diumenge, 12 d’agost de 2018

Pressupostos 2019: expectatives i coherència

Des del Govern aquestes últimes setmanes hem començat a treballar en l'elaboració dels pressupostos pel 2019. És cert que el debat i l'eventual aprovació d'uns pressupostos posarà a prova la capacitat del Govern d'arribar a consensos parlamentaris prou amplis per prendre una de les decisions més importants de l'any: com gestionem els recursos que actualment estan assignats a la Generalitat de Catalunya? I a la vegada si volem que sigui un debat útil, cal que siguem molt conscients de què estem parlant. Saber de què estem parlant és, en definitiva, ser conscients del marge de maniobra real que hi ha en uns pressupostos com els nostres. En aquesta entrada em limito a explicar quines són les principals limitacions que cal tenir present i que ja vaig avançar en aquest fil de twitter.

1. Model de finançament
El 93 per cent dels ingressos del pressupost de la Generalitat estan determinats pel model de finançament. Gairebé un 79 per cent provenen de bestretes de la recaptació impostos en els que no tenim atribuïda cap capacitat de gestió, recaptació, liquidació o inspecció (com és el cas de l'IRPF, l'IVA o els Impostos Especials) i alguns dels fons (transferències) que completen el model i dels quals Catalunya n'és beneficiària. El 14 per cent restant el complementen els mal anomenats tributs cedits totalment: Impost sobre successions i donacions, Impost sobre transmissions patrimonials,...Dic 'mal anomenats' ja que per bé que la seva gestió conforma bona part de les funcions que té encomanades l'Agència Tributària de Catalunya, alguns també queden afectats per normativa bàsica estatal - l'impost de successions n'és un bon exemple -.

Una de les principals funcions d'aquest model de finançament és redistribuir de forma poc transparent els recursos entre els territoris de l'Estat. És a dir, la Generalitat de Catalunya no compta amb els ingresos que es generen al territori (capacitat fiscal) per gestionar el seu pressupost sinó amb el que li assigna el model (recursos totals). 



Això suposa partir d'un desavantatge difícilment justificable. Tal com es veu al quadre de la liquidació del model per l'exercici 2016, Catalunya passa de generar un 19,2 per cent més d'ingressos tributaris per habitant a rebre un finançament per sota la mitjana. Una tendència que, tal i com s'exposa a la nota de premsa que hem publicat recentment des del departament de Vicepresidència, i d'Economia i Hisenda, confirma la tendència dels últims anys.  

2. Política fiscal
La definició del model de finançament i el pes que té en la determinació dels ingressos de la Generalitat ja dóna una idea del marge de maniobra que tenim per definir el sostre d'ingressos tributaris o la progressivitat del sistema. Força més reduït del que entendríem si ens limitéssim a escoltar els debats parlamentaris o les propostes dels grups.

Podem trobar un exercici amb una mica més de detall a un informe elaborat a finals de l'any passat per part de la direcció general de Pressupostos. L'informe es pregunta el nivell de descentralització real de l'Estat Espanyol més enllà dels titulars. Pel que fa als ingressos tributaris de la Generalitat fa la següent segmentació:


És cert que sobre una part important dels ingressos tributaris (55,8%) tenim capacitat de definir tipus i deduccions. Aquest alt percentatge és degut a la nostra capacitat de co-definir aquests elements en una de les principals figures tributàries, l'IRPF. Però val la pena recordar que aquest impost ni el gestionem, ni en som responsables de la seva recaptació; que és el que determina una sobirania fiscal plena com la que disposen les diputacions forals, per exemple.

Malgrat tot, des de Catalunya hem aprofitat aquest marge - fixant tipus més alts i essent menys generosos amb les deduccions - per tal de corregir un model de finançament que ens genera insuficiències cròniques. També val la pena assenyalar que per bé que aquesta diferència ha generat certa mobilitat fiscal - contribuents que canvien la residència per pagar menys impostos - sobretot ha suposat una major recaptació per aquells que han aprofitat aquest marge de corresponsabilitat fiscal. Al gràfic de sota es pot veure un resum dels resultats de l'estudi dels acadèmics David R Agrawal i Dirk Forenmy sobre aquest fenomen. 
L'efecte mecànic que representa la major o menor recaptació pel canvi de tipus (barra blau fosc) és clarament dominant. Suplim les mancances i inequitats del model amb major pressió fiscal, ras i curt.

3. Polítiques de despesa
L'informe de la direcció general de Pressupostos mencionat anteriorment també fa un examen molt pertinent sobre la capacitat que té la Generalitat a l'hora de decidir la política de despesa. Tot i que la IGAE afirmi que les CCAA són responsables del 31,9 per cent del total de despeses públiques cal veure fins a quin punt la legislació estatal condicona els inputs - la remuneració de personal a través dels increments retributius fixats a Madrid, per exemple - o els outputs - definició de la cartera de serveis de serveis socials o sanitaris, per exemple - amb que treballa la Generalitat. Si féssim l'exercici d’excloure les remuneracions de personal i les transferències socials en espècie - que representen un conjunt un 65,7 per cent de la despesa - comportaria que el pes de la despesa sobre la que les CA disposarien de capacitat de decisió seria d’un 10,9% del total. 

En resum, enumerar les principals limitacions del model ens pot ajudar a ajustar expectatives i centrar el debat però també a exigir certa coherència política. Al llarg del debat pressupostari es formularan moltes demandes a favor d'uns pressupostos més socials que siguin capaços de reduir la pobresa i les desigualtats. Unes demandes molt pertinents i fins i tot necessàries. Saber fins a quin punt hi podem incidir ens ha de fer ser més efectius: convertir els pressupostos 2019 en una eina més útil al servei del benestar general. I saber que aquestes limitacions les fixa el govern de l'Estat hauria d'obligar a un exercici de coherència a aquells grups que hi han participat o hi participen: l'exigència al Govern de la Generalitat hauria de ser directament proporcional a la intensitat de la denúncia d'un model d'Estat i de finançament que ens atenalla. Fer una altra cosa és un exercici de cinisme que, com a país, no ens podem permetre. 

dilluns, 2 de juliol de 2018

Benvinguda Júlia


Estimada Júlia,

Jujú, Jujubinha...o com t'agradi més que et diguin. Començo a escriure aquesta carta quan falten pocs dies del teu naixement. Amb la intenció que la llegeixis i rellegeixeis quan et vingui més de gust o et faci més falta.

Vas ser concebuda la nit del 30 de setembre, la vigília del referèndum de l'1 d'octubre de 2017. I no fou pas un acte de fetitxisme polític, sinó més aviat fruit del seguiment estricte de les regles de fertilitat que la teva mare tenia tan ben apamades. No importava la feina que a molts ens tocava fer aquella nit i matinada, em van deixar molt clar que algun moment o altre calia passar per casa. A aquestes alçades em sembla que ja saps prou bé com és la teva mare quan se li posa una cosa al cap... No has estat només una filla desitjada, sinó que has existit en les nostres converses molt abans del que t'imagines!

Has nascut a l’entrada de l’estiu, a principis de juliol, poc després de la presa de possessió d'un nou Govern de la Generalitat. No és que això hagi de voler dir necessàriament res. A banda, és clar, que el teu pare té sempre com a mínim mig cap i mig cor a la política catalana. Jo no sé si tu el tindràs. Només espero que t'estimis aquest país i la seva gent. I que, per sobre de tot i de quines siguin les teves conviccions, sempre estiguis disposada a aprendre de tot i de tothom. La vida et donarà grans lliçons que sempre són útils si procures de tenir la ment ben oberta i els sentits ben afinats. Així és com m'han educat els meus pares i ens agradaria també educar-te a tu.

També m'agradaria que t'estimessis la terra de la teva mare gairebé com si fos la teva. De Brasil no només aprendràs una altra llengua, sinó una altra manera d'entendre la vida que espero que et faci millor persona. No perdis mai el contacte amb la família de la teva mare perquè encara que estiguin lluny i no els vegis tan sovint, són i seran part de tu.

La teva mare i jo esperem saber-te donar el millor per aquesta vida que tot just comences. No hi ha cap manual per aprendre a ser bon pare o bona mare. Probablement si existís tampoc me'l llegiria (ja em coneixes a hores d'ara per saber-ho, oi?). Suposo que no sempre l'encertaré, de ben segur que m'equivocaré més d'una i de dues vegades, però del que n'estic del tot segur és que no deixaré mai d'estimar-te i de fer-ho el millor possible. 

Ser pare em dóna una mirada diferent al que he viscut fins ara. Avui t’he vist néixer i fins ara no era conscient que es podia estimar tant, que es podia patir tant o que algú et podia fer tan feliç! I acabem de començar...La paternitat et fa reviure també la teva condició de fill. Ser pare em fa estar estar encara més agraït i comprendre molt millor el que senten o han sentit en molts moments els meus pares. Espero que tu també siguis mare i algun dia visquis la mateixa experiència. La vida és maravellosa, especialment si no tens por d'estimar. I mai estimaràs ningú tant com un fill o una filla. Com jo t'estimo a tu.

Benvinguda Júlia!

diumenge, 1 de juliol de 2018

Un pressupost de futur?

[English version]

A principis de maig la Comissió Europea (CE) va presentar la seva proposta de pressupost pel període 2012-2027. Aquest divendres he tingut ocasió de participar en representació del Govern de la Generalitat en un debat sobre la qüestió organitzat pel grup de l'Aliança Lliure Europea a la representació de la CE a Barcelona. Comptarem amb la participació de Ferran Tarradellas, representant la CE que presentà la proposta, i els eurodiputats Isabelle Thomas i Jordi Solé. Amb aquest bloc comparteixo els elements fonamentals sobre el que va tractar la meva intervenció a l'espera que el Govern adopti una posició oficial.

El pressupost és la mostra més clara i fidedigne del compromís polític d'una institució. Jordi Solé ho va il·lustrar amb una cita de Joe Biden: "Don't tell me what you value, show me your budget, and I'll tell you what you value". Que en català ho podríem traduir com "no m'expliquis quins són els teus principis, mostra'm el teu pressupost i et diré quins són". Així doncs, el pressupost pel pròxim període ens diu molt de la credibilitat i solidesa del projecte europeu pels propers anys. Més que cap altra declaració institucional.

Cal ser conscients que l'elaboració del pressupost coincideix amb un moment de certa fragilitat del projecte europeu. La imminent sortida del Regne Unit no només significa una pèrdua de recursos considerable pels pressupostos europeus sinó que també suposa un sotrac en aquest castell de cartes que és avui la Unió Europea dels estats. La recomposició dels equilibris se suma als dos reptes que ha hagut d'afrontar en aquest període: la resposta a la crisi financera i econòmica i la gestió dels refugiats. Dos reptes davant dels quals la CE no ha donat una resposta mínimament satisfactòria i que han afeblit la credibilitat del projecte europeu.

Per sort, des de Catalunya no hem mirat mai cap a Brussel·les des de l'egoïsme sinó des d'una voluntat sincera d'aportar valor, de ser escoltats. Això explica que malgrat les recents decepcions i un saldo fiscal clarament desfavorable - Catalunya va aportar gairebé 1.700 MEUR més del que va rebre, en termes capitatius només va tenir un balanç tan negatiu Suècia i Holanda - l'europeisme a Catalunya hagi mudat majoritàriament a eurocritiscisme però no a euroescepticisme. Probablement perquè som conscients que necessitem "una altra Europa": una altra manera de dir que preferim estar a prop de les democràcies europees malgrat que aquestes siguin més porugues del que voldríem davant la vulneració de drets civils fonamentals a les portes de casa. Esperem fer bones les paraules de Jaques Delors quan deia que el projecte europeu sempre s'enfortia a cops de crisi.



La quantia global del pressupost europeu no genera massa confiança però: s'estanca en termes relatius (1,1% del PIB) i perd recursos en termes absoluts com a conseqüència del Brexit. En termes generals, les bones notícies les trobem en el camp dels recursos propis: el pressupost europeu obre la porta a assumir gradualment la recaptació de part de l'impost de societat, part dels impostos vinculats al comerç dels drets d'emissions i els impostos sobre els plàstics no reciclables. Un pas endavant que encara queda lluny però dels plantejaments formulats en el marc de l'Informe Monti sobre els  possibles nous recursos propis. Fins que la CE no passi a gestionar grans figures tributàries com l'Impost sobre el benefici de les societats o l'Impost sobre el Valor Afegit difícilment tindrà el poder  i l'autonomia política suficient per desenvolupar polítiques pròpies sense estar subjecte al veto dels estats.

Pel que fa a la distribució dels recursos podem apuntar algunes llums i algunes ombres. En el capítol de llums, hi hem de situar l'aposta per una Europa més intel·ligent, amb un increment del 50 per cent de recursos a l'R+D  o la creació del fons de digitalització - una dotació insuficient però un senyal necessari - i el fet de doblar els recursos al programa Erasmus, un dels instruments més exitosos a l'hora de fomentar la mobilitat acadèmica i laboral. Condicionar els recursos pressupostaris al respecte de l'Estat de Dret també seria una magnífica notícia. Ho seria si no haguéssim escoltat massa vegades que a casa nostra la vulneració de drets fonamentals era un "afer intern".

Pel que fa a les ombres, destaco negativament la pèrdua de recursos (7 per cent) de la política de cohesió. Una política que no només persegueix, encara que sigui de manera imperfecta, la convergència europea sinó que també dóna un paper protagonista a les regions. El projecte europeu només el salvarem amb una aplicació més decidida del principi de subsidarietat per respondre a la seva immensa diversitat. Reduir els recursos a la política de cohesió no és una bon símptoma en aquest sentit. Per altra banda, la voluntat de coordinar la política de cohesió amb els semestres europeus recorda ens porta mals records. En el marc dels 4 motors, Catalunya ja va rebutjar de forma clara la condicionalitat macroeconòmica: només faltaria que fent un esforç de complir els objectius de dèficit ens penalitzessin amb menys fons estructurals per formar part d'un estat incomplidor!

Per altra banda, es creen dos nous fons específics: un per fer front a reformes estructurals -  també la de nous estats membres - i un altra per fer front a xocs econòmics asimètrics. Desconeixent el detall de la seva governança, em preocupa que pugui ser una porta oberta a l'Europa de les dues velocitats i a que les polítiques que s'hi implementin no estiguin validades pel Parlament Europeu. Són recursos de totes i tots i els hem de validar entre totes i tots, no? Però potser la pitjor notícia de totes és que els fons destinats a seguretat i control de fronteres creixin molt més que els destinats a política exterior i cooperació al desenvolupament. Deixant a banda les consideracions morals, algú creu que Europa serà un projecte políticament més sòlid posant l'ènfasi en la vigilància de fronteres en comptes de dotar-se d'una diplomàcia i acció exterior sòlida i homogènia? Sabem que aquesta última opció no és fàcil però si ni ho intentem simplement serà impossible.



Per últim, també cal fer unes consideracions sobre els criteris d'implementació d'aquest pressupost. Sovint és tant o més important el "com" com el "què" i el "quant". És per això que vull introduir tres apunts. El primer, respecte el rendiment de comptes. És sorprenent que malgrat la farregosa burocràcia europea encara no hàgim aconseguit garantir un bon ús dels fons europeus. Fa pocs dies el Tribunal de Comptes Europeu presentava un informe molt crític amb els recursos invertits en le tren d'alta velocitat en comparació amb el seu retorn. Que la CE introdueixi els principis de revisió de despesa per fer un nou pressupost és positiu. Però fins que algú no assumeixi les conseqüències del mal ús dels recursos públics europeus, que són de totes i tots, no garantirem que aquestes pràctiques no es tornin a repetir.

Per altra banda seria raonable que el període d'implementació del pressupost plurianual - 7 anys - coincideixi amb el mandat dels europarlamentaris - 5 anys -, ja que sinó es genera una manca de sincronització que perjudica la plena corresponsabilització dels representants polítics i els recursos pels quals han de vetllar. I per últim, en el capítol d'execució, fer un esforç per adequar els instruments als objectius polítics proposats. Per la meva experiència política recent, em sembla evident que la naturalesa dels fons FEDER és molt adient per finançar infraestructures però potser no tant per finançar polítiques de recerca i innovació. Com també em sembla evident que el Fons Europeu d'Inversions Estratègiques (Pla Juncker) no ha aconseguit demostrar la seva addiconalitat (que es desenvolupessin projectes que no es farien sense aquest finançament). No voleu dir que val la pena ser més pragmàtics a l'hora de plantejar-nos què és realment possible?

En definitiva, a través d'aquesta proposta de pressupost pel proper període la Comissió respon amb una veu massa dèbil i poruga a la magnitud dels reptes que ens planteja el futur. La credibilitat i sostenibilitat del projecte europeu demana apostes més decidides. Malgrat pugui semblar paradoxal, aquestes apostes només seran possibles si som capaços de generar un debat més viu en aquells espais on els estats membres tenen menys capacitat d'influència.


dissabte, 31 de març de 2018

Fiscalitat digital, una qüestió de justícia

Una de les conseqüències de l'actual procés de transformació digital ha estat l'aparició de multinacionals tecnològiques que cada vegada més estan presents a les nostres vides. Empreses com Google, Facebook, Amazon o Apple han desenvolupat models de negoci digitals a escala global a partir del que és el seu principal actiu: una immensa base de dades de tots nosaltres com a clients (i com a ciutadans) amb tot luxe de detall de quines són les nostres preferències, hàbits de consum, circumstàncies personals i inclinacions ideològiques. Com bé ens apuntava el conseller Carles Mundó fa pocs dies, dades que proveïm nosaltres mateixos a partir de l'ús que fem dels seus serveis a les xarxes. 

Les conseqüències són que, si no comptem amb una regulació adequada que garanteixi la llibertat d'elecció de l'usuari i quin és l'ús que se'n pot fer de les nostres dades personals, aquestes companyies poden acabar aprofitant-se del seu poder monopolístic - per a més informació podeu consultar l'informe de l'ACCO 'L'economia de les dades. Reptes per la competència' -. O bé, fins i tot, poden acabar sent instruments de manipulació de l'opinió pública a través del que es coneix com a microtargeting en el món de les campanyes polítiques digitals: enviament de missatges personalitzats en base al teu perfil digital per tal de condicionar el teu vot. Sense anar més lluny, aquesta estratègia condicionà en gran mesura els resultats del referèndum sobre el Brexit segons s'explica en aquesta entrevista o en aquest article del The Guardian (en anglès). I és que tal com afirma Gerd Leonhard, un dels principals referents mundials en transformació digital: "les dades són el nou petroli".

Però en aquesta entrada em volia centrar, de manera més específica, en les obligacions fiscals d'aquestes companyies. No és pas cap novetat que el procés de globalització econòmica ha generat un fenomen de competència fiscal a la baixa en aquelles bases més mòbils - i els beneficis empresarials d'una economia globalitzada són relativament mòbils -. El que si que és un fenomen més recent és que els models de negoci digitals, particularment els de caràcter multinacional, tenen encara més facilitats per traslladar els seus beneficis allà on més els interessi des d'un punt de vista fiscal. Aquest fou precisament el cas de la tributació d'Apple a Irlanda, el govern del qual fou multat per les autoritats europees per a donar beneficis fiscals il·legals a la companyia americana. En vaig fer una entrada al bloc explicant perquè crec que fou una magnífica notícia i un precedent molt interessant. 

Conscients de la injustícia i la insostenibilitat que suposa que les grans multinacionals del s. XXI tinguin tantes facilitats per minimitzar la seva factura fiscal, són diversos els ministres d'economia europeus que han manifestat la necessitat de canviar la fiscalitat d'aquestes companyies, tal i com apunta aquest article recent al Financial Times (en anglès). De fet, tal i com apunta el mateix article, fou l'OECD la primera instituació a abordar aquesta problemàtica global a través de la iniciativa Base Erosion Profit Shifting (BEPS) (com combatre l''erosió de la base fiscal i desplaçament dels beneficis', en seria la traducció en català i el que defineix l'objectiu fonamental del projecte BEPS) iniciada el 2012.

Els primers resultats de la inciativa BEPS es presentaren a finals del 2015. Cal tenir en compte que les estimacions més prudents indiquen que aquestes pràctiques fiscals suposen una pèrdua de recaptació que oscil·la entre un 4 i un 10 per cent de la recaptació de l'impost sobre els beneficis de les societats, el que signfica una pèrdua anuals en termes de recaptació d'entre 100.000 i 240.000 milions de dòlars americans. Una estimació que sense cap mena de dubte anirà a l'alça si no hi ha mesures correctives en la mesura que s'accelera el procés de transformació digital. Evitar i corregir aquesta tendència és precisament el que procuren les 15 accions proposades (en castellà) pel projecte BEPS. Entre les més destacables assenyalaria les accions 8, 9 i 10, que proposen que els preus de transferència estiguin vinculaar amb el procés de creació de valor, o l'acció 15, en la que es proposa la substitució de convenis fiscals bilaterals per convenis de caràcter multilateral que introdueixi una fiscalitat més adaptada a la naturalesa digital d'aquests negocis i que deixi menys marge a l'enginyeria fiscal d'aquestes companyies.

La Comissió Europea (CE) també ha desenvolupat les seves pròpies propostes sota el projecte "Fair Taxation of the digital economy" (Una fiscalitat justa de l'economia digital, en anglès), les últimes conclusions són de fa tot just 10 dies, en el que es posa de relleu l'obsolescència de l'actual normativa fiscal davant del món digital i l'absurditat del concepte d'establiment físic com a condició per esdevenir subjecte passiu  i obligat a satisfer l'impost sobre el benefici de les societats. La CE, de forma intel·ligent, planteja un impost transitori a les grans plataformes digitals mentre no s'adapti la normativa tributària al món digital. Un impost que gravi un 3 per cent dels seus ingressos s'estima que seria capaç de generar una recaptació de 5 bilions d'euros anuals pels estats membres.

De fons, darrera de totes aquestes accions o propostes, hi ha un principi bàsic que fou apuntat per una resolució del Parlament Europeu (en castellà, punt 35) i també recollit a l'informe sobre economia col·laborativa a Catalunya (mesura 4.3), que es pot resumir de la següent manera: les plataformes digitals han de tributar al territori on generen els beneficis. Des d'aquest punt de vista, té sentit que es posi l'èmfasi en la generació d'ingressos - més fàcilment identificable - més que no pas en la materialització de beneficis - més subjecte a processos d'enginyeria fiscal en funció de com s'imputin els costos -. I és que sembla lògic, per exemple, que les plataformes d'allotjament paguin impostos proporcionalment al territori on disposen de més oferta (i demanda) d'allotjament o que els principals operadors digitals tributin proporcionalment a cada territori en funció del nombre d'usuaris que els proveeixen de dades personals  i/o d'ingressos derivats de la publicitat on-line. En definitiva, ens cal aplicar els principis de la glocalització a un món cada vegada més digital: pensar globalment i actuar localment.

diumenge, 4 de març de 2018

I amb el somriure la revolta

Difícilment podria trobar un millor motiu per reprendre l'activitat d'aquest bloc que la d'explicar-vos la visita que vaig tenir la sort de fer ahir a l'Oriol Junqueras a la presó d'Estremera. De fet, quan publicava la penúltima entrada en aquest bloc (22 d'octubre del 2017) l'Oriol encara no estava privat de llibertat.

El viatge cap a Estremera, un poblet de poc més de mil habitants al límit de la CA de Madrid en direcció a València, et permet pensar en moltes coses. És, en certa manera, un viatge interior que et remou la consciència i et força a sortir de la suposada normalitat a la que ens aboca la nostra vida quotidiana. I és que no és gens normal que tinguem dos membres del Govern - ell i en Quim Forn - tancats a la presó d'Estremera per complir de manera honesta i valenta el seu mandat polític, i a dos líders de la societat civil - el president de l'ANC Jordi Sánchez i el president d'Omnium Jordi Cuixart  - tancats a la presó de Soto del Real pel seu compromís en la defensa pacífica de les llibertats del nostre poble. Encara ho és menys que ho estiguin en presó preventiva, sense haver tingut el legítim dret a la defensa a través d'un judici amb l'únic objectiu d'alterar l'agenda política d'un país que vol ser lliure. L'Oriol, en Quim i els Jordi's són ostatges polítics. Convido i recomano a qui no ho tingui clar que faci un viatge fins a Estremera o a Soto del Real, encara que només sigui per acompanyar i donar suport a les seves visites. És un viatge molt clarificador per sentir a flor de pell com l'Estat exerceix el seu poder repressiu de manera discrecional i arbritrària.

I davant d'aquest panorama t'apareix el somriure de l'Oriol entrant a la sala de visites. El somriure de qui sap que guanyarem i que no hi ha millor manera d'afrontar les contrarietats que amb un optimisme i una naturalitat fora de mida. Colrat pel sol, una mica més prim i transmetent molta serenor, la seva actitud et desarma i et sorprèn a la vegada. Més important que les seves ordres i indicacions és el seu testimoni personal: si algú que està privat injustament de llibertat i de poder estar amb els seus éssers més estimats és capaç de sobreposar-se, com no ho hem de ser nosaltres? En resum, parlar amb l'Oriol a Estremera ens obliga moralment a treure el millor de nosaltres mateixos. Ningú va dir que seria fàcil i el seu somriure ens ho recorda.

Vam poder explicar-li que les activitats de la campanya Free Junqueras arreu del territori estaven tenint una molt bona acollida per part de militants, amics i de moltíssimes persones que hi empatitzen simplement com a demòcrates - sense potser ni considerar-se independentistes -. Li vaig parlar de la mobilització del meu (i del seu) Sant Andreu del Palomar.  Els seus veïns i amics, presents a la visita, òbviament li parlaren de la capacitat de mobilització del seu estimat Sant Vicenç dels Horts, on moltíssima gent també el recorda i el té molt present. I també de l'èxit de les parades a Martorell, tal i com ens havia dit feia uns minuts per missatge en Capi (el diputat Joan Capdevila). Entre un orgull i satisfacció mal dissimulats l'Oriol ens respon: "Us vaig dir que funcionaria, us vaig dir que això aniria d'aquesta manera". I és que el jefe està afortunadament en plena forma.

Li vaig voler transmetre que faríem el possible per treure'l d'allà. Coincideixo amb la diputada Ana Surra, que també formava part de la visita, quan diu "poner en libertad a Oriol y a los presos no lo podemos dejar solamente en manos de los abogados". Iniciatives com les desenvolupades per sindicalistes de tot Europa el passat dijous són replicables en diferents sectors i necessàries per fer entendre a tothom que no s'estan vulnerant els drets i les llibertats dels independentistes només sinó els de tota una societat. "Les accions de denúncia de caràcter transversal són molt importants" ens va remarcar l'Oriol. Doncs en això treballarem. Som molt conscients que tenim molta feina per fer. Mai ens ha fet por però veure el teu somriure per mi ha estat tot un estímul. I és que en paraules del gran Lluís Llach "i amb el somriure la revolta".