divendres, 25 de març de 2016

Perquè ens hauria d'interessar (i molt) l'economia col·laborativa

Ja fa uns anys que estem vivint l'auge del que coneixem com a economia col·laborativa. Ja fa uns anys que estudis de la Comissió Europea apunten quin pot ser el seu potencial. Bona part de les activitats que ocupen la nostra vida quotidiana es poden fer a través de mercats col·laboratius: serveis de transport, d'allotjament, d'oci... L'economia col·laborativa és possible en la mesura que molts consumidors hem entès que ens pot interessar més pagar per l'accés temporal a un servei que assumir el cost d'adquisició i manteniment que comporta disposar de la propietat de l'actiu que el proveeix - sigui un cotxe o un pis, per exemple -. I la tecnologia actual fa possible que les demandes i les necessitats es satisfacin a través de multitud d'ofertes amb els mínims costos de transacció. Fa menys d'un any, de fet, que una comissió d'estudi parlamentària impulsada per l'actual Secretari d'Economia Pere Aragonès, va plasmar en aquest informe alguna de les qüestions que a mi em sembla que fan que valgui la pena analitzar a fons el fenomen. Les que em succiten més interès són aquestes cinc:

1. La regulació del prosumidor. La generalització de la figura del consumidor/ofertant - també conegut com a prosumidor - planteja un repte pel marc legislatiu vigent. La legislació actual s'adapta a l'existència d'un mercat convencional i preveu una clara divisió entre els qui al mercat estan oferint un producte o un servei, i els consumidors que l'estan adquirint. El prosumidor pot està fent al mateix moment les dues coses i a la vegada li poden ser aplicats els drets i els deures del consumidor i del proveïdor. Quina responsabilitat legal ha d'assumir aquest tipus de proveïdor? És la mateixa responsabilitat la del conductor que treu un rendiment econòmic de compartir els seus viatges setmanals en cotxe entre Barcelona i Amposta a la d'una empresa de transport convencional? Quines garanties haurien de poder exigir els consumidors d'aquests 'nous' tipus de servei per a que pugui conviure una sana diversitat d'oferta?

2. L'auge dels nous intermediaris. Fer possible aquest matching entre necessitats i serveis només és possible gràcies a l'accés a la xarxa per bona part de la ciutadania i a les plataformes d'intermediació. El canvi de paradigma és important ja que passem dels comercialitzadors que havien de proveïr ells mateixos l'oferta per compte pròpia o mitjançant acords de col·laboració - sigui en els serveis de transport, ofertes d'allotjament o altres - a promotors de plataformes d'intercanvi. Mercats digitals que han de ser prou atractius i segurs per a consumidors que a la vegada poden estar oferint els seus serveis. Aquest tipus de mercats d'intercanvi presenten altíssimes externalitats de xarxa: tenen rendiments ceixents en funció del nombre d'usuaris. És per aquest motiu que caldrà estar amatent també a l'existència de competència i a la necessitat que continuament apareguin nous operadors per tal d'evitar eventuals pràctiques monopolístiques que, per les característiques del mercat, requeririen la intervenció de reguladors supranacionals. "Technology changes. Economic laws do not" afirmaven ja fa uns anys encertadament Carl Saphiro i Hal R Varian al seu llibre Information Rules. A strategic guide to the network economies.

3. El poder de la informació. Parlant d'externalitats de xarxa, aquests nous intermediaris són dipositaris d'una informació que no només és rendible pel seu model de negoci, sinó que és d'un alt interès públic. De fet, aquesta constatació no només és vàlida per les plataformes d'economia col·laborativa sinó pel conjunt d'intermediaris que comercialitzen serveis a usuari final a través de la xarxa. A mi em sembla evident que, sempre que es mantingui el màxim respecte per la confidencialitat dels usuaris, les Administracions Públiques haurien de poder (i saber) fer ús de la informació de la qual disposen aquestes empreses a l'hora de dissenyar i implementar les seves polítiques. Té sentit fer polítiques de promoció turística o de gestió del trànsit si desconeixem quins són els fluxes reals de bona part de la demanada o l'oferta real existent? A mi no em sembla que en tingui gaire. La solució haurà de passar necessàriament per la creació d'espais de treballs compartits.

4. La revolució de les classes mitjanes? L'economia col·laborativa, en la mesura que modifica el perfil habitual de l'ofertant - atomitza l'oferta - també canvia part dels fluxes de renda coneguts fins ara en els sectors dels serveis on són més presents aquests models d'intercanvis. L'activitat empresarial complementària que permet desenvolupar a moltes famílies - en sectors en els quals només podien ser consumidors, com el turistíc o el dels transports - els hi suposa una nova font d'ingressos fins ara reservats als que podríem anomenar operadors convencionals. Cal remarcar que aquest fet, en la mesura que coincideix amb un període d'empobriment de bona part de les classes mitjanes als països occidentals i de certa fractura generacional pel que fa a expectatives vitals i hàbits de consum, pot tenir una transcendència política i social molt més elevada del que podríem pensar.

5. Emprenedors a temps parcial. Aquestes rendes complementàries es generen per la realització d'una activitat econòmica que (fins ara) no ha estat la principal en la majoria de llars. Fins a quin punt aquestes activitats - com llogar habitacions a Barcelona en temporada alta, per exemple - es poden interpretar com a complementàries i fins a quin punt les podem considerar com a activitats professionals? Com ho diferenciem? Des d'un punt de vista conceptual té sentit voler diferenciar-ho? L'auge de l'economia col·laborativa ha suposat que es prestin serveis sense un marc normatiu clar que en molts casos entren en competència amb l'oferta d'operadors convencionals hiperregulats. Fins i tot els més liberals convindreu amb mi que una certa regulació (la que sigui) és bona i necessària per garantir el bon funcionament dels mercats i la defensa dels interessos públics. I, a la vegada, estareu d'acord també amb el fet que és desitjable que a tothom se'ns apliqui el mateix marc de drets i deures. A tots ens hauria d'interessar fer aflorar, sobretot per motius fiscals, la totalitat de l'activitat economica. Penso que el més complex de garantir un nou marc normatiu just a aquests nous emprenedors no és tant decidir quin és el punt d'arribada com la gestió de la transició des de la situació actual.

La gestió de l'economia col·laborativa té algunes similituds amb el que anomenem la gestió de la globalització. Són fenòmens inevitables, fins i tot desitjables, que transformen bona part del mercat tal i com l'hem conegut fins ara. El rol del legislador i dels governs no és el de posicionar-s'hi a favor o en contra, sinó el d'adaptar l'actual marc normatiu en favor dels interessos de la majoria de la societat. Fàcil d'escriure i una mica més difícil d'aplicar.