement econòmic de l'any passat. S'atribueix a una major flexibilització i a la moderació salarial. És una bona notícia? Estic segur que pels qui han trobat feina ho és, però cal saber a quin preu. Que el mercat sigui més procíclic és una bona notícia en períodes com l'actual de creixement, però també el fa més inestable i fràgil davant les crisis. Així ho destaca alguns estudis com el que comentàvem en aquesta entrada de fa gairebé cinc anys. La raó és que la creació d'ocupació es fa en bona part en base a contractes temporals que accentuen la dualitat del mercat espanyol. Addicionalment, l'informe admet que la taxa d'atur, especialment l'atur juvenil i el de llarg durada, es mantenen en nivells excepcionalment alts (com mostra el Graph 1.5) incrementant el risc d'exclusió social de bona part de la població.



2. La llosa del deute. El deute total de l'economia espanyola continua sent molt alt.  Tal i com mostra el Graph 2.3.1, mentre les llars i les empreses es desendeuten (en color groc i marró), el deute del sector públic (en blau) encara continuarà creixent com a mínim fins 2017.


El desendeutament espanyol obliga a un fort creixement i a una millora de la balança per compte corrent. I en bona part és el que ha passat en els últims anys: el creixement és positiu i la diferència entre el valor dels béns i serveis que es venen a l'exterior i els que es compren és també positiva. Es podria dir, doncs, que els productes i serveis espanyols són més atractius respecte els dels seus competidors. Quina és la causa d'aquest impuls exportador, bona part del qual es concentra als Països Catalans? Ha millorat la percepció de qualitat dels nostres productes i serveis o produïm més barat? El Graph 2.1.11 ens dóna part de la resposta. El que seria preocupant que la sostenibilitat de les nostres exportacions es basés únicament en reduir o contenir els costos laborals. Caldria estudiar-ho!



3. Baixa productivitat. La productivitat total dels factors (Total Factor Productivity, TFP al Graph 2.5.3) ens indica la capacitat d'una economia de treure partit dels seus recursos. Com es pot veure per l'evolució de la línia discontinua, l'economia espanyola ha empitjorat la seva TFP en relació als països de l'euro (EA-12) des de la dècada dels 1990. Malgrat la tímida remuntada de la crisi, per l'efecte expulsió del mercat de les empreses menys productives, aquest diferencial es manté i sembla que es mantindrà en els propers anys.



Aquesta tendència es pot canviar en la mesura que els recursos s'inverteixin en les empreses i els projectes més productius (eficiència assignativa) o bé s'augmenti el coneixement i la tecnologia emprades en els processos de producció. En aquest sentit, l'evolució recent de la inversió pública i privada en recerca i desenvolupament no ens convida a l'optimisme (Graph 3.1.1).



Després de llegir l'informe em sembla oportú fer dues consideracions:

A) Econòmicament, a grans trets, formem part d'aquest model de desenvolupament i compartim bona part de les seves febleses. Amb alguns matisos, no podem dir que el diagnòstic català fos massa diferent al que fa la Comissió pel conjunt de l'Estat. Potser podríem distingir-nos lleugerament (en positiu) en la intensitat d'inversió pública en R+D o la càrrega del deute públic que correspondria a l'economia catalana, però compartim marc laboral i totes les debilitats que això comporta.

B) La CE no apunta en aquest informe debilitats que siguin noves o que no s'hagin formulat abans. Espanya arrossega les mateixes debilitats des de finals del segle passat (1990). Això vol dir que per corregir aquestes tendències necessitem implementar canvis estructurals sobre el model de desenvolupament econòmic que l'actual marc polític no ha estat capaç d'impulsar. No trobeu que seria força irracional pretendre impulsar aquest canvis a través de les mateixes receptes aplicades en els últims 30 anys?

dissabte, 13 de febrer de 2016

El salari mínim i els nous paradigmes

El passat dimarts la Consellera Dolors Bassa i Alfred Bosch presentaren un estudi fet per investigadors de la Universitat de Barcelona sobre l'impacte de l'adopció d'un salari mínim a nivell local. A l'espera que l'Àrea Metropolitana de Barcelona el faci públic a través de la seva pàgina web, crec que val la pena d'assenyalar-ne les principals conclusions. La motivació de disposar d'un salari mínim de ciutat (d'àmbit metropolità) parteix de constatar que l'actual salari mínim interprofessional (655,20 euros al mes) fixat a nivell estatal és completament insuficient per poder viure dignament. Especialment a Barcelona i al conjunt de Catalunya, on el cost de la vida s'estima que és un 8,5% superior a la mitjana de l'Estat. De fet, alguns llibres recents comentats en aquest mateix bloc, cosideren que l'augment del salari mínim és una qüestió de dignitat social. Plataformes ciutadanes com "Anem a Mil" reivindiquen la necessitat d'incrementar el salari mínim fins els 1.000 euros mensuals. Un objectiu que, de fet, quedaria curt per cumplir la Carta Social Europea, que assenyala que el salari mínim d'un estat hauria de representar el 60% del salari mig. De l'estudi podem destacar que:

1. El salari mínim local és una pràctica més habitual del que ens pensem
El salari mínim és una pràctica habitual per regular el mercat laboral a gairebé tot el món - és present d'alguna manera o altra al 90% dels estats del món segons les últimes estimacions de l'Organització Internacional del Treball (OIT) -. L'estudi se centra, però, a analitzar únicament els salaris mínims amb diferenciació territorial/local dins l’estat. I la primera constatació és que és una pràctica present en diversos països. Principalment a EEUU, on han proliferat diverses iniciatives d'aquest tipus en els últims anys:


2. El salari mínim local no tindria efectes negatius sobre l'ocupació
L'estudi analitza l'impacte de l'increment d'un salari mínm local sobre les magnituds macroeconòmiques més rellevants en base als principals treballs acadèmics realitzats sobre el tema. Fonamentalment s'avaluen els possibles efectes sobre l'ocupació, els preus, els beneficis empresarials i els salaris. L'evidència més concloent i més rellevant és la dels efectes sobre l'ocupació: cap dels estudis observa efectes significatius pel fet d'incrementar el salari mínim local. No obstant, alguns estudis apunten efectes negatius sobre alguns col·lectius que en podrien resultar perjudicats col·lateralment a curt termini: els treballadors més joves i els de menor formació. Un efecte previsible - però també corregible - com a conseqüència de pressionar a l'alça els salaris més baixos. En conclusió, un salari mínim local aparentment suposaria una millora de les rendes del treball sense afectar negativament els nivells d'ocupació.

L'impacte de qualsevol política pública, com la d'augmentar el salari mínim, és difícilment extrapolable a altres països i a diferents moments del temps. Hi incideixen multitud de factors que no podem negligir. No obstant, aquest estudi i les mesures que se'n poden derivar són passos endavant per ajudar-nos a canviar paradigmes. Paradigmes segons els quals a partir del 2010 la recuperació econòmica i de l'ocupació tenia un preu en termes de drets i garanties laborals. I el que ens hem trobat és més aviat davant d'una estafa. La recuperació de l'ocupació ha vingut més tard i ha estat més feble del que s'esperava, tot accentuant les debilitats del mercat de treball espanyol (temporalitat i baixa productivitat). Potser seria hora que la centralitat i el pragmantisme en política econòmica i laboral comencés a renovar també els seus marcs mentals.